27 de febrer del 2008

El llapis


Fa anys que m’he acostumat a llegir amb un llapis a la mà. No sé ben bé si és un costum o una necessitat. O una addicció, perquè si algun dia m’adono, al metro o al tren, que el meu portamines no és a la bossa, m’agafa una mena de síndrome d’abstinència, i remeno i remeno i remeno la bossa esperant que aparegui el llapis que em salvarà de la desesperació. I quan corroboro que no hi és, m'emprenyo.

El cas és que fa temps que escric notes en els llibres que són meus. Com ara definicions de lèxic. Si hi ensopego una paraula que no conec, l’apunto a peu de pàgina, i quan puc la consulto al diccionari i en copio la definició també en el marge inferior. Potser per aquesta dinàmica de vegades em resulta fàcil recordar on he descobert una paraula. Sé, per exemple, que vaig aprendre què és un grop en un poema de Maria-Mercè Marçal, que vaig consultar què significa bibelot per la novel·la L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré, i que vaig buscar què volia dir adotzenat perquè sortia al recull de contes Pell d’armadillo de Jordi Puntí.


Però no només em quedo aquí, és clar. Imagineu-vos que topo amb una paraula on falta un accent, amb una oració que duu una coma incorrecta, amb una construcció que trenca les lleis de la sintaxi, amb una cursiva oblidada, amb una majúscula sobrera, amb un mot on falta una lletra, amb un castellanisme que fa caure d’esquena, amb un pronom oblidat, etcètera. No. No hi puc passar la mirada per sobre com si res. És que senzillament no puc. El meu jo lingüista ho ha d’esmenar tant sí com no. Armada amb el meu llapis, com si fos jo qui hagués de lliurar la correcció a l'editorial, deixo el text amb la revisió inclosa.

Fa poc, a més, que he decidit marcar-hi també altres coses. Paràgrafs especialment reeixits. Oracions o fragments que em poden servir per a les classes. Algun gir molt ben trobat. Qüestions dialectals que m'interessen. Perquè no només vull deixar constància dels errors: els encerts també són importants (per això, quan corregeixo les redaccions dels meus alumnes, a més de les equivocacions també els remarco allò que han clavat).

Suposo que a hores d'ara ja enteneu per què em neguiteja no tenir un llapis a mà...

19 de febrer del 2008

Quedar pel camí

Quin regust més amarg em deixava constatar que hi ha amistats que no són perpètues. Ho vivia com un fracàs. No em cabia al cap que una persona amb qui havia compartit tantes coses arribava un moment que perdia presència en la meva vida. M'ho mirava amb incredulitat, fins que m'havia de rendir a l'evidència dels fets, amb la impotència del nen que es mira tot trist el globus que s'allunya cel enllà perquè ha deixat anar sense voler el fil amb què el fermava.

Quan anava a l'institut em vaig fer molt amiga d'una noia. Ens vam avenir moltíssim. Tenia una personalitat que combinava de manera força curiosa la timidesa i la desimboltura. Juntes podíem divertir-nos molt, i també fer-nos confidències que no hauríem fet a ningú més. Ens donàvem suport incondicional, i a l'estiu podíem arribar a escriure'ns cada setmana. Després de l'institut, per descomptat, vam continuar veient-nos. Però va arribar un punt en què alguna cosa fallava. M'entestava a recuperar aquella sensació d'alegria, de franquesa, de complicitat, i per més que la buscava no la trobava enlloc. Fins que un dia, després d’un sopar a casa nostra, vaig ser conscient que no ens tornaríem a telefonar.

Abans he dit que ho vivia com un fracàs, però m’equivocava. No és un fracàs, això. Simplement, la realitat s'imposa i l'hem d'acceptar. Per això, ara m'ho miro d'una altra manera. Perquè les tardes que aquella noia i jo vam passar plegades, rient, estudiant, anant al cinema, no van ser ni de bon tros un temps perdut.

Sense que sigui ben bé el mateix, m’hi ha fet pensar un fragment de l’últim llibre d’Imma Monsó, Un home de paraula, que reprodueix un escrit del seu home (tradueixo del castellà):


«¡Quina manera de rosegar aquest afecte, de deixar-lo esfilagarsat i exhaust, la de forçar els retrobaments i rebuscar les històries que han viscut mentrestant l’un i l’altre! − “¿com t’ha anat?”, “¿què se n’ha fet, d’ella?”, “¿a què et dediques ara?”−, quan tantes vegades passa que els que acaricien la teva vida només una vegada i en desapareixen per sempre deixen un perfum únic i permanent (i de vegades, com a fruit d’aquesta carícia, fins i tot introdueixen una petita i afortunada deriva en el teu rumb).»

