Ahir vaig dinar en un restaurant de menú força acceptable. Fa poc ha canviat la concessió del servei, i de seguida vaig notar-hi alguns canvis que em feien el pes. Les taules estan distribuïdes d’una manera diferent i es veuen més polides. A més, han pintat de nou el menjador. I mentre esperes el primer plat, et porten alguna cosa per picar, un detall agradable.
Dinava sola en un racó, i no podia evitar sentir alguns comentaris que m’arribaven de la taula veïna, on menjaven quatre comensals. Una de les entaulades ho ponderava tot, i regalava les seves consideracions al sofert cambrer. “Aquest segon era força acceptable”, li engaltava amb aires de marquesa, com si fos la crítica gastronòmica que havia de decidir quantes estrelles Michelin adjudicava a l’establiment. “No és que fos bo bo, però vaja, no estava malament.” I vinga a insistir. Buf, pensava jo. Per començar, no es tracta de cap lloc selecte, i per tant certs comentaris queden del tot fora de lloc. No vull dir que si tens un cuc a l’amanida no t’hagis de queixar, però d’aquí a pretendre que el vi de la casa sigui un Cristom Pinot Noir Eileen Vineyard del 2002 (amb 93 punts al rànquing del Wine Advocate de Robert Parker), doncs hi ha un bon tros.
Quan va arribar el moment de demanar les postres, la dona es va cobrir de glòria. “El meló és bo?”, va demanar al cambrer arrufant el nas, com donant per descomptat que dels melons, allà, no se’n podia esperar gran cosa. Sí, és clar, si et sembla ara et dirà que és fastigós, pensava jo. El noi, després d’uns segons de desconcert, li va respondre amablement que no li ho podia assegurar, perquè encara no l’havien obert. “Però si me’l porteu i no és bo, no el voldré, eh?”, rondinava la clienta. “Si no surt bo l’hi canviarem, no es preocupi”, li deia ell. “Jo ja he avisat: si és dolent el torno, eh?”, anava repetint en to amenaçador. Els seus companys de taula devien estar-ne fins al capdamunt.
Hauria volgut dir-li a aquella senyora que potser hauria estat més adequat demanar el meló sense cap comentari afegit, i que si en tastar-lo hagués tingut la mala sort de comprovar que era massa verd o insípid, ja en parlaríem. Que era sobrer suposar d’entrada que seria inacceptable. Que eren ganes de veure-hi pegues. Que si no tenia cap altra feina que donar la llauna. Que per què no ens deixava menjar en pau a tots plegats. Quines ganes d’amargar la vida al personal, carai.
26 d’octubre del 2007
22 d’octubre del 2007
El primer dia de classe
Diuen els actors amb molta experiència a l’esquena que abans de sortir a l’escenari encara senten nervis a l’estómac. És una sensació, expliquen, que una carretada d’anys dedicats a la professió no fa desaparèixer. Fins i tot n’hi ha que asseguren que si mai deixen de sentir aquest cuquet, malament rai, perquè voldrà dir que han perdut la il·lusió per la feina.
Fa només cinc anys, si no m’erro, que faig de professora. No és un gran currículum docent, però la veritat és que he notat força canvis en la manera d’encarar-me a l’ofici. El primer any, per exemple, el vaig passar molt neguitosa. Em van oferir la feina quan tot just acabava la carrera, amb cap bagatge com a ensenyant, amb quinze dies d’antelació a l’inici del curs i poquíssim material preparat a les mans. Jo mateixa veia que potser em venia una mica gros, però m’hi vaig llançar de cap perquè era una bona oportunitat. Alguns companys em deien que estava sonada, però jo els responia que pensava que era un tren que havia d’agafar. Ara, vist en la distància, no me’n penedeixo, tot i que no oblido el fart de pencar i de patir que em vaig fer. Quan una classe no anava bé, o no acabava de saber com tractar un conflicte amb algun alumne, sempre me’n donava les culpes. Em sentia una patata. Hi havia nits que no dormia bé, i algun dia havia plorat i tot. Em faltava temps per totes bandes: per preparar les classes, per corregir, per pair què era el que no funcionava i el que sí. Em sentia al bell mig del naufragi.
