I si us convenç... aquí teniu la nadala, acabada de sortir del forn. Esperem que us agradi! Bon Nadal, i bon any 2012!
23 de desembre del 2011
Bon Nadal!
Aquí teniu el tràiler de la nadala que hem preparat a casa enguany...
I si us convenç... aquí teniu la nadala, acabada de sortir del forn. Esperem que us agradi! Bon Nadal, i bon any 2012!
I si us convenç... aquí teniu la nadala, acabada de sortir del forn. Esperem que us agradi! Bon Nadal, i bon any 2012!
2 de desembre del 2011
De literatura catalana medieval
Tornant cap a casa, caço una conversa entre dues adolescents txonis. No m'he penedit mai tant de no tenir un mòbil que enregistri! La reprodueixo aquí com a present per al meu benvolgut, estimat i admirat amic Albert L., que llegeix lo Ausiàs entre ianquis ;-)
-Suspendí, y la profe me dice que "no sabes las rimas, ni los versos, ni nada". Pero claro, ¡no es tan fácil, analizar un poema, si no lo entiendes!
-Desi, todos los poemas son o de amor, o de desamor. ¡Eso sí lo sabes, tía! Entonces, tú empiezas: "És una poesia d'amor." Y amor de qué: puede ser de la relación de pareja, o de... Porque aunque no lo entiendas, tú sí que ves si habla de amor o qué. Y vas poniendo lo que tú veas. Tú piensa qué pondrías en una poesía de amor, y lo miras en el poema. En ese, pues dices: "La metàfora vol dir que el poeta vol recurrir a la mort per olvidar la dona." Y así lo vas poniendo todo.
-Y lo de les diferències entre els trobadors i Ausiàs March son : "Els trobadors feien poesies amb música i Ausiàs March no. Pels trobadors, la dona només tenia virtuts, i Ausiàs March veu la dona amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, i parla amb un llenguatge personal i directe."
-"Amb un llenguatge personal i directe", sí.
-Y entonces va lo de...
-Sí, vale, pero lo tienes que poner con un lenguaje así, más... Más bien.
-Ya, ya, no lo voy a poner así. Entonces hay Ramon Llull. "Ramon Llull va viure entre 1232 i 1316. Escrivia en provençal perquè era la seva llengua."
-No.
-¿No era la seva llengua?
-No.
-Ah, no. "Escrivia en català perquè era la seva llengua. Va fer poesies en provençal. També escrivia en llatí perquè era la llengua que parlava la gent culta."
-No.
-"Escrivia en llatí perquè era la llengua de la gent culta."
-No, no.
-"Escrivia en llatí perquè els que eren cultes escrivien en llatí."
-Suspendí, y la profe me dice que "no sabes las rimas, ni los versos, ni nada". Pero claro, ¡no es tan fácil, analizar un poema, si no lo entiendes!
-Desi, todos los poemas son o de amor, o de desamor. ¡Eso sí lo sabes, tía! Entonces, tú empiezas: "És una poesia d'amor." Y amor de qué: puede ser de la relación de pareja, o de... Porque aunque no lo entiendas, tú sí que ves si habla de amor o qué. Y vas poniendo lo que tú veas. Tú piensa qué pondrías en una poesía de amor, y lo miras en el poema. En ese, pues dices: "La metàfora vol dir que el poeta vol recurrir a la mort per olvidar la dona." Y así lo vas poniendo todo.
-Y lo de les diferències entre els trobadors i Ausiàs March son : "Els trobadors feien poesies amb música i Ausiàs March no. Pels trobadors, la dona només tenia virtuts, i Ausiàs March veu la dona amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, i parla amb un llenguatge personal i directe."
-"Amb un llenguatge personal i directe", sí.
-Y entonces va lo de...
-Sí, vale, pero lo tienes que poner con un lenguaje así, más... Más bien.
-Ya, ya, no lo voy a poner así. Entonces hay Ramon Llull. "Ramon Llull va viure entre 1232 i 1316. Escrivia en provençal perquè era la seva llengua."
-No.
-¿No era la seva llengua?
-No.
-Ah, no. "Escrivia en català perquè era la seva llengua. Va fer poesies en provençal. També escrivia en llatí perquè era la llengua que parlava la gent culta."
-No.
-"Escrivia en llatí perquè era la llengua de la gent culta."
-No, no.
-"Escrivia en llatí perquè els que eren cultes escrivien en llatí."
19 de novembre del 2011
Converses amb el Quim (20)
L'ordre dels factors
-Mama, ¿saps què vol dir Angry Birds?
-Què.
-Vol dir: 'ocells empipats'.
-¿T'ho ha dit el papa?
-Sí: angry vol dir 'empipats' i birds vol dir 'ocells'. I jo dic que ha de ser Birds Angry, perquè si no diu "Empipats ocells"!!
A la dutxa
Començo a ensabonar el Quim a la dutxa i es queixa que el sabó és fred...
-Ai! Està molt fred! Ah, per això es diu gel. Com que està tan fred!
Informàtics
Llegint el rètol d'una botiga d'informàtica, em pregunta...
-Mama, ¿què vol dir informàtica?
-¿No te'n recordes, que ahir et vaig parlar dels informàtics? ¿Qui eren, els informàtics?
-Eh... ¿els que fan informes...?
Menjant orada
-Mama, ¿com es diu espina en anglès?
-Ostres, doncs no me'n recordo...
-¿I en italià?
-No ho sé. Si vols, quan acabem de dinar ho busquem al diccionari.
-¿I en l'idioma de la Carla?
[Nota: la Carla és valenciana!]
Menjar bé
Rento plats a la cuina, i apareix el Quim, que sopa al menjador.
-Mama, el papa m'ha dit que em puc menjar un iogurt, però com que tu dius que s'ha de menjar fruita, doncs he pensat que em menjaré un kiwi, que és una fruita. ¿Oi que està bé, això?
:-)
Llegint en anglès
-¿Saps què vol dir, boy?
-Sí. Vol dir 'vaig'.
Mirant els dibuixos
Dibuix animat: -¡Te voy a cortar en pedazos!
Quim: -Mama, ¿oi que pedazos vol dir pets?
Mil flors
-Mama, ¿oi que mil flors són moltes flors?
-Sí... ¿Per què m'ho preguntes?
-Perquè aquí diu "mel de mil flors".
-Ah!
-Jo crec que això no és mel de mil flors, perquè mil flors són moltes flors, i aquest pot és molt petit!!
Formatge fos
Al Quim no li fa el pes que el formatge ratllat es fongui. En veure que sobre les tallarines s'ha fos una mica el formatge ratllat, s'empipa.
-Jo no vull el formatge cremat!
-Quim, el papa no ho ha fet volent, home! És que les tallarines són molt calentes, i han desfet una mica el formatge.
-És culpa del formatge!!!
La pel·li del Tintín
En una escena, la soprano Bianca Castafiore canta tan agut, que comencen a trencar-se els vidres de les ulleres, de la cristalleria, d'unes vitrines...
-Mama, ¿per què es trenquen els vidres?
-Perquè quan es canta molt, molt, molt, molt agut, doncs els vidres es poden trencar i tot.
-¿I si cantem molt greu es tornen a enganxar?
16 de novembre del 2011
Badant, volant, bevent
He quedat amb el meu ciberamic. La frase té un aire de trobada furtiva, fins i tot diria que de clandestinitat adúltera, si no fos que el qui primer l'ha sentida ha estat el meu marit i ha rigut. Ja pot riure, ja, que aquesta tarda de pluja li toca a ell quedar-se amb la canalla. I jo, abans que arribi l'hora de la cita, badaré per la llibreria.
Feia molts dies que no em passejava per una llibreria. I encara més sense haver d'aturar permanentment el Quim perquè no ensopegui aquí, perquè no remeni allà, perquè no arrugui o embruti els llibres. Tinc tres comeses principals. Una: buscar un llibre per al Pere, per agrair-li l'amabilitat i la confiança. Dues: buscar un llibre sobre els gats que el Quim durà a l'escola (són la classe dels gats, i ja se sap). Tres: mirar-me un llibre que tinc pensat per al meu home.
