La neu, a Barcelona, va arribar amb companyia. L'endemà de la nevada, enmig del carrer, vaig haver d'aturar-me. Al meu costat hi havia aquella nouvinguda, que passejava amb passets àgils i graciosos i anava mirant a banda i banda com atabalada, ignorant els meus ulls sorpresos i encuriosits, que l'escodrinyaven amb simpatia. Semblava que la neu que havia caigut l'hagués tenyida de clapes blanques, brillants sobre el fons negre. Que bonica, vaig pensar mentre me la bevia amb la mirada, feliç d'haver vist aquella bestiola de tan a prop, que de sobte, com si hagués recordat de cop i volta que feia tard, va enlairar-se i va marxar sense acomiadar-se. I llavors, és clar, la pregunta. Com es diu. Com es deu dir. Quina ràbia, quina murga no trobar la paraula, el desig sempre incomplert de saber del cert el nom de cada cosa. M'aigualeix l'alegria, coi. Però l'Ínia, providencial com una bruixa sàvia enmig de la dissort, em dóna la clau. Vaig veure una cuereta blanca. Un nom dringadís per a un ocell preciós. I la meva felicitat, ara ja sí, completa.
Nota per a curiosos: Els ornitòlegs diuen que "fan un bimbo" quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans.