De tant en tant encara algú em pregunta com estic. De vegades, amb la veu insegura de qui dubta sobre la conveniència de dir el que està dient. "Bé, gràcies", els responc. I depèn de la persona, hi afegeixo més o menys detalls. Sí, ja estic bé. Ja estem bé. No llancem la pena, però la desem en una capseta de colors virolats que deixem ben endreçada en un prestatge, per saber on és quan la necessitem però per no anar-hi ensopegant a cada cantonada.
Alço el cap per omplir-me els ulls d'aquest cel ras, d'un blau tan dolç com intens. Em petoneja un vent fresc i juganer, i el mocador del coll voleia content. La primavera, estrictament, encara no ha arribat; però ja envia missatgers amb la bona nova del seu retorn.
Tornen també els aniversaris. Avui, el seu. Trenta-un anys, un pastís amb espelmes, i regals per celebrar-ho. I la seva abraçada, sempre tan tendra, esperant-me a casa.