25 de desembre del 2012

Ara ve Nadal

Falten pocs minuts perquè acabi el dia de Nadal, però comprovareu que la tardança a publicar la nostra nadala d'enguany està justificada (quina feinada!).

Bones festes a tothom!



24 de desembre del 2012

Converses amb la Laura (2)


Hulk

Quim: -Aquest és el Hulk.
Mama: -El Hulk.
Laura: -A cul.
Quim: -Ha, ha! La Laura dit cul!!
Mama: -Ha, ha! Es diu Hulk. Hulk.
Laura: -Cul!
Quim: -Hulk!
Laura: -Cul! Ha, ha!

Mirant un llibre

Laura: -Lum, lum! Tote!
Mama: -Molt bé, és un cotxe i fa rum-rum. ¿I això, saps què és?
Laura: -Tote.
Mama: -No, això no és un cotxe. Això és un con.
Laura: -Cony.
Quim: -Ha dit cony!
Mama: -Home, perquè és petita i no li surt! Has de dir con, Laura. Con.
Laura: -Cony!
Quim: -Ha, ha! CON!
Laura: -Cony!

30 de novembre del 2012

La merceria

Ja fa uns quants anys, mirava una tertúlia de fer safareig en un programa que presentava María Teresa Campos. En un moment determinat, un dels periodistes (per dir-ne d'alguna manera) va donar pas a un vídeo. L'enregistrament mostrava una petita entrevista a una noia que divulgava la transcendent notícia (verídica o no) que s'havia allitat amb no sé quin famoset (un famoset que tenia parella, a més). Quan la imatge va tornar al plató, la Campos va fulminar amb la mirada el paparazzi i va deixar clar que no aprovava que aquesta mena d'informacions tinguessin cabuda al seu programa.

-Abans de decidir posar un vídeo de personatges com aquests, m'heu d'avisar -va fer cara de fàstic-. Quan veig aquesta gent, em vénen ganes de plegar i muntar una merceria -de cop, guspires als ulls-. Una merceria amb els seus preciosos fils de colors i les seves troques de llana...

Els col·laboradors assumien que allà manava la Campos. Silenci tens. L'infractor, intimidat, potser tremolava per si perdia la cadira. La Campos explicava algun detall del seu establiment imaginari amb un somriure il·lusionat. Una altra de les col·laboradores va gosar puntualitzar:
-En una merceria també hi pot entrar gent d'aquesta...
-A la meva merceria, no -va sentenciar la Campos.

La Campos té una carrera professional llarguíssima que no conec prou per a valorar-la. Però aquest comentari em va quedar gravat a la memòria. Els programes de televisió, en aquells temps, més que dedicar-se a informacions del cor es dedicaven a esbudellar el personal per a escampar-ne les vísceres davant dels nassos dels voraços televidents, que els regalaven (¿regalàvem?) audiències més que notables planant sobre la carronya i deglutint-la. I davant d'aquella bogeria vertiginosa en què els programes competien per ser els que destripaven millor, emergia una merceria de vetes multicolors, de botons saltimbanquis en les seves capsetes, de fils virolats en rengleres rectíssimes, de madeixes caragolades esperant el moment de ser bufanda o jersei, d'agulles de fer mitja, i didals, i canemassos de punt de creu. Un món petit, bonic i endreçat. Un refugi humil i discret, calmat, que barrava el pas a la misèria moral amb gafets, cremalleres, feltres, velcros. Amb senzills buiracs d'agulles de cap i mil futures labors encisadores que voleiaven en l'aire com papallones, vives en la imaginació i les mans de pacients cosidors i costureres amants de la delicadesa.

Em va captivar, aquella merceria.

Últimament hi he pensat molt, en les merceries. I per això em vagava d'explicar-ho.

Converses amb el Quim (32)

Nyol
-Mama, ¿oi que aquesta dutxa és una bírria?
-Sí. És un nyap i un bunyol!
-És un nyol!
-No he dit nyol, he dit bunyol.
-Ja sé que has dit bunyol! Jo he dit nyol, que vol dir nyap i bunyol. Nyap i bunyol, nyol. ¿Ho entens?

Acupuntura
-¿Saps què és l'acupuntura, Quim?
-No.
-Doncs mira, hi ha gent que quan té mal en algun lloc, va a fer-se acupuntura. Et claven unes agulles en unes parts del cos, i diuen que així deixes de tenir tant de mal...
-Doncs jo no m'ho faria, perquè potser les agulles em fan més mal que el mal que tenia!!!
-Ha, ha! Ben pensat. Suposo que has d'estar segur que t'ho faci algú que en sàpiga molt. Perquè també hi ha molta gent que enganya amb aquestes coses! S'ha d'anar molt amb compte.
-Doncs jo tindria una màquina -fa com si mirés per uns binocles-, faria així, i miraria els que enganyen.
-¿Una màquina per descobrir els que enganyen?
-Sí!
-Aniria bé, sí.

Motivació a l'escola
Avi: -¿I com va l'escola, Quim?
Quim: -Malament. Fem fitxes i és un rotllo.

Alerta!
Mama: -Això no ho facis, Laura!
Quim: -¿Què ha fet?
Mama: -Es posava un tros de carn pel forat del nas!
Quim: -Això és molt malament, Laura! Si entra dins, et pots morir, i si surt a fora, estarà ple de mocs!!

Per dins
[Això va passar aquest estiu.]
Anem caminant per un passeig, i de cop i volta un motorista passa per la calçada a tot drap, fent un soroll eixordador. Tots ens clavem un ensurt.
-¿T'has espantat, Quim?
-No m'he espantat gaire, però per dins he pensat: "Però què coi fa, aquest paio?!?!?!"

El dinar preferit
-¿Quin seria, el teu dinar preferit?
-Tortel·linis, macarrons i gelat!