La primera comesa topa amb un entrebanc. Tinc pensat un títol, però a la botiga no el tenen, així que penso un pla B. Miro, fullejo, i finalment em decideixo. Espero encertar-la. Si no, el llibre és prou curt perquè en el cas que el Pere se senti amb l'obligació d'acabar-se'l, almenys no li duri gaire. Primera creueta, doncs.
La segona comesa fa bingo ràpid. Secció infantil, apartat animals, gats. Un parell de llibres. Un no m'agrada. L'altre sí, ja li havia ficat l'ull a la biblioteca. Remirant-me'l, se m'escapa un somriure. Perquè sí, hi ha explicacions que potser són una mica complexes per als nens de quatre anys. I potser la mestra pensarà que caram, quines coses, és fer-ne un gra massa. I la situació em fa certa gràcia, no ho puc evitar. Sobretot quan l'any passat, un dels àlbums del Quim duia una pàgina amb un dibuix per a pintar amb el lema: "L'arrivada a l'escola". Així, amb ve baixa. Au, alegria. I això que a l'escola fan altres coses ben fetes, siguem justos. Però noi... En fi, que sí, que portarà aquest llibre dels gats que explica, entre altres coses, que eren sagrats a l'antic Egipte i tal i tal. Segona creueta.
La tercera comesa fa figa: no tenen el llibre. Bah, tampoc no ve d'un dia, ni de dos.
Llavors, començo a vagarejar, a fer caminar la mirada pels lloms dels llibres, per les portades. Ara que passo els ulls per les prestatgeries, arribo a la conclusió que si mai publico un llibre no acabo de tenir el millor cognom. La B em farà anar a petar al sobreàtic, la gent haurà d'estirar massa el coll per veure'm. Però tampoc és el pitjor lloc: mira el pobre Zarraluki, menjant-se la pols de les soles de les sabates, a la lleixa de sota de tot...
I aquí, entre paper i tinta, portades i autors, em veig com si intercanviés cromos al pati de l'escola. Quiet, de Màrius Serra: tengui. Mal d'escola, de Daniel Pennac: tengui. Animals tristos, de Jordí Puntí: tengui. Los objetos nos llaman, de Juan José Millás: tengui. Tintín a Amèrica, d'Hergé: tengui. Però guanyen per golejada tants falti! Em quedaria aquest. I aquell. I el de més enllà. No, no, em freno. A casa encara tens una pila de llibres endarrerits per llegir, em dic. Posa-hi fre. ¿Que no recordes que t'esperen Cirera (Joan-Lluís Lluís), L'elegància de l'eriçó (Muriel Barbery), El cervell masculí (Louann Brizendine), i alguns altres? Deixa, deixa ara mateix el llibre de la Marta Rojals! Primer, els que tens a casa, he dit! Buf. Penso en fa dos estius, una tarda de cel de panxa de burra, quan, neguitejats perquè se'ns havien acabat les lectures a l'apartament on érem, vam deixar el Quim amb els meus sogres i ens vam encaminar a la prestigiosa llibreria de l'Eroski de Tarragona, com si fóssim uns ionquis a la recerca de la dosi que et farà passar el mono.
I em ve a la memòria la Bel, quan m'explicava que havia tingut alguna enganxada amb el seu ex per la custòdia dels llibres. I penso en el desordre que tenim a casa, en bona part per culpa del maremàgnum de llibres que ja no sabem on desar. I recordo el meu pare, quan tremola de pensar on endossarà els llibres que té al despatx de la universitat quan es jubili d'aquí uns anys (i dic "d'aquí uns" i no "d'aquí a uns" en homenatge a Joan Solà, in memoriam). I escolto la Carla dient-me que vol llogar el seu pis de València a uns inquilins que li respectin la llibreria que hi té, que rodamón com és no pot traginar maletes clafertes de llibres amunt i avall tot lo dia. ¿Qui va ser l'espavilat que es va empescar allò que el saber no ocupa lloc?
Abans de l'estiu, el Quim ja va començar a "llegir amb els ulls", com diu ell. Perquè al principi, li llegíem els llibres. Després, els llegíem junts. Més endavant, de tant en tant llegia sol en veu alta. Fins que li vam explicar que també es podia llegir sense parlar. "¿Vols dir llegir amb els ulls?". Exacte. Quan llegeix amb els ulls torna el silenci a casa. Encara que continuem llegint junts, també.
Voles massa, em dic. Torna a la Terra. Via directa: passa per caixa, que amb el cap als núvols encara faràs salat.
I llavors pujo a la cafeteria on he quedat amb el Pere. Arribo d'hora. Hi ha lloc, sec. La cambrera em pregunta què vull prendre i li demano un te de canyella. I faig temps mentre no arriba el Pere -que té més cabells i menys blancs del que havia anunciat, i que quan somriu em recorda no sé qui; mai no he estat bona fisonomista. I l'espero llegint, esclar.
Feia molts dies que no em passejava per una llibreria. I encara més sense haver d'aturar permanentment el Quim perquè no ensopegui aquí, perquè no remeni allà, perquè no arrugui o embruti els llibres. Tinc tres comeses principals. Una: buscar un llibre per al Pere, per agrair-li l'amabilitat i la confiança. Dues: buscar un llibre sobre els gats que el Quim durà a l'escola (són la classe dels gats, i ja se sap). Tres: mirar-me un llibre que tinc pensat per al meu home.
La primera comesa topa amb un entrebanc. Tinc pensat un títol, però a la botiga no el tenen, així que penso un pla B. Miro, fullejo, i finalment em decideixo. Espero encertar-la. Si no, el llibre és prou curt perquè en el cas que el Pere se senti amb l'obligació d'acabar-se'l, almenys no li duri gaire. Primera creueta, doncs.
La segona comesa fa bingo ràpid. Secció infantil, apartat animals, gats. Un parell de llibres. Un no m'agrada. L'altre sí, ja li havia ficat l'ull a la biblioteca. Remirant-me'l, se m'escapa un somriure. Perquè sí, hi ha explicacions que potser són una mica complexes per als nens de quatre anys. I potser la mestra pensarà que caram, quines coses, és fer-ne un gra massa. I la situació em fa certa gràcia, no ho puc evitar. Sobretot quan l'any passat, un dels àlbums del Quim duia una pàgina amb un dibuix per a pintar amb el lema: "L'arrivada a l'escola". Així, amb ve baixa. Au, alegria. I això que a l'escola fan altres coses ben fetes, siguem justos. Però noi... En fi, que sí, que portarà aquest llibre dels gats que explica, entre altres coses, que eren sagrats a l'antic Egipte i tal i tal. Segona creueta.
La tercera comesa fa figa: no tenen el llibre. Bah, tampoc no ve d'un dia, ni de dos.
Llavors, començo a vagarejar, a fer caminar la mirada pels lloms dels llibres, per les portades. Ara que passo els ulls per les prestatgeries, arribo a la conclusió que si mai publico un llibre no acabo de tenir el millor cognom. La B em farà anar a petar al sobreàtic, la gent haurà d'estirar massa el coll per veure'm. Però tampoc és el pitjor lloc: mira el pobre Zarraluki, menjant-se la pols de les soles de les sabates, a la lleixa de sota de tot...
