21 de desembre del 2010

Amb ulls de nen

Veure el món amb ulls de nen és tota una experiència. Recordo que fa un pèl més d'un any el Quim em va veure sortir de la dutxa i va quedar sorprès. "Mama, ¿on tens el penis?", em va preguntar. "No en tinc, de penis", li vaig dir. "¿Està amagat?", em va demanar. Llavors li vaig explicar que les nenes i les dones no en tenim, de penis. Que tenim vagina i vulva. En canvi, els nens i els homes tenen penis i testicles. Li va semblar fascinant. Tant, que qualsevol interlocutor que tenia era analitzat segons el que tingués entre les cames, via deducció: "Avi, tu tens penis!", "Tieta, ets una dona i tens vulva!".

Els nens tenen tendència a generalitzar el que coneixen, el que fan. L'universal infantil. I créixer, entendre el món, suposa trencar moltes d'aquestes pressuposicions -un exercici que molts adults encara són incapaços de fer. En un sol dia, el Quim me'n va fer dues. Ell, ja des de ben petitó, té tendència a dormir amb els llençols i les mantes sota l'aixella, és a dir, que no es cobreix els braços. Li fa mania, ves. Se sent engavanyat. Per més que quan s'ha adormit hi vagis i intentis acotxar-lo millor perquè és ple hivern, així que es tomba patapam, braços cap a fora. Jo, en canvi, sóc fredolica de mena. Sempre em cobreixo bé el coll i m'encongeixo sota els llençols. Un dissabte de fa poc al matí, el Quim es va llevar i el vaig poder convèncer que s'estirés amb mi una estona. Quan va veure que em cobria els braços amb el llençol i les mantes, va quedar parat. "Mama", em va dir obrint els ulls com plats, "¿per què et tapes els braços...?". És clar. Per a ell, el que és normal és destapar-se'ls, descobrir-se'ls, perquè molesta. Resulta incongruent que, per voluntat pròpia, algú se'ls vulgui cobrir!

Aquell mateix vespre, parlant de l'embaràs, vaig explicar-li que potser, quan fos gran, ell també seria pare. "¿Pare?", va dir, amb mitja rialla. Llavors va rumiar una mica i em va deixar anar: "Però la barba punxa una mica...". Vet-ho aquí! Com que son pare té barba, va deduir que si ell era pare també n'hauria de dur. Llavors li vaig posar contraexemples: "Però Quim, l'avi Josep és el meu pare i no en té, de barba, ¿oi? I l'avi Joaquim és el pare del papa i tampoc no en duu. Pots ser pare i no dur barba." Però llavors em va guanyar ell: "Perquè se la treuen!". En això tenia raó, el Quim. Les meves explicacions no havien estat prou acurades. Perquè els ulls de nen potser els fan generalitzar, però també en veuen, de coses, que els grans no veiem... o no veiem a la primera.

Converses amb el Quim (VII)


Qüestió de gènere
-De debò, Quim, ets un plom!
-I tu una ploma!

-Ets un amor.
-I tu una amora!

[Cridant tots tres]: -Som un equip! Som un equip!
-I la mama una equipa!

La feina que donen els nens

-De vegades, Quim, les mames tenen dos nens a la panxa. Es diuen bessons.
-I de vegades en tenen tres!
-Sí, de vegades en tenen tres, també.
-Potser tens tres nens a la panxa!
-Buf, em sembla que no...! ¿Saps? Seria molta feina...
-No seria molta feina, mama. Un per mi, un per tu i un pel papa!

La metàfora de l'escorredor

-¿Saps què és, això?
-Una olla amb ulls de bou.

Més derivats

Mirant un llibre de pop-up:
-Aquest llibre té unes figures ben boniques, ¿oi?
-Sí. És un llibre figurer.


Acabant de treure-li un fil de la roba:
-Mama, ets una bona ajudadora.

-Mama, aquí a la Wii surto amb un llacet.
-Sí, surts amb un llacet. ¿Que en tens cap, tu?
-No. N'haurem de comprar un a la llaceteria.

Pell resseca

-Ostres, Quim, tens les mans ben ressequetes! Vine, que t'hi poso crema.
-Sí, les tinc ressequetes.

L'endemà:
-Mama, em pica el cul. El tinc ressacós!

Cantant Manel

-#Si hagués nascut a Roma...
-#Fa més de dos mil anys...
-#Viuria en un imperi...
-#Tindríem unes claus...!

Pura lògica

-Quim, ja hem de tancar la tele. Fa massa estona que la mires i t'acabarà quedant el cap quadrat.
-¿El cap quadrat?
-¿No ho veus, que la tele és quadrada? De tant mirar-la, al final potser també et quedarà a tu el cap quadrat! Va, mirem un llibre junts.
El Quim n'agafa un que justament també és quadrat. Se'l mira i em diu:
-Si miro aquest conte també em quedarà el cap quadrat!

Escoltant la ràdio

-Mama, ha dit sistema...! Com el Roger Mas!
-Sí, ha dit sistema.
-Un dia podem anar al sistema els tres.
-És que el sistema no és un lloc, Quim. És... un concepte.
-Doncs podem anar al concepte.

[Nota: El Roger Mas té una cançó que fa: "Esborrem els punts i les comes del sistema, tinc son!"]

9 de novembre del 2010

Dic

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.

7 de novembre del 2010

Juntes

Se m'ha eixamplat (encara més) el cul. Tinc els pits més grossos. I la panxa surt a veure món, de vegades la pell em tiba. Ara, després de totes les angoixes passades, ja m'ho puc mirar amb un somriure. La metamorfosi de crear vida. "Petit Buda!", em diu rient.


Fas el belluguet per aquí dins. Ara un copet per aquí, ara un copet per allà. Tap, tap. I aquí fora carícies. Petons. Aquesta espera, tan dolça. Que passem ben juntes, ¿eh, Laura?


Laura. Avui t'hem dit així per primer cop. Laura. Tants dubtes per triar-te un nom, i ara ens sembla l'únic possible per a tu. Sí, Laura. Laura... Tu, petita.



3 de novembre del 2010

Gràcies, Joan Solà

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.

26 d’octubre del 2010

El viatge de la cigonya

Abans les cigonyes carregaven el farcell amunt i avall i provaven d'arribar com podien a la destinació marcada. Els seus trajectes sovint eren plàcids, però no sempre estaven exempts de perills. Fos com fos, elles, sense gaire ajuda i tan servicialment com podien, procuraven complir la consigna.

Ara les cigonyes tenen ajudants de bata blanca com el plomatge d'aquestes elegants missatgeres migratòries. De tant en tant, enmig del recorregut, les aturen, els demanen informació i els donen consells per aconseguir que arribin a port en la millor de les condicions. Uns ajudants d'aquests van donar a la nostra cigonya un ensurt. Potser no vas per bon camí, li van dir. I ho van justificar en uns papers que dibuixaven la por amb xifres, amb dades estadístiques, amb sigles, amb dates. Ens sembla que potser t'has equivocat, cigonya. ¿Ens deixes comprovar-ho? Si podem, t'ajudarem.

Durant gairebé dos mesos d'angoixa, de dolor, de neguit, d'insomni, hem hagut d'esperar les conclusions dels ajudants. Hem plorat, ens hem abraçat, hem patit junts. I els qui ens estimen ens han fet arribar l'escalfor de l'afecte per provar d'ajudar-nos a foragitar el fred de dins del moll dels ossos.

I va arribar un dia, divendres, que els ajudants van somriure i van pronunciar la paraula normal. I vam tornar a plorar, però aquest cop d'alegria, de felicitat, amb tant d'amor que érem a punt d'esclatar. I la cigonya va sospirar, es va espolsar la inquietud de sobre, va tornar a somriure i va donar les gràcies als ajudants per la seva diligència i les seves maneres amables. Tafanera, abans  d'envolar-se va alçar per un costadet els plecs del farcell i hi va veure una nena. Va tornar a posar la roba a lloc, va respirar fort i va agafar el seu farcell amb energia renovada, contenta, estarrufada, decidida, i amb les ales ben esteses va reprendre el vol.

Que tinguis un viatge tranquil, cigonya. Sense entrebancs, sense núvols que et desorientin, sense que un mal vent et colpegi el farcell.

9 d’octubre del 2010

Converses amb el Quim (VI)

Doncs tens raó...
-Quim, ¿quin número és més gran, el cinc o el deu?
-L'onze.

El significat dels números
-Mira, duus una samarreta amb el número 85. ¿Per què deu ser?
-Perquè quan jugui al Barça duré el 85.

El senyor moc
-Apa, Quim, quin senyor moc!
-El moc no és un senyor! No té cara ni res!

No sóc una pilota
Quim: -Mama, ets molt guapa.
Pare: -Ets un pilota, Quim.
Quim: -No sóc una pilota! Les pilotes són rodones i no tenen peus!

Els pebrots bons
-Mama, ¿què és això?
-És pebrot.
-Vull pebrot.
-¿El vols tastar?
-Sí!
-Em sembla que no t'agradarà...
-Sí que m'agradarà!
-D'acord. Té, un trosset.
El Quim se'l posa a la boca, i l'escup instantàniament.
-Ha, ha! Ja t'ho he dit, que no t'agradaria el pebrot!
-Sí que m'agrada!
-Però si l'has escopit! No t'agrada, el pebrot!
-És que m'agraden els pebrots bons.


Cap quadrat
-Quim, ets un cap quadrat!
-Jo no tinc el cap quadrat! El té el Bob Esponja! Jo tinc el cap rodó!

Anys i espelmes
-Mama, vull que el germanet tingui tres anys.
-Però Quim, els nens, quan neixen...
-...tenen zero anys!
-Això mateix, no tenen cap any, encara.
-¿I saps què vol dir?
-¿Què vol dir...?
-Vol dir que no hi ha cap espelma!!

Derivació
Un cotxe molt corredís (=que corre molt)
Ets molt escapadora (=t'escapes ràpid)
Sóc un bon muntador (de peces de Lego)

17 de setembre del 2010

De vegades passa

De vegades és difícil ser optimista. Sobrevolen mals auguris, les pors se't nuen a l'estómac, els ulls se't neguen de llàgrimes que tornen la realitat borrosa, confusa, nebulosa. Un indret inhòspit que no reconeixes. Llavors t'obligues a espolsar-te l'angoixa, a escombrar els racons del dubte, a clavar cops de puny a les estadístiques.


Reps l'escalfor dels que t'estimen. I et dius que tot anirà bé. Perquè tot anirà bé.

9 d’agost del 2010

Fem un sonall



Si esteu desvagats de vacances, i us ve de gust aprendre a fer un sonall, el Quim us n'ensenya...!


El petit príncep (II)

Ara, a més de la versió oficial i la versió de l'avi, el Quim m'exigeix que m'inventi històries del petit príncep que ell proposa. Potser n'hauria de publicar un recull. Em va demanar el petit príncep i el porró, el petit príncep i l'olla, el petit príncep i el carbassó, el petit príncep i la pastanaga. Força gastronòmic, ara que m'hi fixo. Em va demanar el petit príncep i els ulls, però a mi se m'havia acabat la inventiva per aquell dia.


-Mira, Quim, ara aquest no em surt.
-Explica'm el petit príncep que troba uns ulls dins d'una olla!
-Per l'amor de Déu, Quim, quin fàstic! Això no t'ho penso explicar...!
-Ha, ha! Sí! Explica'm el petit príncep que troba uns ulls en una olla...!


M'hi he negat, però com que li fa gràcia la meva reacció, me'l demana per veure'm fer ois. Encara que potser m'equivoco i li hauria d'explicar una versió de sang i fetge, aviam si escarmenta.

El biquini


Sóc a la platja estirada damunt de la tovallola, a la sorra, de bocaterrosa, en un estat de semiletargia d'allò més agradable. Ja fa una estona que faig el llangardaix, i decideixo incorporar-me per espiar els avenços en enginyeria sorrera del meu home i el marrec. M'assec i el meu marit em mira amb somriure sorneguer:
-Ensenyes una teta.
Efectivament, el meu mugró dret mira l'horitzó amb interès transcendent. Però el pobre no té més remei que resignar-se de nou a la ceguesa a què l'obliga la roba ben col·locada de nou.

Havia de passar. Rebobinem.

Fa uns quants dies que anem a la platja. El biquini dels darrers estius ja acaba el seu trajecte vital. No hi ha manera de dissimular-ho: la roba està donada, la goma presenta evidents signes de decrepitud. Quan nedo em fa l'efecte que en comptes d'un vestit de bany duc al cul una bossa de plàstic del Mercadona. Qualsevol dia vindrà una onada inesperada que m'arrabassarà les dues peces i em farà sortir conilla de l'aigua. I encara queda més de mig agost, sovintejarem la platja. Però la solució sembla fàcil. Anant cap a la platja, he vist que en una botiga liquiden biquinis per poc menys de deu euros. No tinc cap intenció de gastar-me un dineral i la botiga és a tocar. Som-hi, doncs. Tornant cap a casa, m'hi aturo i sospeso les opcions amb el meu marit. De la meva talla de pit, tres estampats possibles: un de tribal, un de ratlles tipus carta d'ajust fluorescent, un de rosa amb unes lletres. Fem-ho per eliminació. Elimino la carta d'ajust, no m'agrada anar tan llampant. El meu marit arrufa el nas davant del tribal. Doncs au, ja està, el rosa. Me'l miro una mica més. Em sembla que ensenyaré el cul, amb aquest. No tinc gaire vista per les talles, jo. El meu marit s'arronsa d'espatlles. Tampoc no me'l puc emprovar, perquè venim de la platja i no vull mullar-lo ni deixar-hi sorra. Bah, em dic. M'acosto al taulell i pago a la dependenta. Mentrestant, una noia fa tot el contrari del que he fet jo: té escampats mil models davant seu, i ara se'n mira un de ratlles amb tanta intensitat, que em penso que vol establir-hi contacte telepàtic. La dependenta em torna el canvi i continua buscant-li models.

Quan l'endemà me'l poso, confirmo que em va massa petit. Aniré ensenyant mig paner, tu!, li dic al meu marit rient. I els pits, justet justet. Ras i curt, hauria necessitat almenys una talla més. Però ja està fet. ¿Tu creus que cola? El meu marit s'ho pensa. Sí, cola. Es pensaran que vols ensenyar el cul, això sí! Bah. Almenys aquest no em va balder com una bossa del súper. Resulta irònic que algunes de les lletres de l'estampat diguin fashion. Perquè fashion, diria que amb aquest modelet no hi quedo gaire. I n'hi haurà que a la platja em mirin i pensin: aquesta paia s'ha engreixat i no ho vol assumir; ¿on va aquesta amb un biquini d'adolescent quan ja passa dels trenta?; la pobra es pensa que té un cul apte per ensenyar-lo, si us plau, que algú li digui la veritat!

Així doncs, estimats lectors, si a la platja veieu una noia que entra a la trentena amb un biquini rosa amb lletres que sembla de la seva germana petita prima, sigueu compassius. No és fruit de l'exhibicionisme, sinó del meu menfotisme estètic.

Tampoc us penseu que m'hi amoïno gaire. Em durarà tot l'estiu, i si no m'engreixo gaire i envelleix bé, uns quants estius i tot. Segurament té raó la meva sogra. El va veure quan l'anava a estendre, va adonar-se que era nou i em va dir que el trobava bonic. Li vaig explicar que m'anava petit i va dir, com a conclusió: "Lo que se han de comer los gusanos, que lo vean los cristianos." Que a tall de moralina, doncs també va bé, en aquest cas.

3 d’agost del 2010

El petit príncep



Últimament, el Quim està encisat amb les històries del petit príncep que li explico. I això que les primeres vegades que va agafar el llibre només en passava fulls força barroerament, amb un alt risc d'estripar-los, mirant els dibuixos de reüll, i no tenia paciència perquè li anés explicant les seves aventures. Però ara, que justament no tinc el llibre, a cada segon em demana: "Mama, ¿m'expliques el petit príncep i la guineu?", "Mama, ¿m'expliques el petit príncep que volia un xai?", "Mama, ¿m'expliques els baobabs?". I jo, doncs a parlar-li de l'asteroide B-612, de l'Antoine que dibuixava una boa que s'havia empassat un elefant, dels cabells del petit príncep que semblaven camps de blat. I de memòria, és clar. Aquestes vacances són un petit príncep non stop.


Però fa uns dies van venir els avis. I el Quim va demanar-li a l'avi: "Avi, ¿m'expliques el petit príncep?" I l'avi, resolut, va acompanyar-lo al llit, abans d'anar a dormir, i li'n va començar a narrar la seva versió:


-El petit príncep era tan i tan petit, que gairebé no es veia.
-Ha,ha, ha! -el Quim es pixava de riure-. No és així!
-I va anar-se'n per un camí, fins que va trobar un monstre gros i pelut.
-Ha, ha, ha!! Un monstre!! Ha, ha!!!
-Sí. I llavors van pujar a un coet que fiuuuuu!!!!, va pujar amunt, amunt, fins a la Lluna.
-Avi, no és així!! Ha, ha, ha...!!
-I allà es van comprar un gelat.
-Avi, a la Lluna no hi ha gelats!!! Ha, ha, ha...!!!


L'endemà al matí, li vaig preguntar al Quim què li havia semblat el petit príncep de l'avi. Somrient, em va dir:
-Mama, l'avi explica el petit príncep molt malament!
-¿Ah, sí?
-Sí! Diu que era tan petit tan petit que gairebé no es veia!!
-Ah.
-¿Oi que a la Lluna no hi ha gelats, mama?
-Mira, Quim, a la Lluna no hi venen gelats. Però a la Lluna del conte de l'avi en venen, i no passa res. ¿Tu vas riure molt, oi?
-Sí!
-¿I t'ho vas passar bé?
-Sí!
-Doncs ja està! Si el petit príncep de l'avi és divertit, tant hi fa, la resta.


Ahir a la nit, com de costum, sant tornem-hi.
-Mama, ¿m'expliques el petit príncep?
-¿El petit príncep meu o el petit príncep de l'avi?
I el Quim somriu, només de pensar que amplia el seu ventall de possibilitats.

29 de juny del 2010

Converses amb el Quim (V)

Hombre!

Son pare fulleja un catàleg un moment i el Quim s'empipa perquè vol jugar-hi. Li diu:
-Deixa de llegir, hombre!
-¿Hombre? ¿Que no parlem en català, nosaltres?
-Deixa de llegir, ombra!

Casats!

El Quim m'agafa l'anell i veu que per dins hi ha gravades unes lletres. Li explico que és l'anell de casats i li faig veure que el que hi ha gravat és el nom del seu pare.
-Mama, tu estàs molt casada.
-Es pot dir que sí.
-Jo quan sigui gran també em casaré.
-¿Ah, sí? ¿I amb qui et casaràs?
-Amb tu!

Amarg com la Wii
-Quan sigui gran beuré cafè.
-Quan siguis gran podràs prendre cafè, sí. Però hi ha gent que és gran i no en pren, Quim. Troben que té un gust molt fort. No els agrada perquè és amarg.
-Com la Wii.
-¿Com la Wii...?
-Amarg. Com la Wii.
-Ara sí que no t'entenc! ¿La Wii té un gust amarg?
-Sí. Com el frisbee. L'amarg.
-Ah!!! El tir AMB ARC!
No hi havia caigut! Entre els jocs de la Wii n'hi ha un de tir amb arc...


La negociadora
-¿Et ve de gust un plàtan, de postres?
-No.
-¿No vols menjar res, de postres? ¿Un plàtan, una pera...?
-No, gràcies. No vull res.
-No has menjat gaire, però d'acord. T'ajudo a posar-te el pijama i anem a dormir.
-No...! Vull un plàtan.
-¿Ara sí que et ve de gust?
-Sí.
-Ja m'ho pensava.


On són...?
-¿On són, els avis?
-Ara són a la pastisseria, treballant.
-¿I la tieta Anna?
-Em sembla que ara també deu ser a la feina.
-¿I el Nando?
-No ho sé. Potser és a la feina, o potser és a casa. No ho sé del cert.
-Potser és a casa seva menjant-se un petit suisse.

20 de juny del 2010

Retrobant la Julia

Aquestes paraules són per a una altra Julia, la meva Julia. La Julia Manzano. Fa uns dies, després d'anys de no tenir-hi cap contacte, vaig rebre'n un missatge de correu electrònic, en què em convidava a assistir a una xerrada que dirigia en una biblioteca de Barcelona. Era l'acte de cloenda d'un seminari que havia impartit sobre unes quantes poetes. L'agenda em permetia anar-hi, així que hi vaig fer cap. Em feia il·lusió retrobar-la, després de tant de temps.

La Julia va ser la meva professora de filosofia a COU. Però no va ser una professora més, no va ser una professora qualsevol. Perquè pertany a aquella raça de professors que entrellacen amb sorprenent naturalitat la professionalitat i la passió. Que no només imparteixen les seves assignatures, sinó que les fan estimar. Que no es limiten a tenir uns alumnes al davant, sinó que s'hi comuniquen. Que allò que expliquen els surt alhora del cap i del cor, i per això és impossible que no se't contagiï l'entusiasme. Que tenen uns coneixements infinits però no viuen al pedestal ni se'n posen medalles.

Dels dies en què em feia de professora, en tinc un record preciós. És com si la veiés. Entrava a l'aula amb un somriure als llavis, amb aquell tremp que la caracteritza, i ens acompanyava a conèixer Plató, Kant o Marx pressuposant d'entrada que l'entendríem. I ens tractava com a persones adultes. En això hi tenia una traça especial: no esperava que nosaltres, els adolescents, ens comportéssim com a adults. Actuava donant-ho per fet, i acabava aconseguint que, efectivament, complíssim aquest requisit. I quan havia de reprovar alguna cosa, no ho feia mai amb crits, ni amb menyspreu, sinó manifestant sorpresa per aquell trencament en l'ordre de les coses. I l'al·ludit quedava convençut que, en efecte, qui havia posat el peu entre dos esglaons era ell, i que per tant li pertocava assumir-ne la responsabilitat.

La Julia sabia escoltar i apreciava els alumnesL'embolcallava una aurèola d'energia, i em feia tot l'efecte que a les butxaques hi guardava engrunes de l'esperit del maig del 1968. Però tenia els peus ben fermats a terra. I als ulls, li ballava la guspira d'aquells que no han perdut la capacitat de sorprendre's, d'il·lusionar-se, de deixar que la vida els continuï fent regals.

Cinc anys després d'acabar l'institut, vaig coincidir per atzar amb ella a Gràcia. Abans, només l'havia anat a saludar algun cop a l'institut. Es va alegrar de veure'm i em va comentar que aviat impartiria un curs sobre poesia i filosofia. Li'n vaig demanar la informació i m'hi vaig apuntar, és clar, perquè no em volia perdre l'oportunitat de tornar-la a tenir de professora. Però no es va conformar amb això. Em va dir que, ja que jo havia estudiat filologia catalana, em podia encarregar de preparar alguna cosa sobre Maria Mercè Marçal, una poeta que tenia pensat de treballar al curs. No em volia donar peixet (jo no n'era cap experta, ni de lluny). No em volia empènyer a fer res. El que realment volia era compartir el plaer de llegir la Marçal. I en vam gaudir. I tant.

Han passat, de nou, uns quants anys. Tenia ganes de tornar-la a veure. En acabar l'acte, en què vam poder repassar versos deliciosos de poetes com Safo o Anna Akhmatova, em vaig esperar un moment. Vaig veure que s'acomiadava del seu marit, que era entre el públic, i llavors m'hi vaig acostar. En reconèixer-me, va alçar les celles, va somriure amb aquells llavis prims, i em va presentar les persones amb qui estava parlant. Fins i tot em va preguntar per aquell noviet amb qui m'anava tan bé i de qui li havia parlat quan va fer aquell curs. Com si no hagués passat el temps. Vam quedar que ens escriuríem per fer un cafè i posar-nos al dia. Em va agradar constatar que la seva vitalitat característica no s'ha fos. Fa dos anys que s'ha jubilat, però això no li ha tret pas ganes de continuar donant batalla.

