La sirena

“No m’agrada la Rambla”, em diu la Maria després d’un silenci, fixant la mirada dels seus ulls prominents gentada enllà. Li responc que a mi tampoc. Sempre em fa l’efecte que aquest bullici humà m’expulsa.

Gràcies a ella i a la Carla, tinc una entrada a platea per al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Liceu. Sepultada de feina i obligacions familiars, em fa molta il·lusió tenir per un vespre un parèntesi per escoltar-la en directe des de la fila 8. Amb la sala a les fosques, surt a l’escenari amb un vestit blau marí i els cabells deixats anar, ben llargs i ondulats.

Em pensava que era un concert de la Sílvia Pérez Cruz, però em fa l’efecte que anava equivocada. Davant hi ha una sirena que furga sense compassió la nostra intimitat més profunda i recòndita, i fa supurar els sentiments que tota la vida ens han anat quedant travessats al coll en un nus. Aquesta veu teixeix melodies amb notes mai no imaginades prenyades d’una feixuguesa volàtil, d’una densitat que flueix lleugera. El dolor encarnat en música encén llàgrimes que regalimen buscant en la tebior de les galtes una mica d’escalfor abans de morir esclafades per un mocador oportú o precipitar-se amb resignació contra el genoll o a terra. I aquesta criatura d’un altre món balla enmig de les onades del caient del seu vestit. Uns braços despullats dansen dolços amb suavitat de vellut o colpegen enemics eteris amb ràbia.

No, Sílvia, no. Et penses que les teves paraules planeres entre cançó i cançó ens faran creure que ets mortal. Que aquest somriure tímid ens farà veure’t com una nena en una cerimònia que li ve gran. Que aquestes sabates de taló de vermell ens faran oblidar la teva cua de peix. Que la teva humilitat quan ens dónes les gràcies ens farà pensar que, realment, t’estem fent un favor venint a escoltar-te.

Però els que érem divendres al Liceu no hem caigut al teu parany. Els nostres cors, Ulisses sense fermalls, es van estavellar irremeiablement contra les roques dels teus esculls.

Tornant cap a casa, unes prostitutes nigerianes s’arraïmen en una cantonada de la Rambla. Em fan pensar que la vida pot ser molt cruel, molt salvatge, molt injusta. Com la mort prematura d’un pare. I ens pot regalar coses belles. Com la música de Sílvia Pérez Cruz.