Badant, volant, bevent

He quedat amb el meu ciberamic. La frase té un aire de trobada furtiva, fins i tot diria que de clandestinitat adúltera, si no fos que el qui primer l'ha sentida ha estat el meu marit i ha rigut. Ja pot riure, ja, que aquesta tarda de pluja li toca a ell quedar-se amb la canalla. I jo, abans que arribi l'hora de la cita, badaré per la llibreria.


Feia molts dies que no em passejava per una llibreria. I encara més sense haver d'aturar permanentment el Quim perquè no ensopegui aquí, perquè no remeni allà, perquè no arrugui o embruti els llibres. Tinc tres comeses principals. Una: buscar un llibre per al Pere, per agrair-li l'amabilitat i la confiança. Dues: buscar un llibre sobre els gats que el Quim durà a l'escola (són la classe dels gats, i ja se sap). Tres: mirar-me un llibre que tinc pensat per al meu home.


La primera comesa topa amb un entrebanc. Tinc pensat un títol, però a la botiga no el tenen,  així que penso un pla B. Miro, fullejo, i finalment em decideixo. Espero encertar-la. Si no, el llibre és prou curt perquè en el cas que el Pere se senti amb l'obligació d'acabar-se'l, almenys no li duri gaire. Primera creueta, doncs.


La segona comesa fa bingo ràpid. Secció infantil, apartat animals, gats. Un parell de llibres. Un no m'agrada. L'altre sí, ja li havia ficat l'ull a la biblioteca. Remirant-me'l, se m'escapa un somriure. Perquè sí, hi ha explicacions que potser són una mica complexes per als nens de quatre anys. I potser la mestra pensarà que caram, quines coses, és fer-ne un gra massa. I la situació em fa certa gràcia, no ho puc evitar. Sobretot quan l'any passat, un dels àlbums del Quim duia una pàgina amb un dibuix per a pintar amb el lema: "L'arrivada a l'escola". Així, amb ve baixa. Au, alegria. I això que a l'escola fan altres coses ben fetes, siguem justos. Però noi... En fi, que sí, que portarà aquest llibre dels gats que explica, entre altres coses, que eren sagrats a l'antic Egipte i tal i tal. Segona creueta.


La tercera comesa fa figa: no tenen el llibre. Bah, tampoc no ve d'un dia, ni de dos.


Llavors, començo a vagarejar, a fer caminar la mirada pels lloms dels llibres, per les portades.  Ara que passo els ulls per les prestatgeries, arribo a la conclusió que si mai publico un llibre no acabo de tenir el millor cognom. La B em farà anar a petar al sobreàtic, la gent haurà d'estirar massa el coll per veure'm. Però tampoc és el pitjor lloc: mira el pobre Zarraluki, menjant-se la pols de les soles de les sabates, a la lleixa de sota de tot...


I aquí, entre paper i tinta, portades i autors, em veig com si intercanviés cromos al pati de l'escola. Quiet, de Màrius Serra: tengui. Mal d'escola, de Daniel Pennac: tengui. Animals tristos, de Jordí Puntí: tengui. Los objetos nos llaman, de Juan José Millás: tengui. Tintín a Amèrica, d'Hergé: tengui. Però guanyen per golejada tants falti! Em quedaria aquest. I aquell. I el de més enllà. No, no, em freno. A casa encara tens una pila de llibres endarrerits per llegir, em dic. Posa-hi fre. ¿Que no recordes que t'esperen Cirera (Joan-Lluís Lluís), L'elegància de l'eriçó (Muriel Barbery), El cervell masculí (Louann Brizendine), i alguns altres? Deixa, deixa ara mateix el llibre de la Marta Rojals! Primer, els que tens a casa, he dit! Buf. Penso en fa dos estius, una tarda de cel de panxa de burra, quan, neguitejats perquè se'ns havien acabat les lectures a l'apartament on érem, vam deixar el Quim amb els meus sogres i ens vam encaminar a la prestigiosa llibreria de l'Eroski de Tarragona, com si fóssim uns ionquis a la recerca de la dosi que et farà passar el mono.


I em ve a la memòria la Bel, quan m'explicava que havia tingut alguna enganxada amb el seu ex per la custòdia dels llibres. I penso en el desordre que tenim a casa, en bona part per culpa del maremàgnum de llibres que ja no sabem on desar. I recordo el meu pare, quan tremola de pensar on endossarà els llibres que té al despatx de la universitat quan es jubili d'aquí uns anys (i dic "d'aquí uns" i no "d'aquí a uns" en homenatge a Joan Solà, in memoriam). I escolto la Carla dient-me que vol llogar el seu pis de València a uns inquilins que li respectin la llibreria que hi té, que rodamón com és no pot traginar maletes clafertes de llibres amunt i avall tot lo dia. ¿Qui va ser l'espavilat que es va empescar allò que el saber no ocupa lloc?


Abans de l'estiu, el Quim ja va començar a "llegir amb els ulls", com diu ell. Perquè al principi, li llegíem els llibres. Després, els llegíem junts. Més endavant, de tant en tant llegia sol en veu alta. Fins que li vam explicar que també es podia llegir sense parlar. "¿Vols dir llegir amb els ulls?". Exacte. Quan llegeix amb els ulls torna el silenci a casa. Encara que continuem llegint junts, també.


Voles massa, em dic. Torna a la Terra. Via directa: passa per caixa, que amb el cap als núvols encara faràs salat.


I llavors pujo a la cafeteria on he quedat amb el Pere. Arribo d'hora. Hi ha lloc, sec. La cambrera em pregunta què vull prendre i li demano un  te de canyella. I faig temps mentre no arriba el Pere -que té més cabells i menys blancs del que havia anunciat, i que quan somriu em recorda no sé qui; mai no he estat bona fisonomista. I l'espero llegint, esclar.