Taxis

Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.


Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.