El Quim, malgrat tot, està prou bé. Malgrat el mal de coll que no el deixa empassar bé, malgrat el mal de cap que li va i li ve, malgrat aquesta punyetera i insistent picor que li formigueja tot el cos. A estones, tot i que a ralentí, va tirant. En alguns moments, però, somica pel malestar. "Mama, jo no vull tenir la varicel·la", em diu amb aquests ullets tristos, la veu trencada, el tremolor als llavis que alerta del plor imminent.
I provo de calmar-lo. Investida amb l'aplom d'una infermera experta, li ofereixo remeis dels quals exagero els beneficis. L'arrebosso de Talquistina i el faig riure dient-li que semblarà un nen de guix rosa. Li explico que és veritat que és una murga, que haurà de tenir una mica de paciència i intentar no gratar-se gaire, però que d'aquí a uns dies de descans ja estarà bé. Que no s'ha d'acostar a la Laura (creuem els dits). Dosis de petonets i carícies, portar-li el got d'aigua, acompanyar-lo al llit.
I em vénen al cap els dies que era jo la nena malalta (varicel·la, acetona, grip, mal de panxa) i la meva mare sabia tot el que calia per cuidar-me. Pols de talc, préssec en almívar, arròs bullit, un suc de taronja, acotxar-me bé entre llençols nets. "Et dutxaré i així enganyarem els virus, ja ho veuràs." Sobretot, que fos a prop. I la iaia Carme, que em feia un petó al front per determinar si m'havia pujat la febre, i aquell dia que va venir a cuidar-me m'acariciava i em deixava una galleda a tocar del llit per si em tornaven les ganes de vomitar.
La saviesa atàvica de les mares, transmesa de generació en generació, davant les malalties lleus.
La saviesa atàvica de les mares, transmesa de generació en generació, davant les malalties lleus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada