De vegades vaig una mica despistada per la vida, o atabalada, però no per res, sinó simplement perquè sí. I és llavors quan em rellisca el got de les mans, o quan ensopego amb aquella llamborda mig trencada, o quan arribo a casa i m’adono que m’he deixat les pastanagues que he comprat a la fruiteria dins de l’armariet del supermercat.
Però l’embaràs va acusar en mi l’instint de supervivència, i va fer que en alguns aspectes deixés de banda aquesta despistamenta general meva. Va aconseguir, per exemple, que vigilés més a l’hora de travessar els carrers. Vaig deixar de travessar amb aquella alegria, gairebé sense mirar, fent una ullada superficial, o encara pitjor: mirant només cap al cantó per on no vénen els cotxes (que ho feia, us ho asseguro). Encara ara conservo el recomanable costum de controlar els cotxes abans de travessar. Potser no al cent per cent, però sí al vuitanta per cent, que ja és una millora.
Fa uns dies tornava cap a casa al migdia quan vaig veure venir en sentit contrari tres homes que devien rondar la seixantena. Anaven junts, de costat, xerrant. El que em quedava a l’esquerra anava amb un bastó de cec, i caminava agafat a l’home del mig. Jo era aturada a la vorera oposada, esperant que s’encengués la llum verda del semàfor per travessar un carrer estret i per on poden girar per sorpresa els cotxes d’un carrer transitat. Els homes semblava que anaven a travessar sense mirar, quan l’home cec es va aturar en sec, fent frenar els altres dos, i va dir-los: “No es pot passar.” Devia tenir controlats els sorolls de la circulació. El cas és que tots tres van esperar-se. En aquell moment, un cotxe va començar a girar.
¿Sentir-nos vulnerables ens fa més prudents?
Però l’embaràs va acusar en mi l’instint de supervivència, i va fer que en alguns aspectes deixés de banda aquesta despistamenta general meva. Va aconseguir, per exemple, que vigilés més a l’hora de travessar els carrers. Vaig deixar de travessar amb aquella alegria, gairebé sense mirar, fent una ullada superficial, o encara pitjor: mirant només cap al cantó per on no vénen els cotxes (que ho feia, us ho asseguro). Encara ara conservo el recomanable costum de controlar els cotxes abans de travessar. Potser no al cent per cent, però sí al vuitanta per cent, que ja és una millora.
Fa uns dies tornava cap a casa al migdia quan vaig veure venir en sentit contrari tres homes que devien rondar la seixantena. Anaven junts, de costat, xerrant. El que em quedava a l’esquerra anava amb un bastó de cec, i caminava agafat a l’home del mig. Jo era aturada a la vorera oposada, esperant que s’encengués la llum verda del semàfor per travessar un carrer estret i per on poden girar per sorpresa els cotxes d’un carrer transitat. Els homes semblava que anaven a travessar sense mirar, quan l’home cec es va aturar en sec, fent frenar els altres dos, i va dir-los: “No es pot passar.” Devia tenir controlats els sorolls de la circulació. El cas és que tots tres van esperar-se. En aquell moment, un cotxe va començar a girar.
¿Sentir-nos vulnerables ens fa més prudents?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada