-Mama.
-Digues.
M'he tombat i el Quim m'ha allargat el palmell obert, amb una coseta remenuda al bell mig.
-¿Què és, això?
-La dent!!
Ostres! Feia dies que li ballava, però no es decidia a caure. I vet aquí que enllestint les postres, clinc-clinc, la dent ha saltat sense paracaigudes. M'ensenya el foradet que li ha quedat.
-Ha fet així -m'explica, marcant la parabòlica amb el dit índex.
-Ah! ¿I què farem?
-No ho sé.
-¿No saps què hem de fer amb la dent? ¿No te'n recordes?
-...
-¿On l'hem de posar?
-Ah! Sota el coixí!!
-Exacte!
I tornem a taula, es menja dos trossos més de poma, i remena la dent (no se'n pot estar) i ai que la perdrem.
-Mama, quan em caigui un queixal, hauré de menjar així com de costat perquè per allà no podré mastegar!! ¿I si perdés tres dents alhora...?
-Et costaria una mica més mastegar, però ja està.
-Mama, voldré fer un vídeo! Diré: "Hola, sóc el Quim, i m'ha caigut una dent!"
-Em sembla bé! Primer t'ajudo a dutxar-te, et poses el pijama, i fem el vídeo, ¿d'acord?
I mentre el dutxava, es divertia assegurant-me que tenia una dent rosa i traient la llengua pel foradet. I m'explicava que ho amagaria als de l'escola, i llavors obriria la boca de cop per ensenyar-los la novetat. A la classe, només al F., el D. i l'A. els ha caigut alguna dent.
Ja dutxat, hem enregistrat el vídeo. Li encanta que gravem vídeos, i mirar-los un cop, i un altre, i un altre, i un altre. I sobretot, fer el pallús mentre el gravem. No se'n cansa mai. I després li he fet mil fotos ("ara ensenya la boca amb el foradet", "ara ensenya la dent que ha caigut", "ara intenta no fer cara de burro, va"...) perquè en surti alguna de salvable entre els centenars d'inaprofitables per desenfocades, pels ulls tancats, per la cara estranya. S'ha mirat el vídeo i les fotografies, i ha rigut veient-se. Ens hi hem estat prou estona, però l'ocasió s'ho valia.
-Ara ja al llit, Quim.
Hem deixat la dent sota el coixí. Em temia que no podria parar de tocar-la i de comprovar i recomprovar que hi era, però no. Li he començat a fer les carícies que tant adora, i li han vingut mil dubtes. ¿El ratolí fa servir una escala per arribar fins al llit? ¿Com ho sap, que ha de venir a buscar una dent? ¿Els ratolins es cansen? ¿El ratolí té un germà que l'ajuda per si es cansa? ¿I si li deixem alguna cosa de menjar? Potser de nit em llevo a fer pipí i me'l trobo, mama!
Ha arribat un moment que m'he adonat que si no ho frenava, el debat podia durar tota la nit, i li he dit que ja prou de xerrera, que no s'amoïni que segur que el ratolí li portarà algun regal. Li hem deixat una galeta i tot.
-Però mama, i si...
-Ja prou, Quim. Va, tanca els ulls, que vingui la son.
Li he fet carícies fins que s'ha adormit. O no del tot, perquè quan m'he aixecat del llit, ell, amb els ulls tancats, m'ha dit que m'estimava molt.
El ratolí li portarà un regal xulíssim. No en tinc cap dubte!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada