30 de novembre del 2007

Avortaments

Sempre he pensat en l’avortament amb angoixa. M’imagino a mi mateixa havent de prendre la decisió, i m’esborrono, tremolo. Pateixo. S’haurien de donar unes circumstàncies tan dures, que només suposar-les m’estremeix.

Per això la notícia sobre els avortaments il·legals que es feien en quatre clíniques privades de Barcelona m’ha posat la pell de gallina. Els detalls morbosos fan esgarrifar. He sentit parlar als mitjans de comunicació de fetus de set mesos llançats en trituradores. Si és cert, no ho puc entendre. Avui dia sobreviuen nens que neixen amb menys mesos de gestació.

Crec que han d’existir supòsits que permetin l’avortament. N’estic convençuda, perquè si ja m’imagino el cop que suposaria per a mi haver de decidir la interrupció d’un embaràs, penso que només em faltaria haver de lluitar contra la llei. Però els extrems a què sembla que arribaven aquestes clíniques sobrepassen qualsevol límit.

L’ètica, de vegades, pot tenir uns marges difusos. Però em fa l’efecte que, tal com es presenten ara per ara els fets en els mitjans, no som davant d’un dilema moral sobre el qual es pugui debatre.

23 de novembre del 2007

La bona notícia

Aquest matí el metro no funcionava. I quan finalment l’he pogut agafar, després d'uns vint minuts d’espera a l’andana de la meva estació i d’haver d’anar després en bus fins a la parada següent, resulta que es planta a prop meu un noi d’uns trenta anys, gens deixat i amb ulleres de disseny, que anava begut, amb una curiosa borratxera que no el feia tentinejar però sí xerrar pels descosits en veu alta amb tothom. Assegurava que no l’emprendria a mastegots amb ningú, però com que no me’n refiava gota he decidit baixar i pujar al metro següent. L’aventura m’ha fet arribar mitja hora tard a la feina. El dia no començava, doncs, gaire bé.

Però a mig matí, en un petit parèntesi, consulto el correu electrònic i em trobo un prometedor missatge nou. L’obro. El començo a llegir. Obro molt els ulls. Somric. I una alegria dolça em va



omplint
omplint
omplint
omplint
omplint
omplint!



A primera hora de la tarda t’he pogut telefonar. La teva veu era la viva imatge de la bona notícia que m’havies donat! Estava tan contenta, que després, quan he penjat i m’he posat a caminar, m’he sorprès i tot. Pensava que de carregar tanta felicitat em costaria mantenir l’equilibri.

20 de novembre del 2007

Arbres

Els meus orígens urbanites han posat algunes traves als meus coneixements de medi natural. Malgrat això, el meu pare hi va posar algun pedaç. Aficionat als arbres, me n’ensenyava els noms. Gràcies a ell, sento una íntima satisfacció cada cop que veig un arbre i puc anomenar-lo. Un pollancre. Un roure. Un pisardi. Una acàcia. Però també m’entristeix no reconèixer-ne tants altres. Me’ls miro i no, no hi ha manera que el nom em vingui a la llengua. I em dol, em fa ràbia.

Com el meu pare, intento transmetre els pocs que en sé al meu marit, delerosa de compartir el meu minso repertori lèxic i escampar-lo fins allà on pugui al meu voltant. Malauradament, no hi demostra gaire interès. Més aviat, i per desencís meu, hi mostra una indiferència que m’irrita una mica.

Divendres passat dinava amb companys de feina. La Mont, que d’aquestes coses n’entén, ens parlava dels roures americans que hi ha per Sant Cugat del Vallès. “N’hi ha un −explicava− que ara mateix impressiona de debò: té fulles de tres colors, a tres nivells diferents!” Això em fer recordar la tardor de fa dos anys al Jaizkibel, un paisatge embadalidor d’arbres multicolors vermells i marrons, i els cirerers d’Arenys de Munt vestits de núvies que deixen el terra encatifat de flors blanques. També em va fer pensar en la Cuqui, una amiga colombiana, que fa uns anys em deia enlluernada que mai abans no havia viscut els canvis d’estació en les plantes perquè a la seva ciutat, Bogotà, tot l’any es viu en una mateixa estació mig tardor mig hivern, de cel perpètuament enteranyinat, amb plantes sense metamorfosis estacionals. Aquí havia vist per primer cop l’esclat de la primavera, i em parlava extasiada dels brots i les flors que despertaven després de la letargia hivernal. La va impactar moltíssim, després, l’espectacle multicolor de la tardor a la Cerdanya: no tenia prou ulls per a engolir tot el ventall de tonalitats marrons, grogues, vermelles, que els arbres li oferien. La Mont vol anar a la cacera d’escenes de tardor armada amb la càmera fotogràfica. Li vaig fer prometre que em portaria la foto del roure americà tricolor.

Avui tenia temps, així que després de tot un matí amb els ulls amorrats a l’ordinador i al diari, he decidit descansar la vista i compensar-la amb un agradable passeig pels jardins de la Maternitat de Barcelona. Un espai bonic i tranquil com aquest enmig de la ciutat, amb una fascinant varietat d’arbres, és una delícia. He dedicat uns instants als arbres de l’amor, que han deixat el verd per vestir-se de groc. I m’he aturat davant de la gegantina i majestuosa magnòlia. Branques sinuoses, gruixudes, fermes, i fulles amples d’un verd fosc brillant. Una magnòlia imponent de més de dotze metres d’alt i més de quinze d’ample que convida a la reverència. I que commou quan a la primavera es guarneix pertot de contundents flors blanques d’aroma intens que impregna l’aire.

Aleshores ha començat a ploure. I com la tortuga que s’amaga a la closca, he anat a buscar refugi.

Cedir el seient

Em sorprèn, i molt, cada cop que ho llegeixo. A cada vagó del metro de Barcelona, hi ha quatre seients de color diferent a la resta, i a la finestra que tenen just darrere hi ha enganxat un rètol que diu: “És obligatori cedir aquests seients a persones que mereixen una atenció especial.” El cartellet va acompanyat dels dibuixos d’una embarassada, un home amb crosses, una persona gran amb bastó, i una dona amb una criatura en braços.

No em direu que no és d’una absurditat suprema que se suposi que només aquells quatre seients del comboi estan reservats! ¿Haig d’entendre que si sec en un altre dels seients no és necessari que m’aixequi per deixar el meu lloc a algú que ho necessita? Quan vaig formar part del col·lectiu que mereix una atenció especial, és a dir, quan tenia una panxota considerable d’embarassada, sort en vaig tenir dels passatgers que em van cedir el lloc sense preocupar-se de si ocupaven els presumptes seients reservats o no.

He pensat a escriure a Transports Metropolitans de Barcelona per demanar-los que canviïn el rètol. Només caldria canviar les paraules aquests seients per el seient, i llestos. Seria bonic, però, viure en un lloc on no calgués posar aquests rètols perquè tothom ho té tan assumit, que no és necessari fer recordatoris que obeeixen al més estricte sentit comú.


[Nota: Ara mateix (22/10/07 a les 9:40) he fet arribar a TMB el suggeriment de canvi. Ja us mantindré informats de la resposta.]

13 de novembre del 2007

Els dolors del part

- Però com pot ser, que no te’n recordis?!

No em cabia al cap. No em sabia avenir que la meva mare, havent parit tres fills (o si es vol només en comptem dos, perquè quan va donar a llum al meu germà estava anestesiada del tot) no sabés relatar-me amb detall els dolors del part. Li havia preguntat si parir feia gaire mal, i ella s’havia arronsat d’espatlles i m’havia contestat que, francament, no se’n recordava gaire, perquè un cop li havien posat la criatura als braços no hi havia tornat a pensar. I jo, doncs no ho entenia.

Ara sí que ho entenc. Fa sis mesos i mig vaig ser jo qui vaig parir un nen preciós de tres quilos, i quan en parlo amb amigues que no han passat per l’experiència em demanen, amb certa aprensió, si el dolor és suportable. Aleshores són elles les qui se sorprenen quan sóc jo qui m’arronso d’espatlles i els dic que bé, que sí, però que vaja, que val la pena i no cal fer-ne una muntanya. En el meu cas, almenys, tot va anar molt bé. I això que va ser sense epidural, perquè no hi va haver temps de cridar l’anestesista. Però hi ha dones que temen tant el moment de donar a llum (tocofòbia en argot mèdic), que s’estimen més una anestèsia total i parir per cesària. I són molts els homes que asseguren que si haguessin de ser ells els qui parissin, no es deixarien fer un fill ni bojos.

El més curiós del cas és que vaig pensar més en el part i en el dolor que em podia causar abans d’estar embarassada, que ja estant prenys. És com si el meu cos, un cop ja assabentat que havia de fer créixer una criatura dins seu, assumís l’existència del futur part i el visqués d’una manera natural, sense angoixes sobrevingudes. I ara, havent passat ja l’experiència, puc dir que he deixat de considerar que un part és una tragèdia.

No sé si això tranquil·litzarà les noies que conec que comencen a fer plans per tenir descendència. Espero que sí!

3 de novembre del 2007

Qui m'ha llançat la caca?


Ja està, l’he comprat. Fa uns dies el vaig veure a la llibreria i no me’l vaig quedar, però avui hi he anat directa i, buf!, m’he quedat l’últim que tenien. És el conte Qui m’ha llançat la caca?, amb text i il·lustracions de Ben Redlich. En Furley, un mico, està fent una becaineta tan feliç sota d’un arbre, però es lleva amb una tifa al cap. Evidentment, no li fa cap gràcia i vol descobrir qui ha estat el bromista, de manera que emprèn una recerca per a trobar el culpable. La història i els dibuixos em van fer riure molt. Suposo que en determinats cercles deu considerar-se terriblement perniciós proposar una lectura com aquesta als nens, que promou un acte tan antihigiènic i també --em sap greu revelar-vos en part el final-- la venjança.

D’acord, potser m’hauré de repensar això de llegir-l’hi al Quim si no vull córrer el risc de llevar-me un dia jo també amb una merda al cap, mentre el meu fill es delata rient per sota el nas. Però bé, reconec que el llibre l’he comprat més per a mi que per a ell. Suposo que deu tenir a veure amb aquesta curiosa fal·lera dels catalans pel món escatològic, que ens ha portat a crear la figura del caganer per al pessebre o a elaborar cançons amb lletres nostrades d’alt nivell líric com La caca de la muntanya no fa pudor / encara que la remenis amb un bastó. Justament per aquesta dèria, m’imagino que el conte de Ben Redlich triomfarà a casa nostra.

De tota manera, crec que assumiré el risc que comporta i llegiré el conte al meu fill perquè riguem plegats. Si de cas, ja farem després una sessió didàctica intensa sobre les diferències entre ficció i realitat.