Prioritats
-A veure, ¿primer et tallo les ungles dels peus, o primer em poses la tireta?
-Primer et curo, que és més important.

Escatologia
-¿Saps que...? No, millor que això no t'ho digui, que és una mica marrano...-al Quim li interessen fora mesura les coses que em resisteixo (o faig veure que em resisteixo) a explicar-li.
-Sí, sí, mama! Explica-m'ho! Va, mama, explica-m'ho!
-¿I no ho aniràs dient a tothom?
-No ho diré a ningú! T'ho prometo! Digues-m'ho!
-¿Segur?
-Segur! De debò!
-Doncs mira, jo et pregunto l'hora, i m'has de dir: "Les dotze." ¿D'acord?
-Sí.
-¿Quina hora és?
-Les dotze.
-Agafa un cagarro i esmorza!
-Ha, ha, ha, ha!! Un cagarro!!
-Ha, ha!!
-¿I quina hora és ara de debò, mama? -miro el rellotge.
-Les nou.
-Doncs agafa una nou i menja-te-la!! Ha, ha, ha!!

[Al cap d'uns dies...]
-¿Saps què, mama? Si un dia veus una cuca, i dius: "Ah! Una cuca!", jo et diré: "Tira't una llufa!"

[Un altre dia...]
-Mama, ¿quina hora és?
-Les nou i deu.
-Tira't un pet i seu! Ha, ha, ha!!

Vista cansada
Tot just llevar-se, el Quim agafa un Mortadel·lo i es posa al sofà a llegir-lo. Tot just mirar la primera vinyeta, em diu:
-Mama, en un altre llibre el Mortadel·lo tenia raó que amb la vista cansada no s'hi veu bé, perquè ara encara estic cansat i no m'hi veig bé.
-Home, si t'esperes a estar més despert i encens el llum, que ara encara és una mica fosc, em sembla que t'hi veuràs millor. I tenir la vista cansada no és ben bé això, ¿eh?

Amb la boca oberta
-Mama, quan t'ho expliqui, et quedaràs bocaparada!!!

14 de novembre del 2012

La primera

Ha estat aquest vespre. Mentre el Quim s'acabava de menjar la poma, he anat a endreçar una mica la cuina. El Quim ha vingut al cap d'un moment.
-Mama.
-Digues.
M'he tombat i el Quim m'ha allargat el palmell obert, amb una coseta remenuda al bell mig.
-¿Què és, això?
-La dent!!
Ostres! Feia dies que li ballava, però no es decidia a caure. I vet aquí que enllestint les postres, clinc-clinc, la dent ha saltat sense paracaigudes. M'ensenya el foradet que li ha quedat.
-Ha fet així -m'explica, marcant la parabòlica amb el dit índex.
-Ah! ¿I què farem?
-No ho sé.
-¿No saps què hem de fer amb la dent? ¿No te'n recordes?
-...
-¿On l'hem de posar?
-Ah! Sota el coixí!!
-Exacte!

I tornem a taula, es menja dos trossos més de poma, i remena la dent (no se'n pot estar) i ai que la perdrem.
-Mama, quan em caigui un queixal, hauré de menjar així com de costat perquè per allà no podré mastegar!! ¿I si perdés tres dents alhora...?
-Et costaria una mica més mastegar, però ja està.
-Mama, voldré fer un vídeo! Diré: "Hola, sóc el Quim, i m'ha caigut una dent!"
-Em sembla bé! Primer t'ajudo a dutxar-te, et poses el pijama, i fem el vídeo, ¿d'acord?

I mentre el dutxava, es divertia assegurant-me que tenia una dent rosa i traient la llengua pel foradet. I m'explicava que ho amagaria als de l'escola, i llavors obriria la boca de cop per ensenyar-los la novetat. A la classe, només al F., el D. i l'A. els ha caigut alguna dent.

Ja dutxat, hem enregistrat el vídeo. Li encanta que gravem vídeos, i mirar-los un cop, i un altre, i un altre, i un altre. I sobretot, fer el pallús mentre el gravem. No se'n cansa mai. I després li he fet mil fotos ("ara ensenya la boca amb el foradet", "ara ensenya la dent que ha caigut", "ara intenta no fer cara de burro, va"...) perquè en surti alguna de salvable entre els centenars d'inaprofitables per desenfocades, pels ulls tancats, per la cara estranya. S'ha mirat el vídeo i les fotografies, i ha rigut veient-se. Ens hi hem estat prou estona, però l'ocasió s'ho valia.
-Ara ja al llit, Quim.

Hem deixat la dent sota el coixí. Em temia que no podria parar de tocar-la i de comprovar i recomprovar que hi era, però no. Li he començat a fer les carícies que tant adora, i li han vingut mil dubtes. ¿El ratolí fa servir una escala per arribar fins al llit? ¿Com ho sap, que ha de venir a buscar una dent? ¿Els ratolins es cansen? ¿El ratolí té un germà que l'ajuda per si es cansa? ¿I si li deixem alguna cosa de menjar? Potser de nit em llevo a fer pipí i me'l trobo, mama!

Ha arribat un moment que m'he adonat que si no ho frenava, el debat podia durar tota la nit, i li he dit que ja prou de xerrera, que no s'amoïni que segur que el ratolí li portarà algun regal. Li hem deixat una galeta i tot.
-Però mama, i si...
-Ja prou, Quim. Va, tanca els ulls, que vingui la son.

Li he fet carícies fins que s'ha adormit. O no del tot, perquè quan m'he aixecat del llit, ell, amb els ulls tancats, m'ha dit que m'estimava molt.

El ratolí li portarà un regal xulíssim. No en tinc cap dubte!

21 d’octubre del 2012

Converses amb el Quim (31)

Ajuda a la dutxa
-¿Qui vols que t'ajudi a dutxar-te, el papa o jo?
-Millor tu, que ets més guapa.

Gall dindi
-¿Gall dindi en castellà es diu gallo dindio?

Eleven
-Mama, ¿què volia dir eleven?
-Onze.
-Ah, sí. ¿Dotze i tretze es diu twoleven i threeleven?

Fent de teacher a la Laura
-Laura, digues: one!
-An!
-Digues: two!
-Tu!
-Digues: three!
-I!
-Digues: four!
-Fo!
-Digues: five!
-Fai!
-Digues: six!
-I!
-Digues: seven!
-Eve!
-Digues: nine!
-Nai!
-Digues: ten!
-Tè!
-Molt bé, Laura! Mama, mira, li he ensenyat a la Laura els números en anglès!!

Dia de pluja
-Quina llàstima que us hagi plogut una mica avui que anàveu al zoo, ¿no?
-També m'agrada que plogui, mama, perquè així es reguen els arbres i m'he refrescat el cap!

Al vestidor del gimnàs
-Mama, li he vist el cul a aquella senyora...
-És normal, Quim: això és un vestidor. A més, no sé de què t'estranyes tant, perquè tots tenim cul. Tu, el papa, la Laura i jo ja has vist que tenim cul, ¿no?
-Sí. I el teu té chicha que es mou quan camines.
-Aix...

Més culs
Em repenjo a la paret del lavabo mentre el Quim es renta les dents, i accidentalment apago l'interruptor amb el cul.
-Mama, has de controlar més el teu cul.

La meva germana és bellugueta
-¿La camamilla va bé per al mal de coll?
-Home, les coses una mica calentones poden anar bé, sí.
-¿I per a què més va bé?
-Doncs mira, la camamilla ajuda a estar una mica més tranquil.
-Llavors n'hi hauríem de donar a la Laura!

La influència de Mortadel·lo
-Mama, només em queda això de l'ou Kinder. ¿Ho vols tastar?
-No, gràcies.
-Però és molt bo! L'has de tastar!
-És que em fa una mica d'angúnia, Quim. Gràcies, però acaba-te'l tu.
-Doncs me l'acabo jo. ¡Al buche!


6 d’octubre del 2012

Horaris de cultes

-Ja sé que és una assignatura sobre poesia catalana del segle XX -va dir el professor Jaume Aulet des de la tarima, amb aquella múrria mirada miop darrere les ulleres de pasta-, però en el fons només aspiro a activar-vos un interruptor que us obri bé les orelles. El que m'agradaria de debò, per exemple, és que féssiu un bot quan veiéssiu una marca de productes dietètics anomenada Santiveri.

Vaig riure. Coneixia la marca, però mai no havia caigut en aquella observació. I de fet, em va sorprendre que mai no m'hagués sorprès. La qüestió és que a partir de llavors, indefectiblement, cada cop que em trobava un cas similar pensava en aquell comentari. Em demanava a qui se li podia haver acudit el nom comercial de Fincas Corral, i celebrava que un representant dels productors de fruita dolça es digués Josep Presseguer.

M'encantaven, les classes del professor Aulet. Vam llegir Maragall, Carner, Rosselló-Pòrcel, Riba o Dalí, entre altres. Ens parlava de moviments literaris, d'idees sobre la poesia, del sentit dels versos. Ens posava un poema als morros i ens preguntava què hi vèiem. Ens portava llibres que s'acabaven de publicar i ens els presentava per temptar-nos. Ens deia que no era tan difícil aprendre francès, i que això ens permetria accedir a meravelles literàries. S'estimava allò de què parlava, cosa que no li impedia amanir les explicacions amb una ironia agraïda. Tampoc no era pedant. Un cop, davant de la pregunta compromesa d'un alumne, va respondre-li amb un somriure trapella.

-Els alumnes, de vegades, us penseu que els professors ho sabem tot! Doncs heu de saber que potser no sabem gaire més que el que acabem d'explicar. O fins i tot, res més.

Per a aquella assignatura, vaig presentar un treball sobre l'obra de Clementina Arderiu, i encara sóc capaç de recordar, més de deu anys després, les correccions que m'hi va anotar. Es tractava d'un d'aquells treballs que et fa sentir plaer intel·lectual. Redactar-lo no és un tràmit, sinó un repte. Llegeixes, estudies, medites, barrines, i quan en treus l'entrellat, crides un eureka arquimèdic enmig d'un bany d'endorfines.

I malgrat tot això, haig de reconèixer que tinc la poesia prou oblidada, pobra. M'autojustifico argumentant, com repetia la iaia Carme, que qui fa el que pot no està obligat a més, i que tenir cura de dues criatures i treballar, i anar amunt i avall amb la motxilla de l'ordinador a l'esquena com si fos la closca d'un caragol, no proporciona un estat d'ànim gaire procliu a la lírica. I quan arriba el miracle de tenir una estona, m'he imposat lectures prou païbles, per no acabar de mal humor girant pàgines enrere d'un totxo que he hagut de deixar abandonat i del qual (dies després) he perdut el fil, o per no forçar més del compte el cervell al final d'una jornada esgotadora farcida de nens que desafien la gravetat pels tobogans i traduccions de l'operativa d'un caixer automàtic. I sí, vaig llegir el llibre de la Maria pels volts d'abril, i sí, algun cop he rellegit Szymborska, i sí, vaig fullejar aquell recull d'Estellés. Però per a què enganyar-nos, són unes engrunes de no res... ¿Em retrobaré amb la poesia algun dia? Vull pensar que sí, és clar.