Ara la mar està més calmada. Sóc conscient que encara haig de millorar molt, però també m’adono que d’aquests cinc anys n’he tret profit. Per començar, sé relativitzar millor les coses. Si una classe no surt bé, doncs en prenc nota per l’any vinent i avall. He deixat de culpabilitzar-me fins a l’extenuació per la meva inoperància quan les coses no funcionen com han de funcionar, perquè flagel·lar-se fa poc profit i perquè sé repartir responsabilitats. També sé gaudir dels èxits. Alhora, continuo atenta al que pugui aprendre dels companys de feina, entre els quals encara m’acostumo a sentir petitona, tot i que provo de dissimular-ho una mica.
Però en qui més penso, és clar, és en els alumnes. Mentiria si us digués que ara sóc una professora excel·lent, però sí que us puc assegurar que, si més no, tinc la consciència tranquil·la: planifico les classes, escolto els estudiants, sóc cada curs més exigent amb ells i amb mi mateixa.
Després de la baixa per maternitat i un permís de lactància, avui és el primer dia del curs que he fet classe. Majoritàriament cares noves a les cadires, però algunes de conegudes. Cares que em trobaré a l’aula fins al mes de juny. I abans de travessar la porta, ja l’he sentit, era allà, m’esperava. Aquell petit neguit passejant-se per l’estómac.
Fa només cinc anys, si no m’erro, que faig de professora. No és un gran currículum docent, però la veritat és que he notat força canvis en la manera d’encarar-me a l’ofici. El primer any, per exemple, el vaig passar molt neguitosa. Em van oferir la feina quan tot just acabava la carrera, amb cap bagatge com a ensenyant, amb quinze dies d’antelació a l’inici del curs i poquíssim material preparat a les mans. Jo mateixa veia que potser em venia una mica gros, però m’hi vaig llançar de cap perquè era una bona oportunitat. Alguns companys em deien que estava sonada, però jo els responia que pensava que era un tren que havia d’agafar. Ara, vist en la distància, no me’n penedeixo, tot i que no oblido el fart de pencar i de patir que em vaig fer. Quan una classe no anava bé, o no acabava de saber com tractar un conflicte amb algun alumne, sempre me’n donava les culpes. Em sentia una patata. Hi havia nits que no dormia bé, i algun dia havia plorat i tot. Em faltava temps per totes bandes: per preparar les classes, per corregir, per pair què era el que no funcionava i el que sí. Em sentia al bell mig del naufragi.
Ara la mar està més calmada. Sóc conscient que encara haig de millorar molt, però també m’adono que d’aquests cinc anys n’he tret profit. Per començar, sé relativitzar millor les coses. Si una classe no surt bé, doncs en prenc nota per l’any vinent i avall. He deixat de culpabilitzar-me fins a l’extenuació per la meva inoperància quan les coses no funcionen com han de funcionar, perquè flagel·lar-se fa poc profit i perquè sé repartir responsabilitats. També sé gaudir dels èxits. Alhora, continuo atenta al que pugui aprendre dels companys de feina, entre els quals encara m’acostumo a sentir petitona, tot i que provo de dissimular-ho una mica.
Però en qui més penso, és clar, és en els alumnes. Mentiria si us digués que ara sóc una professora excel·lent, però sí que us puc assegurar que, si més no, tinc la consciència tranquil·la: planifico les classes, escolto els estudiants, sóc cada curs més exigent amb ells i amb mi mateixa.
Després de la baixa per maternitat i un permís de lactància, avui és el primer dia del curs que he fet classe. Majoritàriament cares noves a les cadires, però algunes de conegudes. Cares que em trobaré a l’aula fins al mes de juny. I abans de travessar la porta, ja l’he sentit, era allà, m’esperava. Aquell petit neguit passejant-se per l’estómac.
18 d’octubre del 2007
Dies de pluja
Ahir al matí, mentre donava el pit al Quim, contemplava com plovisquejava mentre uns nuvolots de panxa de burra travessaven els finestrals del menjador. Pensava que m’esperava un bon xàfec de camí cap a la feina, però el gregal va aconseguir escombrar el cel i quan vaig sortir de casa ja feia un sol espatarrant, i l’aire era net. Que bé. La pluja m’agrada, però només quan sóc a cobert.
Els dies de pluja m’empipa mullar-me els baixos dels pantalons, m’empipa haver d’anar arrossegant el paraigua, m’empipa haver de posar la bombolla de plàstic al cotxet, m’empipa saber que els trens aniran encara amb més retard que habitualment i que hi haurà embussos de trànsit. Quan era petita i anava a escola, també era horrorós que plogués. Per començar, havia de tornar a intentar convèncer la meva mare que em deixés portar paraigua. Ella, que no sé si tenia por que amb una barnilla tragués l’ull a algú altre o que me’l tragués a mi mateixa, em vetava el paraigua i m’imposava el cangur. I al migdia, després de dinar a escola, com que no podíem jugar al pati sabia que m’encolomarien, com sempre que plovia, una pel·lícula avorridíssima d’un gos que no sé què hi feia en uns paratges nevats (com és que a ningú del centre no se li va acudir comprar-ne alguna altra?).
No sé com m’adaptaria a viure en un lloc on la pluja fos el pa de cada dia. Suposo que t’hi deus acabar avesant. A la força els pengen, que diuen.
16 d’octubre del 2007
En somnis
Avui he somiat que l’emissora on treballo i la revista ¡Hola! pertanyien al mateix grup empresarial, i que m’oferien deixar la meva feina per passar a fer-me càrrec de la correcció lingüística de la revista. Jo quedava parada per la proposta, i mentre esperava que em concretessin els detalls de l’oferta, tot i que no m’interessava gaire, el cap d’informatius de la ràdio venia a parlar amb mi i em deia que estava molt satisfet de la meva feina, i que esperava que decidís no marxar. Quan m’he llevat he recordat el somni i m’ha fet molta gràcia, tot i que no és res de l’altre dijous.
Una vegada, estant de vacances, la meva germana i jo compartíem un llit de matrimoni. Ja s’havia fet de dia i jo estava desperta, però encara m’estava entre els llençols. De sobte, la meva germana es va girar, va mirar-me fixament i em va cridar, expeditiva: “Agafa la cantimplora!”. Perplexa, perquè no érem de campaments ni havíem d’anar d’excursió, i sobretot impactada per aquells ulls oberts i inexplicablement plens de ràbia, li vaig respondre tímidament: “Quina cantimplora?”. Ella, mentre assenyalava el buit que hi havia al matalàs entre les dues, em va etzibar en un to irritat: “Aquesta!!”. No sabia què dir, i no vaig dir res. Aleshores ella es va tombar, va esperar un segon, es va llevar, i va sortir de l’habitació. I jo em vaig quedar pensant què coi havia passat, allà. Em feia l’efecte que ella havia marxat emprenyada i tot, i jo no entenia res. Quan em vaig llevar, li vaig demanar què li havia passat. La meva germana no sabia de què li estava parlant. Quan li vaig explicar la pel·lícula, es va posar a riure i no s’ho acabava de creure. Per més ulls oberts que tingués, devia estar adormida com un soc, i no recordava res de res.
Un altre dia, el meu marit era al llit i jo encara rondava pel pis. Vaig entrar a l’habitació i ell va dir alguna cosa inintel·ligible. Em va fer l’efecte que em parlava mig adormit, així que m’hi vaig acostar. “Què?”, li vaig demanar. Ell va tornar a deixar anar una lletania incomprensible. Així que, somrient perquè m’ensumava que estava clapat, li vaig respondre: “Ho sento, però no t’entenc.” Aleshores va tombar-se en el llit, i va continuar dormint com si tal cosa. L’endemà, tampoc no recordava res.
Els somnis propis poden ser curiosos, però les incursions en somnis aliens també tenen el seu què.
