Quan va morir la periodista Tatiana Sisquella, la ràdio, la televisió i els diaris la ploraven, i amb ells tots els oïdors, teleespectadors i lectors. A la sempre terrible notícia de la mort d'algú tan jove víctima del càncer, s'hi sumava l'altaveu d'haver treballat als mitjans de comunicació i tenir companys de feina i amics compungits que no hi podien fer ulls clucs i traspuaven Tatiana als seus articles, als seus programes, a les seves col·laboracions setmanals. Sabem que quan la gent es mor se'n tendeixen a exalçar els trets positius, però en aquell cas el dol era tan unànime, les paraules dels companys casaven tant amb la imatge pública de Tatiana Sisquella, que resultava absurd pensar en una conxorxa, en un exercici de condol impostat. La mirada amable, el somriure ample, la veu franca, els cabells rossos que li queien en cascada. Tot això s'esfumava. Tot allò ho havíem perdut tots. Adéu. Adéu, Tatiana.
Jo, que no la coneixia personalment, també plorava. Fet i fet, sempre ploro. Un dels motius pels quals seria segurament una nefasta metgessa, psicòloga o treballadora social és que passaria el dia plorant els mals aliens, i la meva feina, que hauria de consistir justament a resoldre’ls o atenuar-los, aconseguiria uns resultats migradíssims. Potser podria ser eficaç en treballs de tipus més acadèmic, manegant xifres o tancada en un laboratori, però em temo que en el tracte personal l’ànim se m’esfondraria fins a tal punt, que paradoxalment al final seria l’afectat qui acabaria consolant-me a mi. Sóc moltes vegades, en canvi, una escriptora més o menys passadora que no escriu. Vull dir que tot sovint penso frases que faria servir en un text per parlar d’això o d’allò altre, encara que els darrers anys la immensa majoria de vegades no acabin escrites enlloc. Ajunto paraules. De vegades vénen i se’n van, hi ha cops que m’agraden més i altres que menys, però també pot ser que m’hi dediqui dies i dies, a arreplegar paraules ballarines dins del cap: hi cuso un brodadet aquí, clavo tisorada a aquell fil allà, un últim remat que no quedi a la vista. Una feina que potser sembla ximple, si no ha de quedar plasmada, però que a mi em fa feliç i m’ajuda. Tampoc no em ve de gust entrar ara en cap debat pseudoprofund sobre la utilitat de les coses.
Recordo que aquell dia el meu despertador encara no havia sonat. Jo mig dormia, mig em despertava, i el meu home va venir de la cuina, on tenia engegada la ràdio, i em va dir trasbalsat que s’havia mort la Tatiana Sisquella. Com? La Tatiana Sisquella? Segur? Un accident de trànsit, potser? No, càncer. Càncer, allò que els meus avis encara anomenaven un mal lleig. Se l’havia menjada per dins sense més ni més. Les ràdios, les televisions i els diaris li regalaven rams de flors de paraules amb el cor nuat, la veu trencada, les llàgrimes que enterbolien la vista. Jo em commovia amb aquella mort cruel i prematura. Plorava i embastava paraules tristes. Avui ja no les recordo, però el títol que hi volia posar no ha volgut marxar en tot aquest temps. Totes les Tatianes, s’havia de dir. L’article es diria Totes les Tatianes i parlaria de la Tatiana Sisquella, de la inclemència de les malalties que avui dia encara ens guanyen la partida, del dolor, de la tristesa.
El cas de la Tatiana, com és normal, va aconseguir una visibilitat pública extraordinària. I no cal gratar gaire per descobrir que tots tenim, desgraciadament, Tatianes a prop. Tatianes amb càncer, neuràlgia del trigemin, Alzheimer, infarts de cor, lesions medul·lars, ictus i tantes altres coses. I cada cop que veiem l’esclerosi múltiple de Miquel Martí i Pol, veiem una mica més tots els malalts d’esclerosi múltiple. I cada cop que llegim Sergio del Molino quan parla del seu fill Pablo, Màrius Serra quan parla del seu fill Llullu, Elisabet Pedrosa quan parla de la seva filla Gina, veiem una mica més tota la canalla amb leucèmia, amb paràlisi cerebral, amb la síndrome de Rett. I voldríem que el món fos el que sembla quan els parlamentaris catalans aplaudeixen la tornada de Rafa López a l’hemicicle després d’haver superat un càncer, quan els diputats espanyols aplaudeixen Uxue Barcos després d’haver superat un càncer. I per això ens guanya la indignació quan ens parlen de retallades en centres de salut, en investigació mèdica. Llegeixi’s servei d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, llegeixi’s Centre d’Investigació Príncep Felip, llegeixi’s la immensa vergonya de la desatenció als malalts d’hepatitis C, tant se val. Per no parlar de la bena als ulls d’occident davant de malalties com la malària, l’ebola o el Chagas.
El dia 6 de març al migdia la meva mare em va telefonar. Em vaig témer el que em diria i em va dir exactament el que temia que em digués. El diumenge 8 de març acomiadàvem el meu tiet. Els enemics es deien càncer de pulmó i metàstasi. El meu tiet, Joan.
Recordo haver-li dit a la meva mare, d’adolescent, que el meu tiet feia ben bé cara de metge. No sabria definir com és una cara de metge, però no era com en aquells casos que examines de català gent que no coneixes, i resulta que la que t’afiguraves mestressa de casa de tota la vida deixa anar, en presentar-se, que treballa d’advocada d’una gran empresa que tot Catalunya coneix, just en el moment que tots els teus prejudicis silenciosos t’exploten davant dels nassos. El meu tiet era metge i feia cara de metge. Ulleres amples, parla pausada, mans de moviments suaus, una mirada de vegades irònica. M’imaginava els seus pacients. “Si aquest és el paio que m’ha d’operar, perfecte”, devien dir. La vocació per la medicina el va convertir en un traumatòleg tan reputat com estimat. Molts anys de pacients, d’operacions i d’hospitals, molts anys dedicats a salvar vides i millorar la qualitat de vida de la gent, li havien donat un prestigi guanyat a pols que recollia sinceres i infinites mostres de gratitud dels qui havien passat per les seves mans. I des de l’experiència de qui sap el que es fa, parlava amb menyspreu d’alguns gestors hospitalaris que no havien trepitjat quiròfans en sa vida i que donaven lliçons als facultatius sobre com s’havia d’organitzar el servei mèdic.
I arriba el dia que les arítmies no són només arítmies, que la tos no és només tos, que els ofecs no són només ofecs. Arriba el dia que es diuen càncer de pulmó, que es diuen metàstasi. I no hi ha manera de daurar la píldora, que no en va el meu tiet és un expert en càncer d’ossos i sap perfectament el pa que s’hi dóna davant de certs diagnòstics.
Quan acaba la cerimònia, el meu tiet José Luis, un cavaller dels pocs que deuen existir en aquest món, ens abraça a mi i al meu marit. «Somos unos llorones, y a mucha honra», ens diu amb un somriure trist i aquella afabilitat acollidora que sempre l’envolta i que encomana.
Jo ploro. Perquè, fet i fet, sempre ploro. I perquè què hem de fer tots els que l’estimàvem, si no plorar. Plorar i treballar perquè cada dia hi hagi menys Joans i Tatianes a qui plorar.
Recordo haver-li dit a la meva mare, d’adolescent, que el meu tiet feia ben bé cara de metge. No sabria definir com és una cara de metge, però no era com en aquells casos que examines de català gent que no coneixes, i resulta que la que t’afiguraves mestressa de casa de tota la vida deixa anar, en presentar-se, que treballa d’advocada d’una gran empresa que tot Catalunya coneix, just en el moment que tots els teus prejudicis silenciosos t’exploten davant dels nassos. El meu tiet era metge i feia cara de metge. Ulleres amples, parla pausada, mans de moviments suaus, una mirada de vegades irònica. M’imaginava els seus pacients. “Si aquest és el paio que m’ha d’operar, perfecte”, devien dir. La vocació per la medicina el va convertir en un traumatòleg tan reputat com estimat. Molts anys de pacients, d’operacions i d’hospitals, molts anys dedicats a salvar vides i millorar la qualitat de vida de la gent, li havien donat un prestigi guanyat a pols que recollia sinceres i infinites mostres de gratitud dels qui havien passat per les seves mans. I des de l’experiència de qui sap el que es fa, parlava amb menyspreu d’alguns gestors hospitalaris que no havien trepitjat quiròfans en sa vida i que donaven lliçons als facultatius sobre com s’havia d’organitzar el servei mèdic.
I arriba el dia que les arítmies no són només arítmies, que la tos no és només tos, que els ofecs no són només ofecs. Arriba el dia que es diuen càncer de pulmó, que es diuen metàstasi. I no hi ha manera de daurar la píldora, que no en va el meu tiet és un expert en càncer d’ossos i sap perfectament el pa que s’hi dóna davant de certs diagnòstics.
Quan acaba la cerimònia, el meu tiet José Luis, un cavaller dels pocs que deuen existir en aquest món, ens abraça a mi i al meu marit. «Somos unos llorones, y a mucha honra», ens diu amb un somriure trist i aquella afabilitat acollidora que sempre l’envolta i que encomana.
Jo ploro. Perquè, fet i fet, sempre ploro. I perquè què hem de fer tots els que l’estimàvem, si no plorar. Plorar i treballar perquè cada dia hi hagi menys Joans i Tatianes a qui plorar.