31 de desembre del 2008

Bon any nou!



Me'n descuidava! Espero que passeu una bona revetlla de Cap d'Any, i us desitjo que tingueu un 2009 ben formós, divertit i profitós. Fins l'any que ve!


Tallant cabells


De petita, estava acostumada a veure la meva mare fent-nos de perruquera als tres germans i al meu pare. Diu la llegenda que tot va començar quan jo era molt menuda i em va dur a la perruqueria. Va veure el que em feien, va valorar el que pagava, i va decidir que no era tan difícil i que la propera vegada ja ho faria ella. De fet, el meu pare fa anys i panys que no posa els peus en una barberia o perruqueria (també és cert que cada cop hi ha menys per tallar). Quan els fills vam arribar a l'adolescència, vam començar a negar-nos a posar-nos a les seves mans, però durant un bon grapat d'anys només ella va encarregar-se de tallar-nos els cabells.

Ahir em vaig sentir una digna successora de la tradició familiar. Les grenyes del Quim li amagaven força les orelles, i els rínxols que li quedaven al clatell començaven a crear un garbuix una mica massa exagerat, fins i tot per al nostre discret capteniment estètic. Per això el vaig asseure a la trona ben lligat, li vaig posar un devedé del Pocoyó (el seu heroi dels dibuixos animats), i armada amb un raspall i unes tisores vaig començar a tallar-li els cabells amb molt de compte, no fos cas que fes de cop un moviment brusc i li enviés una orella pels aires. Zip-zap, zip-zap i... voilà! En tres o quatre minuts ja estava llest.

El seu pare va arribar quan tot just posava el punt final a la feina. Hi va donar el vistiplau. "Un estil una mica kale borroka", em va dir, mentre mirava rient algunes clapes que li han quedat al clatell. Bé, alguna clapa sí que li ha quedat. En concret, té totes les que són necessàries per aconseguir l'aire informal que l'estilista pretenia imprimir al Quim.

23 de desembre del 2008

Al dofinari



No les teníem totes, però vam acabar arriscant-nos-hi. El cas és que programaven un espectacle en un dofinari, amb dofins i lleons marins, i vam decidir portar-hi el Quim, tot i que érem conscients que potser ens trobaríem una actuació decadent. Malgrat tot, la possibilitat que al Quim l'entusiasmessin els animals va guanyar la partida.

El cas és que el meu home i jo vam sortir decebuts de l'espectacle. Tots dos vam marxar amb la sensació que els exercicis que feien fer als animals, acompanyats de musicota a tot drap, eren més aviat denigrants per als pobres dofins i lleons marins. No som especialistes en fauna marina, però ens feia tot l'efecte que les cabrioles, els salts i les salutacions amb les aletes no els aportaven gaire res, i que tot plegat més aviat feia pudor d'explotació de les pobres bèsties, al servei del simple divertiment dels humans. Per acabar-ho d'adobar, l'espectacle marginava el català.

Però el que no ens havia agradat de l'espectacle va quedar en part compensat per l'actitud del Quim. Va fer més cas a la gent que hi havia i a les galetes que es cruspia, que no pas a la piscina i al que hi passava, que va ignorar amb absoluta indiferència. Saber que no participava en aquell presumpte entreteniment era, paradoxalment, un consol, i ho vaig interpretar com un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Hores més tard, demanava amb to exigent: "Calan! Calan!". La bossa que la mama duia a la mà requeria l'atenció que abans havia estat del tot prescindible. "Té, rei, un crusan", li vaig dir allargant-li un crusanet. Se'l mereixia. Va riure, agraït i content.

4 de desembre del 2008

Bufanda i guants



El gener passat els Reis em van portar una bufanda i uns guants de color verd que abriguen força. I ara que ha arribat el fred, me’ls poso així que surto de casa, perquè sóc fredolica, i a més les mans se’m tallen amb molta facilitat. Amb el que no comptava és amb tres delicioses conseqüències de portar-los que m’han passat ben seguides.

Dilluns al matí sortia del metro, anant d’una feina cap a l’altra. Eren quarts de dotze. Els dilluns em llevo d’hora, agafo el tren, agafo el bus, dedico uns minuts a repassar la classe, faig classe als estudiants, els atenc qüestions ràpides si fa no fa un quart d’hora, i surto escopetejada cap als ferrocarrils. Agafo el tren, agafo el metro, i cap a l’altra feina. Quan acabo, un altre cop el metro i cap a casa. Com que no puc dinar fins a les quatre, i semblo una baldufa d’un lloc a l’altre, si el temps m’ho permet acostumo a parar deu minuts per prendre’m un tallat (i si estic esplèndida, un extra, com un crusanet) abans d’entrar a la segona feina; faig aquesta pausa en un bar que hi ha tot just sortir de la boca del metro. Com deia, doncs, dilluns passat sortia del metro, ja pujant les escales que pugen del vestíbul al carrer. Podia permetre’m el parèntesi del tallat, així que estava contenta. En pujar les escales em vaig trobar enmig d’un corrent d’aire. Com que el bar és allà mateix, no em vaig entortolligar la bufanda al voltant del coll, de manera que em penjava a banda i banda fins als genolls. I llavors, de cop i volta, el vent va infondre vida a la bufanda i els serrells d’un extrem van alçar-se com una flama verda que ballava harmònicament suspesa en l’aire. Durant uns segons, la meva bufanda ballarina era talment una cobra hipnotitzada pels moviments del flautista. Quina imatge més bonica!

El mateix dilluns, a la tarda, m’esperava al portal de casa. El meu marit era a punt d’arribar amb el cotxe, i jo m’havia d’encarregar de pujar el Quim a casa mentre ell buscava aparcament. En passar el cotxe davant meu, el Quim em va veure per la finestra, em va somriure, i vaig llegir-li als llavis com em cridava. Li vaig fer hola amb la mà i li vaig tornar el somriure, mentre anava cap a la cantonada on el meu marit havia pogut aturar el cotxe, més enllà del portal. Un cop amb el Quim a la vorera, li vaig donar la mà per anar cap a casa. Anar de la mà no li acostuma a agradar gaire, però en aquell moment no només em donava la mà que li oferia, sinó que aixecava la que tenia lliure tot cridant: “Mà! Mà!”. Volia que li donés les dues mans alhora! Era una mica incòmode caminar donant-li les dues mans alhora, però com que no havíem de recórrer gaires metres hi vaig accedir. Ell reia, li encantava. Un cop davant la porta del carrer, vaig treure’m els guants per buscar millor les claus dins de la bossa, i els vaig ficar dins de les butxaques de la jaqueta. Un cop a dins, el Quim va aturar-se en comptes de sortir disparat cap a dins, com acostuma a fer. Em va mirar les mans, va arrufar les celles força indignat, i va dir: “Mà!”, tot assenyalant-me’n una. “Sí, les mans”, li vaig dir. “Mà!”, va repetir, enfadat perquè no l’entenia. “Ah! Vols un guant, oi?”, li vaig contestar, satisfeta de la meva interpretació el missatge. Però en donar-li’n un, se’l va mirar i va assenyalar-me l’altra mà. “Mà!”, va tornar. Vaig deduir que volia també l’altre, i l’hi vaig donar. Es va mirar tots dos guants, sense donar crèdit de la meva estupidesa. “Aquí!”, va dir llavors, acostant-me cada guant a una mà. Aleshores, finalment, hi vaig caure. És tan evident, que em sento beneita de no haver entès el meu fill a la primera: ¡que la teva mare tingui unes mans verdes apelfadetes és d’allò més divertit! Així que em vaig tornar a posar els guants, i el Quim va esclatar a riure contentíssim, exultant. Aleshores me’l vaig mirar, feliç, i li vaig acaronar les dues galtes alhora amb els meus palmells de vellut verd, i ell va fer aquell riure nasal seu tan musical i encomanadís. I als seus ulls de xocolata esclataven guspires que vaig caçar, com si fossin cuques de llum, perquè m’escalfin també quan no el tingui a prop.