I fa uns quants mesos, van obrir una (altra) església evangèlica en un local del barri. Les lletres adhesives enganxades a la porta de vidre de l'entrada, per a informació dels feligresos, indiquen: "Horarios de cultos". Certament, una església obertament selectiva amb la parròquia que admet. De vegades estic temptada d'entrar a preguntar quin és el barem que fan servir per mesurar la cultura dels fidels. O on adrecen els pobres incultes que també volen assistir a la litúrgia. De la mateixa manera que entraria a protestar pel poc respecte a les minories que manifesta l'establiment de prop de casa en què arrangen roba, on promocionen sense pudor que tenen "Baixos d'oferta". Gent menuda esclava en ple segle XXI. I dic això per no entrar en supòsits més pornogràfics, és clar.

Veure els horaris de cultes i els baixos d'oferta, doncs, continua fent-me pensar en el meu professor de poesia. Com a mínim, l'interruptor funciona. Almenys, en això no li he fallat.

28 de setembre del 2012

Converses amb el Quim (30)

Immòbil
Sóc al llit amb el Quim i la Laura, jugant. El seu pare ens sent i entra a l'habitació. El Quim es queda estirat immòbil.
Papa: -¿Quim, què fas tan quiet...?
Quim: -És que faig com si estigués dissecat.

Llar de foc artificial
El Quim es mira fixament la llenya artificial d'una llar de foc, i pregunta:
-Mama, ¿oi que aquests troncs són mentiders?

Just abans d'anar a escola
-Mama, ¿te'n recordes del dia que ens vam quedar tancats?
-Sí.
-No vaig poder anar a escola! Va ser molt guai!

Negociant?
-Quim, si vols et llegeixo dues pàgines del Mortadelo. Després, t'ajudo a dutxar-te i a dormir.
-Dues... Dues o tres pàgines. O quatre o cinc. Va, sis pàgines, ¿vale?



Canibalisme
-Mama, ¿les persones es poden menjar?
-De fet, sí, però...
-Doncs jo ho vull tastar!
-Quim, home! Es pot fer però no es fa, bèstia! ¿Què vols? ¿¡¿¡¿Matar persones com les vaques per menjar-te-les?!?!?!
-Matar-les no, mama! Que ja estiguin mortes!
-Que gore que ets, fill!

Rei
-Mama, a partir d'ara m'heu de dir "Quim rei".
- ;) Si ja ets el rei de la casa, tu!
-Vull ser el vostre monarca!
-¿Ja ho saps, que hi ha reis que no manen gaire?
-Doncs jo vull ser un rei que mana i que vosaltres feu tot el que jo digui.

Hamburguesa
-¿Saps què farem per dinar, Quim? Una cosa que t'agrada molt!
-¿Macarrons?
-No.
-¿Arròs a la cubana?
-No.
-¿Paella?
-No. Hamburguesa!
-Hamburguesa! Que bé!
-Mira, serà com les que et va comprar el papa, però més bona. A casa tenim el panet, l'hamburguesa, l'enciam, quètxup, cogombrets... Ja veuràs que bé que ens quedarà!
-¿Que te l'han venut desmuntada?

Todorrano
-Mama, avui fa molt de vent! Potser hi haurà un huracà o un todorrano!!

Càstigs
El Quim està enfadat perquè son pare l'ha fet empipar.
-A veure, Quim. Si el papa et burxa, tu m'ho dius, i també el podem castigar, ¿eh? Mira, pensa algun càstig que li puguem posar.
-Tres mesos sense veure el telenotícies!!!

21 de setembre del 2012

Beryl Markham

No tenia ni idea de qui era Beryl Markham, tampoc no em sonava de res el títol del seu llibre, i si m'hi hagués topat per atzar en una prestatgeria qualsevol estic convençuda que no m'hauria despertat gaire interès (¿què se m'hi ha perdut, a mi, en la vida d'una paia de l'Àfrica colonial britànica?). ¿Per quins set sous hi vaig anar a petar, doncs? Doncs perquè vaig demanar consell al Vigilant, que amb la seva eficàcia característica es va estudiar els meus requisits i no va errar el tret. Potser podries llegir Beryl Markham, em va dir. És pura vida, va afegir. Així que Beryl Markham m'ha acompanyat aquest estiu, en els escassets forats entre la feina i les obligacions familiars (amb canalla, ja se sap). Quina delícia de llibre!



Markham hi narra capítols de la seva vida, una vida que no s'assembla gota a la meva. De petita, no he anat a caçar porcs senglars amb els guerrers massais, ni he estat a punt de morir devorada per un lleó. Tampoc no he entrenat amb només divuit anys cavalls de pura sang que guanyin curses. No he viscut en llocs on la selva devora les carreteres i les girafes passen pel mig de les vies del tren destrossant-ne el cablejat. No sé parlar suahili ni conec els costums de les diferents ètnies de Kènia. Per descomptat, no tinc ni la més remota idea de com es pilota un avió. I si en sabés, dubto que m'atrevís a sobrevolar paratges dels quals no s'hagin elaborat cartes de navegació, i segur que no acceptaria el repte de travessar volant l'Atlàntic en solitari. No he contret mai malària, ni he vist les formigues siafu devorar de viu en viu una presa, ni he treballat amb rics que es diverteixen estúpidament caçant elefants (tot i que el nom d'algun em ve al cap).

Però els llibres es nodreixen de paraules, i cal tenir traça a trobar un to, un estil. Al meu entendre, Markham és intel·ligent sense ser pedant. Explicar aquests pedaços de vida sense que ho interpretis com un mer pretext per penjar-se medalles és ben agraït, perquè guanyen les paraules. I se m'escapen amplis somriures davant la seva falta de diplomàcia, vestida d'arguments cuinats amb sarcasme. Però el dibuix del seu caràcter fort no va renyit amb la poesia, perquè Markham és d'un lirisme enlluernador que llisca per les frases prescindint de carrincloneries. No pot parlar del que estima sense posar-hi l'ànima. Els paratges indòmits, el seu pare, els seus amics, el seu ofici. Markham els estima amb devoció, sense vergonya, gairebé diria que sense pudor. Fet i fet, confegeix aquest recull de vivències per professar el seu amor a l'indret (humà i geogràfic) on ha viscut, i es posa la màscara de testimoni més que no pas la de protagonista.

Sigui com sigui, ja em direu quines bambolines poden amagar la imponent personalitat de Markham. Al capdavall, són els seus ulls els que guaiten i escodrinyen l'Àfrica, els seus peus els que la trepitgen. I per alegria nostra, el traductor Miquel Izquierdo ens regala un castellà que no grinyola, que encaixa, que flueix. Gràcies, doncs, a ell i als editors de Libros del Asteroide per haver repescat el llibre, aparegut per primera vegada el 1942 als Estats Units, i publicat aquí amb el títol Al oeste con la noche.





15 de setembre del 2012

In! In-de!



–Bona nit. Un durum de vedella sense salsa picant, si us plau –dic al meu pakistanès normalitzat. Ell ho anota i tradueix la comanda a un company. En urdú, suposo.
–¿Tú quieres ser Catalunya o quieres ser España?  –em pregunta. M'agafa d'improvís.
–És la pregunta, ¿eh? –somric–. Jo, Catalunya.
–Yo también –diu, arrufant el nas–. Pagamos mucho dinero. Muchos taxes.
–També sóc autònoma, jo.
–¡Y Catalunya tiene más dinero de España! –torno a somriure. Trec els diners. Ell m'allarga la bossa.
–¿Com es diu gràcies, en la teva llengua?
Dhannyabad –respon. O una cosa així.
–Dhannyabad, doncs.
–Gràcies.
–Bona nit.
–Bona nit.

Potser sí que la veurem, la independència...!

24 d’agost del 2012

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón


Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat.
Màrius Serra, Quiet
Senyor Ruiz-Gallardón,

Escoltant els darrers dies les seves declaracions sobre els canvis que promourà en la legislació relativa a l’avortament, no he encertat a fer allò que ara anomenen gestió de les emocions. Eren tantes, i tan desbordades, que qualsevol intent de posar-hi ordre resultava inútil. I a més, no sé parlar-li sinó des de la meva experiència personal, l’únic a què em sento capaç d’agafar-me. I una sola experiència personal és com una gota al mar. Res. I tanmateix, per a mi és tan devastador, que no em puc arribar a imaginar el dolor que deuen acumular tantes vides anònimes a les quals el destí ha donat pitjors cartes.

El febrer de l’any 2009 vaig tenir un avortament espontani. Estava embarassada de dos mesos, i era un embaràs buscat, premeditat, anhelat. Ja tenia un fill a punt de fer dos anys, i que ara en té cinc. Els metges em van dir que era habitual perdre una criatura dins del primer trimestre, i que en la immensa majoria de casos es tractava de fetus que tenien algun problema. Estadísticament deu ser habitual, potser. El que li puc assegurar és que l’estadística no em va tranquil·litzar en cap sentit. No ha estat un fet menor en la meva biografia, i ni ho he oblidat, ni tinc cap intenció d’intentar-ho. Aquella criatura que no va néixer té per a mi un nom de nen i un nom de nena, perquè mai no en podré saber el sexe. Té dos noms, encara que no constin oficialment enlloc, perquè els necessita i perquè els necessito. Perquè ha existit. Aquella criatura aquest setembre hauria fet tres anys. Penso sovint en aquella criatura, per exemple ara, i ploro. I la continuaré plorant mentre visqui, perquè com he dit no tinc cap ganes d’oblidar-me’n. Aquella criatura és viva en el meu dolor, en el meu pensament, en els aniversaris que no celebra. Quan m’acaricio el ventre i penso que hi va ser. Quan em pregunten quants fills tinc, i dic que dos per no haver de donar explicacions, mentre per dins m’odio pensant que no, que he mentit, que en falta un.

L’any passat vaig parir una nena. Una nena grossa, sana, preciosa. Una nena que va ser un regal i que ja té disset mesos. Una nena que en l’ecografia de control del primer trimestre de l’embaràs semblava que era susceptible de tenir problemes. I no sé si es pot imaginar l’angoixa, el patiment, les llàgrimes. Jo no me’ls haig d’imaginar, perquè els vaig viure. Mesos de malson, de nits sense dormir, de plors inaturables, de mòbils encesos que esperen la trucada amb els resultats de les proves diagnòstiques. Mesos de precs, d’agafar-se als finals feliços, de rellegir missatges reconfortants dels amics que mai no et fallen. I jo i el meu marit vam decidir, amb tot el dolor del món, que si es confirmaven els pitjors pronòstics demanaríem l’avortament. I que a poc que hi hagués esperança, ens hi aferraríem.

I que lleugerament que es parla d’avortament, sovint. Se’n parla com d’una decisió frívola, com si per a les mares fos una solució tan fàcil com immoral, com si la vida que duen dins valgués per a elles menys que una burilla. I vostè no sap què se sent quan has decidit que avortaràs si la criatura no té un bon pronòstic mentre l’estimes amb l’ànima sencera, mentre la sents bellugar-se dintre teu, mentre desitges més que res al món que arribi el dia de tenir-la als braços. Vostè no sap que se sent quan has decidit que potser posaràs fi a l’origen d’aquest amor tan gran que el cos és petit per encabir-lo.

I llavors, algú diu que s’han d’aturar aquests casos. Algú diu que a aquest dolor, s’hi sumarà la persecució legal. Algú diu que les mares no tenen dret a decidir. Algú diu o insinua que les que decideixen avortar són malvades, o superficials, o no tenen sentiments, o són assassines, o tot alhora. I això m’entristeix. I això m’ofèn. I això m’insulta. Perquè potser sí que hi ha dones per a les quals avortar és poc més que una molèstia. Però no m’hi compti, entre elles. No oblidi que de la mateixa manera que hi ha mares que segur que decideixen avortar frívolament, segur que també n’hi ha que decideixen frívolament tirar endavant embarassos de nefast pronòstic sense haver-se aturat a pensar ni un segon en les conseqüències que tindrà per a la nova vida. I no hi compti tampoc, entre elles, les innumerables mares que opten per tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques també amb tot el dolor del món, amb tota la reflexió del món, amb tot l’amor del món.

Senyor Gallardón, no vull fer apologia de l'avortament. Crec que les dones que decideixin tenir els seus fills sabent que naixeran amb problemes de salut han de tenir absolut suport institucional. Absolut. Total. Sense condicions. Sense que ni tan sols l’hagin de demanar. Però vull exactament el mateix per a totes les que decideixen el contrari.

8 d’agost del 2012

Converses amb el Quim (29)

Circumspecte
El seu pare llegeix una definició en veu alta per mig memoritzar-la.
-"Circumspecte: Que va molt amb compte amb el que diu, amb el que fa."
-Papa, em sembla que tu hauries de ser circumspecte. Així no diries les paraulotes que dius.

Xinesa
Xerrem i riem fent el burro, i el Quim em mira i em diu:
-Mama, quan rius sembles xinesa perquè se't tanquen els ulls!!

L'evolució (explicada pel Quim)
El Quim és molt curiós i pregunta el perquè de tot. Un dia, després d'haver parlat amb el seu pare sobre l'evolució, el portem a una exposició que parla de l'evolució humana. Li fem entenedores les explicacions fins allà on creiem que més o menys les pot capir. Al vespre, li pregunto:
-Quim, ¿quines coses recordes de l'exposició? ¿D'on venim, les persones?
-Doncs, primer érem com micos que anaven pels arbres. Després, ja podíem caminar i érem com homes-micos. I després vam anar canviant, canviant, canviant, fins com som ara.

Indecís
-Quim, si vols, pots prendre una mica de gelat. 
-Sí!
-Mira, hi ha comtessa, i també queda una mica de gelat de vainilla. ¿Què prefereixes?
-Comtessa. No, no!, de vainilla. No, no!, millor comtessa. No! Vainilla! Sí, sí, vainilla millor.
-Aix.
-¿Oi que ara he estat una mica indecís?

Germans
-Jo crec que no tindré més nens, ja. Però si tingués un altre fill, ¿t'agradaria més que fos un nen o una nena?
-M'agradaria que fos el Yago!
[Nota: El Yago és un amic seu.] 

Què vols ser?
-Mama, ¿tu què vols ser?
-¿Què vols dir?
-Vull dir si vols ser pastissera, o mestra...
-Jo ja tinc feina, Quim. Sóc filòloga.
-¿Filòloga? -i somriu. Li sona exòtic.
-¿Que no t'he explicat altres vegades què faig? ¿No te'n recordes?
-Sí, amb l'ordinador...
-Doncs els filòlegs fem això, també. Veiem textos, i mirem que estiguin molt i molt ben escrits. Jo faig això, és la meva feina. I també tradueixo textos. ¿Te'n recordes, de què és traduir?
-Doooncs...
-Mira, si estan en castellà, per exemple, els torno a escriure, perquè diguin el mateix, però en català.
-Ah.

Resumir
El Quim té tendència a fer explicacions llargues com un dia sense pa, sense obviar els detalls més insignificants. Fins i tot, si li talles el fil, torna a començar de bell nou. Sovint és esgotador. Un dia, després de clavar-me un discurs interminable per explicar una fotesa, li dic:
-Quim, ¿no podries resumir, fill?
-¿Què vol dir resumir?
-Vol dir explicar el mateix, però amb menys paraules. Més curt.
-Però és que així no em surt!! -diu, ofès.
-Ni que ho juris. Mira, això ho podries haver explicat així: [...] i ja està.


13 de juliol del 2012

Converses amb el Quim (28)



Turista
-Mira, mama! Amb aquest mocador tan gros sóc un turista!
-¿Un turista...?
-Sí! Faig així als toros!!


Cultura de l'esforç (que t'esclata als morros)
Quan era més petit, el Quim s'enfadava o plorava desesperat quan no li sortia alguna cosa (vestir-se, fer un dibuix, escriure una paraula, muntar una joguina). Nosaltres li explicàvem que no s'havia d'empipar, sinó que primer s'havia d'esforçar per sortir-se'n. I si tot i així no se'n sortia, llavors havia de demanar ajuda. Aquest discurs es veu que el té gravat, ja que...
-Mama, vull jugar amb tu al Mario Bros.
-Ai, no, Quim...
-¿Per què no? Vull que juguem els dos!
-Però és que no m'agraden gaire els videojocs, Quim. I el Mario Bros no em surt.
-Però t'hi has d'esforçar, mama!
-Però un videojoc no és una cosa important, Quim...
-Però si no t'hi esforces no et sortirà! Si jugues més ja et sortirà! T'hi has d'esforçar!


Coses d'homes
M'irrita bastant veure el meu home i el meu fill que juguen fent el burro cridant, clavant-se empentes i llançant-se l'un a sobre de l'altre (sovint la cosa acaba amb el nano plorant). Ja fa una estona que s'hi dediquen a sobre del sofà, fins que em planto.
-Prou! Ara el papa es queda al sofà, i tu te'n vas a posar-te el pijama a l'habitació -pare i fill s'intercanvien una mirada còmplice.
-Però...
-Ni però ni res. Ja n'hi ha prou, n'estic tipa. Posa't el pijama a la teva habitació.
-Però a mi m'agrada jugar a lo bèstia!!
-Sí, però després moltes vegades acabes plorant, i llavors ja no t'agrada tant, ¿no?
-Però som homes! Ens agrada jugar a lo bèstia!