12 de febrer del 2008

8 de febrer del 2008

Pocoyó




Quan la meva cosina Mercè va venir amb el seu marit i els seus dos fills a conèixer el Quim, em va portar com a regal uns ninots de goma. Eren un nen vestit de blau amb un barret amb orelleres, acompanyat d’un ànec i també d’un elefant rosa amb una motxilla blava. Em van explicar que era el Pocoyó. “¿El Pocoyó?”, vaig preguntar. “Ui, ja el coneixeràs! Els nens van com bojos amb el Pocoyó”, em deia ella. “És el Pocoyó! El Pocoyó!”, em deien els seus fills amb força entusiasme. Bé, doncs. El Pocoyó. Són coses que aprens quan tens criatures. Una cosa més a afegir a la icterícia, l’acne miliar, la crosta làctia, un hemangioma, l’oxitocina o l’Apiretal. Si sabeu què és tot això, de ben segur que teniu nens.

Però tornem al Pocoyó. Des que la meva cosina me’n va parlar, que no hi havia tornat a pensar. I fa uns mesos, en engegar la tele vaig topar amb un capítol del famós Pocoyó. Vaig recordar els ninots i em vaig posar amb el Quim al sofà per mirar-lo, encuriosida. Quin èxit! El Quim estava ben embadalit, ni parpellejava. La pantalla el tenia hipnotitzat. I no m’estranya, perquè va resultar que el Pocoyó era genial de debò, divertidíssim. Per Nadal, a casa d’uns tiets meus que tenen néts, hi havia per allà un altre ninot del Pocoyó. “Ui, mira, el Pocoyó!”, vaig comentar. “¿El Pocoyó?”, va dir ma germana. Li vaig explicar que eren uns dibuixos animats fantàstics. I el Jaume, el marit de la meva cosina Olívia, amb qui té dos fills petits, ho va corroborar. “A mi també m’agraden!”, deia.

Ahir, el Quim va tenir estones guerreres. Així que en un moment donat, cansada ja d’intentar distreure’l sense èxit, i aprofitant que tot just ens acabem de posar ADSL, vaig buscar algun capítol del Pocoyó a la xarxa i... bingo! Vam mirar plegats un parell de capítols. Oli en un llum! Durant uns dotze minuts, per fi!, vaig tenir el Quim embadocat davant la pantalla. Té grapa, aquest Pocoyó. És molt entretingut, els capítols tenen un punt d’interactivitat, i a més estan fets amb un disseny de fons blanc amb personatges de colors llampants que afavoreixen que la canalla focalitzi l’atenció.

I bé, per què no dir-ho. Que aquestes galtones del Pocoyó són ben bé com les del meu fill. Hi té un aire, sí senyor.

Per cert, us poso aquí els enllaços als dos vídeos que vam veure. El segon reflecteix de manera força acurada l'actitud del Quim a l'hora d'anar a fer la migdiada.
Capítol "Don't touch"
Capítol "It's bedtime"

6 de febrer del 2008

Travessant el carrer

De vegades vaig una mica despistada per la vida, o atabalada, però no per res, sinó simplement perquè sí. I és llavors quan em rellisca el got de les mans, o quan ensopego amb aquella llamborda mig trencada, o quan arribo a casa i m’adono que m’he deixat les pastanagues que he comprat a la fruiteria dins de l’armariet del supermercat.

Però l’embaràs va acusar en mi l’instint de supervivència, i va fer que en alguns aspectes deixés de banda aquesta despistamenta general meva. Va aconseguir, per exemple, que vigilés més a l’hora de travessar els carrers. Vaig deixar de travessar amb aquella alegria, gairebé sense mirar, fent una ullada superficial, o encara pitjor: mirant només cap al cantó per on no vénen els cotxes (que ho feia, us ho asseguro). Encara ara conservo el recomanable costum de controlar els cotxes abans de travessar. Potser no al cent per cent, però sí al vuitanta per cent, que ja és una millora.

Fa uns dies tornava cap a casa al migdia quan vaig veure venir en sentit contrari tres homes que devien rondar la seixantena. Anaven junts, de costat, xerrant. El que em quedava a l’esquerra anava amb un bastó de cec, i caminava agafat a l’home del mig. Jo era aturada a la vorera oposada, esperant que s’encengués la llum verda del semàfor per travessar un carrer estret i per on poden girar per sorpresa els cotxes d’un carrer transitat. Els homes semblava que anaven a travessar sense mirar, quan l’home cec es va aturar en sec, fent frenar els altres dos, i va dir-los: “No es pot passar.” Devia tenir controlats els sorolls de la circulació. El cas és que tots tres van esperar-se. En aquell moment, un cotxe va començar a girar.

¿Sentir-nos vulnerables ens fa més prudents?