Però la màgia encara no es va acabar aquí. L’endemà, o potser dimecres, també anava amb el Quim. Sortíem de l’ascensor, ja a punt d’entrar a casa, quan en desentortolligar-me la bufanda del coll em vaig adonar que els serrells de la bufanda estaven electritzats. Si hi acostava un dit, tots els cordillets s’acostaven curiosos a observar-lo. Si els apropava a la cara del Quim, li menjaven les galtones amb un dolç petó magnètic que li il·luminava la cara.

Aquesta bufanda i aquests guants ja em van agradar quan els vaig alliberar del paper de regal. Després, n’he tret l’ús pràctic per al qual els van fer. I ara, a més, serven tres històries boniques. Què més els puc demanar?

2 d’octubre del 2008

De bàscules i gallifantes



Amb les teves peces de fruita com sempre, eh? Fas ben fet — em va dir la Maite. Vaig somriure. No era la primera vegada que algú em feia un comentari sobre l’esmorzar que em prenia a la feina, però en aquell moment totes dues teníem temps i ens hi vam esplaiar una mica. Li vaig resumir d’on venia aquell costum, i la història li va semblar interessant

Tant el meu home com jo som de vida, que es diu. Ens encanta menjar. En gaudim. No som precisament dels que comencen a destriar ingredients del plat perquè aquest uix, i aquell aix. I quan ens en vam anar a viure a junts, allò era un festival. Menjàvem més quantitat de la que necessitàvem, i no ens preocupàvem excessivament de dur una dieta saludable. Vist a distància, em fa l’efecte que era la conseqüència de la suma de diversos factors. Un, com deia, el fet que tots dos siguem bons menjadors. Dos, que en viure junts vam deixar de cenyir-nos als menús familiars per abocar-nos als plats que més ens venien de gust, al marge de les calories que tinguessin. Tres, que tenir parella estable ens feia arraconar una mica l’instint animal d’estar més o menys presentable perquè mai se sap si et pot interessar que algú es fixi en tu. I quatre, que no dèiem mai que no als sogres pastissers que ens encolomaven un braç de gitano, uns quants croissants i un gelat cada cop que els anàvem a veure.

Això ens va fer guanyar pes a tots dos. Ell es palpava la panxa, jo em mirava el cul, i a cap dels dos no ens cordaven els pantalons. No és que fos un drama nacional, però el dia que vaig haver de córrer per agafar un autobús i vaig adonar-me que un recorregut de deu metres m’estava fent esbufegar com una mala cosa, vaig decidir que allò no podia continuar igual. En aquella ocasió vaig apuntar-me al gimnàs i hi anava dos o tres dies per setmana. Alguna vegada, també, el meu home i jo havíem anat junts a córrer. Al cap de poc temps vaig notar que em trobava millor, i vam començar a moderar-nos una mica. Podia tornar a fer servir els pantalons antics.

Al cap d’un any i mig vaig deixar d’anar al gimnàs perquè em vaig cansar de fer de mecenes. Feia un mes que havia perdut la constància, i pagar per no anar-hi era una ximpleria. Van venir èpoques de més i de menys, però el moment clau va ser l’embaràs. Quan vam decidir tenir un fill vam fer creu i ratlla i vam adoptar una dieta equilibrada. Res no m’ha motivat tant per tenir cura del que menjo com saber que el que em cruspia jo afectava directament el menut que creixia dins meu. Volia ser una mare responsable. I el meu home, també conscienciat i solidari, feia equip amb mi, fins al punt de renunciar durant tot el temps de l’embaràs i la lactància a menjar tiramisú perquè duu cafè i alcohol. Una voluntat de ferro que bé mereix, com a mínim, un petonet i un gallifante.

El canvi va ser substancial. Vam rebaixar les quantitats de menjar i vam provar de fer una dieta més equilibrada, augmentant el consum de peix, de verdura i de fruita. Si de segon plat abans podíem menjar una orada per persona, ara ens en partim una entre els dos. I si abans podíem menjar pasta de primer tres cops per setmana, ara en mengem un dia. Les patates fregides eren un acompanyament relativament habitual del segon plat, i ara ho són només molt de tant en tant. Abans, sopàvem dos plats, i ara prenem habitualment sopars lleugers, amb fruita, iogurt o verdures bullides. Els esmorzars van deixar de consistir en brioxeria industrial i es van convertir en pa amb tomàquet amb formatge o pernil de gall dindi. Per no parlar de com hem restringit l’entrada de porqueries a casa, perquè la millor manera de no menjar-ne és no comprant-ne (és força depriment anar a la nevera o al rebost a arreplegar alguna cosa per picar i no trobar res, però dietèticament és altament recomanable). Quan anàvem a visitar els sogres, vam començar a dir que gràcies, però que no ens volíem emportar res perquè no ens convenia. I anant al que deia al principi, vaig acostumar-me a dur peces de fruita per esmorzar i berenar a la feina, perquè la distància entre àpats és força llarga i és preferible prendre fruita que caure en la temptació d’acostar-te a la màquina expenedora del costat a comprar alguna cosa per picar nutritivament poc recomanable. Els companys de feina em veien amb les peces de fruita, i a alguns els sobtava.

És clar que de tant en tant no ens privem d’endrapar el que ens ve de gust, siguin uns espaguetis amb quatre formatges, una ració triple de gelat o una bossa de ganxets d’un taronja fosforescent altament sospitós. Però la clau és no fer-ho cada dia, sinó com una excepció. I ens n’hem sortit. Això no treu que fa unes setmanes arribés el meu home de la feina i en trobar-se unes verdures bullides al plat li sortissin els ulls de les òrbites (sort que les ulleres van fer de fre) dient-me: “Verdures bullides? Si et sembla, et porto una pistola i em dónes el tret de gràcia!”. De tant en tant té algun brot d’aquests: l’animal que duu dins li reclama més atenció gastronòmica. No cal amoïnar-s’hi, ja m’hi he acostumat. I se li han de valorar gestos com el que li va fer guanyar un gallifante. A més, com que fa força bondat no paga la pena que m’hi encaparri gaire. Senzillament li poses una pizza mariachi al forn, i el converteixes en l’home més feliç del món. Per un dia, tampoc no passa res.


18 de setembre del 2008

Tornar a la feina

Després d’estar desconnectada totes les vacances, ja torno a ser aquí!

El retorn a la vida laboral ha començat amb alguns canvis. El meu marit coordinarà un projecte a l’institut on treballa, i jo he deixat la ràdio on treballava i m’estreno com a lingüista en un altre mitjà de comunicació. Em va saber greu deixar la ràdio, per alguns companys i perquè hi he après molt sobre la professió, però també és cert que ara tinc més responsabilitats i d’alguna manera es pot considerar que aquesta nova feina és una mena d’ascens. També he conegut els alumnes que tindré aquest curs a la universitat. Les ombres de tot plegat són les formes barroeres amb què m’han tractat en qüestions, em sembla a mi, gens menors. Per exemple, he començat les dues feines sense tenir signat el contracte en cap dels dos casos. Vergonyós.

El Quim està preciós, com podeu comprovar a les fotos d’aquí sota. Ha guanyat força habilitat a l’hora de caminar i ara ja s’aguanta molt millor, tot i que té més tirada a córrer que a caminar, amb els perills que això comporta de clavar-se una bona castanya. Aprèn paraules dia a dia, a un ritme tan ràpid que sorprèn. Has de saber fer la traducció en força casos, però es fa entendre. Una moma és una mosca, una lera és una galeta, l’aní és el pernil, ape és bàsquet, i així anar fent.

L’estiu m’ha deixat un mosaic d’instantànies. El dinar a l’apartament de l’Albert i la Regina. La pedregada a Vila-seca. El Quim jugant a la sorra de la platja. Els sopars amb el Xavi i la Montse a Suïssa. La foto familiar al pati de l'apartament d'Arenys de Munt. Els debats continus amb la sogra sobre si cuinar amb sal o sense. El naixement del Joan, el primer fill de la Tere i el Josep.

Un altre estiu. I un altre retorn al món laboral. I a la blogosfera! Continuareu visitant-me...?

Escenes estivals

En Quim tasta el gelat de llimona...!


A la platja ens dividim la feina: nosaltres fem castells de sorra, i ell els destrossa.



El Quim m'ofereix aigua en un parc de Lausana. (Cristina: reconeixes la samarreta...?)


El Quim cada cop camina millor.




En el ferri de Nyon a Yvoire, sentint la briseta.





Coneixem en Joan, que va néixer el 30 de juny.

21 de juliol del 2008

L'amor i el crusanet



—Mira, Quim —diu ell mirant-me amb ulls riallers—, ara li donem a la mama, que és guapíssima i ho continuaria sent amb un quart mitxelín, un crusanet de xocolata.

Jo somric, agafo el crusanet que m'allarga i el mossego amb fruïció. Això és una declaració d’amor, i la resta són romanços.

11 de juliol del 2008

Benvingut, Joan!



El dia 30 de juny va néixer en Joan, el primer fill de la meva amiga Tere, i avui n’he vist les primeres fotografies. Saber que vindria al món em va fer molt contenta. I ara que tot ha anat bé, encara més. És preciós…! Tenim moltes ganes de conèixer-lo en persona. Diuen els seus pares que estan molt cansats, sobretot perquè té tirada a fer serenates de deu del vespre a tres de la matinada. Sigui com sigui, enhorabona als pares! I un petonet pel menut. Benvingut, Joan!

Ai, com se m’estova el cor amb una criatura… Em temo que algú que conec bé ho aprofitarà a favor seu.

9 de juliol del 2008

Quina fortuna



Feia temps que no anàvem a comprar un grapadet de llibres. Ja se sap: l’Euríbor, muntar l’habitació del nen, la benzina. I a tots dos ens agrada tant llegir, que amb la targeta de crèdit i dins d’una llibreria som un perill, de manera que últimament hem intentat reprimir una mica els nostres instints (que no la lectura, que a casa encara hi ha llibres esperant i la biblioteca n’és plena). Però dilluns a la tarda vam decidir fer una escapada amb l’única intenció de comprar llibres, amb la condició que fossin de butxaca. Uns dies abans, però, ja no ho havia pogut resistir i vaig entrar en una llibreria, vaig anar directa cap als llibres de butxaca en català, i em vaig quedar Tòquio blues de Haruki Murakami (deliciosa traducció d’Albert Nolla, per cert), i L’edat de ferro de J. M. Coetzee. Resulta que se m’ha ficat entre cella i cella preparar una llista de lectures d’autors contemporanis d’arreu del món per a les classes del curs vinent i m’he volgut posar al dia, de manera que aquestes dues opcions encaixaven com anell al dit. A més, el llibreter em va assegurar que L’edat de ferro era fantàstica. Tot just l’he començada, però de moment m’encanta. I com deia, dilluns a la tarda vam anar a comprar llibres. Vam sortir amb un Joan Pons, un Bernardo Atxaga, un Paul Auster i un Sebastià Serrano per a nosaltres, i amb un parell de llibres per al Quim (un del nostre benvolgut Ben Redlich!).

I aquesta tarda he passat per la biblioteca a buscar un dels llibres que necessito per una feina que estic fent. Eren quarts de cinc i no hi havia gaire gent. He agafat en préstec el llibre que tenia pensat i també un altre que he vist per atzar i que també em pot fer servei. Després m’he quedat una estona allà, vagarejant entre els llibres. Com que no he llegit encara res de Henning Mankell ni d’Orhan Pamuk, que si m’agraden també tinc la intenció d’incloure a la llista, he decidit tafanejar què oferia la biblioteca d’aquests dos autors. He mirat les contraportades, he llegit els arguments, he mirat el nom dels traductors i quines editorials els han publicat en català. Al final no m’he endut res d’ells perquè encara estic amb Coetzee, però ja tinc la tranquil·litat de saber que el fons de la biblioteca inclou prou títols d’aquests dos autors.

Quina felicitat, quina pau que em donen els llibres. Recordo el trasbals dels primers mesos del Quim, i com enyorava tenir el meu raconet per llegir, l’estona màgica de comunió amb les paraules. De retrobament amb mi mateixa. De plaer lector. Quina fortuna, haver descobert la felicitat que brinden els llibres.



18 de juny del 2008

La gota malaia


Finalment, amor, t'he dit que sí. Potser pels teus arguments, potser perquè no vull acabar ben xopa. Potser perquè, en el fons, venia convençuda de casa.



11 de juny del 2008

Mecagon...


Nino-nino-no, nino-nino-no. Puf: estic treballant, estic abraçant, estic canviant bolquers, estic cuinant, estic descansant, estic llegint, estic meditant. I de cop, m’estan molestant. Digui?

-Que tenen línia d’ADSL?
-Que tenen calefacció de gas a casa?
-Que tenen aire condicionat?
-Que tenen un mòbil de contracte?

Número u: primer, hauries d’haver saludat i dir per qui treballes. Número dos: no m’agrada parlar per telèfon. Número tres: encara m’agrada menys si és per amollar-me publicitat, perquè m’estàs robant el meu temps. Número quatre: no penso contractar res per telèfon. Número cinc: i a vostè què li importa.

Els últims que han trucat han estat de Gas Natural. “Tenim una oferta que...”. Vaig tallar la noia.

−Home! Gas Natural! Fa mesos que vaig darrere vostre perquè em feu la revisió de la caldera. El telèfon d’atenció al client té permanentment i sospitosament totes les línies ocupades. Anant per una altra via tampoc no heu resolt el problema, i això que he trucat quatre vegades. Francament, teniu una atenció al client nefasta.

−Eeeeh... Bé, és que és clar, són empreses subcontractades i...

−Però jo amb qui tinc el contracte és amb vosaltres, i per tant, és Gas Natural qui m’ha de garantir el servei, no? No he signat pas cap contracte amb una altra empresa, jo.

−Eeeh... Sí, però...

−I si com a clienta no estic satisfeta, comprendràs que si volgués contractar algun altre servei, m’ho pensaré dues vegades abans de fer-ho amb vosaltres. Així que pren nota que estem molt descontents amb la companyia i que no estem interessats per cap oferta. Bona tarda.

A l’hora de cobrar, molt diligents. A l’hora de demanar, molt insistents. A l’hora de complir, desídia total. Mecagon...

7 de juny del 2008

Concert a l'institut



El professor de música s’havia ficat al cap muntar un espectacle digne, tot aprofitant el menor o major talent musical del personal de l’institut que s’avingués a participar-hi (alumnes, professors, personal d’administració). Es va decantar per organitzar un concert basat en cançons de Robbie Williams, un cantant del seu gust i també (important) del gust de l’alumne fitxat per fer de vocalista, alhora que interessant per a la resta d’alumnes. Va arreplegar després els dos professors i aquell alumne que toquen el baix, un professor i dos alumnes que toquen la guitarra elèctrica, l’alumna que té traça cantant i que s’encarregaria de les veus, l’alumne que toca la bateria i el que toca el piano. Ell va aprofitar l’avinentesa per comprar-se la guitarra acústica que feia temps que li rondava pel cap tenir i que tocaria en el concert, va muntar partitures i arranjaments adequats al nivell de cadascú, va buscar forats a les hores de pati o després de les classes per als assajos. I el resultat no podia ser més positiu. Participar en un projecte conjunt com aquest i que rutlla genera bon clima, motiva els estudiants perquè els dóna l’oportunitat de millorar i treure del calaix les seves habilitats, dóna caliu al centre, trenca inèrcies que sovint desemboquen en rutines feixugues que s’arrosseguen com un llast. I per què no dir-ho, mostra als pares la millor cara del centre: professors amb iniciativa, capaços de mirar pels alumnes més enllà dels horaris de classe i del temari estipulat per l’Administració.

El concert, d’una hora i vint minuts de durada, va ser ahir, i no es va limitar al típic concert de final de curs més o menys agafat amb pinces, sinó que com el professor pretenia, va ser un espectacle amb cara i ulls, que recollia el bo i millor de cadascú. Vaig poder comprovar que la feinada que havia dut organitzar-lo havia pagat la pena.

Potser se’m pot dir que no sóc prou objectiva, perquè el professor de música en qüestió és el meu home. Però noi, em fa l’efecte que les veritats cal dir-les. El reconeixement és el mínim que es pot oferir a qui fa la feina ben feta.

4 de juny del 2008

De guàrdia


Han estat dues nits de guàrdia. La nit de diumenge a dilluns el Quim va tenir una bona febrada i li costava baixar de trenta-nou i mig. Des que el vam posar al llit, els viatges al bressol van ser constants, i des de les tres de la matinada vaig haver d’estar per ell tota l’estona i no vaig poder dormir més. I apa, paracetamol per aquí i iboprufè per allà, i que no volia menjar. Dilluns al matí, després d’una hora i mitja d’espera al CAP per la incompetència de l’administratiu, que va introduir malament les dades (vam anar a reclamar quan vam veure que tothom qui venia darrere nostre anava passant, i el Quim continuava a la sala d’espera amb febre com li havíem explicat), la pediatra li va mirar la boca i va trobar el què: un herpes a la boca que la hi havia deixat plena de llagues, i la gola inflamada. La febre, per la infecció vírica de l’herpes. I si no menjava era perquè el menjar en contacte amb les llagues li feia mal i empassar també per la inflamació, no perquè no tingués gana. Doncs res, ens va dir, continueu tal com ara, paracetamol, iboprufè, paciència i moixaines. I el menjar, preferentment fresquet i gens àcid. Li durarà de tres a sis dies.

El pobre estava afamat, però quan menjava li feia tant de mal que ho deixava estar i plorava. De vegades, pel mateix plor, vomitava el poc que havia menjat. I plorava tota l’estona, de fet, cosa que segurament no col·laborava a fer-li baixar la inflamació. Gemegava i gemegava, i no el consolava res. I tenia ganes de dormir, però no es trobava bé i no podia agafar el son. Nosaltres l’acariciàvem, li fèiem petons, el passejàvem, provàvem de distreure’l una mica. Però feia una carona de pena… Ell, tan viu, rialler i terratrèmol, havia perdut la lluminositat als ulls, ara vermells i apagats, i durant dos dies ni va somriure. No anava de ventre, i tenia els testicles arrugats i caiguts. Nosaltres patíem una mica, termòmetre i medicaments en mà, oïda alerta, cansats de no dormir. Abans-d’ahir, just quan va aconseguir adormir-se, vaig prendre consciència que el meu cap rebia seqüeles en forma de mal de cap pel còctel que combinava aquests ingredients: un, el neguit de no veure’l bé; dos, no haver dormit gairebé gens; tres, el cansament general que comporta estar tota l’estona pendent d’ell encara més que de costum; i quatre, la remor constant del plor (la freqüència vocal del plor dels nadons és justament la que més molesta) fins aquell moment que es va fer el silenci.

Ahir però ja pràcticament no va tenir febre, i va anar dormint més. La cosa semblava que remetia. Efectivament, avui es podia constatar la millora. Ha dormit millor, ha esmorzat un biberó sencer sense plorar, els testicles ja feien patxoca, i els meus informants m’expliquen que ha dinat bé, ha dormit una migdiada molt llarga, i ha anat de ventre generosament, expulsant el que havia quedat retingut durant dos dies. Només ha tingut alguna dècima.

Bé, doncs. Prova de pares superada! Però quina soneta…

20 de maig del 2008

Pedro Guerra

El meu idil·li amb Pedro Guerra va començar gràcies a la tele. Desvagada a casa un dissabte de fa anys i panys, el zàping em va dur a un concert seu que em vaig empassar senceret i que em va fascinar, fins al punt que quan va acabar vaig agafar la bossa i me’n vaig anar de pet a una botiga de discos, on vaig comprar l’àlbum Tan cerca de mí. De seguida en cantava les cançons, sense acabar de decidir si havia de mantenir-hi el seu seseo canari o no.

Tinc tots els discos de la seva carrera en solitari. Potser els dos primers, Golosinas i Tan cerca de mí són els que més em van impactar. Són una meravella, frescos, tendres, ben acabats. Música i lletra van de la mà i fan somiar. Lletres ben travades i música que les vesteix encertadament, sempre respectant el protagonisme de la seva veu càlida. Gràcies a aquests dos discos vaig decidir que havia de fer un lloc a casa meva per a Pedro Guerra. Els discos que van venir després em van continuar agradant. En tots hi ha tresors, encara que reconec que aquests altres no em van convèncer tant com em van convèncer els dos primers. Però Pedro Guerra és Pedro Guerra, i a mi que no me’l toquin. Les cançons “Dragones verdes” i “Ofrenda” del disc Ofrenda, “Oasis” i “El elefante y la paloma” de Raíz, o “Mapa de carreteras” i “Huesos” de Bolsillos, entre altres, justifiquen més que de sobres ser-li fidel. El cantautor hi ofereix recolliment, reflexió, optimisme, crítica social i sentit de l'humor. Un apart mereix el disc La palabra en el aire, on el cantautor musica poemes d’Ángel González. És un disc que no em cansaria mai d’escoltar, senzillament encisador, intensament captivador, imprescindible de dalt a baix. Íntim i intens.

També l’he anat a escoltar en directe diverses vegades que ha vingut a Barcelona, o bé a L’Auditori o bé al Palau de la Música, i mai no m'ha decebut. Escoltar-lo en directe és una delícia. I hi he trobat sempre un Pedro Guerra proper i simpàtic, una imatge que curiosament no transmet quan l’entrevisten als mitjans de comunicació, on el veus una mica aturat, sense gaire grapa.

I ara, després d’una pausa d’uns quants anys, ha tret un nou disc, Vidas, que encara no he comprat d’acord amb la nostra actual política d’estalvi en matèria musical, que consisteix a esperar un o dos anys a comprar un disc, quan baixa de preu. Però no sé si podré esperar tant. El que no em vaig voler perdre va ser el concert de presentació del disc a Barcelona, que va ser divendres passat al Palau de la Música. Vaig deixar el marit de cangur, i uns amics, la Cristina i en Joel, es van animar a venir-hi amb mi. Les nostres localitats eren al tercer pis, llunyet llunyet, però Pedro Guerra em va tornar a enamorar. Una mica més personal, un poc menys reivindicatiu, amb una sonoritat gens carregada on el piano guanya un xic més de força. I la veu dolça i cordial a què ens té habituats. Com sempre, un plaer.

30 d’abril del 2008

Com un nen


Fa un parell de setmanes, acabada d’arribar a casa al vespre, vaig preguntar al meu marit, que estava capbussat en una ingent, excessiva i aïlladora massa de feina davant de la pantalla de l’ordinador, si volia que li cuinés res per sopar. Ell va fer aquell silenci que sé interpretar tan bé, i em va dir que no, que ja es prepararia alguna cosa després. Vaig somriure. Pretenia vendre’m que no em volia donar feina, quan en realitat es guardava l’as a la màniga d’alguna menja que evidentment tenia oculta a la nevera o al congelador, i que probablement era de caràcter gastronòmicament poc saludable als meus ulls, no com la verdura que tenia la intenció de fer-me per a mi. Una dissimulació la seva que pretenia o bé evitar la meva reprovació, o bé aconseguir esquivar la possibilitat que jo endrapés la meitat de la ració que havia planificat cruspir-se ell solet amb nocturnitat i traïdoria. Sense gaire esforç, vaig aconseguir fer-li confessar que tenia una pizza al congelador.

És curiós com de vegades m’intenta amagar coses que m’ensumo a tres mil quilòmetres de distància, sobretot tenint en compte que després d’uns quants anys de convivència el tinc clissat del tot. Es torna un nen a qui se li veuen les intencions d’una hora lluny. Jo, la veritat, m’hi diverteixo. Encara ara li faig saber que he detectat al moment la seva incursió clandestina a la cuina per picar ves a saber què, o li faig notar que si vol mantenir en secret el consum d’algun producte, deixar a la vista l’embolcall del producte en qüestió no és el més recomanable.

Aquestes anècdotes em fan pensar que es pot ser intel·ligent i alhora un sapastre. I em fan constatar feliçment, com tantes altres ocasions, com ens arribem a conèixer l’un a l’altre.

23 d’abril del 2008

Primer aniversari

Aquest matí, dia de Sant Jordi, el Quim ha tingut una deferència amb mi. S’ha despertat més tard, i per això abans he pogut fer tot el que havia de fer sense haver d’estar pendent d’ell tota l’estona (ergo: dutxar-me, cuinar-li les verdures i el pollastre per al seu dinar i posar-los en un termos, fer-me el meu dinar i posar-lo dins d’una carmanyola, preparar la bossa amb les seves coses, esmorzar i fer-li l’esmorzar a ell). Aleshores l’he anat a llevar per donar-li l’esmorzar abans de marxar a casa dels avis, però ja me l’he trobat ben espavilat. Devia haver-se acabat de llevar i devia estar a punt de rondinar, perquè normalment quan es lleva ho fa saber rondinant. Era dempeus sobre el llit, agafat a la barana, i en veure’m m’ha somrigut amb aquell somriure tan graciós que gasta, que deixa entreveure les quatre dents que té. Li he dit que era una marmoteta, l’he agafat a coll i li he fet uns quants petons. Després, ja al menjador, ha fet ganyotes una estoneta mentre els ulls se li habituaven a la claror sobtada. Li he donat la llet amb cereals de l’esmorzar, i quan ha acabat li ha cridat l’atenció la meva brusa i s’ha posat a tocar-ne amb el dit els dibuixos, unes boniques flors de color lila brodades i que tenen un petit mirallet a dins. Li he fet més petons. Li he canviat els bolquers provant d’imposar-me a la seva intenció permanent de seure i sortir gatejant amb el cul a l’aire, i l’he vestit mentre tornava a jugar amb l’estampat. Li he fet més petons. L’he posat al cotxet, ben lligat, i he rentat el biberó. Quan ja agafava la bossa i la jaqueta, a punt per marxar, he sentit com feia força per anar de ventre. Som-hi doncs. Nou canvi de bolquers, i cap al carrer. Trajecte en metro i bus, comprar una rosa per la iaia, i deixar-lo amb els avis. Petons, i digues adéu a la mama. Bus i metro, i cap a la feina.

Fa gairebé dos anys o bé m’hauria llevat amb aquella alegria dues hores més tard, o bé m’hauria llevat si fa no fa a la mateixa hora, i abans d’anar a treballar hauria aprofitat per fer feina (preparar classes, corregir textos, estudiar). I la nit abans me n’hauria anat a dormir, segurament, si fa no fa una hora abans, perquè no hauria hagut de pensar pas en el biberó de quarts de dotze del Quim. Fa un any i dues setmanes probablement hauria anat a dormir d’hora i m’hauria llevat tan tard com hagués pogut: durant l’embaràs el cos em demanava dormir hores i hores i hores. Però ara, el temps del dia a dia, amb un patufet al costat, s’omple, és clar, de coses de nens.

El Quim va néixer el 20 d’abril de l’any passat, a les 0:12. Llavors pesava tres quilos i seixanta grams, i ara fa poc més d’onze quilos. Llavors era un nadó i ens preguntàvem com seria això de fer de pares, i ara ja gairebé es pot dir que som uns pares experimentats. Un any que ha passat volant. Ara el Quim gairebé camina sol. Diu mama, papa, avi, iaia, caca, tata (sabata), cote (conte), pe (peix), ito (Víctor), ota (pilota), oh, apa, i de tant en tant algunes paraules esparses. Sap on tenim el nas, les orelles i la boca. Sap dir que té un any aixecant el dit índex i dient una u ben llarga, i també dir hola i adéu amb la mà. Dorm d’una tirada, encara que te’l trobes al bressol en postures inversemblants (amb el cap als peus del llit, i els peus al cap del bressol, de genolls i amb la cara estampada al matalàs, paral·lel al capçal del llit). M’entendreix mirar-me’l mentre dorm, notar la seva respiració enmig del silenci i la penombra de la nit. Em diverteix molt la seva rialla nasal, tan franca, tan rotunda, tan espontània. M’admiren els seus avenços, la rapidesa amb què creix. Encara que tot això vagi acompanyat de l’esgotament que comporta haver de seguir el seu ritme i haver-se d’adaptar als seus horaris i les seves necessitats.

Fa un any i tres dies vam tenir un fill. Sense epidural. Amb il·lusió, amb moltes incògnites per davant, amb un cert neguit, amb ganes de donar-li molt d’amor. I no ens en penedim
.

8 d’abril del 2008

Què heu somniat avui?

El Joan Pau té força fascinació pel món oníric, i per això fa temps que recopila tots els somnis que recorda. Això ha fet que a poc a poc alguns dels seus lectors s'hagin afegit a aquesta afició. Per facilitar aquest curiós intercanvi de somnis, acaba d'inaugurar un nou blog obert a tots els qui us animeu a col·laborar-hi explicant els vostres somnis. Jo ja hi he participat. Us hi animeu? A somiar!

28 de març del 2008

Fent de mare (2). Dormies

Dormies als meus braços i vaig pensar, com altres vegades, que l'amor es pot tocar.

19 de març del 2008

Pomes de Nova Zelanda

Ja havia agafat la poma, quan he llegit al rètol que venien de Nova Zelanda. Ep!, una poma royal gala vulgar i corrent, cap exquisidesa, a 0'99 euros el quilo. Tenint com tenim a Lleida i Girona pomes per donar i per vendre, de qualitats, colors i gustos diversos, ¿com pot ser que s'importin pomes normaletes de Nova Zelanda, i que tot i el cost del transport es puguin vendre a preus fins i tot més barats que els de les pomes d'aquí?


La veritat, m'ha fet mandra aturar-me a meditar-ne les raons. Però alguna cosa m'ha empès a deixar on era la poma que havia agafat, i a canviar-la per una poma vermella de Girona. Ben bona, per cert.

18 de març del 2008

La granja de cavalls


La meva germana adorava els cavalls. Per això, quan érem nens el meu germà i jo ens divertíem amb un punt de crueltat dient a la meva germana petita que l’hamburguesa o el bistec que tenia al plat eren de carn de cavall, i la pobra, amb un disgust més que considerable, corria a fer prometre a ma mare o al meu pare que allò era només una vaca vulgar i corrent. Deia que volia tenir una granja de cavalls. Li agradaven tant, tantíssim, aquestes bèsties, que no es podia imaginar res millor que viure envoltada de cavalls. Es veia acariciant crineres, jugant amb poltres i trotant per la muntanya tot el sant dia, i li semblava una radiografia força precisa de la felicitat.

Avui, la meva germana s’obre camí en el món de l’escenografia, força lluny de les granges de cavalls. Fa uns dies li vaig preguntar pel seu vell projecte de la granja de cavalls. “Buf! Quanta merda!”, em va dir somrient. Sí, és clar. La granja en què ella somiava no tenia piles de fems, ni els ulls dels cavalls estaven plens de mosques, ni calia péixer-los. Era una granja idíl·lica, perfecta, amb exemplars preciosos, nets, sans i ben alimentats perpètuament per la gràcia de Déu. Però ara veiem la cara oculta de les coses. “Quanta merda!”, em deia, resumint-ho tot en dues paraules. Ara les carretades de fems pujaven fins al sostre de les quadres i calien màquines industrials per retirar-les i endur-se-les ben lluny, fins que la pudor no se sentís. I era necessari netejar els cavalls, ferrar-los, seguir el calendari de revisions veterinàries, aconseguir els recursos necessaris per dur a terme tot això. En resum, una feinada de ca l’ample.

De tota manera, em resistia a creure que d’aquella granja no en quedava ni una engruna. “I si poguessis, si visquessis en una masia al camp, tindries un cavall?”. Ella s’ho pensava. “I si allà algú te’l cuidés…?”, insistia jo. Bé, si pogués tenir algú que se’n fes càrrec, mmm..., potser podria arribar a considerar la possibilitat de tenir-ne un. “I menjaries carn de cavall, ara?”, li demanava. “Per què no? Home, no seria la meva prioritat, però la podria tastar, sí.”

Ai, els cavalls. Qui els ho havia de dir, que ens faríem grans.

14 de març del 2008

Fent de mare (1). Reciprocitat

Senyora, mentre jo procuro que els mocs del meu fill no caiguin sobre la seva filla, ¿seria tan amable de vigilar que la seva filla no tussi sobre el meu fill i l'ompli de baves?

8 de març del 2008

Mans

−Si de debò vols saber l’edat d’una persona, mira-li les mans: les mans no enganyen.

Sóc incapaç de recordar de què parlàvem. I en canvi, no he oblidat mai aquesta frase de la meva àvia Carme. Sé també que en aquell moment ens miràvem les mans. Potser hi buscàvem semblances, no ho sé. Les seves mans eren blanques i tendres, amb arrugues plàcides, d’ungles polides i una mica acabades en punta. Duia l’anell d’or de casada i potser algun altre. Recordo també que si m’havia de gratar l’esquena ho feia amb moviments curts dels dits, i per això trigava més a alleujar-me la picor si en tenia, perquè amb el breu trajecte que recorrien les ungles li costava més encertar el punt exacte on havia de rascar.

Les mans d’ell, guarnides amb peculiars esquitxos de vitiligen i amb ungles de guitarrista, m’han agradat des del primer dia. Fan uns moviments sinuosos, de constància marina. De vegades fa l’efecte que dirigeixen sense batuta un conjunt de cambra que interpreta un repertori intimista. Són unes mans dolces, que fins i tot quan acompanyen un discurs volgudament vehement el vesteixen d’una sòbria elegància. Aquests gestos suaus m’han encisat sempre. M’imbueixen calma.

Un dia li vaig dir que em captivava com movia les mans. Menjàvem, no sé si dinàvem o sopàvem. Ell va somriure, i per un moment va quedar-se quiet, amb la forquilla suspesa en l’aire, com si algú invisible hagués premut el botó de pausa. “Ara no sé què fer-ne, de les mans”, va reconèixer. Aquells moviments que naixien de manera inconscient, ara no encertaven el camí de sortida. Va estar-se una estona buscant-los. I els va tornar a trobar quan va deixar de pensar-hi.

27 de febrer del 2008

El llapis


Fa anys que m’he acostumat a llegir amb un llapis a la mà. No sé ben bé si és un costum o una necessitat. O una addicció, perquè si algun dia m’adono, al metro o al tren, que el meu portamines no és a la bossa, m’agafa una mena de síndrome d’abstinència, i remeno i remeno i remeno la bossa esperant que aparegui el llapis que em salvarà de la desesperació. I quan corroboro que no hi és, m'emprenyo.

El cas és que fa temps que escric notes en els llibres que són meus. Com ara definicions de lèxic. Si hi ensopego una paraula que no conec, l’apunto a peu de pàgina, i quan puc la consulto al diccionari i en copio la definició també en el marge inferior. Potser per aquesta dinàmica de vegades em resulta fàcil recordar on he descobert una paraula. Sé, per exemple, que vaig aprendre què és un grop en un poema de Maria-Mercè Marçal, que vaig consultar què significa bibelot per la novel·la L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré, i que vaig buscar què volia dir adotzenat perquè sortia al recull de contes Pell d’armadillo de Jordi Puntí.


Però no només em quedo aquí, és clar. Imagineu-vos que topo amb una paraula on falta un accent, amb una oració que duu una coma incorrecta, amb una construcció que trenca les lleis de la sintaxi, amb una cursiva oblidada, amb una majúscula sobrera, amb un mot on falta una lletra, amb un castellanisme que fa caure d’esquena, amb un pronom oblidat, etcètera. No. No hi puc passar la mirada per sobre com si res. És que senzillament no puc. El meu jo lingüista ho ha d’esmenar tant sí com no. Armada amb el meu llapis, com si fos jo qui hagués de lliurar la correcció a l'editorial, deixo el text amb la revisió inclosa.

Fa poc, a més, que he decidit marcar-hi també altres coses. Paràgrafs especialment reeixits. Oracions o fragments que em poden servir per a les classes. Algun gir molt ben trobat. Qüestions dialectals que m'interessen. Perquè no només vull deixar constància dels errors: els encerts també són importants (per això, quan corregeixo les redaccions dels meus alumnes, a més de les equivocacions també els remarco allò que han clavat).

Suposo que a hores d'ara ja enteneu per què em neguiteja no tenir un llapis a mà...

19 de febrer del 2008

Quedar pel camí

Quin regust més amarg em deixava constatar que hi ha amistats que no són perpètues. Ho vivia com un fracàs. No em cabia al cap que una persona amb qui havia compartit tantes coses arribava un moment que perdia presència en la meva vida. M'ho mirava amb incredulitat, fins que m'havia de rendir a l'evidència dels fets, amb la impotència del nen que es mira tot trist el globus que s'allunya cel enllà perquè ha deixat anar sense voler el fil amb què el fermava.

Quan anava a l'institut em vaig fer molt amiga d'una noia. Ens vam avenir moltíssim. Tenia una personalitat que combinava de manera força curiosa la timidesa i la desimboltura. Juntes podíem divertir-nos molt, i també fer-nos confidències que no hauríem fet a ningú més. Ens donàvem suport incondicional, i a l'estiu podíem arribar a escriure'ns cada setmana. Després de l'institut, per descomptat, vam continuar veient-nos. Però va arribar un punt en què alguna cosa fallava. M'entestava a recuperar aquella sensació d'alegria, de franquesa, de complicitat, i per més que la buscava no la trobava enlloc. Fins que un dia, després d’un sopar a casa nostra, vaig ser conscient que no ens tornaríem a telefonar.

Abans he dit que ho vivia com un fracàs, però m’equivocava. No és un fracàs, això. Simplement, la realitat s'imposa i l'hem d'acceptar. Per això, ara m'ho miro d'una altra manera. Perquè les tardes que aquella noia i jo vam passar plegades, rient, estudiant, anant al cinema, no van ser ni de bon tros un temps perdut.

Sense que sigui ben bé el mateix, m’hi ha fet pensar un fragment de l’últim llibre d’Imma Monsó, Un home de paraula, que reprodueix un escrit del seu home (tradueixo del castellà):


«¡Quina manera de rosegar aquest afecte, de deixar-lo esfilagarsat i exhaust, la de forçar els retrobaments i rebuscar les històries que han viscut mentrestant l’un i l’altre! − “¿com t’ha anat?”, “¿què se n’ha fet, d’ella?”, “¿a què et dediques ara?”−, quan tantes vegades passa que els que acaricien la teva vida només una vegada i en desapareixen per sempre deixen un perfum únic i permanent (i de vegades, com a fruit d’aquesta carícia, fins i tot introdueixen una petita i afortunada deriva en el teu rumb).»

12 de febrer del 2008

Avui, un somriure

Avui només us escric una ratlla. A canvi, una imatge i un somriure.

8 de febrer del 2008

Pocoyó




Quan la meva cosina Mercè va venir amb el seu marit i els seus dos fills a conèixer el Quim, em va portar com a regal uns ninots de goma. Eren un nen vestit de blau amb un barret amb orelleres, acompanyat d’un ànec i també d’un elefant rosa amb una motxilla blava. Em van explicar que era el Pocoyó. “¿El Pocoyó?”, vaig preguntar. “Ui, ja el coneixeràs! Els nens van com bojos amb el Pocoyó”, em deia ella. “És el Pocoyó! El Pocoyó!”, em deien els seus fills amb força entusiasme. Bé, doncs. El Pocoyó. Són coses que aprens quan tens criatures. Una cosa més a afegir a la icterícia, l’acne miliar, la crosta làctia, un hemangioma, l’oxitocina o l’Apiretal. Si sabeu què és tot això, de ben segur que teniu nens.

Però tornem al Pocoyó. Des que la meva cosina me’n va parlar, que no hi havia tornat a pensar. I fa uns mesos, en engegar la tele vaig topar amb un capítol del famós Pocoyó. Vaig recordar els ninots i em vaig posar amb el Quim al sofà per mirar-lo, encuriosida. Quin èxit! El Quim estava ben embadalit, ni parpellejava. La pantalla el tenia hipnotitzat. I no m’estranya, perquè va resultar que el Pocoyó era genial de debò, divertidíssim. Per Nadal, a casa d’uns tiets meus que tenen néts, hi havia per allà un altre ninot del Pocoyó. “Ui, mira, el Pocoyó!”, vaig comentar. “¿El Pocoyó?”, va dir ma germana. Li vaig explicar que eren uns dibuixos animats fantàstics. I el Jaume, el marit de la meva cosina Olívia, amb qui té dos fills petits, ho va corroborar. “A mi també m’agraden!”, deia.

Ahir, el Quim va tenir estones guerreres. Així que en un moment donat, cansada ja d’intentar distreure’l sense èxit, i aprofitant que tot just ens acabem de posar ADSL, vaig buscar algun capítol del Pocoyó a la xarxa i... bingo! Vam mirar plegats un parell de capítols. Oli en un llum! Durant uns dotze minuts, per fi!, vaig tenir el Quim embadocat davant la pantalla. Té grapa, aquest Pocoyó. És molt entretingut, els capítols tenen un punt d’interactivitat, i a més estan fets amb un disseny de fons blanc amb personatges de colors llampants que afavoreixen que la canalla focalitzi l’atenció.

I bé, per què no dir-ho. Que aquestes galtones del Pocoyó són ben bé com les del meu fill. Hi té un aire, sí senyor.

Per cert, us poso aquí els enllaços als dos vídeos que vam veure. El segon reflecteix de manera força acurada l'actitud del Quim a l'hora d'anar a fer la migdiada.
Capítol "Don't touch"
Capítol "It's bedtime"

6 de febrer del 2008

Travessant el carrer

De vegades vaig una mica despistada per la vida, o atabalada, però no per res, sinó simplement perquè sí. I és llavors quan em rellisca el got de les mans, o quan ensopego amb aquella llamborda mig trencada, o quan arribo a casa i m’adono que m’he deixat les pastanagues que he comprat a la fruiteria dins de l’armariet del supermercat.

Però l’embaràs va acusar en mi l’instint de supervivència, i va fer que en alguns aspectes deixés de banda aquesta despistamenta general meva. Va aconseguir, per exemple, que vigilés més a l’hora de travessar els carrers. Vaig deixar de travessar amb aquella alegria, gairebé sense mirar, fent una ullada superficial, o encara pitjor: mirant només cap al cantó per on no vénen els cotxes (que ho feia, us ho asseguro). Encara ara conservo el recomanable costum de controlar els cotxes abans de travessar. Potser no al cent per cent, però sí al vuitanta per cent, que ja és una millora.

Fa uns dies tornava cap a casa al migdia quan vaig veure venir en sentit contrari tres homes que devien rondar la seixantena. Anaven junts, de costat, xerrant. El que em quedava a l’esquerra anava amb un bastó de cec, i caminava agafat a l’home del mig. Jo era aturada a la vorera oposada, esperant que s’encengués la llum verda del semàfor per travessar un carrer estret i per on poden girar per sorpresa els cotxes d’un carrer transitat. Els homes semblava que anaven a travessar sense mirar, quan l’home cec es va aturar en sec, fent frenar els altres dos, i va dir-los: “No es pot passar.” Devia tenir controlats els sorolls de la circulació. El cas és que tots tres van esperar-se. En aquell moment, un cotxe va començar a girar.

¿Sentir-nos vulnerables ens fa més prudents?


30 de gener del 2008

Pagar menys, pagar més


Aquests dies he recordat l’anècdota que em va explicar una noia amb qui vaig coincidir en un sopar fa uns quants anys. Era guionista, i feia poc que una productora li havia proposat que s’encarregués del guió d’un reportatge. Quan els va valorar la feina en 900 euros, van dir-li que els semblava massa car. Però ella va respondre que era el que costava una feina d’aquelles característiques, i que no ho faria per menys. Per això, la productora va decidir encarregar la feina a una altra persona que s’oferia a fer-ho per 300 euros. Un temps després, li van tornar a telefonar. Li van demanar que s’encarregués... del mateix guió! I sí, li pagarien el que havia demanat. S’havien trobat amb la desagradable sorpresa que l’altra persona els havia fet un bunyol de guió. Per voler-se estalviar 600 euros, n’havien acabat pagant 300 de més.

La noia de qui parlo n’estava fins al capdamunt, d’estar mal pagada. Deia que ja feia una bona colla d’anys que s’hi dedicava, que era una bona professional, i que ara que s’havia fet un lloc dins d’aquest àmbit havia decidit no rebaixar els seus honoraris per assumptes com aquell. “Si volem que valorin la nostra feina”, em deia, “hem de començar per fer-nos-la valorar”.

M’ha vingut al cap perquè m’ho ha fet recordar una proposta de feina recent. Vaig decidir quant valia una hora de la meva feina, seguint els barems d’empreses i associacions de professionals, i vaig decidir que no ho faria per menys d’ics diners. Modèstia a part, em considero una professional competent, i penso que els meus honoraris han d’anar en paral·lel. Malgrat això, també sóc conscient que ara mateix tinc la sort de poder-me permetre perdre alguna feina d’aquestes: si arribés més justa que ara a final de mes, és evident que no tindria més remei que tapar-me el nas i llençar alguns dels meus principis a la tassa del vàter.

Algunes empreses s’aprofiten d’aquesta darrera circumstància per pagar poc. Però de vegades, algú que diu no o que els demana un preu per sobre del que tenien previst els fa replantejar el valor d’una feina determinada. I si demanes el que és just, tot demostrant amb la teva competència que el que has cobrat t’ho has guanyat de sobres, pot ser que acabin valorant-te més que abans, i que no els dolgui pagar-te el que et mereixes. Que al capdavall, és del que es tracta.