Converses amb el Quim (25)

Psicomotricitat i retallades
El Quim m'explica la cançó que ha après a la classe de psicomotricitat, i en comença a fer la coreografia:
-#Head, and shoulders, knees and toes!#
Llavors jo, que me la sé, m'hi afegeixo, cantant i seguint la coreografia amb ell. El Quim somriu. En acabat, em pregunta:
-¿A la teva escola també fas psicomotricitat?
-No, és que me la sabia de quan jo era petita. I a més, ja no faig classes a la universitat.
-¿No?
-No, ja fa temps que no. ¿No te'n recordes, que t'ho vaig explicar?
-No. ¿I per què ja no hi treballes?
-Perquè em van dir que no podien donar-me diners per la feina, perquè no en tenien. I és clar, si no em poden pagar, no puc treballar-hi. 
-Doncs molt malament, no tenir diners! T'han de donar diners! 
-Quan hi treballava sí que me'n donaven, ¿eh? Però després van veure que no podrien continuar pagant-me més, i em van dir que els sabia molt de greu, que feia bé la feina, però que no m'hi podia quedar perquè no em podien donar diners.
-Doncs haurien de tenir diners.
-Doncs sí, Quim. Tens raó...


Cilindres...
-¿Oi que el Frankenstein té la cara cilindrosa?


A l'ast
-Mama, ¿els pollastres a l'astos tenen el mateix gust que els pollastres al forn?


Comparació
El Quim es mira el cos ple de les crostetes dels grans de la varicel·la i em diu...
-¿Oi que semblo un pa de panses?


Ungles brutes
-Quim, deixa'm mirar-te les ungles. Em sembla que les tens ben endolades!
-¿Ondulades? ¿Com les patates?


Futbol
-Fa dies que no m'expliques coses del pati, Quim. ¿A què heu jugat?
-Avui hem jugat a futbol.
-Ah, molt bé.
-Jo era el Messi, l'Unai era el Xavi i el Bruno era el Puyol.
-Ah, bé. ¿I qui era el porter?
-El Hamza.
-Ah. ¿El porter sempre és el Hamza?
-Eh... No, de vegades no. Un dia el Bruno i jo érem els porters.
-Cada un en una porteria, bé.
-No, els dos a la mateixa.
-¿A la mateixa...? ¿Perquè no us marquin tants gols?
-Sí.
-Bona idea.

Varicel·la

Tots aquests granets vermells que li empigallen el cos anuncien varicel·la. L'hem diagnosticada abans d'anar a veure la pediatra, perquè els símptomes i la passa recent a l'escola semblen deixar poc lloc per al dubte. Tot i que demà ho acabarem de confirmar al CAP.

El Quim, malgrat tot, està prou bé. Malgrat el mal de coll que no el deixa empassar bé, malgrat el mal de cap que li va i li ve, malgrat aquesta punyetera i insistent picor que li formigueja tot el cos. A estones, tot i que a ralentí, va tirant. En alguns moments, però, somica pel malestar. "Mama, jo no vull tenir la varicel·la", em diu amb aquests ullets tristos, la veu trencada, el tremolor als llavis que alerta del plor imminent.

I provo de calmar-lo. Investida amb l'aplom d'una infermera experta, li ofereixo remeis dels quals exagero els beneficis. L'arrebosso de Talquistina i el faig riure dient-li que semblarà un nen de guix rosa. Li explico que és veritat que és una murga, que haurà de tenir una mica de paciència i intentar no gratar-se gaire, però que d'aquí a uns dies de descans ja estarà bé. Que no s'ha d'acostar a la Laura (creuem els dits). Dosis de petonets i carícies, portar-li el got d'aigua, acompanyar-lo al llit.

I em vénen al cap els dies que era jo la nena malalta (varicel·la, acetona, grip, mal de panxa) i la meva mare sabia tot el que calia per cuidar-me. Pols de talc, préssec en almívar, arròs bullit, un suc de taronja, acotxar-me bé entre llençols nets. "Et dutxaré i així enganyarem els virus, ja ho veuràs." Sobretot, que fos a prop. I la iaia Carme, que em feia un petó al front per determinar si m'havia pujat la febre, i aquell dia que va venir a cuidar-me m'acariciava i em deixava una galleda a tocar del llit per si em tornaven les ganes de vomitar.


La saviesa atàvica de les mares, transmesa de generació en generació, davant les malalties lleus.