31 de desembre del 2008

Bon any nou!



Me'n descuidava! Espero que passeu una bona revetlla de Cap d'Any, i us desitjo que tingueu un 2009 ben formós, divertit i profitós. Fins l'any que ve!


Tallant cabells


De petita, estava acostumada a veure la meva mare fent-nos de perruquera als tres germans i al meu pare. Diu la llegenda que tot va començar quan jo era molt menuda i em va dur a la perruqueria. Va veure el que em feien, va valorar el que pagava, i va decidir que no era tan difícil i que la propera vegada ja ho faria ella. De fet, el meu pare fa anys i panys que no posa els peus en una barberia o perruqueria (també és cert que cada cop hi ha menys per tallar). Quan els fills vam arribar a l'adolescència, vam començar a negar-nos a posar-nos a les seves mans, però durant un bon grapat d'anys només ella va encarregar-se de tallar-nos els cabells.

Ahir em vaig sentir una digna successora de la tradició familiar. Les grenyes del Quim li amagaven força les orelles, i els rínxols que li quedaven al clatell començaven a crear un garbuix una mica massa exagerat, fins i tot per al nostre discret capteniment estètic. Per això el vaig asseure a la trona ben lligat, li vaig posar un devedé del Pocoyó (el seu heroi dels dibuixos animats), i armada amb un raspall i unes tisores vaig començar a tallar-li els cabells amb molt de compte, no fos cas que fes de cop un moviment brusc i li enviés una orella pels aires. Zip-zap, zip-zap i... voilà! En tres o quatre minuts ja estava llest.

El seu pare va arribar quan tot just posava el punt final a la feina. Hi va donar el vistiplau. "Un estil una mica kale borroka", em va dir, mentre mirava rient algunes clapes que li han quedat al clatell. Bé, alguna clapa sí que li ha quedat. En concret, té totes les que són necessàries per aconseguir l'aire informal que l'estilista pretenia imprimir al Quim.

23 de desembre del 2008

Al dofinari



No les teníem totes, però vam acabar arriscant-nos-hi. El cas és que programaven un espectacle en un dofinari, amb dofins i lleons marins, i vam decidir portar-hi el Quim, tot i que érem conscients que potser ens trobaríem una actuació decadent. Malgrat tot, la possibilitat que al Quim l'entusiasmessin els animals va guanyar la partida.

El cas és que el meu home i jo vam sortir decebuts de l'espectacle. Tots dos vam marxar amb la sensació que els exercicis que feien fer als animals, acompanyats de musicota a tot drap, eren més aviat denigrants per als pobres dofins i lleons marins. No som especialistes en fauna marina, però ens feia tot l'efecte que les cabrioles, els salts i les salutacions amb les aletes no els aportaven gaire res, i que tot plegat més aviat feia pudor d'explotació de les pobres bèsties, al servei del simple divertiment dels humans. Per acabar-ho d'adobar, l'espectacle marginava el català.

Però el que no ens havia agradat de l'espectacle va quedar en part compensat per l'actitud del Quim. Va fer més cas a la gent que hi havia i a les galetes que es cruspia, que no pas a la piscina i al que hi passava, que va ignorar amb absoluta indiferència. Saber que no participava en aquell presumpte entreteniment era, paradoxalment, un consol, i ho vaig interpretar com un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Hores més tard, demanava amb to exigent: "Calan! Calan!". La bossa que la mama duia a la mà requeria l'atenció que abans havia estat del tot prescindible. "Té, rei, un crusan", li vaig dir allargant-li un crusanet. Se'l mereixia. Va riure, agraït i content.

4 de desembre del 2008

Bufanda i guants



El gener passat els Reis em van portar una bufanda i uns guants de color verd que abriguen força. I ara que ha arribat el fred, me’ls poso així que surto de casa, perquè sóc fredolica, i a més les mans se’m tallen amb molta facilitat. Amb el que no comptava és amb tres delicioses conseqüències de portar-los que m’han passat ben seguides.

Dilluns al matí sortia del metro, anant d’una feina cap a l’altra. Eren quarts de dotze. Els dilluns em llevo d’hora, agafo el tren, agafo el bus, dedico uns minuts a repassar la classe, faig classe als estudiants, els atenc qüestions ràpides si fa no fa un quart d’hora, i surto escopetejada cap als ferrocarrils. Agafo el tren, agafo el metro, i cap a l’altra feina. Quan acabo, un altre cop el metro i cap a casa. Com que no puc dinar fins a les quatre, i semblo una baldufa d’un lloc a l’altre, si el temps m’ho permet acostumo a parar deu minuts per prendre’m un tallat (i si estic esplèndida, un extra, com un crusanet) abans d’entrar a la segona feina; faig aquesta pausa en un bar que hi ha tot just sortir de la boca del metro. Com deia, doncs, dilluns passat sortia del metro, ja pujant les escales que pugen del vestíbul al carrer. Podia permetre’m el parèntesi del tallat, així que estava contenta. En pujar les escales em vaig trobar enmig d’un corrent d’aire. Com que el bar és allà mateix, no em vaig entortolligar la bufanda al voltant del coll, de manera que em penjava a banda i banda fins als genolls. I llavors, de cop i volta, el vent va infondre vida a la bufanda i els serrells d’un extrem van alçar-se com una flama verda que ballava harmònicament suspesa en l’aire. Durant uns segons, la meva bufanda ballarina era talment una cobra hipnotitzada pels moviments del flautista. Quina imatge més bonica!

El mateix dilluns, a la tarda, m’esperava al portal de casa. El meu marit era a punt d’arribar amb el cotxe, i jo m’havia d’encarregar de pujar el Quim a casa mentre ell buscava aparcament. En passar el cotxe davant meu, el Quim em va veure per la finestra, em va somriure, i vaig llegir-li als llavis com em cridava. Li vaig fer hola amb la mà i li vaig tornar el somriure, mentre anava cap a la cantonada on el meu marit havia pogut aturar el cotxe, més enllà del portal. Un cop amb el Quim a la vorera, li vaig donar la mà per anar cap a casa. Anar de la mà no li acostuma a agradar gaire, però en aquell moment no només em donava la mà que li oferia, sinó que aixecava la que tenia lliure tot cridant: “Mà! Mà!”. Volia que li donés les dues mans alhora! Era una mica incòmode caminar donant-li les dues mans alhora, però com que no havíem de recórrer gaires metres hi vaig accedir. Ell reia, li encantava. Un cop davant la porta del carrer, vaig treure’m els guants per buscar millor les claus dins de la bossa, i els vaig ficar dins de les butxaques de la jaqueta. Un cop a dins, el Quim va aturar-se en comptes de sortir disparat cap a dins, com acostuma a fer. Em va mirar les mans, va arrufar les celles força indignat, i va dir: “Mà!”, tot assenyalant-me’n una. “Sí, les mans”, li vaig dir. “Mà!”, va repetir, enfadat perquè no l’entenia. “Ah! Vols un guant, oi?”, li vaig contestar, satisfeta de la meva interpretació el missatge. Però en donar-li’n un, se’l va mirar i va assenyalar-me l’altra mà. “Mà!”, va tornar. Vaig deduir que volia també l’altre, i l’hi vaig donar. Es va mirar tots dos guants, sense donar crèdit de la meva estupidesa. “Aquí!”, va dir llavors, acostant-me cada guant a una mà. Aleshores, finalment, hi vaig caure. És tan evident, que em sento beneita de no haver entès el meu fill a la primera: ¡que la teva mare tingui unes mans verdes apelfadetes és d’allò més divertit! Així que em vaig tornar a posar els guants, i el Quim va esclatar a riure contentíssim, exultant. Aleshores me’l vaig mirar, feliç, i li vaig acaronar les dues galtes alhora amb els meus palmells de vellut verd, i ell va fer aquell riure nasal seu tan musical i encomanadís. I als seus ulls de xocolata esclataven guspires que vaig caçar, com si fossin cuques de llum, perquè m’escalfin també quan no el tingui a prop.

Però la màgia encara no es va acabar aquí. L’endemà, o potser dimecres, també anava amb el Quim. Sortíem de l’ascensor, ja a punt d’entrar a casa, quan en desentortolligar-me la bufanda del coll em vaig adonar que els serrells de la bufanda estaven electritzats. Si hi acostava un dit, tots els cordillets s’acostaven curiosos a observar-lo. Si els apropava a la cara del Quim, li menjaven les galtones amb un dolç petó magnètic que li il·luminava la cara.

Aquesta bufanda i aquests guants ja em van agradar quan els vaig alliberar del paper de regal. Després, n’he tret l’ús pràctic per al qual els van fer. I ara, a més, serven tres històries boniques. Què més els puc demanar?