Una vegada, estant de vacances, la meva germana i jo compartíem un llit de matrimoni. Ja s’havia fet de dia i jo estava desperta, però encara m’estava entre els llençols. De sobte, la meva germana es va girar, va mirar-me fixament i em va cridar, expeditiva: “Agafa la cantimplora!”. Perplexa, perquè no érem de campaments ni havíem d’anar d’excursió, i sobretot impactada per aquells ulls oberts i inexplicablement plens de ràbia, li vaig respondre tímidament: “Quina cantimplora?”. Ella, mentre assenyalava el buit que hi havia al matalàs entre les dues, em va etzibar en un to irritat: “Aquesta!!”. No sabia què dir, i no vaig dir res. Aleshores ella es va tombar, va esperar un segon, es va llevar, i va sortir de l’habitació. I jo em vaig quedar pensant què coi havia passat, allà. Em feia l’efecte que ella havia marxat emprenyada i tot, i jo no entenia res. Quan em vaig llevar, li vaig demanar què li havia passat. La meva germana no sabia de què li estava parlant. Quan li vaig explicar la pel·lícula, es va posar a riure i no s’ho acabava de creure. Per més ulls oberts que tingués, devia estar adormida com un soc, i no recordava res de res.
Un altre dia, el meu marit era al llit i jo encara rondava pel pis. Vaig entrar a l’habitació i ell va dir alguna cosa inintel·ligible. Em va fer l’efecte que em parlava mig adormit, així que m’hi vaig acostar. “Què?”, li vaig demanar. Ell va tornar a deixar anar una lletania incomprensible. Així que, somrient perquè m’ensumava que estava clapat, li vaig respondre: “Ho sento, però no t’entenc.” Aleshores va tombar-se en el llit, i va continuar dormint com si tal cosa. L’endemà, tampoc no recordava res.
Els somnis propis poden ser curiosos, però les incursions en somnis aliens també tenen el seu què.
14 d’octubre del 2007
Embarassades
Fa gairebé sis mesos vam tenir un fill, el Quim. Un nen preciós, rodonet i espavilat, que fa la mar de goig. Recordo que al principi de l’embaràs, quan anava sola pel carrer, no podia evitar pensar amb un somriure als llavis que estava esperant un fill, i que encara ningú no se n’adonava. Sentia que amagava un secret dolç, com l’adolescent que oculta als seus pares l’èxit d’una primera cita. Més endavant, la meva voluminosa panxota ho proclamava als quatre vents.
Fins que no vam decidir tenir una criatura no m’havia adonat del gran nombre d’embarassades que hi ha a tot arreu. En una mena de diari de l’embaràs que vaig anar redactant, vaig escriure que s’assemblava a la sensació que tens quan et posen ulleres: fins que no n’has de dur, no et fixes en tota la gent que ja en porta. T’adones que, encara que et creies una excepció, en realitat formes part de la norma. Doncs això: no parava de veure panxes grosses i arrodonides, transportadores de nadons arraulidets a l’escalforeta del ventre matern.
Després del part, però, no m’he desempallegat d’aquesta facilitat per a localitzar embarassades. De vegades, tot i que és massa suposar, fins i tot em fa l’efecte que les embarassades trien els seus recorreguts expressament per coincidir amb mi. Confesso que quan les veig encara em miro la panxa, i hi trobo a faltar una criatura.
Fins que no vam decidir tenir una criatura no m’havia adonat del gran nombre d’embarassades que hi ha a tot arreu. En una mena de diari de l’embaràs que vaig anar redactant, vaig escriure que s’assemblava a la sensació que tens quan et posen ulleres: fins que no n’has de dur, no et fixes en tota la gent que ja en porta. T’adones que, encara que et creies una excepció, en realitat formes part de la norma. Doncs això: no parava de veure panxes grosses i arrodonides, transportadores de nadons arraulidets a l’escalforeta del ventre matern.
Després del part, però, no m’he desempallegat d’aquesta facilitat per a localitzar embarassades. De vegades, tot i que és massa suposar, fins i tot em fa l’efecte que les embarassades trien els seus recorreguts expressament per coincidir amb mi. Confesso que quan les veig encara em miro la panxa, i hi trobo a faltar una criatura.
11 d’octubre del 2007
Quan tens raó, tens raó
- Si tingués poders, aixecaria el dit així i faria que tots els cotxes d’aquest carrer tiressin un pam endavant. Així tindríem lloc per aparcar aquí mateix.
- Si tinguessis poders, potser millor que els fessis servir per tenir un cotxe i una plaça d'aparcament propis, no?
9 d’octubre del 2007
Oh, benvinguts...
A casa hem fet canvis. Ja tocava que en fes al blog, també... Benvinguts de nou a casa meva.
Abans vivia aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)