9 de novembre del 2010

Dic

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.