Els nens ens socialitzen. Persones amb qui mai no hauries intercanviat sinó un "bon dia" educat, de cop i volta acaronen el teu marrec, pregunten quants anys té, li diuen que fa patxoca, li demanen si surt a passejar. Al parc, acabes coneixent de vista alguns pares i alguns nens, i després te'ls trobes pel barri i els saludes. Xerres amb les mares (sobretot les mares) de les criatures que comparteixen classe amb la teva. Intercanvies informació amb la parella del segon, que té un vailet que es deu dur un meset amb la teva princesa. Que què menja o que no menja, que si dorm o si no dorm, que si té caràcter o no en té.
I també podem arribar a ser molt pesats, els pares. Sobretot, per a aquells que no tenen fills. Xatejant amb un exalumne meu, quan els meus fills van sortir a la conversa, el vaig advertir que no m'estirés la llengua. Si ell ronda pel Vietnam vivint aventures, m'hi jugo un braç que no li traurà la son saber que la meva petardeta ja té dues dentetes. I això que són dues dentolines ben bufones, us ho asseguro...! Comencen a sortir-li les dues de baix, així, amb serreta i... Però tornem al que deia: us en faríeu creus, dels tòpics que es poden anar encadenant. Si l'interlocutor té algun mocós, doncs ja en sou dos, a enfilar històries sobre la canalla. Però si només un dels dos té fills, l'altre pot acabar-ne fins als nassos. Somrient per compromís, pobre, mentre amb una mica de concentració fins i tot podries veure com la informació li entra per una orella i li surt per l'altra. Però no ho veus perquè estàs massa ocupat a tenir la boca plena de nens.
Els fills t'ocupen la vida, és clar. Com vols no parlar-ne! Si no dorms perquè ploren, si t'amoïnes perquè agafen febre, si t'admires de la capacitat que tenen per buscar maneres de matar-se en un tobogan, si a casa ja no saps on fúmer l'allau de joguines, si hi jugues, hi parles, els acompanyes a fer pipí, et desvius perquè estiguin bé... Si te'ls estimes tantíssim! ¿Com pretenen que no en parlis, si són un tros teu? És clar que ja arribarà el moment de girar les tornes, suposo. Un dia, quan el Quim i la Laura siguin adults autònoms, persones fetes i dretes, algú em parlarà de canalla i em posarà davant del nas la foto d'un caganer o una nineta dormint en un bressol. Em pregunto si, llavors, em limitaré a somriure educadament, o bé iniciaré una frase del tipus: "Doncs la Laura, quan va néixer...". O potser, qui ho sap, confessaré com m'agradaria que arribés un nét...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada