Converses amb el Quim (25)

Psicomotricitat i retallades
El Quim m'explica la cançó que ha après a la classe de psicomotricitat, i en comença a fer la coreografia:
-#Head, and shoulders, knees and toes!#
Llavors jo, que me la sé, m'hi afegeixo, cantant i seguint la coreografia amb ell. El Quim somriu. En acabat, em pregunta:
-¿A la teva escola també fas psicomotricitat?
-No, és que me la sabia de quan jo era petita. I a més, ja no faig classes a la universitat.
-¿No?
-No, ja fa temps que no. ¿No te'n recordes, que t'ho vaig explicar?
-No. ¿I per què ja no hi treballes?
-Perquè em van dir que no podien donar-me diners per la feina, perquè no en tenien. I és clar, si no em poden pagar, no puc treballar-hi. 
-Doncs molt malament, no tenir diners! T'han de donar diners! 
-Quan hi treballava sí que me'n donaven, ¿eh? Però després van veure que no podrien continuar pagant-me més, i em van dir que els sabia molt de greu, que feia bé la feina, però que no m'hi podia quedar perquè no em podien donar diners.
-Doncs haurien de tenir diners.
-Doncs sí, Quim. Tens raó...


Cilindres...
-¿Oi que el Frankenstein té la cara cilindrosa?


A l'ast
-Mama, ¿els pollastres a l'astos tenen el mateix gust que els pollastres al forn?


Comparació
El Quim es mira el cos ple de les crostetes dels grans de la varicel·la i em diu...
-¿Oi que semblo un pa de panses?


Ungles brutes
-Quim, deixa'm mirar-te les ungles. Em sembla que les tens ben endolades!
-¿Ondulades? ¿Com les patates?


Futbol
-Fa dies que no m'expliques coses del pati, Quim. ¿A què heu jugat?
-Avui hem jugat a futbol.
-Ah, molt bé.
-Jo era el Messi, l'Unai era el Xavi i el Bruno era el Puyol.
-Ah, bé. ¿I qui era el porter?
-El Hamza.
-Ah. ¿El porter sempre és el Hamza?
-Eh... No, de vegades no. Un dia el Bruno i jo érem els porters.
-Cada un en una porteria, bé.
-No, els dos a la mateixa.
-¿A la mateixa...? ¿Perquè no us marquin tants gols?
-Sí.
-Bona idea.

Varicel·la

Tots aquests granets vermells que li empigallen el cos anuncien varicel·la. L'hem diagnosticada abans d'anar a veure la pediatra, perquè els símptomes i la passa recent a l'escola semblen deixar poc lloc per al dubte. Tot i que demà ho acabarem de confirmar al CAP.

El Quim, malgrat tot, està prou bé. Malgrat el mal de coll que no el deixa empassar bé, malgrat el mal de cap que li va i li ve, malgrat aquesta punyetera i insistent picor que li formigueja tot el cos. A estones, tot i que a ralentí, va tirant. En alguns moments, però, somica pel malestar. "Mama, jo no vull tenir la varicel·la", em diu amb aquests ullets tristos, la veu trencada, el tremolor als llavis que alerta del plor imminent.

I provo de calmar-lo. Investida amb l'aplom d'una infermera experta, li ofereixo remeis dels quals exagero els beneficis. L'arrebosso de Talquistina i el faig riure dient-li que semblarà un nen de guix rosa. Li explico que és veritat que és una murga, que haurà de tenir una mica de paciència i intentar no gratar-se gaire, però que d'aquí a uns dies de descans ja estarà bé. Que no s'ha d'acostar a la Laura (creuem els dits). Dosis de petonets i carícies, portar-li el got d'aigua, acompanyar-lo al llit.

I em vénen al cap els dies que era jo la nena malalta (varicel·la, acetona, grip, mal de panxa) i la meva mare sabia tot el que calia per cuidar-me. Pols de talc, préssec en almívar, arròs bullit, un suc de taronja, acotxar-me bé entre llençols nets. "Et dutxaré i així enganyarem els virus, ja ho veuràs." Sobretot, que fos a prop. I la iaia Carme, que em feia un petó al front per determinar si m'havia pujat la febre, i aquell dia que va venir a cuidar-me m'acariciava i em deixava una galleda a tocar del llit per si em tornaven les ganes de vomitar.


La saviesa atàvica de les mares, transmesa de generació en generació, davant les malalties lleus.

Converses amb el Quim (24)

Crispetes petites
Mama: -¿Què et sembla si a la Laura, en comptes de nineta, li dic crispeta?
Quim: - :) Mama, ¿oi que nineta rima amb crispeta?
Mama: -Doncs sí.
Quim: -I una crispeta petita, ¿és una crispeteta o una crispetita?


L'universal masculí
-Mama, ¿què era una trompa de Fal·lopi?
-És per on passa l'òvul abans d'arribar a l'úter.
-Ah, sí... ¿I què era l'úter...?
-El lloc de la panxa d'una dona on, si l'òvul s'ajunta amb un espermatozou, creix un nen o una nena com tu o la Laura. I si no s'ajunta amb cap espermatozou, doncs llavors les dones tenim la regla. Allò que et vaig explicar que traiem sang, ¿te'n recordes?
-Sí. ¿I fa mal, la sang?
-La sang, no. Però de vegades sí que fa una mica de mal de panxa, quan les dones tenim la regla. Això sí.
-Doncs m'agrada ser un nen, perquè així no tindré la sang i no em farà mal la panxa. Ni tindré un nen, que em sembla que també fa mal, això.


Versionant Michel Teló
-#¡Melissa! ¡Melissa! / ¡¡¡Así no se levantaaaa!!!#
-?!?!


Cucs que caminen
-Mama, ¿els cucs poden caminar cap enrere?
-Doncs no ho sé. Em sembla que no, però no ho sé. ¿Per què m'ho preguntes?
-Perquè volia saber-ho.
-Sí, però vull dir que com és que m'ho preguntes. Si heu parlat de cucs a l'escola, o has mirat un llibre que parlava de cucs...
-No. Ho he preguntat perquè m'ha vingut de gust i ja està.
-Ah.


Crits
La Laura rondina i crida, i el Quim li diu:
-Laura, no cridis!!! Que això no és un cridatori!!


Una xicra
-Quim, ¿te'n recordes, de com es diu un trosset d'aquests de xocolata?
El Quim mira la xocolata que s'està cruspint, i diu:
-¿Nestlé?

Botons
M'assec al sofà i em descordo els botons dels pantalons per anar més còmoda. El Quim s'hi fixa i em diu rient:
-Mama, ¿què fas amb els botons dels pantalons descordats? ¿Que et penses que són unes castanyoles o què? :))
-És que així estic més còmoda!
-Doncs corda-te'ls, que fas el ridícul!

Plàtan i pistatxos
-Quim, ¿primer t'has menjat el plàtan i després els pistatxos...?
-No. Primer m'he menjat plàtan i pistatxos, després pistatxos i plàtan, i quan s'ha acabat el plàtan, llavors només pistatxos.
-Tot aclarit, doncs.


Pantis
Juguem al sofà amb uns pantis nous de la Laura. Me'n poso uns al cap i li dic que sóc un conill. El Quim es pixa de riure, n'agafa uns, se'ls posa igual, se'ls estira cap avall i em diu:
-Doncs jo sóc l'Spiderman-Conill!!! 

En un espectacle de màgia
Mag: -Y hay 26 cartas rojas. Unas, 13, se llaman corazones. Son muy románticas y tienen forma pues de corazón. Las otras rojas son rombos y tienen forma de...
Públic: -Rombo.
Mag: -Eso. Las otras 26 son negras. De estas, 13 son tréboles. Tienen una forma así con tres hojas, una forma bucólica, que quiere decir campestre, de...
Públic: -Trébol.
Mag: Claro. Y luego hay las picas, que son como un corazón al revés y tienen forma de... ¿qué es una pica? No sé.
I el Quim salta enmig del públic:
-Un lloc per rentar-se les mans i les dents!!!
[I tot el públic pixant-se de riure, i el mag sevillà sense entendre què coi ha passat.]

Sant Jordi 2012

M'agrada el dia de Sant Jordi. ¿A algú no?

La sirena

“No m’agrada la Rambla”, em diu la Maria després d’un silenci, fixant la mirada dels seus ulls prominents gentada enllà. Li responc que a mi tampoc. Sempre em fa l’efecte que aquest bullici humà m’expulsa.

Gràcies a ella i a la Carla, tinc una entrada a platea per al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Liceu. Sepultada de feina i obligacions familiars, em fa molta il·lusió tenir per un vespre un parèntesi per escoltar-la en directe des de la fila 8. Amb la sala a les fosques, surt a l’escenari amb un vestit blau marí i els cabells deixats anar, ben llargs i ondulats.

Em pensava que era un concert de la Sílvia Pérez Cruz, però em fa l’efecte que anava equivocada. Davant hi ha una sirena que furga sense compassió la nostra intimitat més profunda i recòndita, i fa supurar els sentiments que tota la vida ens han anat quedant travessats al coll en un nus. Aquesta veu teixeix melodies amb notes mai no imaginades prenyades d’una feixuguesa volàtil, d’una densitat que flueix lleugera. El dolor encarnat en música encén llàgrimes que regalimen buscant en la tebior de les galtes una mica d’escalfor abans de morir esclafades per un mocador oportú o precipitar-se amb resignació contra el genoll o a terra. I aquesta criatura d’un altre món balla enmig de les onades del caient del seu vestit. Uns braços despullats dansen dolços amb suavitat de vellut o colpegen enemics eteris amb ràbia.

No, Sílvia, no. Et penses que les teves paraules planeres entre cançó i cançó ens faran creure que ets mortal. Que aquest somriure tímid ens farà veure’t com una nena en una cerimònia que li ve gran. Que aquestes sabates de taló de vermell ens faran oblidar la teva cua de peix. Que la teva humilitat quan ens dónes les gràcies ens farà pensar que, realment, t’estem fent un favor venint a escoltar-te.

Però els que érem divendres al Liceu no hem caigut al teu parany. Els nostres cors, Ulisses sense fermalls, es van estavellar irremeiablement contra les roques dels teus esculls.

Tornant cap a casa, unes prostitutes nigerianes s’arraïmen en una cantonada de la Rambla. Em fan pensar que la vida pot ser molt cruel, molt salvatge, molt injusta. Com la mort prematura d’un pare. I ens pot regalar coses belles. Com la música de Sílvia Pérez Cruz.

De pollastre!

Enmig de la desolació del degoteig d'establiments que han anat plegant els últims anys al barri, també hi ha, a Déu gràcies, alguns negocis nous que sembla que aguanten l'envestida d'aquests temps econòmicament complicats. Uns d'aquests emprenedors són (oh, sorpresa!) uns pakistanesos que han obert un petit restaurantet on serveixen, bàsicament, durums, kebabs, falàfels i pizzes. El local és discret (no hi ha gaires taules), polit, i encara que mai no l'he vist ple com un ou, sempre s'hi acostuma a veure clientela. I és pràctic comprar-hi el sopar de tant en tant, per estalviar-te haver d'entrar a la cuina al vespre, quan ja només tens ganes d'una estona de sofà quan els nens ja dormen. Com que qui torna a casa al vespre acostumo a ser jo, he assumit el paper de compradora de durums oficial. Si fa no fa un cop per setmana, m'hi aturo per comprar-ne un parell o tres. D'això ja fa uns mesos.

El primer dia, en acostar-me al taulell, després d'un hola preceptiu vaig demanar al noi que apuntava les comandes dos durums de pollastre i un durum de vedella. Em va mirar amb ulls interrogants.

-¿Uno de pollo y dos de...?

Li ho vaig aclarir somrient, no fos cas que pogués arribar a la conclusió que els catalanoparlants som esquerps de mena. I així, l'escena es va anar, més o menys, repetint, i el noi va aprendre que pollastre vol dir pollastre, i vedella vol dir vedella. L'assiduïtat ha fet que em rebin amb un somriure i que recordin que no vull salsa picant. Fins i tot, un dia em van regalar unes patates fregides, i un altre un suc per al Quim.

El cas és, tornant enrere, que potser a la tercera o quarta visita el noi em va demanar:

-¿Tú hablas siempre en catalán? -una pregunta que denota que no se li acostumen a adreçar en la meva llengua. 

-Sí -vaig respondre somrient, no fos cas que.

-Yo no hablar, pero entiendo -va dir en el seu castellà de sioux de pel·li doblada.

-A poc a poc -se'm va acudir dir.

Quan compres durums per endur-te'ls, si són diferents, tenen la bona pensada d'apuntar-te amb retolador, a sobre del paper d'alumini, alguna indicació que permeti diferenciar-los. En el meu cas, doncs, o bé posaven una "T" o "ternera" en el de vedella, o bé una "p" o "pollo" en el de pollastre.

Abans-d'ahir, un detall petit però important va modificar una mica l'escena habitual. Abans-d'ahir, després de fer la comanda, el noi va agafar el retolador, com de costum, per posar la indicació pertinent. I abans de posar-lo a la bossa, s'ho va fer venir bé perquè em fixés que, aquest cop, hi havia escrit "pollastre". I me'n vaig adonar. I em va agradar molt el gest, és clar. Espontàniament, em va sortir un somriure esplèndid i gens forçat. Ell i els seus companys, atents a la situació perquè evidentment s'ho devien haver parlat, també van tornar-me el somriure amb complicitat. Vaig dir bona nit i vaig sortir del local, mentre sentia com reien darrere meu.

El meu marit opina que allà hi treballen molts nois que, per dir-ho finament, segurament tenen poques opcions de donar sortida a determinades necessitats fisiològiques. Poca dona corre per allà, vaja. Cosa que, al seu parer, els pot conduir a ser més amables amb mi que no pas amb clients barbuts com ell, posem per cas. Potser sí, que tot hi ajuda. Encara que jo, amb franquesa, tampoc no sóc res de l'altre dijous. ¿Però sabeu què us dic? Que no penso deixar que el meu cromosoma X i la testosterona pakistanesa ens espatllin aquest petit progrés en la normalització lingüística.

Tu, Laura

De tu, ja en sé força coses, Laura. Que et xucles el llavi de sota quan tens son, i que t'agrada adormir-te pessigant el coll de qui t'acotxa en braços. Que fas el rugit de lleó menys aterridor de la història i aixeques un índex (o els dos) per explicar que tens un any. Que et pixes de riure amb el pallasso de ton germà, que t'abraça, et fa petons i juga amb tu fent-te ganyotes, cantant-te. Que de vegades t'hi empipes, perquè et pren les joguines. Que t'agrada colpejar el piano per descobrir les notes que en surten. Que tens unes cuixes ben molsudetes i cara rodoneta de poma, de galtes infladetes i carnoses.

De tu, ja en sé força coses, Laura. Que tens la rialla fàcil, nasal i contagiosa. Que et deleixes per agafar els comandaments que, gens subtilment, deixo fora del teu abast (cosa que t'indigna). Que quan els aconsegueixes, ets feliç bavejant-los, mossegant-los i pitjant-ne els botons. Que és inútil posar-te mitjons perquè et desvius per treure-te'ls. Que saps perfectament que el biberó que he preparat és per a tu. Que consideres un insult que intentem fer-te dormir al bressol i això et fa bramar com si et perseguissin mil dimonis. Que t'han crescut quatre dents a dalt, i tres a sota, que et fan un somriure tot graciós. 

De tu, ja en sé força coses, Laura. Que amb un suport adient, et poses dreta com si res i rius, triomfal. Que quan et vull canviar els bolquers, agites els peus com si conduïssis una bicicleta invisible. Que crides "Mama!" en imperatiu. Que segurament et quedaran aquests ulls verdmarrons tan boniquets. Que no marxaries mai dels meus braços, pels quals tens una obsessió malaltissa -el teu refugi preferit, l'estança més acollidora. Que pretens menjar fruita en trossos massa grans. Que et fa riure el soroll de la batedora.


De tu, ja en sé força coses, Laura. Que saps assenyalar-me el nas quan et pregunto on és. Que reconeixes el teu nom. Que tombes el cap cada cop que escoltes música. Que esquives fer petons a la galta de ton pare perquè la barba no et fa el pes. Que quan dic no, les comissures dels llavis et baixen i al cap de dos segons comences a plorar. Que quan estàs malalta, no agafes bé el son i et bellugues sense aturador. Que els passejos sota el solet et proven. Que piques de mans contenta quan diem: "Molt bé!" Que et poses les mans al cap per fer el caragol treu banya.


I més coses, Laura. Més coses.


Costa de creure que arribarà el moment que tot això es difuminarà i el seu lloc l'ocuparan altres fites teves, altres problemes teus. La teva primera frase. El teu hipotètic primer xicot, amb més hormones que neurones.


Que important que hi siguis, nineta.


Dorms. Pau.


T'acaricio. El cel d'aquesta habitació en penombra s'omple d'estels d'una dolçor rosa d'olor de nena.