Una de les dones que havia format part del seminari, i que intervenia a l'acte, va començar la seva intervenció agraint a la Julia l'organització del seminari. Va dir que la Julia és una persona que acull. A ella li va entrar la vergonya. No sabia on mirar. I jo vaig pensar que era una manera encertada i bonica de definir-la. Gràcies per acollir-nos, Julia.

17 de juny del 2010

Converses amb el Quim (IV)

Tot sopant
-Mama, estic cansat.
-¿Sí? És que ja és tard, Quim.
-No, estic cansat de menjar. Vull anar a la piscina!

Després de les corxeres...
-Això són notes.
-Sí, són notes. Mira, t'ho explico. Les blanques fan paaam, paaam. Les negres, aquestes, fan pam, pam, pam, pam. I les corxeres fan: pam-pam, pam-pam, pam-pam, pam-pam.
-¿I què fan les forquilles?
[Mai no havia pensat que corxera sona de manera similar a cullera!]

L'anglès del Quim (I)
Caminant pel parc, el Quim troba una esquerda.
-Mira, mama! S'ha trencat!
-Sí, s'ha trencat.
-En anglès es diu s'ha trencado!

L'anglès del Quim (II)
-Au, Quim, corda't amb un clic.
-Clic en anglès es diu clec.
-¿Ah, sí?
-Sí.

L'anglès del Quim (III)
-¿Com es diu nas en anglès, mama?
-Nose.
-¿Com es diu boca?
-Mouth.
-I en anglès es diu mano.
-Mano és en castellà, Quim. En anglès es diu hand.

Un dia després, al parc:
-Mama, ¿com es diu aquest arbre?
-Mmmm..., doncs aquest no ho sé. Ho haurem de mirar.
-Potser es diu hand!

L'anglès del Quim (IV)
-Mama, en anglès "M'he fet mal" es diu "Au!".


Caragol treu banya...
Jugant, trobem un caragol ficat dins de la closca. Proposo al Quim que el mullem una mica, per veure si l'animem a sortir, i li sembla una idea fantàstica. Li llancem unes gotes d'aigua per sobre i esperem, però la bestiola no s'anima a treure el nas.
-Mama, no surt.
-No, noi.
-Si li canto el "Cargol treu banya" sí que sortirà!
-Ah, potser sí.


El Quim la canta, però no tenim èxit. A més, com que de tant en tant li toca la closca, jo diria que el caragol té força motius per témer per la seva vida. Li dic al Quim:
-Potser es pensa que li volem fer mal. Deu tenir por i per això no vol sortir.

I el Quim, que confia en el poder de la paraula, li diu cridant ben fort:
-Cargooool! No et volem fer mal!
S'espera una estona, mirant-se'l detingudament. Però el caragol continua immòbil, ben encongit dins de la seva caseta ambulant. I quan el Quim es convenç que els seus esforços no han donat fruit, em mira decebut i conclou:
-Mama, aquest cargol no ens entén.

6 de juny del 2010

Ja tinc foto!

 

Al març, el Quim em va fer aquest retrat amb la seva pissarra magnètica. Em va agradar tant, que el vaig fotografiar de seguida. He pensat que el posaré aquí al blog, al meu perfil. Hi he sortit tan clavada, que una foto meva no seria pas gaire més precisa. I a més, aquest retrat del Quim trobo que ha sabut captar de forma ben precisa la meva personalitat més profunda. Així doncs, aquí em teniu.
(¿Sabeu? Últimament el Quim em diu: "Mama, tu ets molt preciosa." Crec que això ha col·laborat a fer-me pujar l'autoestima, cosa que al seu torn ha contribuït que m'animés a fer-me més visible.)



1 de juny del 2010

Converses amb el Quim (III)


Em dic Quim! 
-Ara dinarem, vida.
-No em dic Vida! Em dic Quim!


A fer una volta 
-Vaig a fer una volta! -diu el Quim. I, efectivament, es posa a córrer al nostre voltant...


Coloms ben educats 
-Quim, ara no espantem aquests coloms, ¿eh? Deixem-los tranquils.
-D'acord. Hola, coloms!
Els coloms parrupen.
-Mama! M'han dit hola!


Es diu com jo
-Mira, Quim, ella es diu com jo.
-¿Es diu mama?


Practicant sons
El Quim té dificultats per pronunciar les fricatives sonores. Així que per provar fins a quin punt és capaç de reproduir els sons sonors, li dic:
-Quim, digues rosa.
-Rossa.
-Mira, rozzzzza.
-Rooozzzzza.
-Digues zoo. Zzzzzzzoooo.
-Zzzzzzzzoooooo. Mama, digues taula.
-Taula.
-Digues sofà.
-Sofà.
-Digues cotxe.
-Cotxe.
-¿I ara què més dic, mama? 
Ara ja ens hem inventat un joc nou...!


La cançó del xilòfon
-Ara cantaré la cançó del xilòfon.
-¿La cançó del xilòfon, Quim...? ¿Quina és...?
-#Do, re, mi, fa, sol, la, si, dooooo!#


Al telèfon
-Quim, digues alguna cosa a l'avi.
-No -diu contundentment, mentre està concentrat jugant.
-Va, home. Ha trucat per parlar amb tu... Digues hola, almenys -li dic mentre li allargo l'auricular i s'acosta amb ganes d'enllestir ràpid.
-Hola almenys -i se'n va!


El conte d'anar a dormir
Son pare llegeix un capítol d'un llibre de Richard Dawkins, mentre jo l'ajudo a posar-se el pijama.
-Va, Quim, i ara al llit.
-No! Abans vull llegir el Dawkins!
Qui no sàpiga que al Quim li encanten les fotos d'aquest llibre, al·lucinarà...! 


El conte de la gallineta vermella
Li llegeixo el conte i ell es mira les lletres, perquè ja en reconeix algunes:
-I la gallineta vermella va dir:  "Qui m'ajudarà a plantar-lo, aquest gra de blat?"
-Mira, mama! Aquí diu Quim! Però la ema ha d'anar aquí al costat.


Quan sigui gran...
El seu pare fa d'abusananos: l'atrapa, l'immobilitza, li fa pessigolles i l'empipa. El Quim no té prou força per desempallegar-se'n.
Mama: -Quim, digues al papa: "Eh, abusananos! Que algun dia creixeré!"
Papa: -¿Ah, sí? ¿Creixeràs? -diu son pare burleta, gens intimidat: -¿I llavors què, eh?
Quim: -Llavors m'acabaré tota, tota, tota la cocacola!
Es veu que té ben interioritzat que la podrà tastar quan sigui gran...

Quan el Barça jugava en un camp de terra



El meu germà havia dibuixat un partit de futbol del Barça. Tot era al seu lloc: el perímetre del camp, les àrees, la circumferència central, els vint-i-dos jugadors ben posicionats. En aquell moment, enllestia la feina de donar-hi color. Les samarretes blaugrana ja estaven pintades, i tocava el torn al terreny de joc. Ja n'havia acolorit si fa no fa una tercera part, però allò no m'acabava de quadrar, així que li vaig preguntar:
-¿Com és que el Barça juga en un camp de terra? -els nens de la nostra edat no hem vist mai el Barça jugant en un camp de terra.
-No juga en un camp de terra -em va respondre, estranyat per la pregunta.
-I llavors, ¿com és que pintes la gespa taronja? -vaig insistir.
-L'he pintada verda, la gespa.

Ens vam mirar i, al capdavall, per estrany que sembli, va resultar que tots dos teníem raó. Es podria dir que en aquell dibuix el Barça jugava alhora en un camp de gespa i un camp de terra. Dins de la història familiar, hem convertit aquesta conversa en un punt de partida. Penso que probablement hi va haver molts indicis anteriors, però sens dubte és més literari presentar-ho com una revelació sobtada a partir d'una anècdota curiosa.

La genètica torna a manifestar el seu poder, vaig pensar quan els dubtes raonables, amb el Quim, es van anar perfilant com a veritats inqüestionables. El Quim mirava aquest dibuix, i s'equivocava en el nom del color del segon pot de pintura per la dreta, però no en el dels altres pots:



I un dia que li vaig dur aquests calçotets i aquests mitjons per vestir-lo, sense que jo li preguntés res, em va dir: "Mira, mama, són iguals!".




I quan li vaig encomanar que agafés quatre fitxes verdes d'entre un munt per jugar al parxís (n'hi havia, barrejades, de color groc, vermell, blau, verd, carabassa i lila), va fer això:



No divergeixo del Quim, quan distingeix un groc, un vermell, un blanc, un gris. I coincidim també en alguns verds i carabasses. Però el cas és que hi ha alguns verds i alguns carabasses seus que no casen amb el que veig jo. M'hi jugaria un braç que, per al Quim, el Barça també jugava en un camp de gespa.

Sembla que el meu avi matern tenia certes dificultats per distingir els colors. La meva mare i jo no les tenim, però en els nostres primogènits, nens, i amb major probabilitat d'heretar-ho perquè el problema radica al cromosoma X, la discromatòpsia ha fet diana. Són daltònics. En continuarem parlant!

19 de maig del 2010

Malsons


La meva mare em va explicar fa temps que quan jo tenia dos anys un pediatre em va diagnosticar terror nocturn. De nit, em despertava neguitosa, plorosa, esporuguida, i m'esmunyia al llit dels meus pares per recobrar la calma entre els seus braços. L'ull clínic de la meva progenitora ho ha atribuït sempre a l'acumulació de canvis que vaig viure en qüestió de mesos (va néixer la meva germana, ens vam traslladar de Cullera a Barcelona, la meva mare va començar a treballar i jo vaig anar per primer cop a la guarderia). ¿Devia tenir malsons? No me'n recordo. En canvi, no se m'oblida aquella nit a la casa dels meus avis a Arenys de Munt. A la tarda, jo i els meus germans havíem vist la pel·lícula La novia de Frankenstein. Sempre he estat més aviat poruga, però suposo que devia trobar tranquil·litzador veure-la acompanyada i amb un sol de tarda d'estiu espaterrant instal·lat al menjador com un espectador més. Unes hores més tard, arraulides al llit a les fosques, la meva germana i jo endevinàvem amb un calfred a l'espinada la presència inquietant, corglaçadora i terroríficament propera de monstres criminals i sanguinaris en blanc i negre rondant la cambra embolcallats dels misteriosos sorolls nocturns de les cases grans (el grinyol d'una finestra, l'espetec de la fusta dels mobles, l'aigua passejant per les canonades, un fantasma que puja les escales), que ens robaven el son i ens feien esclatar en sanglots, mare, marona, només una abraçada teva consol em dóna. Qui sap si, per contrast, això explica, en qüestió de preferències cinematogràfiques, la meva debilitat pel somriure de Julia Roberts.

Sigui com sigui, aquesta nit he tornat a tenir malsons. I se'm fa estrany, ara, amb aquest cel blau ras i aquesta llum de primavera que com una vareta màgica encén en el fullatge dels pins, els roures i els plàtans els seus verds brillants de mudar. Però el cert és que m'he despertat com a mínim tres vegades, aquesta nit, amb el pols accelerat, obrint els ulls per deixar entrar a la retina imatges familiars en penombra que esbandissin l'horror que en sobreeixia feia només segons. Ocells espectrals mig desplomats que caminen per un cementiri i s'interposen en el meu camí, mentre en veig d'altres de lligats amb cordes en pals i, encara que semblen mig agonitzants, són densament amenaçadors, com si aquella immobilitat fos només un temps d'espera abans de llançar-se sobre meu a becarrades. Un cavall malvat m'encalça i jo corro amb el seu alè al clatell, i sembla que em salvo gràcies a un salt sobrehumà sobre uns conreus inundats. Però no em puc arriscar a aturar-me, nedo enllà, enllà, amb totes les meves forces, fugint, perquè no confio que l'aigua negui els pulmons de la mala bèstia. Passegem pel carrer i topem amb una manifestació. Decidim esperar que passi a l'entrada d'un cinema, però llavors reconeixes els manifestants i m'apresses a entrar a la sala. Tenen fusells, metralladores, pistoles, són terroristes que mataran tothom que trobin davant. Em tens agafada de la mà i passem per sobre les butaques de la platea tan de pressa com podem. Ens hem d'amagar bé, em dius, no ens han de poder trobar, i veig un forat enmig d'una mena d'escenari i hi correm, en qualsevol moment sentirem els trets. M'imagino que vindran i ompliran la sala d'explosius. Si saltem pels aires, penso, l'amagatall serà inútil.

Obro els ulls. Procuro alentir la respiració. Tu jeus al meu costat, tan tranquil. Normalment, quan em desperto de matinada desitjo que faltin hores perquè soni el despertador, però avui, després del segon malson, només espero que la nit s'acabi aviat. Sembla que un follet amic de les bromes pesades es dedica a xiuxiuejar-me a cau d'orella històries de malson tan bon punt m'adormo.

Definitivament, és primavera. Els marges dels camins es lleven esquitxats del groc esclatant de la ginesta. El cirerer d'arboç es guarneix amb arracades vermelles. De dalt de l'acàcia, plouen refilets juganers. No tinc prou ulls per engolir-ho tot. I llavors, de cop i volta, enmig de les bardisses que es belluguen, hi entreveig una petita orella punxeguda. Ara li sap greu haver-me fet passar una mala nit, i vol demanar-me perdó però no gosa. Me'l miro i somric. Se sap descobert i s'acosta, capcot, arrossegant els peus, avergonyit. Li aixeco la barbeta amb els dits, suaument, i esbossa un somriure tristoi. No passa res, li dic. Au, vés.



Nota 1: La imatge inicial (malson) està extreta de: http://inobscuro.com/portfolio/traditional/nightmares.jpg
Nota 2: La imatge del follet està extreta de la pàgina http://www.minuncajamas.com/tag/duende


10 de maig del 2010

Propòsit


Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia...


Ai, quina mandra.

Converses amb el Quim (II)


Un cas com un cabàs

-Quim, ets un cas com un cabàs!
-I tu un cas com una cabassa! -Rient, afegeix:- Però mama, jo no sóc un casc com el de la bici!

Dificultats de la pragmàtica (I)

Un moment que no parava de fer el tabalot, remenant coses, arrossegant-les amunt i avall i canviant-les de lloc:

-Es pot saber què fas?!?!?!

Responent amb incredulitat, perquè li sembla una obvietat:

-Faig portar la balança cap allà.

Dificultats de la pragmàtica (II)

-Vull anar en cotxet.
-Quim, hauries de caminar una estona! Ets un gos!
-Sóc un gos! Bub-bub!

Raonament lògic

La tieta li pregunta:
-¿Què has fet, aquest cap de setmana a la Pineda?
-He tocat una caca. Pensava que era una pedra, però no era una pedra.

El Joan viu amunt

Mirant un mapa de Barcelona:

-Mama, ¿on vivim, nosaltres?
-Deixa-m'ho buscar, mmm... ¿Veus? Aquí, vivim nosaltres. I l'escola és aquí. I els avis Josep i Montse viuen aquí.
-¿I on viu el Joan?
-Ui, no surt en aquest mapa. Viu a Manresa, que és més amunt.

Un dia, al bus, la veu enregistrada que anuncia les parades diu "Camp de l'Arpa".
-Mama! Ha dit Camp de l'Arpa! Aquí viuen els avis!
-Sí, molt bé! ¿I te'n recordes, d'on viuen l'Albert i la Regina?
-A Nova Iolk.
-¿I el Joan?
-El Joan viu més amunt -diu, tot aixecant els braços i assenyalant el sostre.

Cosa d'hiperònims

-Aquí tens l'halibut del sopar.
-Això no és halibut, és peix.

Metàfora

-L'Albert i la Regina t'han enviat un regal! Com els Reis, ¿eh? ¿Te'n recordes, dels Reis?
-Sí. Hi havia purpurina al cel. [=focs artificials]

L'ambigüitat dels betacistes

-¿Anem a comprar vicis?
-Sí, una bici per tu i una bici pel papa!

Que et menjo!

-Que et menjo el nas! Nyam! Que bo!
-No! És meu!! Torna-me'l!!!!

Expressió artística (I)

-Quin dibuix més bonic, Quim! ¿És una pera?
-No. És un gargot.

Expressió artística (II)

-Caram! ¿Has dibuixat un globus?
-No -mirant-se'l atentament-. És un espermatozou.
-?!?!?

El mig

-Mama, ¿que has mirat l'hora?
-Sí.
-¿I quina hora és?
-Dos quarts i mig de nou.
-Mig! Com el pa! [Avís per a navegants: a casa comprem pa de pagès de mig...]

Els volcans

-¿Veus aquests avions? Diuen que no poden volar.
-¿Per què?
-¿Recordes que vam parlar dels volcans? Doncs n'hi ha un que ha tret un núvol de fum i cendra molt gros, i si els avions volessin es farien malbé. Per això no poden volar.

Dies després:

-El petit príncep vivia en un petit planeta amb tres volcans. Mira, són aquests tres del dibuix. ¿Te'n recordes, del que és un volcà?
-Sí. Treu fum i els avions no poden volar!



14 d’abril del 2010

Transport públic


Fer servir el transport públic és, sovint, un esport de risc. Ahir mateix, a la parada del metro de Verdaguer a quarts de nou del matí, vaig haver de deixar passar dos trens. En el tercer m'hi vaig encabir fent el cor fort. Fent el cor fort i empenyent, és clar. Horrorós. M'agradaria que les autoritats competents haguessin de fer un recorregut com el que faig per venir a la feina només durant una setmana. Em fa l'efecte que contribuiria a esmolar-los l'enginy per trobar-hi solucions.

Els meus sogres viuen al Carmel, un barri mal comunicat. Molt mal comunicat. Quan el meu xicot vivia amb els seus pares i estudiava a la universitat, tot i que tenia una parada del bus que hi anava prop de casa, havia de caminar una estona fins a la parada d'origen del recorregut. A la seva parada (només dues o tres parades més enllà de la que comença la ruta) els autobusos ja anaven tan plens que ni tan sols obrien les portes. I quan jo duia el Quim amb els meus sogres alguns matins per poder anar a la feina, havia d'esperar no sé quanta estona que passés l'autobús que m'hi duia. I quan arribava, potser anava ben ple, també. Resumint: hi ha pocs autobusos que passin pel Carmel, els que hi van passen cada vint minuts o més, i quan ho fan poden anar pleníssims. A més, justament a la zona on viuen els meus sogres no tens l'alternativa del metro. Per acabar-ho d'adobar, és un barri de carrers estrets i costeruts que fan poc probable que et decideixis a fer una bona passejada... Per cert, ¿us recordeu de les vagues d'autobusos de Barcelona? Van ser un malson dels grossos per a tots els barcelonins, però els que més es van fer fotre van ser justament els que viuen en barris on precisament no s'estila gaire això del taxi, com el Carmel.

El cas és que fa unes setmanes vaig decidir anar a visitar els meus sogres amb el Quim, aprofitant el solet. Era diumenge, i això vol dir que t'has de calçar, perquè si la freqüència de pas és baixa entre setmana, el cap de setmana el temps que passa entre un bus i un altre és una eternitat. Havia d'agafar l'autobús a la plaça de Sanllehy. Després d'esperar-nos uns vint minuts, va arribar un 28. Ple no, pleníssim. Tan a vessar que era impossible pujar-hi amb el cotxet. Al cap de deu minuts més, va passar el 24 (una companya de feina em va explicar que ella i el seu marit en diuen "l'últim"... perquè sempre passa l'últim!). Fins a la bandera, però amb una mica de consideració dels anxubats i resignats passatgers, vaig aconseguir enfilar-m'hi amb el cotxet, això sí, amb algunes acrobàcies.

¿Sabeu quin és un dels problemes d'aquestes línies? Que les envaeixen els turistes que van al parc Güell. Això aconsegueix que acabis agafant tírria als pobres visitants, que generalment són educats i no tenen pas cap intenció d'amargar-te el dia. Però quan vas cap a casa o a la feina, i veus que hi ha pocs busos, i que els que hi ha te'ls ocupen turistes que han pujat al centre de Barcelona, els voldries fúmer fora a puntades de peu. En realitat, convindria que els que rebessin xarop de bastó fossin les ments preclares que han ideat la xarxa de transport públic, però en la seva absència et vénen ganes d'atonyinar uns quants turistes, almenys per desfogar-te. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, murmures, mentre amb cara amable els dius que no, que la parada següent no és la del parc Güell, que s'esperin a la següent que els deixa més a la vora. Alguna vegada havia tingut la temptació de cridar, quan l'autobús passava pels Jardins de Salvador Espriu (al passeig de Gràcia amb la Diagonal): "Parc Güell! Parc Güell!". M'imaginava tots els turistes baixant en ramat, mig desconcertats, mentre jo, rient malignament, reposava el cul en un seient buit per descansar les cames fatigades d'estar dempeus un quart d'hora i gaudir del trajecte.

Jo no sóc cap llumenera, però em sembla fora de dubte que cal posar-hi remei, a aquestes coses. I algunes solucions provisionals no em semblen difícils d'adoptar. ¿De debò que, per exemple, a ningú no se li ha acudit crear un autobús llançadora que surti del centre de Barcelona i vagi directament al parc Güell, destinat bàsicament als turistes? ¿Tant costaria reforçar les línies que passen per la zona del Carmel que no tenen metro?

M'allargaria parlant de la Renfe. Però avui fa bon dia i tinc la sort de poder marxar d'hora a casa per dinar tranquil·lament amb el meu fantàstic marit. Ai, que bé. Espero trobar lloc per seure als Ferrocarrils.


10 d’abril del 2010

Converses amb el Quim



Mirant un solar on acaben de plantar una grua

-Quim, ¿saps què hi faran, aquí?
-Soroll.

La cançó del Joli

-Mama, ¿em cantes el Joli?
-¿El Joli?
-Sí.
-¿La cançó del Jordi?
-No. Del Joli.
-¿Del Joli...?
-Sí.
-¿Que me la sé?
-Sí. El Joli.
-Ostres, Quim. És que no t'entenc. ¿Segur que la conec?
-Sí.
-A veure, ¿com fa?
-#Jo li cumplalé una capa, una caaaaapa!! Jo li cumplalé una capa i un baleeeeet!"#


Ets la pera

-Ets la pera, Quim.
-I tu una poma i el papa un plàtan.

L'aigua

-Mama, ¿vols que agafem l'aigua?
-¿És un suggeriment, o una ordre fortament modalitzada?
-No, és una cantimflola. [=cantimplora]

La cançó de la maduixa

Mentre menja un iogurt de maduixa, em diu:
-Mama, sé la cançó d'una maluixa.
-Ah, ¿sí? ¿I com és?
-#La maluixa me la menxoooo#
-Ah, que maca. ¿I qui te l'ha ensenyada?
-No me l'ha ensenyat ningú.
-Ah, te l'has inventat.
-No.
-¿No te l'has inventat?
-No.
-Llavors sí que te l'ha ensenyat algú.
-No. Me l'he ensenyat jo mateix.
-Llavors sí que te l'has inventat!
-No.
-Ah, ja ho entenc. ¿L'has creat?
-Sí.

¿Qui et dutxa millor?

-Quim, ¿qui et dutxa millor, jo o el papa?
-Jo sol, tranquil·let. Quan sigui glan em dutxalé jo sol.

El color de la caca

Al migdia:
-Quim, menjant tanta pastanaga et sortirà la caca taronja.

Al vespre:
-Mama, si menxo olives em sortirà la caca negra! ¿I si menjo lacasitos?

Políticament correcte

Un dissabte, quan s'acaba de llevar:
-Vull anar al llit dels papes i de les mames!

El color carabassa

-Aquest és el color taronja, però també en podem dir carabassa.
-I aquest és el color groc, i el color pera.

Les celles

M'acaricia les celles.
-Tinc molta cella, ¿oi?
-No en tens moltes. En tens dues.

El Gran Dictat

-¿Què fa, el papa?
-Juga a El Gran Dictat.
-¿El gran tic-tac? ¿Que hi ha un rellotge molt gros?