I aquí, entre paper i tinta, portades i autors, em veig com si intercanviés cromos al pati de l'escola. Quiet, de Màrius Serra: tengui. Mal d'escola, de Daniel Pennac: tengui. Animals tristos, de Jordí Puntí: tengui. Los objetos nos llaman, de Juan José Millás: tengui. Tintín a Amèrica, d'Hergé: tengui. Però guanyen per golejada tants falti! Em quedaria aquest. I aquell. I el de més enllà. No, no, em freno. A casa encara tens una pila de llibres endarrerits per llegir, em dic. Posa-hi fre. ¿Que no recordes que t'esperen Cirera (Joan-Lluís Lluís), L'elegància de l'eriçó (Muriel Barbery), El cervell masculí (Louann Brizendine), i alguns altres? Deixa, deixa ara mateix el llibre de la Marta Rojals! Primer, els que tens a casa, he dit! Buf. Penso en fa dos estius, una tarda de cel de panxa de burra, quan, neguitejats perquè se'ns havien acabat les lectures a l'apartament on érem, vam deixar el Quim amb els meus sogres i ens vam encaminar a la prestigiosa llibreria de l'Eroski de Tarragona, com si fóssim uns ionquis a la recerca de la dosi que et farà passar el mono.
I em ve a la memòria la Bel, quan m'explicava que havia tingut alguna enganxada amb el seu ex per la custòdia dels llibres. I penso en el desordre que tenim a casa, en bona part per culpa del maremàgnum de llibres que ja no sabem on desar. I recordo el meu pare, quan tremola de pensar on endossarà els llibres que té al despatx de la universitat quan es jubili d'aquí uns anys (i dic "d'aquí uns" i no "d'aquí a uns" en homenatge a Joan Solà, in memoriam). I escolto la Carla dient-me que vol llogar el seu pis de València a uns inquilins que li respectin la llibreria que hi té, que rodamón com és no pot traginar maletes clafertes de llibres amunt i avall tot lo dia. ¿Qui va ser l'espavilat que es va empescar allò que el saber no ocupa lloc?
Abans de l'estiu, el Quim ja va començar a "llegir amb els ulls", com diu ell. Perquè al principi, li llegíem els llibres. Després, els llegíem junts. Més endavant, de tant en tant llegia sol en veu alta. Fins que li vam explicar que també es podia llegir sense parlar. "¿Vols dir llegir amb els ulls?". Exacte. Quan llegeix amb els ulls torna el silenci a casa. Encara que continuem llegint junts, també.
Voles massa, em dic. Torna a la Terra. Via directa: passa per caixa, que amb el cap als núvols encara faràs salat.
I llavors pujo a la cafeteria on he quedat amb el Pere. Arribo d'hora. Hi ha lloc, sec. La cambrera em pregunta què vull prendre i li demano un te de canyella. I faig temps mentre no arriba el Pere -que té més cabells i menys blancs del que havia anunciat, i que quan somriu em recorda no sé qui; mai no he estat bona fisonomista. I l'espero llegint, esclar.
5 de novembre del 2011
Converses amb el Quim (19)
Dir-se igual
Mama: -Ostres, el traductor d'aquest conte es diu Ramon Madaula, com l'actor!
Quim: -No sabia que dues persones es podien dir igual.
Mama: -¿Com que no? Si et dius igual que l'avi, els dos us dieu Joaquim R[...]!
Quim: -Ai, és veritat!
Mama: -I fixa't, l'avi del papa també es deia igual!
Quim: -¿Joaquim R[...]?
Mama: -Sí.
Quim: -¿I el segon cognom?
Mama: -Això no ho sé. Papa, ¿com es deia el teu avi de segon cognom?
Papa: -Mmm... Costa.
Quim: -Ha, ha!!
Mama: -¿Et fa gràcia?
Quim: -Sí! Perquè és Costa, com "costa diners"! Ha, ha!
Pregunta retòrica
Mama: -Au, posa el tap a les tisores i desa-les al calaix.
Quim: -¿On és, el tap?
Mama: -No ho sé, Quim. Ets tu qui les ha tretes, tu sabràs on l'has deixat.
Quim: -Busca'l, mama.
Mama: -Busca'l tu, Quim. Les tisores les has agafades tu! I jo estic endreçant, ara.
Quim (mirant al voltant): -¿On és, el tap...?
Mama: -Ai, Quim!!! ¿¿¿Que no t'he dit que el busquis tu???
Quim (empipat): -Que m'ho estic preguntant a mi mateix!!
Comparacions
Quim: -Mira, mama, quina caca més llarga que he fet!! Sembla un xurro de Kit Kat!
Mama: -Ecs...
Quim: -O una botifarra!!
Tot el que entra...
Quim (rondinant): -Mira, mama: el papa m'ha posat molt colacao...
Mama: -No tant, Quim. Mira, jo m'he pres aquesta tassa de cafè amb llet, que és més grossa.
Quim (encuriosit): -¿I has fet pipi...?
Volver...
-Mama, ¿què vol dir volver?
-Vol dir tornar. Hi ha una cançó que diu: #Volveeeeer / con la frente marchita / naninononanoo naninononaaaa.. / Sentiiiiiiir / que es un soplo la viiiiiidaaaaa...#
-És horrorós!
-¿Horrorós...? Espera, que ara recordo la lletra! #Volveeeeer / con la frente marchita / las nieves del tiempo / platearon mi sieeeeeeeeeen...#
(Mirant-me incrèdul): -Doncs també és horrorós!
El fantasma dormilega
Això va passar passejant pel carrer...
Quim: -Mama, ara sóc un fantasma dormilega, ¿eh?
Mama: -¿Un fantasma dormilega...?
Quim: -Sí, que quan fa: "Uuuuh!", llavors, l'altre s'adorm.
Mama: -Ah!
Quim (mirant una dona que se'ns acosta, il·lusionat): -Ara l'hi fem a aquesta senyora, ¿eh?
Llengües
El Quim sent al parc com una mare parla al seu fill en vés a saber quina llengua (¿tagàlog?, ¿vietnamita?). Quan la dona acaba i marxa amb el nano, el Quim em mira, ben sorprès, i diu...:
-Mama, aquesta senyora parla molt malament!
Coses que no agraden
El Quim i son pare juguen a fer el brètol al llit. S'aixafen mútuament i fan el burro. Quan son pare el mig aixafa diu, rient...:
-Ha, ha! Ai, para, para! Quin disgust! Ha, ha!
Refredats
-¿Què, Quim? ¿Com te trobes?
-Molt fatal.
[...]
Quan li preparo una infusió d'herbes...
-Mama, el senyor de la botiga ha dit que les herbes eren bones, però no són bones perquè no m'agraden!
Qüestió de referents
Anant pel carrer, cantem a la Laura la cançó del sol solet...
-...#El pobre sol solet / no té capa, no té capa. / El pobre sol solet / no té capa ni barret...#
-Mama, em sembla que no ha de ser una capa. Ha de ser una bufanda, perquè les capes són per volar...!
Mama: -Ostres, el traductor d'aquest conte es diu Ramon Madaula, com l'actor!
Quim: -No sabia que dues persones es podien dir igual.
Mama: -¿Com que no? Si et dius igual que l'avi, els dos us dieu Joaquim R[...]!
Quim: -Ai, és veritat!
Mama: -I fixa't, l'avi del papa també es deia igual!
Quim: -¿Joaquim R[...]?
Mama: -Sí.
Quim: -¿I el segon cognom?
Mama: -Això no ho sé. Papa, ¿com es deia el teu avi de segon cognom?
Papa: -Mmm... Costa.
Quim: -Ha, ha!!
Mama: -¿Et fa gràcia?
Quim: -Sí! Perquè és Costa, com "costa diners"! Ha, ha!
Pregunta retòrica
Mama: -Au, posa el tap a les tisores i desa-les al calaix.
Quim: -¿On és, el tap?
Mama: -No ho sé, Quim. Ets tu qui les ha tretes, tu sabràs on l'has deixat.
Quim: -Busca'l, mama.
Mama: -Busca'l tu, Quim. Les tisores les has agafades tu! I jo estic endreçant, ara.
Quim (mirant al voltant): -¿On és, el tap...?
Mama: -Ai, Quim!!! ¿¿¿Que no t'he dit que el busquis tu???
Quim (empipat): -Que m'ho estic preguntant a mi mateix!!
Comparacions
Quim: -Mira, mama, quina caca més llarga que he fet!! Sembla un xurro de Kit Kat!
Mama: -Ecs...
Quim: -O una botifarra!!
Tot el que entra...
Quim (rondinant): -Mira, mama: el papa m'ha posat molt colacao...
Mama: -No tant, Quim. Mira, jo m'he pres aquesta tassa de cafè amb llet, que és més grossa.
Quim (encuriosit): -¿I has fet pipi...?
Volver...
-Mama, ¿què vol dir volver?
-Vol dir tornar. Hi ha una cançó que diu: #Volveeeeer / con la frente marchita / naninononanoo naninononaaaa.. / Sentiiiiiiir / que es un soplo la viiiiiidaaaaa...#
-És horrorós!
-¿Horrorós...? Espera, que ara recordo la lletra! #Volveeeeer / con la frente marchita / las nieves del tiempo / platearon mi sieeeeeeeeeen...#
(Mirant-me incrèdul): -Doncs també és horrorós!
El fantasma dormilega
Això va passar passejant pel carrer...
Quim: -Mama, ara sóc un fantasma dormilega, ¿eh?
Mama: -¿Un fantasma dormilega...?
Quim: -Sí, que quan fa: "Uuuuh!", llavors, l'altre s'adorm.
Mama: -Ah!
Quim (mirant una dona que se'ns acosta, il·lusionat): -Ara l'hi fem a aquesta senyora, ¿eh?
Llengües
El Quim sent al parc com una mare parla al seu fill en vés a saber quina llengua (¿tagàlog?, ¿vietnamita?). Quan la dona acaba i marxa amb el nano, el Quim em mira, ben sorprès, i diu...:
-Mama, aquesta senyora parla molt malament!
Coses que no agraden
El Quim i son pare juguen a fer el brètol al llit. S'aixafen mútuament i fan el burro. Quan son pare el mig aixafa diu, rient...:
-Ha, ha! Ai, para, para! Quin disgust! Ha, ha!
Refredats
-¿Què, Quim? ¿Com te trobes?
-Molt fatal.
[...]
Quan li preparo una infusió d'herbes...
-Mama, el senyor de la botiga ha dit que les herbes eren bones, però no són bones perquè no m'agraden!
Qüestió de referents
Anant pel carrer, cantem a la Laura la cançó del sol solet...
-...#El pobre sol solet / no té capa, no té capa. / El pobre sol solet / no té capa ni barret...#
-Mama, em sembla que no ha de ser una capa. Ha de ser una bufanda, perquè les capes són per volar...!
30 d’octubre del 2011
Diumenge
Aquest matí, després de donar-li el biberó de l'esmorzar, he tornat a deixar la Laura al bressol. Però ella s'ha posat a rondinar. Una mica de moixaines, una mica de paciència, i ha tornat a caure. Però... preeeet! El seu propi pet l'ha despertada. En aquell moment no m'ha fet gaire gràcia perquè jo volia continuar dormint; però la veritat, ara que hi penso me'n fa força. Bé, el cas és que l'he ficada amb mi al llit i ha funcionat. Hem fet el ronso una estona més.
Un bon presagi: ha estat un diumenge diumengejat. Hem esmorzat amb calma i hem aprofitat el sol per anar a passejar amb els nens. El Quim ha fet el trasto pel parc, i ha jugat amb sorra amb un altre nano. Hem gronxat la Laura en un gronxador amb cadireta. I quan ja n'hem tingut prou, hem comprat l'avituallament: croquetes, fideuà, tiramisú, braç de gitano de nata. Hem tornat a casa amb diaris sota el braç.
A la tarda, hem fet una mica el gos -relativament, amb nens ja se sap.
I això és el que se'n diu un diumenge ben aprofitat. "¿No era el diumenge, el dia del senyor?", m'ha dit el manso assenyalant-se a ell mateix. Digues que sí, amor.
19 d’octubre del 2011
Converses amb el Quim (XVIII)
Tovallons
Papa: -El tovalló va a la dreta.
Quim: -Jo dic que va a l'esquerra.
Papa: -Doncs va a la dreta. ¿Que no tinc mai raó, jo, Quim?
Quim: -Eeeeh... Doncs de vegades sí i de vegades no, però ara tinc raó jo. [...] Em sembla que necessito dos tovallons, per si m'embruto les dues mans.
Aprenentatge significatiu
A la sortida del metro, com que anem amb el cotxet de la Laura, hem d'agafar l'ascensor. Quan s'obren les portes, el Quim hi entra el primer de seguida. Les portes comencen a tancar-se quan nosaltres encara no hi hem entrat, així que el seu pare s'afanya i s'hi fica enmig perquè es tornin a obrir.
Mama: -Però Quim...! Vigila, home! ¿Que no t'hem dit mil vegades que a l'ascensor no hi pots anar sol? ¿Que no ho veus, que t'hi hauries pogut quedar tancat a dins tu sol? ¿I llavors què faries, eh? ¿Què faries?
El Quim es gira, mira els botons que altres cops li hem explicat per a què serveixen, i assenyalant el botó d'alarma diu:
Quim: -Doooncs... pitjaria aquest botó!
Trucant al gos
El Quim té un telèfon de joguina que diu burrades i fa música infernal. Comença a pitjar un botó del telèfon, i per desconcertar-lo (i perquè pari de fer-lo sonar, és terrible), li plantejo un joc...
Telèfon diabòlic: -¡Vamos a llamar al perrito!
Mama: -¿Què, no truques al gos?
Quim: -:-)
Mama: -¿Li truques o no?
Quim: -És que és de mentida!
Mama: -Doncs jo he sentit que deia que truquessis al gos. Ho he sentit de veritat.
Quim: -Però és que no és de debò!
Mama: -Va, home, truca-li.
Quim (despenjant l'auricular i posant-se'l a l'orella): -Hola, gos! No et penso fer ni cas! -i penja amb un cop.
Si no vols allargar-te...
El seu tiet ens comença a explicar a una cosa, i de sobte el Quim el talla...
Quim: -Tiet, si has de dir una cosa molt llarga pots dir etcètera!
El Kit Kat
Sóc recollint la cuina mentre el Quim acaba de sopar. Son pare i la Laura són al menjador. El Quim ve a la cuina.
Quim (fluixet): -Mama, t'haig de dir una cosa.
Mama: -Digues.
Quim (fluixet): -Vine, a cau d'orella.
Mama: -¿A cau d'orella? ¿Per què?
Quim (fluixet): -Perquè el papa no em senti.
Mama: -No et sentirà, home, que és al menjador. ¿Però què m'has de dir?
Quim (fluixet): -És que no vull que em senti.
M'ajupo, doncs, perquè em parli a cau d'orella...
Quim (a cau d'orella): -Mama, dóna'm un Kit Kat.
Mama: -Aaaah! A veure, ¿què t'ha dit, el papa? ¿Que te'l pots menjar o que no?
Quim: -Que no me'l puc menjar, però jo me'l vull menjar.
Coses de germans
Després de veure una dona embarassada...
Mama: -¿Què et sembla, Quim? ¿A tu t'agradaria tenir més germans?
Quim: -Sí, però que no rondinin tant com la Laura.
Batejant un peluix
Mama: -La Meritxell diu que aquest gat es diu Faristol!
Quim: -Doncs jo li vull dir Marca.
Mama: -¿Marca...?
Quim: -Com Marc, però de nena.
Arribant a casa
Mama: -Hola, Quim!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -¿Ja has dinat?
Quim: -Sí.
Mama: -Ah, molt bé! ¿I què has fet, avui, a escola?
Quim: -No cal que t'ho expliqui, perquè ja l'hi he explicat al papa.
Recordatori
Mama: -Així que has estat amb uns altres nens, avui.
Quim: -Sí. De la classe de les girafes.
Mama: -¿I t'ha agradat? ¿T'ho has passat bé?
