Dos vols
-Quim, ¿què és, això?
-Un bol.
-¿I què vol?
-Ha, ha! Són dos bols!
-Sí, t'he fet una broma!
Més tard...
-Mama, ¿què és, això?
-Una cadira.
-¿I què cadira? Ha, ha!
-Ha, ha! Em sembla que amb les cadires no funciona, Quim!
Tos
-Cof! Cof! Coooof!
-Òndia, Quim! ¿D'on ha sortit, aquesta tos?
-De la boca.
Construint paraules
L'ajudo a fer alguna cosa i em diu: "Mama, ets una bona ajudadora."
-Lluma'm! Lluma'm! (=Il·lumina'm!)
-¿De què eres l'encarregat, avui, a classe?
-Sóc el passador. (=el que passa llista)
-Mama, ¿t'agraden els dies solats? (=assolellats)
A la dutxa:
-Papa! L'aigua està cremosa! (=crema)
Captar la ironia
Un aparell no funciona bé. El pare del Quim diu:
-Doncs que bé.
-¿Que bé...?
-És ironia, Quim. Si dius "que bé", però en realitat vols dir "que malament!", fas ironia.
Uns dies més tard...
-Mama, m'he fet pipi a sobre.
-Doncs que bé.
-¿És ironia...?
Homonímia
-Mama, mama! Hi ha dos sols! El sol de "fa sol", i el sol d'"estic sol"!
-Molt bé, Quim. I pensa-hi bé, que encara n'hi ha un altre.
-¿Un altre? ¿Quin?
-#Do, re, mi, fa...#
-El sol del piano!!! Tres sols!
Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.
Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.