Converses amb la Laura (9)

El conductor

‒Mama, hi ha un conduista dins del cotxe.

La síndria

‒La síndria sembla enamorada!

‒¿Ah, sí? I per què, a veure.

‒Perquè és mamella.
‒¿I si és vermella és com si estigués enamorada? A veure, explica-m'ho més bé, això.

‒Perquè si som enamorats, tenim les galtes mamelles!
:-)

Trastos

Tieta: ‒Va, trastos.
Laura: ‒Tieta, no ens agrada que ens diguis trastos, millor que em diguis reina. O millor princesa.
Quim: ‒I a mi, Quim.

En anglès

‒Mama, llegeix el conte en anglès.

‒No en sé, aquest és en català i no te'l sé anar traduint a l'anglès...
‒Jo sí.

‒¿Ah, sí?

‒Sí. Mira: "Geladafdfdafdamljoeinpolmpeolaocavafafdalk faoidañlk..."

Anar a saltar

‒Mama, ¿anirem a saltar?

‒¿A saltar?
‒Tu ho has dit abans.

‒¿Jo?

‒Sí.

‒...

‒Així, boing, boing.
‒Sí, ja sé què vol dir saltar, però... Ah! Ha, ha! He dit votar! Però no és votar de saltar, bonica.

‒¿No?

‒No. Votarem per escollir els nostres representants electes a les institucions europees.

‒...

‒¿Què, m'has entès? Ha, ha!
‒...

‒...

‒Mama, ¿què vol dir "ni idea"?

‒Vol dir: "No en sé res, de tot això!"

‒Ni idea.

La reflexió (1)

Em sembla que hauria de començar a posar-me les cremes hidratants que em compro. (O deixar de comprar-ne.)

Escrigui, escrigui [o de fer deures]

Escrigui, escrigui, em diu. Allò, com qui diu, tu obre l’aixeta, que ja veuràs com raja aigua a borbollons, eh? Miri que naltros no obrim blogs per passar rasquetes pel verdet, no sé si m’explícut. Que put a resclosit, que cal obrir porticons i batents i que corri l’oratge, senyora meva! I no em surti amb la canalla, que això de viure a les costelles dels fills, no em faci parlar, és cosa lletja, marededéusinyor, on s’és vist. Que qui matina fa farina i no hi ha mandra que no esbravi una bona pandiculació. Vós feu saltironar els dits per les lletres aquelles que després surten per la tele de l’ordinador, i a triomfar, que se veu que la internet va que vola i per poc que t’hi esforcis te llegeixen a l’altra punta de món, ves qui ho entén, però diu que és així, eh? I no s’hi val a fer l’agafa-sopes, que feina feta no fa destorb, i vós ja trigueu massa a aparcar el cul a la cadira i ajuntar lletres. No que sí?

Retrat d'una damisel·la

M'honora que L.O., experta en història de la moda i autora d'obres de referència obligada com Estil rima amb vinil, s'hagi dignat a comentar al portal Fashion life el look que vaig dur al casament de la meva germana. Us copio aquí la seva crítica, perquè l'allau de consultes ha fet petar avui el servidor del portal i probablement no hi tindreu accés.

EL CASORI DE L'ANY EN EXCLUSIVA, CONVIDAT A CONVIDAT

RETRAT D'UNA DAMISEL·LA: TOTS ELS PORTS ES DIUEN SEGONA

Un vestit d'una discreció provocadora amb l'elegància com els vents a favor. De coll rodó mitjà, reticent a la generositat en posició formal, tal com requereix l'ocasió [subratllem-ho], però amb prou perspicàcia per insinuar (i només insinuar) que la model està tocada per la gràcia de l'harmonia femenina. L'estructura en dues parts amb costura sotabust, a més, ressalta aquesta franca esveltesa. La caiguda pendular i l'acabat en baixauli enalteixen la figura, i el toc sorprenent és justament el tall inferior, que mostra com un desafiament uns genolls esculpits per les mans de Michelangelo i gairebé deu centímetres (sospirats un a un pel públic) de recte anterior tornejat. Bossa, mitges i sabates planes negres i sense estridències esdeven els traços de senzillesa que acaben d’alçar el conjunt al punt més alt del pòdium de la distinció.

