També és molt cansat, però. Si t'hi poses de debò, treballes moltes més hores de les que cobres, i no sempre aconsegueixes els resultats que voldries. Has d'esforçar-te a no abaixar la guàrdia per culpa de la fatiga mental d'hores de planificació de classes. Has d'intentar fer veure que no t'adones que aquell altre professor que comparteix grup amb tu contribueix a estancar o empitjorar el nivell lingüístic (i cultural) dels teus alumnes. Has de saber descartar les estratègies que has fet servir que no han tingut èxit, sense que el sentiment de culpa sigui un llast que t'impedeixi mirar més enllà. Passar pàgina dels teus fracassos didàctics per encaminar-te a possibles èxits pedagògics. I exercint a la universitat, has de ser conscient que alguns alumnes dels que tens davant són ignorants, sí, però innocents: són allà perquè han passat tots els filtres del sistema. Si seuen en aquella cadira és perquè les coses no funcionen com haurien de funcionar, però això ho han decidit molts altres per ells. Ells són també, encara que pugui no semblar-t'ho, les víctimes de tot el mecanisme, que els enganya fent-los creure que s'han guanyat ser on són. I no. I creues els dits perquè alguns dels ineptes que es graduaran també per culpa del teu aprovat (regalat més que no pas justet) no arribin a exercir mai en res que tingui la més mínima vinculació amb la llengua (o amb la cultura en general). Quanta falta que fan més suspesos a la universitat (almenys, en determinades facultats). I en canvi, penses amb una barreja de pena i indignació en l'alumne creatiu, brillant a la seva manera, que s'avorreix perquè no encaixa en la línia establerta i prefereix anar pel seu compte, i que esperes i desitges que tingui prou paciència per aguantar el suplici i titular-se, perquè saps que serà un luxe l'aire nou que aportarà quan s'incorpori a la feina, si tenim la sort que no abandona els estudis esclafat pel tedi.
I hi ha l'alumne que fa faltes, però que llegeix Dostoievski i et regala (gràcies, Senyor) grapats d'ironia reconfortant. I aquella alumna de l'última fila amb pinta de passava-per-aquí que resulta d'una intel·ligència que et sorprèn. I l'opinió interessant i fonamentada que et revela una noia que acostuma a treure notes d'anar tirant. I la mirada profunda però amb picardia d'aquell alumne guapot de la segona fila. I els regals que et compensen tota la suor vermella del bolígraf: l'alumna que et dóna les gràcies per haver-li posat a les mans Primo Levi, els ulls il·luminats del noi que acaba de descobrir que ja pronuncia l'essa sonora, l'examen aprovat de sobres de la que et va venir a demanar esporuguida una tutoria, aquell parell de noies que un cop recollides les notes finals t'asseguren que la teva assignatura ha valgut la pena, saber que alguns dels teus pupils s'han tret el certificat superior de català de la Generalitat perquè tu els vas donar l'empenteta.
A fe de Déu que és una feina de trinxera. Amb els ulls secs de corregir piles ingents de treballs, redaccions, exàmens; amb l'esquena trinxada de carregar papers i andròmines amunt i avall (redaccions, llibres, apunts, fotocòpies i tants etcèteres); amb la gola seca de la xerrameca que els has deixat anar per explicar ja no saps quina història.
Planyo els alumnes que han hagut de suportar la meva inexperiència o els meus errors. M'alegro molt que altres, en canvi, hagin rebut classes que sé més que dignes. Tant de bo els últims siguin majoria (us ho demanem, Senyor).
A fe de Déu que és una feina de trinxera. Amb els ulls secs de corregir piles ingents de treballs, redaccions, exàmens; amb l'esquena trinxada de carregar papers i andròmines amunt i avall (redaccions, llibres, apunts, fotocòpies i tants etcèteres); amb la gola seca de la xerrameca que els has deixat anar per explicar ja no saps quina història.
Planyo els alumnes que han hagut de suportar la meva inexperiència o els meus errors. M'alegro molt que altres, en canvi, hagin rebut classes que sé més que dignes. Tant de bo els últims siguin majoria (us ho demanem, Senyor).
I que estrany que hi hagi tants i tants professors, i que tan sovint se sentin sols en la seva parcel·la de trinxera. Per això, ara que ja no treballo de professora, aquest escrit com a homenatge a tots ells, ara que és final de curs. Perquè la seva solitud ho sigui, avui, una miqueta menys.
*La imatge inicial és el quadre La jove professora, de Jean-Baptiste-Siméon Chardin. L'última és una vinyeta que un amic va dibuixar fa uns anys a un gran professor de secundària.