A urgències

Vam tornar a urgències perquè jo tenia uns dolors que no m'acabaven de fer bona espina i volíem quedar-nos tranquils. Passada la mitjanit, vam llevar el Quim i el vam dur amb els avis. Li vam explicar què passava i es va comportar com un nen gran. Em va dir, tranquil·litzant-me: "Mama, si et fa mal la panxa, no et preocupis, no passa res". I jo li vaig dir sí, segur que no serà res. Està tan gran. Quatre anys, ja. Sembla mentida.

De nou, la saleta d'espera de l'hospital. Recordar el naixement del Quim. Recordar el moment en què vaig perdre la criatura que duia al ventre. Recordar les anades per falses alarmes quan havia de néixer la Laura... i el dia que finalment es va decidir a treure el cap. Mentre, asseguts, observàvem l'anar i venir del personal mèdic amb mirades inquisitives, teníem la menuda amb nosaltres, adormida, tan bonica. Vam haver d'esperar hores, malgrat que gairebé tota l'estona érem tots sols. "A dins és ple, no donen l'abast", em va aclarir l'administrativa. A l'altra banda d'on sèiem nosaltres, un noi s'entestava que no volia que cap metge donés un cop d'ull al queixal que li feia mal. Practicava la resistència passiva. 

Va sortir una noia embarassadíssima amb un camisó blanc, que va explicar als dos nois que l'acompanyaven que segons els metges encara faltava una mica perquè donés a llum. Una infermera deia a l'home amb el casc de moto que durien la seva dona a l'altra banda de l'hospital. Un altre home joguinejava amb la mà dreta amb una polsera de plàstic de les dels pacients ingressats. Havia deixat al costat seu una bossa blanca de dona. Mirant de matar el temps, agafava un diari d'una cadira i hi feia una ullada per distreure's. Just abans d'entrar a l'hospital, una parella havia entrat en un cotxe aparcat davant per davant del nostre. Ella plorava. Ell estava seriós. Li ha passat el mateix que em va passar a mi, vaig pensar. M'hauria agradat consolar-la.

Tornem a casa cansats, però més tranquils. No tinc res que no puguin resoldre uns dies de descans i iboprufens. Al cotxe, ens confessem la por que teníem del diagnòstic. Ningú no s'acostuma a la por. I les respostes que es donen als hospitals poden fer por. Molta por.

La Laura ha dormit tota l'estona. Mira-te-la. La Laura és aquesta cara rodoneta de pometa, la ganyota que fa quan somriu. Els macarrons que li surten a les mans que s'entossudeix a no obrir i entre els dits dels peus. Aquests cabells foscos que es deixa rentar i eixugar amb tanta tranquil·litat. Els ulls tan i tan oberts. El melic com una ensaïmada minúscula. La cara de cop tristoia amb les comissures cap avall, dos segons, i un "Aah!" breu de queixa. Els esforços que fa per no quedar-se adormida, la punyetera. Quan dorm, la seva respiració com una mesura del temps.

Han passat tantes coses, Laura. Dos mesos, i sembla que hagin estat molts més. De vegades t'imagino d'adolescent, explicant-te aquestes històries. I tu potser arrufaràs el nas davant les batalletes de la mare. Però t'ho sabré perdonar, no pateixis.

Converses amb el Quim (XI)

Coses de l'idioma (I)
El seu pare i jo ens posem a parlar en anglès perquè no ens entengui. I el Quim s'enfada:
-Parleu normal!! PARLEU NORMAAAAL!!! No us entenc!!!

Ben curts, els cabells
El pare del Quim es pela els cabells al lavabo. El Quim se'l mira.
-Papa, només tens cap, de tallar-te els cabells!
-Ha, ha!
-Em sembla que t'he vist una mica el crani...!!

Semblança fonètica
-Mama, ¿què vol dir medela?
-¿...? Em sembla que és el nom de la marca d'alguna cosa de la Laura... ¿Ho has llegit allà?
-No. ¿Saps què vol dir, medela?
-¿Medela? No ho sé, rei.
-Jo sí. Vol dir fusta.
-¿Fusta...?
Llavors m'ensenya una capsa d'un joc fet amb fusta que té i m'ensenya què hi ha escrit.
-¿Ho veus, mama? Medela.
-Aaaaah!!! Madera!!!
[Nota: Era el joc d'un tren de fusta.]

Coses de l'idioma (II)
-Quim, ponte detrás mío. Tú te escondes y cuando venga el avi le diré: "¡El Quim se ha ido a pasear! ¡No está!"
-Vale, àvia! -diu enriolat acceptant el joc. I apunta: -Però l'hi dius en català, ¿eh, àvia?

Coses de l'idioma (III)
-Mama, ¿saps què vol dir i-a?
-¿...? ¿Vols dir hi ha?
-No, vull dir i-a.
-¿Illa?
-No. I-a.
-Doncs no, Quim, no sé què vol dir.
-Vol dir orella!
-Aaaah! Ear!
-Ens ho ha dit l'Àngel.
-Ja m'ho penso, ja.
[Nota: L'Àngel és el mestre d'anglès de l'escola.]

Semblança fonètica (II)
A mig dinar, el Quim diu:
-Tinc caca.
-Tens el do de l'oportunitat, tu.
-¿El dònut de què?

Et veig venir
-Mama, ¿per què hi ha aquest velcro a la banyera de la Laura?
-Per enganxar-hi una peça.
-¿Quina peça?
-Una peça perquè no rellisqui dins la banyera.
-¿I on és?
-Guardada.
-¿On està guardada?
-Quim, ¿oi que si t'ho dic l'aniràs a buscar, la remenaràs i hi jugaràs?
-Sí.
-Doncs per això no t'ho dic.


Semblança fonètica (III)
-Mama, ¿oi que als dits tenim àngels?
-No, Quim, àngels no. Falanges.


Contra el secessionisme (dedicat a la Carla!)
-¿Saps, Quim? La Carla parla en valencià. Ja veuràs que parla en català, però una mica diferent de nosaltres.
-¿En valencià...?
-Sí.
-¿I com és?
[Li parlo exagerant alguns trets del valencià, i el Quim riu.]
-És que el català, Quim, es pot parlar de moltes maneres.
-¿De quines?
-Doncs... pots parlar en valencià, en mallorquí, en nord-occidental...
-¿I nosaltres com parlem?
-Doncs... en central. En barceloní.
-¿I es pot parlar el català en anglès?
[...]
Després d'haver anat a berenar amb la Carla, de nou a casa, el Quim em diu:
-Mama, la Carla no parla tan diferent!!


Cada cosa pel seu nom
Després que, com de costum, no hagi parat de fer el trasto en un centre comercial traient-nos de polleguera, tinc amb el Quim una conversa seriosa.
-És que no pot ser, Quim. No ens fas cas, i això no està bé. Si el papa i jo et demanem que t'estiguis una estona quiet i callat, ho has de fer. És que no hi ha manera, sempre és igual! Al final, t'hauré de fer fer exercicis a casa d'estar-te quiet i callat una estona!
-Això no són exercicis. Això és una estàtua.


Veient jugar Kaká
-Mama! Mama! Un del Madrid es diu caca!