L'Ínia m'ha involucrat en un joc que he acceptat. Es tracta d'escriure un relat breu que contingui les paraules vida, viatge, amor, sexe, cine i literatura. També haig de convidar sis dones a participar-hi, encara que de moment només se me n'acuden quatre. Són:
La Bel de S'hi val a badar
La Roser de La finestra és el paisatge
La Cristina de Calm@
La Paula de The lesbian sisters
I el meu relat és aquest (sigueu indulgents).
El trencaclosques
Ella mai no havia esmentat la seva set de venjança. Era contraproduent embolcallar-la amb literatura. Però si s'hi hagués fixat, Sebastià Riudoms l'hauria vista niar catorze anys enrere en els seus ulls de color avellana, aquell vespre a Marràqueix, en el viatge de nuvis, quan en Sebastià va insinuar-li que havia fet sort casant-se amb ell. En Sebastià ignorava que els insults velats i les mirades per sobre l'espatlla alimentaven un esperit de revenja proporcional a aquell menyspreu, i que en les nits de sexe sense amor l'Alba gaudia veient-lo satisfet, cofoi i orgullós de la pròpia virilitat, perquè sabia que això col·laborava a cimentar l'absència absoluta de sospita. Sebastià Riudoms vivia amb el convenciment d'haver aconseguit la muller obedient, la mare amatent per a la seva nissaga, la dona elegant que podia lluir en els actes socials. En realitat, tot aquell temps d'aparent submissió Alba Ballesta l'havia dedicat a convertir les humiliacions del seu marit en peces d'un trencaclosques amb la imatge victoriosa d'ella mateixa, que a poc a poc anaven encaixant. Esverat i incrèdul, Sebastià Riudoms s'imaginava que era a la sala fosca d'un cinema mirant la pel·lícula que recopilava tota la seva vida, i hi buscava sense èxit els rastres de la traïció. Amb els punys colpejava un puzle acabat de completar, coronat amb el somriure de la seva esposa, i s'adonava que no tenia prou força per desfer-lo. L'última peça que s'hi havia ajustat era el maó situat a dalt de tot a la dreta, el que havia tornat definitivament cec i tenebrós aquell diminut habitacle on ella l'havia emparedat.