L'aposta per l'estampat no es mereix altra nota que la del deu. Si bé en certes ocasions informals havíem pogut entrellucar uns indicis d’atreviment (no oblidem aquell celebrat jersei cenyit entretempo de coll quadrangular i motius florals compassé de dies enrere), es tractava d’un estil que se’ns havia vetat fins ara en aparicions vip. Aquest trencament total de la línia a què ens tenia acostumats és la mà guanyadora d'un joc en què volíem perdre però que no sabíem que havia vingut a guanyar amb tanta rotunditat, i és que el contrapunt del mocador, negre rigorós en filicàndria, és equiparable al ram absent, i tots sabem que això és el màxim a què aspira una dama. L'elecció de portar-lo en necklace i deixant en rectilini és un altre dels asos de la combinació, i no cal dir-ne els perquès, però no ens estarem d'insistir-hi per prendre'n exemple: primer, perquè li emmarca el rostre (i a veure quantes atrevides es poden permetre el gust d'anar gairebé en nude, però per al bé de les lectores, aquí no hi farem sang), coronat amb un gràcil i natural pentinat de llis frisbulat, serrell modulat i puntes amb vol, i segon, perquè el caient en vertical gairebé arrelat condueix la mirada a tot el conjunt i evoca les corbes que només se suggereixen en caminar. El contrast entre el negre i l'anell d'enllaç amb el negre és un dels detalls que serà imitat en massa. Les ulleres de pasta lila forneixen l’imprescindible toc de color que qualsevol casament en primavera reclama a crits, i les arracades, que fan dringar unes dolces brillantors tornassolades, resulten un cant a l’alegria de tan especial ocasió.

Un conjunt, doncs, que fa emmudir en plantada i guanya enters exponencials en moviment, molt portador però alhora només portable per molt poques escollides. Mereix el qualificatiu de sublim.

Converses amb la Laura (8)

Ferida al coll

‒Mama, tens una ferida al coll!

‒No m'estranya, sempre me'l masegues. Segur que me l'has feta tu.

‒Potser han estat monstres!!!

Regal d'aniversari

Quim: ‒Laura, quan sigui el teu aniversari, ¿quin regal voldràs? ¿Un DVD de la Maisy?

Laura: ‒No. Un regal rosa.

Quim: ‒¿Un regal rosa? ¿Un regal embolicat de paper rosa?

Laura: ‒Sí.

Quim: ‒¿I què hi haurà, dins?

Laura: ‒Un DVD de la Maisy.

Quim i mama: ‒Ha, ha, ha, ha!!!

Sorolls sospitosos (i diplomàcia)

‒Amb el sol que fa, i em sembla que he sentit un tro, ¿eh?

‒No és un tro, mama! M'HE TIRAT DOS PETS A TOPEEE!!!

Nit de Reis

Laura: ‒Mama, ¿el Quim què ha escrit?

Mama: ‒¿El que ha escrit per a tu a la carta, vols dir?

Laura: ‒Sí.

Mama: ‒Mmm... L'escola de la Pepa, ¿no?

Laura: ‒Sí, l'escola de la Pepa! :-D
Mama: ‒I un conte de la Maisy.

Laura: ‒Són dos regals! :-)

Mama: ‒Sí.

Laura: ‒I portaran els Reis! :-)

Quim: ‒Sí. Si has fet bondat, te'ls portaran els Reis. Segur que sí!

Mama: ‒Dos regals són molts regals! No cal més.
[Aquesta és la meva filla!!!]

Ordeno y mando

‒Tu ets una ordeno y mando, ¿eh?

‒Ordeno y mambo!

Converses amb el Quim (43)

Puntualitat

Mama: ‒Mira que puntuals que som avui! Som els segons!

Quim: ‒Som els pemprimers!

Mama: ‒Ha, ha! Com els penúltims, no?
Quim: ‒Clar: penúltims, pemprimers!

Disparitat de criteris

Mama: ‒Mare meva!

Quim: ‒Per què dius "mare meva"?

Mama: ‒Perquè mirava si feien cap pel·lícula interessant aquesta tarda, i veig que en fan una que em sembla que és molt dolenta.
Quim: ‒Quina?

Mama: ‒Una que es diu Karate dog.

Quim: ‒Karate dog?

Mama: ‒Va d'un gos que parla i fa karate.
Quim: ‒UAL·LA! LA VULL VEURE!!!!

Números famosos

Quim: ‒Mama, per què a tot arreu surt el número 365?

Mama: ‒Bona pregunta. A veure, on l'has vist?

Quim: ‒A casa hi ha un llibre de 365 endevinalles, a l'escola hi ha un llibre de  365 dites, i aquesta botiga es diu 365, també.
Mama: ‒I tu per què creus que surt a tants llocs?
Quim: ‒Perquè és un número famós?
Mama: ‒Famós per què?
Quim: ‒No ho sé. És un número de Picasso?
Mama: ‒Què vols dir? Que Picasso va pintar un quadre del número?
Quim: ‒Sí...
Mama: ‒Ben pensat, però no. Vols que et digui per què?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Perquè són els dies que té l'any! Si sumes els 31 dies de gener, els 28 de febrer, els 31 de març i així tots els mesos, et surt 365 dies.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒I així, en aquests llibres, saps que pots llegir una endevinalla o una dita cada dia, i et duraran un any. I aquesta botiga es diu així perquè obre cada dia. No funciona amb els anys bixestos, però.
Quim: ‒I què és un any bixest?
[...]

Pares que s'estimen

Quim: ‒No us feu petons a la boca, marranos!

Papa: ‒Com que marranos? Què prefereixes, tenir uns pares que s'estimen o uns pares que no s'estimen?
Quim: ‒Uns pares que s'estimen, però que no es facin petons a la boca!!!!

La mare guapíssima

‒Mama, ets guapíssima.

‒¿Saps què? Em sembla que no sóc guapíssima, però m'encanta que m'ho diguis. :-)
‒Doncs jo sempre penso que ets guapíssima. T'ho dic de debò, mama. Fins i tot quan estic callat, sempre penso que ets guapíssima.

Amnèsia

‒Mama, ¿oi que si et claves un cop molt fort al cap pots tenir anestèsia i no recordar les coses?

Converses amb la Laura (7)

Ulleres noves

Mama: ‒Hola!

Laura: ‒Mama, tens ulleles!

Quim: ‒Mama, duus ulleres noves!

Mama: ‒Sí! ¿Què us semblen?

Quim: ‒Són guais! Són més guais que les altres!

Mama: ‒Que bé!

[...]

Laura: ‒Jo quan faci molt gran, molt gran, molt gran, també duré ulleles.

Mama: ‒Segurament n'hauràs de dur, sí.

Laura (posant-se "ulleres" fent una circumferència a cada mà amb els dits índex i polze): ‒Mira, ja tinc ulleles!

Jugant

‒Xo sóc una gallina, ¿d'acot?
‒Ah, bé. Hola, gallina! Que pons un ou?

‒No.

‒¿No? Doncs les gallines ponen ous...

‒Millor xelats.

‒¿Una gallina que pon gelats?

‒Sí.

‒Està bé, això.

Travessar

Papa: ‒Dóna'm la mà per travessar.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Travessar és perillós, Laura. M'has de donar la mà.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Dóna'm la mà.

Laura: ‒No hi ha dret!

Papa: ‒"No hi ha dret"?!?!?! Però si no saps ni què vol dir!!!

Laura: ‒El Quim ho diu!

El conill i la marieta

‒Mama, jo sóc un conill i tu una malieta.

‒D'acord. Hola, conill!

‒Les malietes no palan [=parlen]. No tenen boca.

De fer-se pesat

Sóc al llit amb la Laura i li vaig repetint que és una nena molt maca. Fa cara de rumiar i em diu:
‒Mama, el papa diu que quan dic "vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta", sóc pesada... [bicoqueta = biblioteca]

‒El papa diu que si dius moltes vegades el mateix, ets una pesada, ¿oi?

‒Sí.

‒M'ho dius perquè et dic moltes vegades que ets maca, ¿no?

‒Sí...

‒Ja. Mira, és veritat que moltes vegades, quan repeteixes moltes vegades el mateix, et fas pesat. Però a veure, ¿a tu t'agrada que et digui maca?

‒Sí ‒fa un somriure que fondria qualsevol cor de pedra.

‒Bé. Doncs, si a mi m'agrada dir-te maca, i a tu t'agrada que t'ho digui, les dues estem contentes, ¿no?
‒Sí!
‒Doncs ja està! Continuaré dient-te maca moltes vegades, ¿d'acord?
‒Acot! [=D'acord.]