17 de desembre del 2014

Converses amb el Quim (45)

In fraganti
‒Però...!?!?!? Però...?!?!?! US ESTEU FENT PETONS AMB LLENGUA?!?!?!?! QUIN FÀSTIC! US PASSEU MICROBIS I BAVES!!!

Permanència i evolució dels estereotips

‒Però, a veure, de vosaltres dos, ¿qui es va agenollar davant de l'altre per dir-li si es volia casar amb ell?

Comprar llaminadures
‒Mama, em recordo que allà hi havia una llaminadureria. ¿Hi podrem anar?

Atraccions

‒¿Això és un tiovivo?
‒Sí. I en català es diu cavallets.
‒¿Saps què és el contrari d'un tiovivo?
‒No.
‒Una tía muerta. Ha, ha, ha!!!

Ensenyament reglat
‒Com que t'agrada dibuixar, ¿voldries que t'apuntéssim a classes dibuix?
‒No. Vull dibuixar el que jo vulgui, i no el que ells em diguin.

Aprendre japonès
‒Hi ha un traductor molt bo de japonès. I mira que és difícil, aprendre japonès!
‒¿Sí?
‒Home, imagina't només aprendre a escriure com ells.
‒¿Com escriuen?
‒Amb aquella mena de dibuixos de ratlletes, home!
‒Ah, sí. Llavors, ¿poden escriure en lletra lligada?

Lloc de sobra
‒Per favor, Quim, si tens lloc de sobra!
‒No! No tinc lloc de sobra! Tinc lloc de falta!

16 de desembre del 2014

Da nuces puellae

El metro s’atura a la parada, s’obren les portes i entren uns quants passatgers, no gaires. Hi ha un noi alt i esprimatxat, de cabells llargs i foscos recollits, que duu un nen rosset menut arrapat al pit en una motxilleta negra clapejada de simpàtiques rodonetes verd herba. A l’espatlla, carrega un cistellot de vímet amb una barrija-barreja de coses dins. No hi ha seients lliures. M’alço i li cedeixo el meu. Ell em somriu i rebutja amablement l’oferta.

No, no, gràcies. És que si sec es posa nerviós. Li agrada que estigui dempeus.
¿Segur?
Segur, segur. Gràcies.

Oh, com l’entenc. Els meus dos fills feien igual. No només reclamaven anar a coll, sinó que exigien anar en talaia. Res de seure, que no és pas tan divertit, on vas a parar. Pobra esquena. Mi-te’l, el patufet, guaitant l’escena amb aquests ullets blaus i oberts, tan feliç.

Llavors, just quan començo a fer baixar el cul per recuperar el seient, el noi s’enretira i deixa a la vista, darrere seu, un senyor gran d’esquena ampla un pèl encorbat, pell endurida pels anys. Torno a recuperar la posició vertical i li ofereixo el seient.

No, no! diu amb un convenciment de pedra picada, una mica ofès.
¿Segur?
No, no, no!

L’home se m’acosta abruptament i gairebé m’empeny perquè torni a seure. Mig perdo l’equilibri, caic al seient de manera desgarbada. Les dues amigues adolescents que tenia assegudes al costat riuen. El noi esprimatxat, amb la mirada tota divertida, també. El meu sentit del civisme ha acabat resultant còmic, d’humor chaplinès només caldria passar el tall a càmera ràpida i en blanc i negre. L’home, a tres mil·límetres del meu nas, jo encara desballestada, em diu, amb ulls intimidadors i alçant un dit índex contundent mentre em parla:

Cada dia camino a la sorra! Vuit quilòmetres! Cada dia! Ara sorra, ara aigua. Vuit quilòmetres cada dia!

Queda entès. No vol deixar passar que jo pugui pensar que ja no està en forma. Somric, abaixo els ulls, m’encongeixo d’espatlles.

D’acord, d’acord. Si no vol seure, doncs, no vol seure...

Sembla que es dóna per satisfet i se’n va vagons enllà. El públic encara riu.

Avui t’has guanyat el cel em diu el noi esprimatxat, tot amable. La veritat és que sembla mentida que tan sovint ningú no s’aixequi.

Somric. De cop i volta, té una pensada. S’ajup amb el seu petit coala. A la gatzoneta, comença a remenar el batibull de coses del cistell.

Espera, que et donaré una cosa.
No, no! No m’has pas de donar res!
Ja ho sé, però és que t’ho vull donar diu, decidit.
No, home, no cal.
Ara no ho trobo.
No cal, no cal.
Mira, aquí. No em diràs que no a dues nous, ¿no?

Me les allarga. Somric. Agafo les dues nous.
Vinga, va. Gràcies.
A tu.

Ens somriem. El tren arriba a la meva estació. M’alço, dic adéu, em diu adéu, baixo. No miro enrere i no veig si algú, finalment, s’asseu al meu lloc.

M’ha fet il·lusió, que em regalés nous. A l’andana, les encabeixo com puc a la bossa.

Clec, clec, repiquen les closques mentre avanço.

29 de setembre del 2014

Converses amb la Laura (10)

La pala per matar mosques
‒Dóna'm el palamosques!

Tinc fred

‒Quina constipació!

Catanyol (1)

Tiet, ¡no te quiero porque eres muy lletxo!

Catanyol (2)

Laura, ¿saps què són los ojos?
¿Els ous?

Catanyol (3): les parts del cos

Los cabellos, la boqueta, el nassarró, la esquena, las camas y los peuos.
[…]
¿I te’n recordes de com es deien en castellà els ulls?
¿Los ullos?

Jugant en castellà

¿Tú quién eres? ¿El muchacho, la muchacha o el muchoche?

La nit és jove

Mama, si no dormim, ¿també es fa de dia?
Sí, dona. Encara que dormim, es fa de nit i de dia igual.
Doncs un dia podem menjar molt, molt, molt, i llavors jugar i anar a la piscina de nit, i llavors dormir de dia!

Platges nudistes

Doncs hi ha platges on la gent va despullada, ¿eh, Laura?
¿I es banyen despullats?
Sí, i tant.


¿I els entra aigua al forat del cul quan es banyen?
Ha, ha, ha!
¿QUÈ PASSA? NOMÉS HO VULL SABER!

Feina

Doncs no podré estar amb tu, perquè haig de treballar.
No vull que treballis!
Ja ho sé, que vols que estigui tota l’estona amb tu. Però estic moltes hores amb tu, ¿eh? I també haig de treballar. I encara que et costi d’entendre, també m’agrada, treballar. I tothom quan es fa gran ha de treballar. ¿Tu ja has pensat quina feina t’agradaria fer de gran?
Sí.
¿Ah, sí? ¿Quina?
Fada!

Akuna matata

Et va agradar la pel·lícula d’El rei lleó, ¿oi?
‒Sí. I la cançó de Com una patata.

2 de juliol del 2014

Converses amb el Quim (44)

La marca DeƧigual

‒Quina gràcia, han posat la essa al revés! Però, ¿oi que ho han fet volent, mama?

El gos

‒M'agradaria que tinguéssim un gos...
‒Ja saps que no en tindrem cap. I a més, ja en tinc prou amb tres animals a casa.
‒...
‒...
‒Ho dius per nosaltres, ¿oi? Per mi, pel papa i per la Laura, ¿oi?

La hac

‒I què heu fet, aquest matí, a classe?
‒Una fitxa. Havíem d'escriure tres paraules que comencessin amb la lletra hac ‒el Quim fa un somriure trapella‒. Li he preguntat a la mestra si podia posar aquella paraulota que... ‒glups.
‒Quina paraulota...?
‒Aquella que fa: hac, o, essa, te..
‒Mira que ets...! No podem posar paraulotes, home!
‒Ha, ha! Però comença per hac!
‒Sí, però...! I què t'ha dit, la mestra?
‒Que no.
‒Ja m'ho pensava.

A l'hora d'acotxar-lo

‒Avui no puc estar-me gaire estona aquí, Quim. Haig d'acabar una feina. Si la lliuro tard, encara em renyarà el J.
‒¿I no li pots dir que estàs enfeinada perquè has de cuidar-nos?

El rei de la casa

‒Què vols de fruita, rei?
‒No em diguis rei, mama, que em fas avergonyir...
[...]
‒¿Ni vida, ni amor, ni príncep, ni...?
‒No. Digue'm Quim, ¿eh?

Llegint El petit príncep

‒Mama, ¿què són cent mil francs?
‒Els francs eren la moneda que hi havia abans a França. En comptes d'euros, tenien francs.
‒És que aquí hi diu "una casa de cent mil francs". ¿Vol dir que costa cent mil francs, o que a dins hi ha cent mil francs?
‒Aquí vol dir que costa cent mil francs.
‒Ah. Mira, aquí hi diu: "Si dieu a les persones grans: «He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...», no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir:  «He vist una casa de cent mil francs.» Aleshores exclamen: «Que bonic!»"
‒Ahà.
‒No ho entenc.
‒¿A tu què et sembla més important, que una casa sigui bonica, o que costi molts diners?
‒Que sigui bonica.
‒Doncs vol dir això. Vol dir que hi ha gent a qui només li importen les coses pels diners que costin. Que és molt trist, ¿no? Perquè el que és important és que la casa sigui bonica, ¿oi?
‒Però tu ets adulta, i no penses això.
‒Quan dius aquestes coses, Quim, no saps com m'agrada que siguis fill meu.

12 de juny del 2014

Fotoprix es disculpa

Després de publicar l'última entrada, Fotoprix s'ha posat en contacte amb mi per demanar-me disculpes. Tenint en compte que l'empresa no quedava gaire ben parada, em sembla just reproduir l'intercanvi de missatges que hem tingut.

1. Missatge meu 

Hola,

Arran d'un escrit al meu blog, titulat Indignació al Fotoprix i que vaig enllaçar a través de Twitter, m'heu demanat disculpes en un tuit i també que em posi en contacte amb vosaltres en aquesta adreça. Aquí em teniu, doncs.

Vagi per endavant que agraeixo les vostres disculpes.

Salutacions,

G.

2. Resposta de Fotoprix

Bon dia, G.,

Primer de tot, volem donar-te les gràcies per haver-te posat en contacte amb nosaltres.

Voldríem parlar amb la franquícia o encarregat i saber com ofereix i a qui ofereix aquest servei per tal de millorar la relació amb els nostres clients. És un servei demandat i que es sol·licita, però entenem que aquesta manera d'oferir el servei, i més per a un nen o nena, no és evidentment la més adient, ni es tracta del públic al qual es pretén arribar.

Et demanem les més sinceres disculpes.

Moltes gràcies,

Departament Web

3. Resposta meva

Bon dia,

Us agraeixo l'interès. La botiga on em va passar és la del carrer Tal número tal de Barcelona.

Salutacions,

G.


*He corregit les faltes del seu missatge. Ehem.

10 de juny del 2014

Indignació al Fotoprix

Entro a un Fotoprix a fer fotos de carnet per a la meva filla de tres anys. La dependenta li tira un parell de fotos, i em deixa triar la imatge que m'agradi més. Trio. Mentre la noia passa les fotos a l'ordinador, jo vigilo la nena, que trasteja per la botiga. De reüll, veig una foto de la meva filla a la pantalla de l'ordinador plena de puntets i ratlles de color blau al contorn dels ulls, al nas, a la boca. No entenc res. La dependenta em diu que ja està i m'ensenya dues imatges de costat a la pantalla. "Mira, hi ha la versió original, que és aquesta, que et surt per sis euros i noranta-cinc cèntims. I si vols, pots tenir aquesta versió millorada de la foto per dotze euros i escaig." La versió millorada és la foto de la meva filla retocada. No retoquen ombres, contrastos o zones borroses: retoquen la cara de la meva filla. M'horroritza el simple fet que m'hagin fet aquesta proposta, però sempre que em quedo en estat de xoc no reacciono fins al cap de cinc minuts. Evidentment, trio la foto normal, amb la meva filla preciosa i maquíssima i gens retocada. I que continuaria sent preciosa i maquíssima si fos guenya, si tingués les orelles grosses, si fos prima com un secall, si li faltés un braç. I tot el dia que em corren insults pel cap i ganes d'escriure a la Jade Beall. I el que més em dol és haver-los pagat el tiquet, quan hauria d'haver fotut el camp engegant-los amb una rèplica irònica i cruel. Com a mínim.

7 de juny del 2014

Converses amb la Laura (9)

El conductor

‒Mama, hi ha un conduista dins del cotxe.

La síndria

‒La síndria sembla enamorada!
‒¿Ah, sí? I per què, a veure.
‒Perquè és mamella.
‒¿I si és vermella és com si estigués enamorada? A veure, explica-m'ho més bé, això.
‒Perquè si som enamorats, tenim les galtes mamelles!
:-)

Trastos

Tieta: ‒Va, trastos.
Laura: ‒Tieta, no ens agrada que ens diguis trastos, millor que em diguis reina. O millor princesa.
Quim: ‒I a mi, Quim.

En anglès

‒Mama, llegeix el conte en anglès.
‒No en sé, aquest és en català i no te'l sé anar traduint a l'anglès...
‒Jo sí.
‒¿Ah, sí?
‒Sí. Mira: "Geladafdfdafdamljoeinpolmpeolaocavafafdalk faoidañlk..."

Anar a saltar

‒Mama, ¿anirem a saltar?
‒¿A saltar?
‒Tu ho has dit abans.
‒¿Jo?
‒Sí.
‒...
‒Així, boing, boing.
‒Sí, ja sé què vol dir saltar, però... Ah! Ha, ha! He dit votar! Però no és votar de saltar, bonica.
‒¿No?
‒No. Votarem per escollir els nostres representants electes a les institucions europees.
‒...
‒¿Què, m'has entès? Ha, ha!
‒...
‒...
‒Mama, ¿què vol dir "ni idea"?
‒Vol dir: "No en sé res, de tot això!"
‒Ni idea.


24 de maig del 2014

La reflexió (1)

Em sembla que hauria de començar a posar-me les cremes hidratants que em compro. (O deixar de comprar-ne.)

4 de maig del 2014

Escrigui, escrigui [o de fer deures]

Escrigui, escrigui, em diu. Allò, com qui diu, tu obre l’aixeta, que ja veuràs com raja aigua a borbollons, eh? Miri que naltros no obrim blogs per passar rasquetes pel verdet, no sé si m’explícut. Que put a resclosit, que cal obrir porticons i batents i que corri l’oratge, senyora meva! I no em surti amb la canalla, que això de viure a les costelles dels fills, no em faci parlar, és cosa lletja, marededéusinyor, on s’és vist. Que qui matina fa farina i no hi ha mandra que no esbravi una bona pandiculació. Vós feu saltironar els dits per les lletres aquelles que després surten per la tele de l’ordinador, i a triomfar, que se veu que la internet va que vola i per poc que t’hi esforcis te llegeixen a l’altra punta de món, ves qui ho entén, però diu que és així, eh? I no s’hi val a fer l’agafa-sopes, que feina feta no fa destorb, i vós ja trigueu massa a aparcar el cul a la cadira i ajuntar lletres. No que sí?

28 d’abril del 2014

Retrat d'una damisel·la

M'honora que L.O., experta en història de la moda i autora d'obres de referència obligada com Estil rima amb vinil, s'hagi dignat a comentar al portal Fashion life el look que vaig dur al casament de la meva germana. Us copio aquí la seva crítica, perquè l'allau de consultes ha fet petar avui el servidor del portal i probablement no hi tindreu accés.

EL CASORI DE L'ANY EN EXCLUSIVA, CONVIDAT A CONVIDAT

R
ETRAT D'UNA DAMISEL·LA: TOTS ELS PORTS ES DIUEN SEGONA

Un vestit d'una discreció provocadora amb l'elegància com els vents a favor. De coll rodó mitjà, reticent a la generositat en posició formal, tal com requereix l'ocasió [subratllem-ho], però amb prou perspicàcia per insinuar (i només insinuar) que la model està tocada per la gràcia de l'harmonia femenina. L'estructura en dues parts amb costura sotabust, a més, ressalta aquesta franca esveltesa. La caiguda pendular i l'acabat en baixauli enalteixen la figura, i el toc sorprenent és justament el tall inferior, que mostra com un desafiament uns genolls esculpits per les mans de Michelangelo i gairebé deu centímetres (sospirats un a un pel públic) de recte anterior tornejat.
 Bossa, mitges i sabates planes negres i sense estridències esdeven els traços de senzillesa que acaben d’alçar el conjunt al punt més alt del pòdium de la distinció.

L'aposta per l'estampat no es mereix altra nota que la del deu. Si bé en certes ocasions informals havíem pogut entrellucar uns indicis d’atreviment (no oblidem aquell celebrat jersei cenyit entretempo de coll quadrangular i motius florals compassé de dies enrere), es tractava d’un estil que se’ns havia vetat fins ara en aparicions vip. Aquest trencament total de la línia a què ens tenia acostumats és la mà guanyadora d'un joc en què volíem perdre però que no sabíem que havia vingut a guanyar amb tanta rotunditat, i és que el contrapunt del mocador, negre rigorós en filicàndria, és equiparable al ram absent, i tots sabem que això és el màxim a què aspira una dama. L'elecció de portar-lo en necklace
 i deixant en rectilini és un altre dels asos de la combinació, i no cal dir-ne els perquès, però no ens estarem d'insistir-hi per prendre'n exemple: primer, perquè li emmarca el rostre (i a veure quantes atrevides es poden permetre el gust d'anar gairebé en nude, però per al bé de les lectores, aquí no hi farem sang), coronat amb un gràcil i natural pentinat de llis frisbulat, serrell modulat i puntes amb vol, i segon, perquè el caient en vertical gairebé arrelat condueix la mirada a tot el conjunt i evoca les corbes que només se suggereixen en caminar. El contrast entre el negre i l'anell d'enllaç amb el negre és un dels detalls que serà imitat en massa. Les ulleres de pasta lila forneixen l’imprescindible toc de color que qualsevol casament en primavera reclama a crits, i les arracades, que fan dringar unes dolces brillantors tornassolades, resulten un cant a l’alegria de tan especial ocasió.

Un conjunt, doncs, que fa emmudir en plantada i guanya enters exponencials en moviment, molt portador però alhora només portable per molt poques escollides. Mereix el qualificatiu de sublim.


18 de març del 2014

Converses amb la Laura (8)

Ferida al coll

‒Mama, tens una ferida al coll!
‒No m'estranya, sempre me'l masegues. Segur que me l'has feta tu.
‒Potser han estat monstres!!!


Regal d'aniversari

Quim: ‒Laura, quan sigui el teu aniversari, ¿quin regal voldràs? ¿Un DVD de la Maisy?
Laura: ‒No. Un regal rosa.
Quim: ‒¿Un regal rosa? ¿Un regal embolicat de paper rosa?
Laura: ‒Sí.
Quim: ‒¿I què hi haurà, dins?
Laura: ‒Un DVD de la Maisy.
Quim i mama: ‒Ha, ha, ha, ha!!!

Sorolls sospitosos (i diplomàcia)


‒Amb el sol que fa, i em sembla que he sentit un tro, ¿eh?
‒No és un tro, mama! M'HE TIRAT DOS PETS A TOPEEE!!!


Nit de Reis

Laura: ‒Mama, ¿el Quim què ha escrit?
Mama: ‒¿El que ha escrit per a tu a la carta, vols dir?
Laura: ‒Sí.
Mama: ‒Mmm... L'escola de la Pepa, ¿no?
Laura: ‒Sí, l'escola de la Pepa! :-D
Mama: ‒I un conte de la Maisy.
Laura: ‒Són dos regals! :-)
Mama: ‒Sí.
Laura: ‒I portaran els Reis! :-)
Quim: ‒Sí. Si has fet bondat, te'ls portaran els Reis. Segur que sí!
Mama: ‒Dos regals són molts regals! No cal més.
[Aquesta és la meva filla!!!]

Ordeno y mando

‒Tu ets una ordeno y mando, ¿eh?
‒Ordeno y mambo!


26 de febrer del 2014

Converses amb el Quim (43)

Puntualitat

Mama: ‒Mira que puntuals que som avui! Som els segons!
Quim: ‒Som els pemprimers!
Mama: ‒Ha, ha! Com els penúltims, no?
Quim: ‒Clar: penúltims, pemprimers!

Disparitat de criteris


Mama: ‒Mare meva!
Quim: ‒Per què dius "mare meva"?
Mama: ‒Perquè mirava si feien cap pel·lícula interessant aquesta tarda, i veig que en fan una que em sembla que és molt dolenta.
Quim: ‒Quina?
Mama: ‒Una que es diu Karate dog.
Quim: Karate dog?
Mama: ‒Va d'un gos que parla i fa karate.
Quim: ‒UAL·LA! LA VULL VEURE!!!!

Números famosos


Quim: ‒Mama, per què a tot arreu surt el número 365?
Mama: ‒Bona pregunta. A veure, on l'has vist?
Quim: ‒A casa hi ha un llibre de 365 endevinalles, a l'escola hi ha un llibre de  365 dites, i aquesta botiga es diu 365, també.
Mama: ‒I tu per què creus que surt a tants llocs?
Quim: ‒Perquè és un número famós?
Mama: ‒Famós per què?
Quim: ‒No ho sé. És un número de Picasso?
Mama: ‒Què vols dir? Que Picasso va pintar un quadre del número?
Quim: ‒Sí...
Mama: ‒Ben pensat, però no. Vols que et digui per què?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Perquè són els dies que té l'any! Si sumes els 31 dies de gener, els 28 de febrer, els 31 de març i així tots els mesos, et surt 365 dies.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒I així, en aquests llibres, saps que pots llegir una endevinalla o una dita cada dia, i et duraran un any. I aquesta botiga es diu així perquè obre cada dia. No funciona amb els anys bixestos, però.
Quim: ‒I què és un any bixest?
[...]

Pares que s'estimen

Quim: ‒No us feu petons a la boca, marranos!
Papa: ‒Com que marranos? Què prefereixes, tenir uns pares que s'estimen o uns pares que no s'estimen?
Quim: ‒Uns pares que s'estimen, però que no es facin petons a la boca!!!!

La mare guapíssima


‒Mama, ets guapíssima.
‒¿Saps què? Em sembla que no sóc guapíssima, però m'encanta que m'ho diguis. :-)
‒Doncs jo sempre penso que ets guapíssima. T'ho dic de debò, mama. Fins i tot quan estic callat, sempre penso que ets guapíssima.

Amnèsia

‒Mama, ¿oi que si et claves un cop molt fort al cap pots tenir anestèsia i no recordar les coses?



11 de gener del 2014

Converses amb la Laura (7)

Ulleres noves

Mama: ‒Hola!
Laura: ‒Mama, tens ulleles!
Quim: ‒Mama, duus ulleres noves!
Mama: ‒Sí! ¿Què us semblen?
Quim: ‒Són guais! Són més guais que les altres!
Mama: ‒Que bé!
[...]
Laura: ‒Jo quan faci molt gran, molt gran, molt gran, també duré ulleles.
Mama: ‒Segurament n'hauràs de dur, sí.
Laura (posant-se "ulleres" fent una circumferència a cada mà amb els dits índex i polze): ‒Mira, ja tinc ulleles!

Jugant

‒Xo sóc una gallina, ¿d'acot?
‒Ah, bé. Hola, gallina! Que pons un ou?
‒No.
‒¿No? Doncs les gallines ponen ous...
‒Millor xelats.
‒¿Una gallina que pon gelats?
‒Sí.
‒Està bé, això.

Travessar

Papa: ‒Dóna'm la mà per travessar.
Laura: ‒No!
Papa: ‒Travessar és perillós, Laura. M'has de donar la mà.
Laura: ‒No!
Papa: ‒Dóna'm la mà.
Laura: ‒No hi ha dret!
Papa: ‒"No hi ha dret"?!?!?! Però si no saps ni què vol dir!!!
Laura: ‒El Quim ho diu!

El conill i la marieta

‒Mama, jo sóc un conill i tu una malieta.
‒D'acord. Hola, conill!
‒Les malietes no palan [=parlen]. No tenen boca.

De fer-se pesat

Sóc al llit amb la Laura i li vaig repetint que és una nena molt maca. Fa cara de rumiar i em diu:
‒Mama, el papa diu que quan dic "vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta", sóc pesada... [bicoqueta = biblioteca]
‒El papa diu que si dius moltes vegades el mateix, ets una pesada, ¿oi?
‒Sí.
‒M'ho dius perquè et dic moltes vegades que ets maca, ¿no?
‒Sí...
‒Ja. Mira, és veritat que moltes vegades, quan repeteixes moltes vegades el mateix, et fas pesat. Però a veure, ¿a tu t'agrada que et digui maca?
‒Sí ‒fa un somriure que fondria qualsevol cor de pedra.
‒Bé. Doncs, si a mi m'agrada dir-te maca, i a tu t'agrada que t'ho digui, les dues estem contentes, ¿no?
‒Sí!
‒Doncs ja està! Continuaré dient-te maca moltes vegades, ¿d'acord?
‒Acot! [=D'acord.]