Da nuces puellae

El metro s’atura a la parada, s’obren les portes i entren uns quants passatgers, no gaires. Hi ha un noi alt i esprimatxat, de cabells llargs i foscos recollits, que duu un nen rosset menut arrapat al pit en una motxilleta negra clapejada de simpàtiques rodonetes verd herba. A l’espatlla, carrega un cistellot de vímet amb una barrija-barreja de coses dins. No hi ha seients lliures. M’alço i li cedeixo el meu. Ell em somriu i rebutja amablement l’oferta.

‒No, no, gràcies. És que si sec es posa nerviós. Li agrada que estigui dempeus.

‒¿Segur?

‒Segur, segur. Gràcies.

Oh, com l’entenc. Els meus dos fills feien igual. No només reclamaven anar a coll, sinó que exigien anar en talaia. Res de seure, que no és pas tan divertit, on vas a parar. Pobra esquena. Mi-te’l, el patufet, guaitant l’escena amb aquests ullets blaus i oberts, tan feliç.

Llavors, just quan començo a fer baixar el cul per recuperar el seient, el noi s’enretira i deixa a la vista, darrere seu, un senyor gran d’esquena ampla un pèl encorbat, pell endurida pels anys. Torno a recuperar la posició vertical i li ofereixo el seient.

‒No, no! ‒diu amb un convenciment de pedra picada, una mica ofès.

‒¿Segur?

‒No, no, no!

L’home se m’acosta abruptament i gairebé m’empeny perquè torni a seure. Mig perdo l’equilibri, caic al seient de manera desgarbada. Les dues amigues adolescents que tenia assegudes al costat riuen. El noi esprimatxat, amb la mirada tota divertida, també. El meu sentit del civisme ha acabat resultant còmic, d’humor chaplinès ‒només caldria passar el tall a càmera ràpida i en blanc i negre. L’home, a tres mil·límetres del meu nas, jo encara desballestada, em diu, amb ulls intimidadors i alçant un dit índex contundent mentre em parla:

‒Cada dia camino a la sorra! Vuit quilòmetres! Cada dia! Ara sorra, ara aigua. Vuit quilòmetres cada dia!

Queda entès. No vol deixar passar que jo pugui pensar que ja no està en forma. Somric, abaixo els ulls, m’encongeixo d’espatlles.

‒D’acord, d’acord. Si no vol seure, doncs, no vol seure...

Sembla que es dóna per satisfet i se’n va vagons enllà. El públic encara riu.

‒Avui t’has guanyat el cel ‒em diu el noi esprimatxat, tot amable‒. La veritat és que sembla mentida que tan sovint ningú no s’aixequi.

Somric. De cop i volta, té una pensada. S’ajup amb el seu petit coala. A la gatzoneta, comença a remenar el batibull de coses del cistell.

‒Espera, que et donaré una cosa.

‒No, no! No m’has pas de donar res!

‒Ja ho sé, però és que t’ho vull donar ‒diu, decidit.

‒No, home, no cal.

‒Ara no ho trobo.

‒No cal, no cal.

‒Mira, aquí. No em diràs que no a dues nous, ¿no?

Me les allarga. Somric. Agafo les dues nous.

‒Vinga, va. Gràcies.

‒A tu.

Ens somriem. El tren arriba a la meva estació. M’alço, dic adéu, em diu adéu, baixo. No miro enrere i no veig si algú, finalment, s’asseu al meu lloc.

M’ha fet il·lusió, que em regalés nous. A l’andana, les encabeixo com puc a la bossa.

Clec, clec, repiquen les closques mentre avanço.