De pollastre!

Enmig de la desolació del degoteig d'establiments que han anat plegant els últims anys al barri, també hi ha, a Déu gràcies, alguns negocis nous que sembla que aguanten l'envestida d'aquests temps econòmicament complicats. Uns d'aquests emprenedors són (oh, sorpresa!) uns pakistanesos que han obert un petit restaurantet on serveixen, bàsicament, durums, kebabs, falàfels i pizzes. El local és discret (no hi ha gaires taules), polit, i encara que mai no l'he vist ple com un ou, sempre s'hi acostuma a veure clientela. I és pràctic comprar-hi el sopar de tant en tant, per estalviar-te haver d'entrar a la cuina al vespre, quan ja només tens ganes d'una estona de sofà quan els nens ja dormen. Com que qui torna a casa al vespre acostumo a ser jo, he assumit el paper de compradora de durums oficial. Si fa no fa un cop per setmana, m'hi aturo per comprar-ne un parell o tres. D'això ja fa uns mesos.

El primer dia, en acostar-me al taulell, després d'un hola preceptiu vaig demanar al noi que apuntava les comandes dos durums de pollastre i un durum de vedella. Em va mirar amb ulls interrogants.

-¿Uno de pollo y dos de...?

Li ho vaig aclarir somrient, no fos cas que pogués arribar a la conclusió que els catalanoparlants som esquerps de mena. I així, l'escena es va anar, més o menys, repetint, i el noi va aprendre que pollastre vol dir pollastre, i vedella vol dir vedella. L'assiduïtat ha fet que em rebin amb un somriure i que recordin que no vull salsa picant. Fins i tot, un dia em van regalar unes patates fregides, i un altre un suc per al Quim.

El cas és, tornant enrere, que potser a la tercera o quarta visita el noi em va demanar:

-¿Tú hablas siempre en catalán? -una pregunta que denota que no se li acostumen a adreçar en la meva llengua. 

-Sí -vaig respondre somrient, no fos cas que.

-Yo no hablar, pero entiendo -va dir en el seu castellà de sioux de pel·li doblada.

-A poc a poc -se'm va acudir dir.

Quan compres durums per endur-te'ls, si són diferents, tenen la bona pensada d'apuntar-te amb retolador, a sobre del paper d'alumini, alguna indicació que permeti diferenciar-los. En el meu cas, doncs, o bé posaven una "T" o "ternera" en el de vedella, o bé una "p" o "pollo" en el de pollastre.

Abans-d'ahir, un detall petit però important va modificar una mica l'escena habitual. Abans-d'ahir, després de fer la comanda, el noi va agafar el retolador, com de costum, per posar la indicació pertinent. I abans de posar-lo a la bossa, s'ho va fer venir bé perquè em fixés que, aquest cop, hi havia escrit "pollastre". I me'n vaig adonar. I em va agradar molt el gest, és clar. Espontàniament, em va sortir un somriure esplèndid i gens forçat. Ell i els seus companys, atents a la situació perquè evidentment s'ho devien haver parlat, també van tornar-me el somriure amb complicitat. Vaig dir bona nit i vaig sortir del local, mentre sentia com reien darrere meu.

El meu marit opina que allà hi treballen molts nois que, per dir-ho finament, segurament tenen poques opcions de donar sortida a determinades necessitats fisiològiques. Poca dona corre per allà, vaja. Cosa que, al seu parer, els pot conduir a ser més amables amb mi que no pas amb clients barbuts com ell, posem per cas. Potser sí, que tot hi ajuda. Encara que jo, amb franquesa, tampoc no sóc res de l'altre dijous. ¿Però sabeu què us dic? Que no penso deixar que el meu cromosoma X i la testosterona pakistanesa ens espatllin aquest petit progrés en la normalització lingüística.