Feliç coincidència
Tornant de la feina, m'aturo al supermercat a comprar algun vici per al sopar. Curiosament, m'hi trobo el meu home amb els nens.
Mama: -Ei, hola!
Papa: -Mira, Quim, qui hi ha!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -Hola!
Quim: -Mama, ara vull que tu i jo marxem a casa, i que el papa es quedi a comprar amb la Laura -un altre a qui no li agrada anar al súper!


Bon argument
-Aaaaaaaaaaaaaaaah!!!! M'has tornat a trepitjar, Quim!!! Em fa mal el dit gros, i a sobre tu me l'has trepitjat avui ja deu milions de vegades, home! ¿Vols vigilar una mica més, si us plau? ¿Que no veus que fas mal? Fixa't-hi més!
-Ups! Perdona, mama! Però és que jo miro cap endavant, no camino mirant cap als peus!!


Coca-cola
La norma que seguim a casa per a la coca-cola és la següent: el Quim en pot prendre un culet si és cap de setmana al migdia i en tenim. Si no, no. Li hem explicat que el pot posar nerviós i que pot fer que li costi dormir. 
Un dia entre setmana, ja en vacances escolars, el Quim veu que son pare n'ha comprat i diu:
-Papa, em sembla que m'has de deixar beure coca-cola, perquè tinc molta son.

1 de juliol del 2012

Converses amb el Quim (27)

Bastonets
-Mama, ¿oi que amb els pals de xupa-xup fan bastonets per a les orelles?


A la platja
El Quim és a la platja jugant, i veient-se ple de sorra em diu:
-Mama, estic ensorrat!!


Ferides espantades
El Quim es mira la ferida del genoll i s'adona que ja no hi té la crosta.
-Mama, ¿saps què? La crosta s'ha sobresaltat!!


Demà ahir
-¿Demà anirem a casa de la Meritxell?
-No. Ja t'ho he dit abans, Quim. No m'escoltes, ¿eh? La festa d'aniversari de la Meritxell és demà passat.
-Ah -uns segons de silenci. -Mama, ¿existeix demà ahir?
-Ha, ha! ¿Ho dius perquè existeix demà passat?
-Sí.
-Doncs no, Quim. Demà ahir no és res. De fet, demà ahir, si existís, seria avui! Però sí que pots dir demà passat, i també abans-d'ahir


Cim d'àligues
-¿I quins més animals heu vist, Quim?
-Dooooncs... Hi havia un ocell que encara no estava estrenat, i feia una cara així -obre molt els ulls i entreobre la boca-, i feia: "Ah, ah, ah!"
-Ah. ¿Estrenat? ¿No deus voler dir entrenat?
-Eeeeh... Em sembla que sí.
-¿I què més?
-Hi havia un mussol oliver.
-¿No devia ser una òliba?
-Sí, sí, una òliba.


Tornant del zoo
A la porta de casa, el Quim es queda quiet un moment, com reconcentrat, i diu:
-Em sembla que faig pudor de cabra...



26 de juny del 2012

Professora

Fer de professora té el seu encant. Comprovar que gràcies a la teva ajuda un alumne redacta textos amb sentit, que s'ha avesat a utilitzar un diccionari decent, o que ha descobert una lectura que li ha aportat plaer i reflexions, és una injecció d'autoestima i et subministra una dosi de confiança en l'ésser humà. Un orgasme docent.


També és molt cansat, però. Si t'hi poses de debò, treballes moltes més hores de les que cobres, i no sempre aconsegueixes els resultats que voldries. Has d'esforçar-te a no abaixar la guàrdia per culpa de la fatiga mental d'hores de planificació de classes. Has d'intentar fer veure que no t'adones que aquell altre professor que comparteix grup amb tu contribueix a estancar o empitjorar el nivell lingüístic (i cultural) dels teus alumnes. Has de saber descartar les estratègies que has fet servir que no han tingut èxit, sense que el sentiment de culpa sigui un llast que t'impedeixi mirar més enllà. Passar pàgina dels teus fracassos didàctics per encaminar-te a possibles èxits pedagògics. I exercint a la universitat, has de ser conscient que alguns alumnes dels que tens davant són ignorants, sí, però innocents: són allà perquè han passat tots els filtres del sistema. Si seuen en aquella cadira és perquè les coses no funcionen com haurien de funcionar, però això ho han decidit molts altres per ells. Ells són també, encara que pugui no semblar-t'ho, les víctimes de tot el mecanisme, que els enganya fent-los creure que s'han guanyat ser on són. I no. I creues els dits perquè alguns dels ineptes que es graduaran també per culpa del teu aprovat (regalat més que no pas justet) no arribin a exercir mai en res que tingui la més mínima vinculació amb la llengua (o amb la cultura en general). Quanta falta que fan més suspesos a la universitat (almenys, en determinades facultats). I en canvi, penses amb una barreja de pena i indignació en l'alumne creatiu, brillant a la seva manera, que s'avorreix perquè no encaixa en la línia establerta i prefereix anar pel seu compte, i que esperes i desitges que tingui prou paciència per aguantar el suplici i titular-se, perquè saps que serà un luxe l'aire nou que aportarà quan s'incorpori a la feina, si tenim la sort que no abandona els estudis esclafat pel tedi.

I hi ha l'alumne que fa faltes, però que llegeix Dostoievski i et regala (gràcies, Senyor) grapats d'ironia reconfortant. I aquella alumna de l'última fila amb pinta de passava-per-aquí que resulta d'una intel·ligència que et sorprèn. I l'opinió interessant i fonamentada que et revela una noia que acostuma a treure notes d'anar tirant. I la mirada profunda però amb picardia d'aquell alumne guapot de la segona fila. I els regals que et compensen tota la suor vermella del bolígraf: l'alumna que et dóna les gràcies per haver-li posat a les mans Primo Levi, els ulls il·luminats del noi que acaba de descobrir que ja pronuncia l'essa sonora, l'examen aprovat de sobres de la que et va venir a demanar esporuguida una tutoria, aquell parell de noies que un cop recollides les notes finals t'asseguren que la teva assignatura ha valgut la pena, saber que alguns dels teus pupils s'han tret el certificat superior de català de la Generalitat perquè tu els vas donar l'empenteta.


