“No m’agrada la Rambla”, em diu la Maria després d’un
silenci, fixant la mirada dels seus ulls prominents gentada enllà. Li responc
que a mi tampoc. Sempre em fa l’efecte que aquest bullici humà m’expulsa.
Gràcies a ella i a la Carla, tinc una entrada a platea per
al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Liceu. Sepultada de feina i obligacions
familiars, em fa molta il·lusió tenir per un vespre un parèntesi per
escoltar-la en directe des de la fila 8. Amb la sala a les fosques, surt a
l’escenari amb un vestit blau marí i els cabells deixats anar, ben llargs i
ondulats.
Em pensava que era un concert de la Sílvia Pérez Cruz, però
em fa l’efecte que anava equivocada. Davant hi ha una sirena que furga sense
compassió la nostra intimitat més profunda i recòndita, i fa supurar els
sentiments que tota la vida ens han anat quedant travessats al coll en un nus. Aquesta
veu teixeix melodies amb notes mai no imaginades prenyades d’una feixuguesa
volàtil, d’una densitat que flueix lleugera. El dolor encarnat en música encén
llàgrimes que regalimen buscant en la tebior de les galtes una mica d’escalfor
abans de morir esclafades per un mocador oportú o precipitar-se amb resignació
contra el genoll o a terra. I aquesta criatura d’un altre món balla enmig de
les onades del caient del seu vestit. Uns braços despullats dansen dolços amb
suavitat de vellut o colpegen enemics eteris amb ràbia.
No, Sílvia, no. Et penses que les teves paraules planeres
entre cançó i cançó ens faran creure que ets mortal. Que aquest somriure tímid
ens farà veure’t com una nena en una cerimònia que li ve gran. Que aquestes
sabates de taló de vermell ens faran oblidar la teva cua de peix. Que la teva
humilitat quan ens dónes les gràcies ens farà pensar que, realment, t’estem
fent un favor venint a escoltar-te.
Però els que érem divendres al Liceu no hem caigut al teu
parany. Els nostres cors, Ulisses sense fermalls, es van estavellar irremeiablement
contra les roques dels teus esculls.
Tornant cap a casa, unes prostitutes nigerianes s’arraïmen
en una cantonada de la Rambla. Em fan pensar que la vida pot ser molt cruel, molt salvatge, molt
injusta. Com la mort prematura d’un pare. I ens pot regalar coses belles. Com
la música de Sílvia Pérez Cruz.
2 comentaris:
Preciós, Gemma.
moltes gràcies, gemma.
Publica un comentari a l'entrada