Quim: -Sí. Havíem d'encerclar els animals que menjaven herba.
Mama: -Ah, molt bé. ¿I quins nens hi havia?
Quim: -Eeeh... La Paula.
Mama: -¿I com és, la Paula?
Quim: -Té els cabells... verds.
Mama: -Ha, ha! No deuen ser verds, home! Deuen ser... taronges, com els de la Mar.
Quim (empipat): -És que sóc daltònic!!!
Mama: -Ja ho sé, home, ja ho sé... No t'enfadis!
Papa: -El tovalló va a la dreta.
Quim: -Jo dic que va a l'esquerra.
Papa: -Doncs va a la dreta. ¿Que no tinc mai raó, jo, Quim?
Quim: -Eeeeh... Doncs de vegades sí i de vegades no, però ara tinc raó jo. [...] Em sembla que necessito dos tovallons, per si m'embruto les dues mans.
Aprenentatge significatiu
A la sortida del metro, com que anem amb el cotxet de la Laura, hem d'agafar l'ascensor. Quan s'obren les portes, el Quim hi entra el primer de seguida. Les portes comencen a tancar-se quan nosaltres encara no hi hem entrat, així que el seu pare s'afanya i s'hi fica enmig perquè es tornin a obrir.
Mama: -Però Quim...! Vigila, home! ¿Que no t'hem dit mil vegades que a l'ascensor no hi pots anar sol? ¿Que no ho veus, que t'hi hauries pogut quedar tancat a dins tu sol? ¿I llavors què faries, eh? ¿Què faries?
El Quim es gira, mira els botons que altres cops li hem explicat per a què serveixen, i assenyalant el botó d'alarma diu:
Quim: -Doooncs... pitjaria aquest botó!
Trucant al gos
El Quim té un telèfon de joguina que diu burrades i fa música infernal. Comença a pitjar un botó del telèfon, i per desconcertar-lo (i perquè pari de fer-lo sonar, és terrible), li plantejo un joc...
Telèfon diabòlic: -¡Vamos a llamar al perrito!
Mama: -¿Què, no truques al gos?
Quim: -:-)
Mama: -¿Li truques o no?
Quim: -És que és de mentida!
Mama: -Doncs jo he sentit que deia que truquessis al gos. Ho he sentit de veritat.
Quim: -Però és que no és de debò!
Mama: -Va, home, truca-li.
Quim (despenjant l'auricular i posant-se'l a l'orella): -Hola, gos! No et penso fer ni cas! -i penja amb un cop.
Si no vols allargar-te...
El seu tiet ens comença a explicar a una cosa, i de sobte el Quim el talla...
Quim: -Tiet, si has de dir una cosa molt llarga pots dir etcètera!
El Kit Kat
Sóc recollint la cuina mentre el Quim acaba de sopar. Son pare i la Laura són al menjador. El Quim ve a la cuina.
Quim (fluixet): -Mama, t'haig de dir una cosa.
Mama: -Digues.
Quim (fluixet): -Vine, a cau d'orella.
Mama: -¿A cau d'orella? ¿Per què?
Quim (fluixet): -Perquè el papa no em senti.
Mama: -No et sentirà, home, que és al menjador. ¿Però què m'has de dir?
Quim (fluixet): -És que no vull que em senti.
M'ajupo, doncs, perquè em parli a cau d'orella...
Quim (a cau d'orella): -Mama, dóna'm un Kit Kat.
Mama: -Aaaah! A veure, ¿què t'ha dit, el papa? ¿Que te'l pots menjar o que no?
Quim: -Que no me'l puc menjar, però jo me'l vull menjar.
Coses de germans
Després de veure una dona embarassada...
Mama: -¿Què et sembla, Quim? ¿A tu t'agradaria tenir més germans?
Quim: -Sí, però que no rondinin tant com la Laura.
Batejant un peluix
Mama: -La Meritxell diu que aquest gat es diu Faristol!
Quim: -Doncs jo li vull dir Marca.
Mama: -¿Marca...?
Quim: -Com Marc, però de nena.
Arribant a casa
Mama: -Hola, Quim!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -¿Ja has dinat?
Quim: -Sí.
Mama: -Ah, molt bé! ¿I què has fet, avui, a escola?
Quim: -No cal que t'ho expliqui, perquè ja l'hi he explicat al papa.
Recordatori
Mama: -Així que has estat amb uns altres nens, avui.
Quim: -Sí. De la classe de les girafes.
Mama: -¿I t'ha agradat? ¿T'ho has passat bé?
Quim: -Sí. Havíem d'encerclar els animals que menjaven herba.
Mama: -Ah, molt bé. ¿I quins nens hi havia?
Quim: -Eeeh... La Paula.
Mama: -¿I com és, la Paula?
Quim: -Té els cabells... verds.
Mama: -Ha, ha! No deuen ser verds, home! Deuen ser... taronges, com els de la Mar.
Quim (empipat): -És que sóc daltònic!!!
Mama: -Ja ho sé, home, ja ho sé... No t'enfadis!
10 d’octubre del 2011
Concert de Petit
La Carla em convida a un concert. Un concert no estàndard: ella i la Maria han invitat amics i coneguts a escoltar les cançons que Joan Castells, és a dir, Petit, cantarà al terrat de l'edifici de Gràcia on viuen. M'hi animo. La cita és diumenge a les sis de la tarda. Hem quedat per dinar amb els meus sogres, al barri del Carmel. Havent dinat, agafo l'autobús fins a la plaça Sanllehy, i com que vaig amb temps de sobra i fa un temps esplèndid, decideixo fer cap a ca la Carla a peu. És tota una experiència, caminar sense nens. Els carrers estan quiets, tranquils, les persianes dels comerços abaixades. Barcelona calmada.
Arribo al seu pis cap a dos quarts de sis, les saludo. La Carla rep amics, la Maria fa croquetes. La gent va arribant i s'ofereix per pujar cerveses, tovallons, gots. Cap a un quart de set pugem tots al terrat. Xerro un momentet amb la Georgina, una noia amb qui havia parlat fa temps arran de la meva tesina i que m'ha saludat, encara que jo en un primer moment no l'he reconeguda. És amiga de la Maria. Només la conec a ella, a la Carla i a la Maria. Som una cinquantena de persones. I com em passa sempre que sóc en una trobada de força gent, em sento una mica fora
de lloc. Em fa l'efecte que allà no hi encaixo, que hi desentono. M'ha
passat sempre, des d'adolescent. Tinc la sensació que en qualsevol
moment faré el ridícul, que em miraran com una intrusa, que no sabré
congeniar. I després és possible que m'ho passi la mar de bé, però
d'entrada, la sensació és aquesta. No ho puc evitar.
La Carla munta una càmera mentre ens anem acomodant a terra, davant d'en Joan, que ens insta a apropar-nos perquè cantarà sense micròfon. I comença el concert.
M'arrepenjo a la paret. En Joan canta amb les ulleres de sol, perquè el sol li toca força de cara. Davant meu veig la serra de Collserola, la torre de telecomunicacions que s'alça esvelta, la silueta de l'església del Tibidabo. El cel amb avions que de tant en tant trenquen el blau. Darrere, hi ha la torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, amb les dues campanes d'arracades. El mar. Som enmig d'una estesa de terrats de Barcelona aliens al trànsit dels carrers, sobretot els diumenges a la tarda. S'hi està bé, aquí dalt. Al Víctor li encantaria, penso. En Joan ha començat a cantar, però encara m'haig d'acabar d'ubicar, encara hi sóc però no hi sóc. Miro els assistents, el paisatge. I a poc a poc sí, em trobo. I ara sí, puc escoltar. El sol va caient fins que ja no molesta en Joan, que es treu les ulleres. Fa fresca i em poso la jaqueta.
Resulta que m'agrada, com canta en Joan Petit. Hi posa vida. De vegades melangia, de vegades ràbia, de vegades calma. Amb una guitarra i prou. Però no li va l'estil transcendent, i entre cançó i cançó ens explica amb simpatia d'on neixen les cançons, fa broma sobre la precarietat dels músics, ens agraeix que hi hàgim anat. I l'escoltem amb respecte, perquè ningú no xerra, ni ens interromp cap trucada de mòbil, ni sentim estossegar ningú. Les cançons van sonant, es van encadenant, ens hi fiquem, les compartim. Sobretot això últim, les compartim. Ell les canta i nosaltres les escoltem, però anem de la mà, el concert el fem tots. I veig la Carla que abraça la Maria, aquella parella que es besa. Em deixo endur, no em cal res més. Només m'haig de dedicar a passar-m'ho bé, com tots aquests parells d'ulls que miren un home vestit de negre arrecerat en una guitarra que es diverteix tant com nosaltres.
I just quan en Joan comença el segon bis, m'acomiado de la Carla i marxo tan discretament com puc, perquè em sap greu que el meu marit s'encarregui sol del protocol d'abans d'anar a dormir dels nens. Em dol no haver pogut reprendre la conversa que he deixat a mitges amb la Georgina. I voldria haver donat també les gràcies a en Joan per aquesta vetllada tan fantàstica. Espero que, almenys per això darrer, aquest post ja farà el fet.
Podeu escoltar-vos o baixar les cançons del disc de Petit The Blackbird Daysi EP.
I aquí, un parell de vídeos. Gaudiu de Petit!
Podeu escoltar-vos o baixar les cançons del disc de Petit The Blackbird Daysi EP.
I aquí, un parell de vídeos. Gaudiu de Petit!
6 d’octubre del 2011
Amb els nens a la boca
Els nens ens socialitzen. Persones amb qui mai no hauries intercanviat sinó un "bon dia" educat, de cop i volta acaronen el teu marrec, pregunten quants anys té, li diuen que fa patxoca, li demanen si surt a passejar. Al parc, acabes coneixent de vista alguns pares i alguns nens, i després te'ls trobes pel barri i els saludes. Xerres amb les mares (sobretot les mares) de les criatures que comparteixen classe amb la teva. Intercanvies informació amb la parella del segon, que té un vailet que es deu dur un meset amb la teva princesa. Que què menja o que no menja, que si dorm o si no dorm, que si té caràcter o no en té.
I també podem arribar a ser molt pesats, els pares. Sobretot, per a aquells que no tenen fills. Xatejant amb un exalumne meu, quan els meus fills van sortir a la conversa, el vaig advertir que no m'estirés la llengua. Si ell ronda pel Vietnam vivint aventures, m'hi jugo un braç que no li traurà la son saber que la meva petardeta ja té dues dentetes. I això que són dues dentolines ben bufones, us ho asseguro...! Comencen a sortir-li les dues de baix, així, amb serreta i... Però tornem al que deia: us en faríeu creus, dels tòpics que es poden anar encadenant. Si l'interlocutor té algun mocós, doncs ja en sou dos, a enfilar històries sobre la canalla. Però si només un dels dos té fills, l'altre pot acabar-ne fins als nassos. Somrient per compromís, pobre, mentre amb una mica de concentració fins i tot podries veure com la informació li entra per una orella i li surt per l'altra. Però no ho veus perquè estàs massa ocupat a tenir la boca plena de nens.
Els fills t'ocupen la vida, és clar. Com vols no parlar-ne! Si no dorms perquè ploren, si t'amoïnes perquè agafen febre, si t'admires de la capacitat que tenen per buscar maneres de matar-se en un tobogan, si a casa ja no saps on fúmer l'allau de joguines, si hi jugues, hi parles, els acompanyes a fer pipí, et desvius perquè estiguin bé... Si te'ls estimes tantíssim! ¿Com pretenen que no en parlis, si són un tros teu? És clar que ja arribarà el moment de girar les tornes, suposo. Un dia, quan el Quim i la Laura siguin adults autònoms, persones fetes i dretes, algú em parlarà de canalla i em posarà davant del nas la foto d'un caganer o una nineta dormint en un bressol. Em pregunto si, llavors, em limitaré a somriure educadament, o bé iniciaré una frase del tipus: "Doncs la Laura, quan va néixer...". O potser, qui ho sap, confessaré com m'agradaria que arribés un nét...
4 d’octubre del 2011
Converses amb el Quim (XVII)
¿Hora de fer dieta...?
El Quim em fa copets a la cama per jugar mentre esperem l'ascensor. De cop, para i m'observa atentament la panxa, que li queda a l'alçada dels ulls, i em diu...:
-Mama, em sembla que he vist que estàs una mica embarassada!
El desembussador
Mama: -Ostres! Mira que bé que s'escola ara l'aigua! El desembussador que vaig comprar no va anar bé, però aquest del papa sí! Visca!
Quim: -Potser el teu era un desembussador embussador!
Encongir-se
Mama: -Espero que aquests pantalons no s'encongeixin...
Quim: -¿Què vol dir s'encongeixin?
Mama: -Que es tornin més petits.
Quim: -¿I si jo m'enconjo tindré tres anys?
[Nota: El Quim té quatre anys.]
Fent de Carla
-Quim, fes-me un beset!
-No diguis beset.
-¿I per què no?
-Perquè tu no ets valenciana!!
Símbols fonètics
-Mama, aquesta e està al revés!
-Sí. ¿Vols que t'expliqui per què?
-Sí.
-És un so que es fa així: [əəəə].
-[əəəə].
-Sí. Nosaltres som una mica xaves i no l'acabem de fer bé, però el Joan el fa millor. ¿T'hi has fixat? Per exemple, diu: s[ə]m[ə]rret[ə].
Un altre dia...
-Mama, ¿oi que el Joan parla amb la e al revés?
Cordant la cremallera de la funda del sofà
-Papa, ets molt bon cordador!
Parlant, la gent s'entén
-Mama, ¿què volia dir el contrari?
-Que és al revés, com...
-Ah, sí! El contrari de fred és calor.
-Exacte. ¿I el contrari d'obert?
-Tancat.
-¿I el contrari de car?
-...
-¿No te'n recordes?
-No.
-Barat. Car vol dir que costa molts diners, i barat que en costa pocs.
-Aaaaaaaah!! Jo pensava que volies dir el car de cotxe!!
El mestre d'anglès
-Quim, ¿com es diu, el teu mestre d'anglès, que no me'n recordo?
-Àngel. Però en anglès es diu teacher.
Netejant la sabonera
-Mama, la sabonera té suc.
-Sí, tens raó, té massa aigua. ¿Saps què? La netejaré ara. ¿Ho vols veure?
-Sí!
-Ho veus, si hi passem aquest fregall, ja queda bé una altra vegada.
-Uau! Com brilla! Ets una supermama!
Agressions
La Laura m'estira els cabells, m'esgarrapa... i me'n queixo. Llavors el Quim li diu...:
-Laura! Ets un "xupadora", una esgarrapadora i una pegadora!
Precisió lèxica
Quim: -Eeeeeecs, Laura!
Mama: -Ai, sí! Laura, ho has deixat tot ple de baves! Sembles un caragol, un caragol sense closca, ¿eh, nineta?
Quim: -Llavors és un llimac.
Astronautes
-Mama, ¿oi que les naus espacials no existeixen?
-I tant, que existeixen! Per exemple, fa molts anys, hi va haver una nau espacial que va anar a la Lluna! Hi anaven tres astronautes, i dos la van poder trepitjar i tot. Anaven amb un vestit d'aquells d'astronauta.
-Ah! És que jo em pensava que només hi havia les naus espacials de marcians.
-Ha, ha! No, també hi ha naus espacials on hi ha persones.
-Jo voldré anar en una nau espacial.
-Doncs per ser astronauta, Quim, s'ha d'estudiar molt i treballar molt, ¿eh?
-Doncs estudiaré molt i treballaré molt.
-I així i tot, només ho poden ser molt poquetes persones.
-Doncs només hi anem el papa i jo!
Quim: -¿Què vol dir s'encongeixin?
Mama: -Que es tornin més petits.
Quim: -¿I si jo m'enconjo tindré tres anys?
[Nota: El Quim té quatre anys.]
Fent de Carla
-Quim, fes-me un beset!
-No diguis beset.
-¿I per què no?
-Perquè tu no ets valenciana!!
Símbols fonètics
-Mama, aquesta e està al revés!
-Sí. ¿Vols que t'expliqui per què?
-Sí.
-És un so que es fa així: [əəəə].
-[əəəə].
-Sí. Nosaltres som una mica xaves i no l'acabem de fer bé, però el Joan el fa millor. ¿T'hi has fixat? Per exemple, diu: s[ə]m[ə]rret[ə].
Un altre dia...
-Mama, ¿oi que el Joan parla amb la e al revés?
Cordant la cremallera de la funda del sofà
-Papa, ets molt bon cordador!
Parlant, la gent s'entén
-Mama, ¿què volia dir el contrari?
-Que és al revés, com...
-Ah, sí! El contrari de fred és calor.
-Exacte. ¿I el contrari d'obert?
-Tancat.
-¿I el contrari de car?
-...
-¿No te'n recordes?
-No.
-Barat. Car vol dir que costa molts diners, i barat que en costa pocs.
-Aaaaaaaah!! Jo pensava que volies dir el car de cotxe!!
El mestre d'anglès
-Quim, ¿com es diu, el teu mestre d'anglès, que no me'n recordo?
-Àngel. Però en anglès es diu teacher.
Netejant la sabonera
-Mama, la sabonera té suc.
-Sí, tens raó, té massa aigua. ¿Saps què? La netejaré ara. ¿Ho vols veure?
-Sí!
-Ho veus, si hi passem aquest fregall, ja queda bé una altra vegada.
-Uau! Com brilla! Ets una supermama!
Agressions
La Laura m'estira els cabells, m'esgarrapa... i me'n queixo. Llavors el Quim li diu...:
-Laura! Ets un "xupadora", una esgarrapadora i una pegadora!
Precisió lèxica
Quim: -Eeeeeecs, Laura!
Mama: -Ai, sí! Laura, ho has deixat tot ple de baves! Sembles un caragol, un caragol sense closca, ¿eh, nineta?
Quim: -Llavors és un llimac.
Astronautes
-Mama, ¿oi que les naus espacials no existeixen?
-I tant, que existeixen! Per exemple, fa molts anys, hi va haver una nau espacial que va anar a la Lluna! Hi anaven tres astronautes, i dos la van poder trepitjar i tot. Anaven amb un vestit d'aquells d'astronauta.
-Ah! És que jo em pensava que només hi havia les naus espacials de marcians.
-Ha, ha! No, també hi ha naus espacials on hi ha persones.
-Jo voldré anar en una nau espacial.
-Doncs per ser astronauta, Quim, s'ha d'estudiar molt i treballar molt, ¿eh?
-Doncs estudiaré molt i treballaré molt.
-I així i tot, només ho poden ser molt poquetes persones.
-Doncs només hi anem el papa i jo!
29 de setembre del 2011
Capitana Enciam
Quina impotència, quan t'estafen. I a mi, diumenge, encara que a més petita escala, em van tornar a estafar.
Mentre esperava que el Quim i son pare tornessin del correfoc infantil de la Mercè, vaig entrar en un bar a berenar. La Laura dormia com un angelet. Ai, que bé, vaig pensar, una estona de pau! Vaig demanar un caputxino i una magdalena. Boníssims, quin plaer. Fins que em van portar el tiquet.
Caputxino: 2'85 €. Magdalena: 1'50 €. Suplement de llet: 0'35 €. IVA: 0,35 €. Vaig avisar la cambrera que tan amablement m'havia atès, per dir-li que en primer lloc, jo no havia demanat cap "suplement de llet". I en segon lloc, que a la carta hi deia que l'IVA estava inclòs en els preus. Per tant, em volien cobrar 70 cèntims de més. La noia em va respondre que el caputxino que m'havia pres era "italià" i no "vienès", i que l'italià duia aquest misteriós "suplement de llet". I que era el caputxino que servien per defecte si no se'ls indicava el contrari. Vaig protestar, perquè a la carta que m'havia mirat només hi constava un caputxino (el vienès). I en tot cas, quan jo havia dit que volia un "caputxino", sense cognom, no m'havia pas preguntat quin volia! Pel que feia a l'IVA, em va dir que era cosa de l'encarregat. "Si t'esperes un moment, l'aviso." Perfecte, m'espero.
I em van fer esperar, és clar. L'encarregat va entonar la mateixa cançó que la cambrera pel que fa al "suplement de llet". I quant a l'IVA, després de pensar-hi uns segons, va improvisar que era perquè havia consumit en una taula, i no a la barra -diria que era el primer cop que sentia a parlar de l'IVA. ¿Des de quan l'IVA té a veure amb això? D'altra banda, jo havia fet els deures: "A la carta només hi diu que hi ha un suplement de 10 cèntims per seure a la terrassa, però jo he estat a dins del local." Vaig repetir que no em tocava pagar aquells 70 cèntims, i ell dubtava. Potser era el primer cop que algú protestava. Veient-lo força perdut, vaig accedir a pagar el que deia el tiquet, però vaig demanar el llibre de reclamacions.
I torna a esperar. Però ja havia decidit que aquest cop no em rendiria. ¿I si resulta que a tothom li estan cobrant l'IVA dues vegades? Això acaba sent una picossada, a final de mes! I el "suplement de llet", si se'm permet la broma fàcil, era un suplement de mala llet que a sobre et cobraven. Al final, em van portar els fulls de reclamació. En vaig haver d'omplir tres: un per a mi, un altre per a l'establiment, i el tercer per a l'Administració. Llavors, l'encarregat me'ls va segellar, i se'n va quedar un.
Entre les esperes, i haver d'emplenar els tres fulls, vaig passar més temps emprenyada que gaudint del berenar. I això encara em sulfurava més. Però havia decidit que calia protestar, que almenys, potser, algú em donaria la raó. I és el que busco, perquè de fet, el fax que he enviat a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor m'ha costat més que els 70 cèntims que demano que em retornin. Però ja ho deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos. Decidir-se a presentar una queixa oficial és un gest petit. Però potser així evitem estafes grosses.
Ara ja desfogada, em sento millor. Una heroïna d'anar per casa. Però malaguanyats caputxino i magdalena, casumdena...
21 de setembre del 2011
Converses amb el Quim (XVI)
Honestedat
-Coi, Quim! ¡¿¡¿Es pot saber per què tornes a anar descalç?!?!
-És que em pensava que no m'havies vist...
Calçotets
Quim: -Ai, m'ha caigut el... ha, ha, ha!
Mama: -¿Per què rius?
Quim: -Perquè anava a dir "el barrufet"! Però no és el barrufet, és el calçotet!
La samarreta del Barça
Mama: -No m'havia fixat que a la màniga hi ha lletres! ¿Què hi diu? "Més que un club".
Quim: -Això vol dir que són dos clubs!
Traduttore, traditore!
-Mama, ¿"el templo maldito" vol dir "el temple mal dit"?
Qüestió de comoditat
-Mama, ¿em portes aigua, si us plau?
-Quina barra! Vés-hi tu, a buscar-ne!
-És que si hi vaig jo em perdo un tros de la pel·lícula!!
¿Qui és l'amo?
Quim: -Papa, ¿em poses aigua, si us plau?
Papa: -I tant. ¿Què es diu?
Quim: -Gràcies.
Papa: -Gràcies, oh pare estimat.
Quim: -:-)
Mama: -Gràcies, gran amo.
Quim: -Amo, no! El papa no té cap gos i tu tampoc!
