Recordo aquella tarda d’octubre o novembre que passejàvem per aquesta mateixa platja. Tu vas voler caminar descalç, que les onades et llepessin els peus i se’t fiqués l’arena entre els dits, “que fa salut”, “que va bé per a la circulació”, fent cas omís dels meus advertiments sobre la temperatura. Després vas arrossegar una calipàndria uns quants dies. ¿Volies salut? Doncs au, té salut. Si és que...
Jo estava embarassada del Quim. I quin plaer vagarejar per aquí amb tu a la tardor, quan els turistes francesos i alemanys ja han tornat als seus països de sol tímid. Quan tot es redueix a fer un tomb sense presses, a mirar junts com va caient la nit sobre aquest mar que t’agrada tant, a dur ben posada la bufanda perquè la gelor no s’hi escoli. Quan la criatura que ha de venir ens fa espurnejar els ulls i fem veure que la silueta de la petroquímica no hi és perquè no ens espatlli el moment.
Ara el Quim té quatre anys i la pell colrada del sol d’estiu, i juga a agafar grapats de sorra per llançar-los a l’aigua i veure’ls desaparèixer. Amb aquest banyador vermell arrapadet i els maneguets del Barça, s’ho passa pipa saltant les onades amb son pare. Recull petxines, escriu el seu nom a la sorra humida, es mira les petjades que deixa. Queda arrebossat com una croqueta. Jo me’l miro mentre sec a la tovallola amb la Laureta a la falda. Està encantada de la vida, quan li toca l’aire. Mira tranquil·leta al voltant seu, somriu quan li faig moixaines. La briseta li esbulla els cabells. Li explico cosetes.
Aquesta tarda no entraré a l’aigua. Em fa mandra i agafaria fred.
A prop nostre, dos nanos guiris juguen a embrutar-se de sorra. Una parella es diverteix jugant amb el seu nen nuet, que deu tenir un anyet. Riuen amb ell, li fan fotos, el remullen, i el vailet està més content que un pèsol. Un matalàs inflable groc va a la deriva. Una noia, amb els pits a l’aire i tanga verd, passeja acompanyada del seu nòvio macarrilla abillat amb ulleres de sol. Gernacions de iaies caminen vora mar per prescripció mèdica.
He vist ja tres embarassades. A contrallum, força més enllà, hi havia una noia amb biquini rosa que lluïa un ventre voluminós. Al nostre costat, una dona de panxa indissimuladament arrodonida i el seu fill de tres anys fan forats amb una pala de plàstic. Davant meu, un vestit de platja de Hello Kitty de gust qüestionable vesteix una noia prenyadíssima.
M'abraço a la nena i li faig petons a les galtones molsudetes. Els banyistes que la miren somriuen. Em fa tanta tendresa mirar-me-la ara que la tinc amorrada al pit i se sent tan a gust amb aquest ventet al front, protegida als braços de la mama, tan inconscient encara de tot el que significa que sigui aquí amb mi. Tanca les parpelles a càmera lenta, xucla cada cop més fluix, es deixa endur per la calma. Pau. Laura, nineta. Si tu sabessis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada