29 de juny del 2010

Converses amb el Quim (V)

Hombre!

Son pare fulleja un catàleg un moment i el Quim s'empipa perquè vol jugar-hi. Li diu:
-Deixa de llegir, hombre!
-¿Hombre? ¿Que no parlem en català, nosaltres?
-Deixa de llegir, ombra!

Casats!

El Quim m'agafa l'anell i veu que per dins hi ha gravades unes lletres. Li explico que és l'anell de casats i li faig veure que el que hi ha gravat és el nom del seu pare.
-Mama, tu estàs molt casada.
-Es pot dir que sí.
-Jo quan sigui gran també em casaré.
-¿Ah, sí? ¿I amb qui et casaràs?
-Amb tu!

Amarg com la Wii
-Quan sigui gran beuré cafè.
-Quan siguis gran podràs prendre cafè, sí. Però hi ha gent que és gran i no en pren, Quim. Troben que té un gust molt fort. No els agrada perquè és amarg.
-Com la Wii.
-¿Com la Wii...?
-Amarg. Com la Wii.
-Ara sí que no t'entenc! ¿La Wii té un gust amarg?
-Sí. Com el frisbee. L'amarg.
-Ah!!! El tir AMB ARC!
No hi havia caigut! Entre els jocs de la Wii n'hi ha un de tir amb arc...


La negociadora
-¿Et ve de gust un plàtan, de postres?
-No.
-¿No vols menjar res, de postres? ¿Un plàtan, una pera...?
-No, gràcies. No vull res.
-No has menjat gaire, però d'acord. T'ajudo a posar-te el pijama i anem a dormir.
-No...! Vull un plàtan.
-¿Ara sí que et ve de gust?
-Sí.
-Ja m'ho pensava.


On són...?
-¿On són, els avis?
-Ara són a la pastisseria, treballant.
-¿I la tieta Anna?
-Em sembla que ara també deu ser a la feina.
-¿I el Nando?
-No ho sé. Potser és a la feina, o potser és a casa. No ho sé del cert.
-Potser és a casa seva menjant-se un petit suisse.

20 de juny del 2010

Retrobant la Julia

Aquestes paraules són per a una altra Julia, la meva Julia. La Julia Manzano. Fa uns dies, després d'anys de no tenir-hi cap contacte, vaig rebre'n un missatge de correu electrònic, en què em convidava a assistir a una xerrada que dirigia en una biblioteca de Barcelona. Era l'acte de cloenda d'un seminari que havia impartit sobre unes quantes poetes. L'agenda em permetia anar-hi, així que hi vaig fer cap. Em feia il·lusió retrobar-la, després de tant de temps.

La Julia va ser la meva professora de filosofia a COU. Però no va ser una professora més, no va ser una professora qualsevol. Perquè pertany a aquella raça de professors que entrellacen amb sorprenent naturalitat la professionalitat i la passió. Que no només imparteixen les seves assignatures, sinó que les fan estimar. Que no es limiten a tenir uns alumnes al davant, sinó que s'hi comuniquen. Que allò que expliquen els surt alhora del cap i del cor, i per això és impossible que no se't contagiï l'entusiasme. Que tenen uns coneixements infinits però no viuen al pedestal ni se'n posen medalles.

Dels dies en què em feia de professora, en tinc un record preciós. És com si la veiés. Entrava a l'aula amb un somriure als llavis, amb aquell tremp que la caracteritza, i ens acompanyava a conèixer Plató, Kant o Marx pressuposant d'entrada que l'entendríem. I ens tractava com a persones adultes. En això hi tenia una traça especial: no esperava que nosaltres, els adolescents, ens comportéssim com a adults. Actuava donant-ho per fet, i acabava aconseguint que, efectivament, complíssim aquest requisit. I quan havia de reprovar alguna cosa, no ho feia mai amb crits, ni amb menyspreu, sinó manifestant sorpresa per aquell trencament en l'ordre de les coses. I l'al·ludit quedava convençut que, en efecte, qui havia posat el peu entre dos esglaons era ell, i que per tant li pertocava assumir-ne la responsabilitat.

La Julia sabia escoltar i apreciava els alumnesL'embolcallava una aurèola d'energia, i em feia tot l'efecte que a les butxaques hi guardava engrunes de l'esperit del maig del 1968. Però tenia els peus ben fermats a terra. I als ulls, li ballava la guspira d'aquells que no han perdut la capacitat de sorprendre's, d'il·lusionar-se, de deixar que la vida els continuï fent regals.

Cinc anys després d'acabar l'institut, vaig coincidir per atzar amb ella a Gràcia. Abans, només l'havia anat a saludar algun cop a l'institut. Es va alegrar de veure'm i em va comentar que aviat impartiria un curs sobre poesia i filosofia. Li'n vaig demanar la informació i m'hi vaig apuntar, és clar, perquè no em volia perdre l'oportunitat de tornar-la a tenir de professora. Però no es va conformar amb això. Em va dir que, ja que jo havia estudiat filologia catalana, em podia encarregar de preparar alguna cosa sobre Maria Mercè Marçal, una poeta que tenia pensat de treballar al curs. No em volia donar peixet (jo no n'era cap experta, ni de lluny). No em volia empènyer a fer res. El que realment volia era compartir el plaer de llegir la Marçal. I en vam gaudir. I tant.

Han passat, de nou, uns quants anys. Tenia ganes de tornar-la a veure. En acabar l'acte, en què vam poder repassar versos deliciosos de poetes com Safo o Anna Akhmatova, em vaig esperar un moment. Vaig veure que s'acomiadava del seu marit, que era entre el públic, i llavors m'hi vaig acostar. En reconèixer-me, va alçar les celles, va somriure amb aquells llavis prims, i em va presentar les persones amb qui estava parlant. Fins i tot em va preguntar per aquell noviet amb qui m'anava tan bé i de qui li havia parlat quan va fer aquell curs. Com si no hagués passat el temps. Vam quedar que ens escriuríem per fer un cafè i posar-nos al dia. Em va agradar constatar que la seva vitalitat característica no s'ha fos. Fa dos anys que s'ha jubilat, però això no li ha tret pas ganes de continuar donant batalla.

Una de les dones que havia format part del seminari, i que intervenia a l'acte, va començar la seva intervenció agraint a la Julia l'organització del seminari. Va dir que la Julia és una persona que acull. A ella li va entrar la vergonya. No sabia on mirar. I jo vaig pensar que era una manera encertada i bonica de definir-la. Gràcies per acollir-nos, Julia.

17 de juny del 2010

Converses amb el Quim (IV)

Tot sopant
-Mama, estic cansat.
-¿Sí? És que ja és tard, Quim.
-No, estic cansat de menjar. Vull anar a la piscina!

Després de les corxeres...
-Això són notes.
-Sí, són notes. Mira, t'ho explico. Les blanques fan paaam, paaam. Les negres, aquestes, fan pam, pam, pam, pam. I les corxeres fan: pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam-pam.
-¿I què fan les forquilles?
[Mai no havia pensat que corxera sona de manera similar a cullera!]

L'anglès del Quim (I)
Caminant pel parc, el Quim troba una esquerda.
-Mira, mama! S'ha trencat!
-Sí, s'ha trencat.
-En anglès es diu s'ha trencado!

L'anglès del Quim (II)
-Au, Quim, corda't amb un clic.
-Clic en anglès es diu clec.
-¿Ah, sí?
-Sí.

L'anglès del Quim (III)
-¿Com es diu nas en anglès, mama?
-Nose.
-¿Com es diu boca?
-Mouth.
-I en anglès es diu mano.
-Mano és en castellà, Quim. En anglès es diu hand.

Un dia després, al parc:
-Mama, ¿com es diu aquest arbre?
-Mmmm..., doncs aquest no ho sé. Ho haurem de mirar.
-Potser es diu hand!

L'anglès del Quim (IV)
-Mama, en anglès "M'he fet mal" es diu "Au!".


Caragol treu banya...
Jugant, trobem un caragol ficat dins de la closca. Proposo al Quim que el mullem una mica, per veure si l'animem a sortir, i li sembla una idea fantàstica. Li llancem unes gotes d'aigua per sobre i esperem, però la bestiola no s'anima a treure el nas.
-Mama, no surt.
-No, noi.
-Si li canto el "Cargol treu banya" sí que sortirà!
-Ah, potser sí.


El Quim la canta, però no tenim èxit. A més, com que de tant en tant li toca la closca, jo diria que el caragol té força motius per témer per la seva vida. Li dic al Quim:
-Potser es pensa que li volem fer mal. Deu tenir por i per això no vol sortir.

I el Quim, que confia en el poder de la paraula, li diu cridant ben fort:
-Cargooool! No et volem fer mal!
S'espera una estona, mirant-se'l detingudament. Però el caragol continua immòbil, ben encongit dins de la seva caseta ambulant. I quan el Quim es convenç que els seus esforços no han donat fruit, em mira decebut i conclou:
-Mama, aquest cargol no ens entén.

6 de juny del 2010

Ja tinc foto!

 

Al març, el Quim em va fer aquest retrat amb la seva pissarra magnètica. Em va agradar tant, que el vaig fotografiar de seguida. He pensat que el posaré aquí al blog, al meu perfil. Hi he sortit tan clavada, que una foto meva no seria pas gaire més precisa. I a més, aquest retrat del Quim trobo que ha sabut captar de forma ben precisa la meva personalitat més profunda. Així doncs, aquí em teniu.
(¿Sabeu? Últimament el Quim em diu: "Mama, tu ets molt preciosa." Crec que això ha col·laborat a fer-me pujar l'autoestima, cosa que al seu torn ha contribuït que m'animés a fer-me més visible.)



1 de juny del 2010

Converses amb el Quim (III)


Em dic Quim! 
-Ara dinarem, vida.
-No em dic Vida! Em dic Quim!


A fer una volta 
-Vaig a fer una volta! -diu el Quim. I, efectivament, es posa a córrer al nostre voltant...


Coloms ben educats 
-Quim, ara no espantem aquests coloms, ¿eh? Deixem-los tranquils.
-D'acord. Hola, coloms!
Els coloms parrupen.
-Mama! M'han dit hola!


Es diu com jo
-Mira, Quim, ella es diu com jo.
-¿Es diu mama?


Practicant sons
El Quim té dificultats per pronunciar les fricatives sonores. Així que per provar fins a quin punt és capaç de reproduir els sons sonors, li dic:
-Quim, digues rosa.
-Rossa.
-Mira, rozzzzza.
-Rooozzzzza.
-Digues zoo. Zzzzzzzoooo.
-Zzzzzzzzoooooo. Mama, digues taula.
-Taula.
-Digues sofà.
-Sofà.
-Digues cotxe.
-Cotxe.
-¿I ara què més dic, mama? 
Ara ja ens hem inventat un joc nou...!


La cançó del xilòfon
-Ara cantaré la cançó del xilòfon.
-¿La cançó del xilòfon, Quim...? ¿Quina és...?
-#Do, re, mi, fa, sol, la, si, dooooo!#


Al telèfon
-Quim, digues alguna cosa a l'avi.
-No -diu contundentment, mentre està concentrat jugant.
-Va, home. Ha trucat per parlar amb tu... Digues hola, almenys -li dic mentre li allargo l'auricular i s'acosta amb ganes d'enllestir ràpid.
-Hola almenys -i se'n va!


El conte d'anar a dormir
Son pare llegeix un capítol d'un llibre de Richard Dawkins, mentre jo l'ajudo a posar-se el pijama.
-Va, Quim, i ara al llit.
-No! Abans vull llegir el Dawkins!
Qui no sàpiga que al Quim li encanten les fotos d'aquest llibre, al·lucinarà...! 


El conte de la gallineta vermella
Li llegeixo el conte i ell es mira les lletres, perquè ja en reconeix algunes:
-I la gallineta vermella va dir:  "Qui m'ajudarà a plantar-lo, aquest gra de blat?"
-Mira, mama! Aquí diu Quim! Però la ema ha d'anar aquí al costat.


Quan sigui gran...
El seu pare fa d'abusananos: l'atrapa, l'immobilitza, li fa pessigolles i l'empipa. El Quim no té prou força per desempallegar-se'n.
Mama: -Quim, digues al papa: "Eh, abusananos! Que algun dia creixeré!"
Papa: -¿Ah, sí? ¿Creixeràs? -diu son pare burleta, gens intimidat: -¿I llavors què, eh?
Quim: -Llavors m'acabaré tota, tota, tota la cocacola!
Es veu que té ben interioritzat que la podrà tastar quan sigui gran...

Quan el Barça jugava en un camp de terra



El meu germà havia dibuixat un partit de futbol del Barça. Tot era al seu lloc: el perímetre del camp, les àrees, la circumferència central, els vint-i-dos jugadors ben posicionats. En aquell moment, enllestia la feina de donar-hi color. Les samarretes blaugrana ja estaven pintades, i tocava el torn al terreny de joc. Ja n'havia acolorit si fa no fa una tercera part, però allò no m'acabava de quadrar, així que li vaig preguntar:
-¿Com és que el Barça juga en un camp de terra? -els nens de la nostra edat no hem vist mai el Barça jugant en un camp de terra.
-No juga en un camp de terra -em va respondre, estranyat per la pregunta.
-I llavors, ¿com és que pintes la gespa taronja? -vaig insistir.
-L'he pintada verda, la gespa.

Ens vam mirar i, al capdavall, per estrany que sembli, va resultar que tots dos teníem raó. Es podria dir que en aquell dibuix el Barça jugava alhora en un camp de gespa i un camp de terra. Dins de la història familiar, hem convertit aquesta conversa en un punt de partida. Penso que probablement hi va haver molts indicis anteriors, però sens dubte és més literari presentar-ho com una revelació sobtada a partir d'una anècdota curiosa.

La genètica torna a manifestar el seu poder, vaig pensar quan els dubtes raonables, amb el Quim, es van anar perfilant com a veritats inqüestionables. El Quim mirava aquest dibuix, i s'equivocava en el nom del color del segon pot de pintura per la dreta, però no en el dels altres pots:



I un dia que li vaig dur aquests calçotets i aquests mitjons per vestir-lo, sense que jo li preguntés res, em va dir: "Mira, mama, són iguals!".




I quan li vaig encomanar que agafés quatre fitxes verdes d'entre un munt per jugar al parxís (n'hi havia, barrejades, de color groc, vermell, blau, verd, carabassa i lila), va fer això:



No divergeixo del Quim, quan distingeix un groc, un vermell, un blanc, un gris. I coincidim també en alguns verds i carabasses. Però el cas és que hi ha alguns verds i alguns carabasses seus que no casen amb el que veig jo. M'hi jugaria un braç que, per al Quim, el Barça també jugava en un camp de gespa.

Sembla que el meu avi matern tenia certes dificultats per distingir els colors. La meva mare i jo no les tenim, però en els nostres primogènits, nens, i amb major probabilitat d'heretar-ho perquè el problema radica al cromosoma X, la discromatòpsia ha fet diana. Són daltònics. En continuarem parlant!