Llimar-se
-Mama, aquest matí m'he llimat les ungles.
-¿Ah, sí?
-Sí. Però amb una llimona no, ¿eh?
La definició de canapè
Mama: -Sembla que a la Laura li agrada aquest parc, ¿oi? Que bé que el papa l'hagi muntat!
Quim: -Sí! ¿Saps, mama? Era sota el llit, que es pot aixecar, com un tresor!
El DNI
Quim: -Mama, ¿què és el DNI?
Mama: -Aquella targeta on posa com et dius, i hi ha la teva foto... Com la que duc a la cartera.
Quim: -¿Si dic "¿Com et deenaís?" vol dir "¿Com et dius?"?
Santa Rita
-Mama, aquesta botiga es diu Santa Rita.
-Sí. ¿Saps què diuen, en castellà?
-¿Què diuen?
-Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita.
(Amb total indiferència): -Doncs quina tonteria.
Semblances bilingües
Mama: -¿Saps què m'ha dit, la mama de l'Unai?
Quim: -¿Què t'ha dit?
Mama: -Que tu i la Laura us assembleu molt.
Quim: -¿Però t'ho ha dit en català o en castellà?
Mama: -Doncs... en castellà.
Quim: -Llavors t'ha dit: "El Quim y la Laura se asemblan mucho".
Marit i...
-Mama, ¿què era un marit?
-El papa és el meu marit, perquè estem casats.
-¿I tu ets la seva marida?
-Coi, Quim! ¡¿¡¿Es pot saber per què tornes a anar descalç?!?!
-És que em pensava que no m'havies vist...
Calçotets
Quim: -Ai, m'ha caigut el... ha, ha, ha!
Mama: -¿Per què rius?
Quim: -Perquè anava a dir "el barrufet"! Però no és el barrufet, és el calçotet!
La samarreta del Barça
Mama: -No m'havia fixat que a la màniga hi ha lletres! ¿Què hi diu? "Més que un club".
Quim: -Això vol dir que són dos clubs!
Traduttore, traditore!
-Mama, ¿"el templo maldito" vol dir "el temple mal dit"?
Qüestió de comoditat
-Mama, ¿em portes aigua, si us plau?
-Quina barra! Vés-hi tu, a buscar-ne!
-És que si hi vaig jo em perdo un tros de la pel·lícula!!
¿Qui és l'amo?
Quim: -Papa, ¿em poses aigua, si us plau?
Papa: -I tant. ¿Què es diu?
Quim: -Gràcies.
Papa: -Gràcies, oh pare estimat.
Quim: -:-)
Mama: -Gràcies, gran amo.
Quim: -Amo, no! El papa no té cap gos i tu tampoc!
Llimar-se
-Mama, aquest matí m'he llimat les ungles.
-¿Ah, sí?
-Sí. Però amb una llimona no, ¿eh?
La definició de canapè
Mama: -Sembla que a la Laura li agrada aquest parc, ¿oi? Que bé que el papa l'hagi muntat!
Quim: -Sí! ¿Saps, mama? Era sota el llit, que es pot aixecar, com un tresor!
El DNI
Quim: -Mama, ¿què és el DNI?
Mama: -Aquella targeta on posa com et dius, i hi ha la teva foto... Com la que duc a la cartera.
Quim: -¿Si dic "¿Com et deenaís?" vol dir "¿Com et dius?"?
Santa Rita
-Mama, aquesta botiga es diu Santa Rita.
-Sí. ¿Saps què diuen, en castellà?
-¿Què diuen?
-Santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita.
(Amb total indiferència): -Doncs quina tonteria.
Semblances bilingües
Mama: -¿Saps què m'ha dit, la mama de l'Unai?
Quim: -¿Què t'ha dit?
Mama: -Que tu i la Laura us assembleu molt.
Quim: -¿Però t'ho ha dit en català o en castellà?
Mama: -Doncs... en castellà.
Quim: -Llavors t'ha dit: "El Quim y la Laura se asemblan mucho".
Marit i...
-Mama, ¿què era un marit?
-El papa és el meu marit, perquè estem casats.
-¿I tu ets la seva marida?
16 de setembre del 2011
Marcianades
Vet aquí les marcianades del Quim i son pare per passar la tarda... Si no ho enteneu, més detalls a Bona nit.
13 de setembre del 2011
No em gelis
¿Em veus? Estic recoberta de glaç. Com el cantó de la capsa de bombons que, per descuit, toca el fons de la nevera. ¿Ho has sentit? Zzzzzzzzat! Gelada. De cop. I això que aquest setembre s'ha vestit de calor d'agost.
No em puc moure. Cosina germana de la dona de Lot.
I després, com un caragol avergonyit, provo d'arraulir-me dins de la closca. Provo de fer veure que no, que no he sentit el que em deies. O com m'ho deies. Però no.
Amb les ungles -a poc a poc, amb compte- vaig fent saltar escates de gebre. Mirallets que s'esberlen en caure a terra.
De sempre saps que sóc fredolica. No em gelis, si us plau.
No em puc moure. Cosina germana de la dona de Lot.
I després, com un caragol avergonyit, provo d'arraulir-me dins de la closca. Provo de fer veure que no, que no he sentit el que em deies. O com m'ho deies. Però no.
Amb les ungles -a poc a poc, amb compte- vaig fent saltar escates de gebre. Mirallets que s'esberlen en caure a terra.
De sempre saps que sóc fredolica. No em gelis, si us plau.
7 de setembre del 2011
Converses amb el Quim (XV)
Baconeta
Com que la Laura és tan rodanxona, de vegades li dic...:
-Baconeta!
-A mi em va agradar molt anar a les baconetes amb els avis. Mama, ¿per què li dius baconeta a la Laura?
-Ha, ha! Tu vols dir les vagonetes!
-Ai, sí! M’he equivocat!
I aquella mateixa tarda...
-Mama, ¿oi que avui farem una baconeta?
-Nooo! Farem una barbacoa!
Quina coincidència!
-Mama, ¿el Martí quan va néixer?
-El 16 de juliol.
-¿I la Laura, quan va néixer?
-El 18 de març.
-¿I jo, quan vaig néixer?
-El 20 d’abril.
I s’exclama, amb una gran sorpresa...:
-El 20 d’abril!! Com el meu aniversari!!!
-¿Quina coincidència, eh?
El casal d’avis
-Mama, aquí hi diu: “Casal d’Avis Penitents”.
-Sí, molt bé.
-¿Un casal d’avis és un lloc on es casen els avis?
Quarter
-Mama, sóc el quarter.
-¿El quarter?
-Sí: aquest nen és el primer, el papa el segon, la nena la tercera i jo el quarter.
Cal beure aigua!
Durant alguns dies, el Quim em pregunta:
-Mama, ¿oi que si no bevem aigua ens morim?
I a mi em sorprèn la pregunta fins que lligo caps el dia que em sento dir...:
-Buf! Em moro de set!
Joves i vells
Quim: -Àvia, ¿tu quin nen tindràs a la panxa?
Àvia: -Jo ja no puc tenir nens a la panxa, Quim. Sóc molt gran, ja. Això si de cas la mama, que encara és jove.
Quim: -Mama, ¿tu, quan eres jove, quants anys tenies?
Mama: -Ostres, doncs és una bona pregunta!
Avi: -Jo sí que sóc molt jove!
Quim: -Nooo!! Tu no ets jove, avi!! Tu ets vell! Que ja tens molts cabells blancs!!!
Formigues
-Quim, ajuda’m a espolsar les formigues de la tovallola.
-És que m’agrada més agafar-les i trencar-les pel mig.
Centpeus
Papa: -Mira quin cuc, Quim! És com un centpeus, però més curt.
Quim: -Potser és un trentapeus.
Carrefour
Iaia: -¿T’agraden els albercocs?
Quim: -Sí, i també m’agraden els iogurts d’albercoc. Els comprem en un carrer que es diu carrer Four.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)