A fe de Déu que és una feina de trinxera. Amb els ulls secs de corregir piles ingents de treballs, redaccions, exàmens; amb l'esquena trinxada de carregar papers i andròmines amunt i avall (redaccions, llibres, apunts, fotocòpies i tants etcèteres); amb la gola seca de la xerrameca que els has deixat anar per explicar ja no saps quina història.


Planyo els alumnes que han hagut de suportar la meva inexperiència o els meus errors. M'alegro molt que altres, en canvi, hagin rebut classes que sé més que dignes. Tant de bo els últims siguin majoria (us ho demanem, Senyor).


I que estrany que hi hagi tants i tants professors, i que tan sovint se sentin sols en la seva parcel·la de trinxera. Per això, ara que ja no treballo de professora, aquest escrit com a homenatge a tots ells, ara que és final de curs. Perquè la seva solitud ho sigui, avui, una miqueta menys.




*La imatge inicial és el quadre La jove professora, de Jean-Baptiste-Siméon Chardin. L'última és una vinyeta que un amic va dibuixar fa uns anys a un gran professor de secundària.

20 de juny del 2012

Converses amb la Laura (1)

Papa, pipi, caca
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.
Mama: -Laura, em sembla que al papa no li deu fer gaire gràcia, aquesta seqüència...
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.


Peix
La Laura i jo mirem un conte. Li assenyalo un dibuix.
-Mira, això és un peix. ¿Què fa, el peix?
-Nyam, nyam!!
-Ah, és clar, el peix que coneixes més és el que et menges...


El ruc
Mama: -I aquí hi ha el ruc. ¿Recordes què fa el ruc?
Laura: -E-uh! E-uh!
Mama: -Bé, jo dic ihò-ihò, però la teva alternativa també em convenç.


Soneta
Mentre li poso els bolquers i el pijama, la Laura badalla.
-Ui, tens soneta, ¿eh?
-No, no.
-¿No tens soneta?
-No, no.
-¿No vols anar a dormir?
-No, no.
-Doncs em sembla que no tens elecció, nineta.

18 de juny del 2012

Les excursionistes calentes


Feia anys que no tafanejava les estadístiques sobre aquest blog que Blogger posa al meu servei. I no ho feia per mandra, i perquè tenint en compte que em llegien quatre gats coneguts i mal comptats, tampoc era esperable trobar-hi cap perla. Però deu fer un parell o tres de mesos vaig començar a recalar-hi per satisfer la curiositat de saber si la meva flamant entrada a Facebook, on anuncio la publicació de nous escrits, havia fet picar algun lector nou que fes augmentar el nombre de visites. El cas és que, suposant que les dades siguin certes, m'he endut alguna sorpresa.


El primer que convé destacar és l'èxit de les converses amb el Quim. Quan anuncio a Facebook la publicació d'un nou lliurament, les consultes al blog pugen. Em pensava que aquestes anotacions probablement només ens farien gràcia a mi i al meu marit, que som els pares de la criatura, però resulta que tenen un grapadet de seguidors fidels. La Carla s'ha convertit en la presidenta del club de fans, l'Ester en la vicepresidenta primera, i la Sandra en la vicepresidenta segona (càrrecs agraïts, perquè són honorífics i no comporten cap obligació al marge de continuar seguint les converses). Hi ha qui m'ha fet saber que fins i tot en fa propaganda. Queda clar que tard o d'hora haig de buscar il·lustrador i publicar el llibre, que encara farem el primer duro i tot.


L'altra gran revelació ha estat l'origen de les visites. Una té coneguts que viuen o van de tant en tant a l'estranger, de manera que alguna visita des dels Estats Units (gràcies, Albert!), alguna visita des de Suïssa (gràcies, Xavi i Montse!) o alguna visita des d'Irlanda (gràcies, Cristina!), quadren en els meus esquemes. Ara bé, ¿d'on surten les dues visites de fa uns dos mesos des de Corea del Sud? ¿Per què regularment rebo algunes visites des de Rússia i Alemanya? ¿I per quins set sous han entrat al meu piset virtual aquest mes des del Perú?


Bé, potser alguna explicació la poden oferir les cerques dels internautes. Ja se sap que buscant informació per Google un pot anar a parar a webs inversemblants, i això inclou aquest modest blog. Internet té rareses com propiciar que vagin a petar a una entrada meva persones que buscaven "com fer una bufanda", "grip de panxa préssec en almívar", "tanga hello kitty", "remeis varicel·la" o "caragol treu banya en italià". I això sense que una servidora sàpiga cosir, ni sigui metgessa, ni dugui tangues, ni parli italià.


I si això us sembla peculiar, espereu-vos. Un dia algú va entrar al Tercer segona a partir de la cerca "estic enfadat vull les excursionistes calentes"! Qui m'havia de dir que un seguidor de Conrad Son de mal humor podria acabar aterrant al meu blog, i trobar-s'hi uns textos que poquet tenen a veure, diria jo, amb la pornografia en català. Això ho vaig descobrir dies després que s'hagués fet la cerca en qüestió, i vaig voler corroborar que Google adreçava al meu blog en fer aquesta cerca. I no ho vaig saber trobar. Potser és que en aquest lapse de dies (ja se sap que internet és una olla que bull sense parar) les pàgines van rebre modificacions que van fer canviar els resultats del cercador.


Ara, el que de ben segur que aconseguiré amb el títol d'aquest article, l'esment a Conrad Son i la inclusió de la paraula "pornografia" és tornar a fer pujar el nombre de visites. M'hi jugo un pèsol.