18 de juliol del 2011

A la platja

Recordo aquella tarda d’octubre o novembre que passejàvem per aquesta mateixa platja. Tu vas voler caminar descalç, que les onades et llepessin els peus i se’t fiqués l’arena entre els dits, “que fa salut”, “que va bé per a la circulació”, fent cas omís dels meus advertiments sobre la temperatura. Després vas arrossegar una calipàndria uns quants dies. ¿Volies salut?  Doncs au, té salut. Si és que...

Jo estava embarassada del Quim. I quin plaer vagarejar per aquí amb tu a la tardor, quan els turistes francesos i alemanys ja han tornat als seus països de sol tímid. Quan tot es redueix a fer un tomb sense presses, a mirar junts com va caient la nit sobre aquest mar que t’agrada tant, a dur ben posada la bufanda perquè la gelor no s’hi escoli. Quan la criatura que ha de venir ens fa espurnejar els ulls i fem veure que la silueta de la petroquímica no hi és perquè no ens espatlli el moment.

Ara el Quim té quatre anys i la pell colrada del sol d’estiu, i juga a agafar grapats de sorra per llançar-los a l’aigua i veure’ls desaparèixer. Amb aquest banyador vermell arrapadet i els maneguets del Barça, s’ho passa pipa saltant les onades amb son pare. Recull petxines, escriu el seu nom a la sorra humida, es mira les petjades que deixa. Queda arrebossat com una croqueta. Jo me’l miro mentre sec a la tovallola amb la Laureta a la falda. Està encantada de la vida, quan li toca l’aire. Mira tranquil·leta al voltant seu, somriu quan li faig moixaines. La briseta li esbulla els cabells. Li explico cosetes.

Aquesta tarda no entraré a l’aigua. Em fa mandra i agafaria fred.

A prop nostre, dos nanos guiris juguen a embrutar-se de sorra. Una parella es diverteix jugant amb el seu nen nuet, que deu tenir un anyet. Riuen amb ell, li fan fotos, el remullen, i el vailet està més content que un pèsol. Un matalàs inflable groc va a la deriva. Una noia, amb els pits a l’aire i tanga verd, passeja acompanyada del seu nòvio macarrilla abillat amb ulleres de sol. Gernacions de iaies caminen vora mar per prescripció mèdica.

He vist ja tres embarassades. A contrallum, força més enllà, hi havia una noia amb biquini rosa que lluïa un ventre voluminós. Al nostre costat, una dona de panxa indissimuladament arrodonida i el seu fill de tres anys fan forats amb una pala de plàstic. Davant meu, un vestit de platja de Hello Kitty de gust qüestionable vesteix una noia prenyadíssima.

M'abraço a la nena i li faig petons a les galtones molsudetes. Els banyistes que la miren somriuen. Em fa tanta tendresa mirar-me-la ara que la tinc amorrada al pit i se sent tan a gust amb aquest ventet al front, protegida als braços de la mama, tan inconscient encara de tot el que significa que sigui aquí amb mi. Tanca les parpelles a càmera lenta, xucla cada cop més fluix, es deixa endur per la calma. Pau. Laura, nineta. Si tu sabessis.    





17 de juliol del 2011

Converses amb el Quim (XIII)

Vaques i llet
-Mama, ¿oi que les vaques fan llet?
-Sí. Llavors... jo dec ser una vaca, perquè també tinc llet i la dono a la Laura!
-Ha, ha! Noooooo!! Tu no tens taques negres!!


L'excepció
Després de veure un anunci on surten escarabats:
-Mama, ¿t'agraden els escarabats?
-Home, no gaire. No m'agrada que entrin a casa i es fiquin enmig de les meves coses, i es mengin el meu menjar. No m'agrada gens!
-Però els Reis sí, ¿eh? Es van menjar les galetes que vam posar...
-Tens raó, Quim. Els Reis sí. No hi havia pensat.


Jugant a lletrejar
-Quim: nas.
-N-A-S
-Molt bé! Ull.
-U-L-L
-Sí! Peu.
-P-E-U. Ara tu, mama.
-Entesos. Digues.
-Quitxipúpol! Ha, ha, ha!!
[...]
-Ara em toca a mi, Quim. Mmmm... Esternoclidomastoïdal!
-Ha, ha!! Això no existeix!!


Veient "La història interminable"
En el moment que el cavall de l'Atreyu s'enfonsa dins les aigües pantanoses i no en pot sortir, el Quim comença a plorar i sanglotar...:
-Buaaaaaaaaààààà!!!! No vull que s'enfonsiiiii!!!  Aquesta pel·lícula no m'agrada geeeeeeeeeeeeens!!!


Sobre "Al·leluia" de Leonard Cohen
Mig fastiguejat, diu:
-¿¡¿¡Un altre cop diu al·leluia?!?!
-¿No t'agrada, la cançó?
-M'agradaria que digués més coses!


Reflexions al voltant d'un xupa-xup
Mirant el xupa-xup de nata i maduixa que està llepant, el Quim diu...:
-Mama, si un senyor fa un xupa-xup de nata i maduixa, però posa un paper de poma, llavors diríem: "Oh! Que bo! Un xupa-xup de poma!". I quan obrim el paper i veiem que és de nata i maduixa, llavors diríem: "Oh! És de nata i maduixa! Això no pot ser!!". ¿Oi que sí que diríem això?


Plans de futur
-Mama, vine!
-Ara no, Quim. Deixa'm estar-me asseguda una estona, que estic cansada i la Laura ja pesa molt...
-És que ja ets una mica gran i has de tenir més nens.
-¿Ah, sí?
-Sí. Un nen, una nena, un nen i una nena.
-¿Tants germans vols tenir?
-Sí. I el primer nen es dirà Marc.
-Ho tens tot pensat, tu!


Karlos Arguiñano
Quan ensopeguem el programa de l'Arguiñano, al Quim li encanta mirar-se'l. Mentre mirem junts com acaba de preparar una recepta que fa molt bona pinta, dic:
-Com m'agradaria que ara vingués l'Arguiñano i em portés això per sopar...
-¿Vols que vingui l'Arguiñano aquí? ¿A casa?
-Sí.
-¿I que et porti això per menjar-t'ho?
-Sí. M'encantaria menjar-m'ho ara, per sopar. Sembla boníssim!
El Quim em mira una mica perplex, i com si li sabés greu donar-me un disgust m'explica:
-Doncs això no pot ser, mama... És una pel·lícula...


Programes educatius
Mama: -Aquests de Telecinco són xusma, Quim.
Quim: -¿Xusma? ¿Què vol dir?
Mama: -Mira com criden i parlen tots alhora, i es barallen. Això és el que fa la xusma. ¿Tu creus que s'ha de fer, això?
Quim: -No...
Mama: -Au, papa, canvia de canal. ¿Saps, Quim? El papa, abans, era una mica xusma!
Quim: -Papa, ¿tu abans eres una mica xusma?
Papa: -Doncs sí, Quim, una mica...
Quim: -¿I tu, mama?
Mama: -No, jo no.
[Una altra tarda, amb els avis.]
Quim: -Avi, ¿tu abans eres una mica xusma?

7 de juliol del 2011

Esquelets a l'armari

Uns dels meus besavis materns van tenir tres nois. El mitjà, el meu avi. La meva besàvia va tornar a quedar embarassada, però la desgràcia va voler que tant ella com la nena que esperava morissin en un part massa complicat per als recursos de l'època. Aquesta tragèdia familiar va marcar per sempre els germans. El meu avi, que idolatrava la mare, va decidir estudiar filosofia empès per la necessitat de trobar alguna resposta a aquella fatalitat que l'havia esqueixat per dins. 


Un temps després, el meu besavi es va tornar a casar, i d'aquest segon matrimoni en va néixer una nena. Els tres germans, homes de caràcter, sembla que ho van considerar tot plegat una deslleialtat envers la mare i li van retirar la paraula. Ignoro si mai va existir cap intent perquè pare i fills recuperessin el contacte. Aparentment, els anys no van aconseguir curar les ferides obertes. Amb la relació esquinçada, la meva mare no va tenir mai l'ocasió de conèixer el seu avi, ni la seva segona dona, ni la seva tieta.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


Recordo el cas d'una parella que ens va explicar els melodrames que es vivien a la família d'ella. N'estaven molt cansats, i em ve al cap la conclusió que ell en treia. "Em sap greu dir-ho, però crec que se'ls hauria de tancar tots en una habitació, i ruixar-los amb matabitxos." Penso en tots els trossos de vides reals que conec, amb històries d'alcoholisme, ludopatia, drogoaddicció, abusos sexuals. Embolics d'herències, infidelitats, traïcions, mentides. Tot el ventall possible de misèries humanes. I et sorprèn, assabentar-te'n. Perquè són gent com tu i com jo. Gent de carn i ossos, diguem, que estudia, que treballa, que viu el dia a dia amb normalitat, sense escarafalls. Gent amb qui fas un cafè, a qui recomanes la novel·la que t'ha agradat, amb qui comparteixes taula a la feina.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


I després que hàgim parlat una estona d'aquestes històries, et beso i et dic que espero que mai no ens hagin de remullar amb matabitxos. Somrius, i em dius irònic que no arribarem a aquests extrems, que abans ens divorciem. Ah, i que jo em quedi els nens. Això, et dic rient, jo els nens i tu la vida, ¿eh? I enmig de la broma els insecticides queden tan lluny, que agraeixo que els meus esquelets, els més propers, em semblin, comparativament, tan de joguina.