28 d’abril del 2014

Retrat d'una damisel·la

M'honora que L.O., experta en història de la moda i autora d'obres de referència obligada com Estil rima amb vinil, s'hagi dignat a comentar al portal Fashion life el look que vaig dur al casament de la meva germana. Us copio aquí la seva crítica, perquè l'allau de consultes ha fet petar avui el servidor del portal i probablement no hi tindreu accés.

EL CASORI DE L'ANY EN EXCLUSIVA, CONVIDAT A CONVIDAT

R
ETRAT D'UNA DAMISEL·LA: TOTS ELS PORTS ES DIUEN SEGONA

Un vestit d'una discreció provocadora amb l'elegància com els vents a favor. De coll rodó mitjà, reticent a la generositat en posició formal, tal com requereix l'ocasió [subratllem-ho], però amb prou perspicàcia per insinuar (i només insinuar) que la model està tocada per la gràcia de l'harmonia femenina. L'estructura en dues parts amb costura sotabust, a més, ressalta aquesta franca esveltesa. La caiguda pendular i l'acabat en baixauli enalteixen la figura, i el toc sorprenent és justament el tall inferior, que mostra com un desafiament uns genolls esculpits per les mans de Michelangelo i gairebé deu centímetres (sospirats un a un pel públic) de recte anterior tornejat.
 Bossa, mitges i sabates planes negres i sense estridències esdeven els traços de senzillesa que acaben d’alçar el conjunt al punt més alt del pòdium de la distinció.

L'aposta per l'estampat no es mereix altra nota que la del deu. Si bé en certes ocasions informals havíem pogut entrellucar uns indicis d’atreviment (no oblidem aquell celebrat jersei cenyit entretempo de coll quadrangular i motius florals compassé de dies enrere), es tractava d’un estil que se’ns havia vetat fins ara en aparicions vip. Aquest trencament total de la línia a què ens tenia acostumats és la mà guanyadora d'un joc en què volíem perdre però que no sabíem que havia vingut a guanyar amb tanta rotunditat, i és que el contrapunt del mocador, negre rigorós en filicàndria, és equiparable al ram absent, i tots sabem que això és el màxim a què aspira una dama. L'elecció de portar-lo en necklace
 i deixant en rectilini és un altre dels asos de la combinació, i no cal dir-ne els perquès, però no ens estarem d'insistir-hi per prendre'n exemple: primer, perquè li emmarca el rostre (i a veure quantes atrevides es poden permetre el gust d'anar gairebé en nude, però per al bé de les lectores, aquí no hi farem sang), coronat amb un gràcil i natural pentinat de llis frisbulat, serrell modulat i puntes amb vol, i segon, perquè el caient en vertical gairebé arrelat condueix la mirada a tot el conjunt i evoca les corbes que només se suggereixen en caminar. El contrast entre el negre i l'anell d'enllaç amb el negre és un dels detalls que serà imitat en massa. Les ulleres de pasta lila forneixen l’imprescindible toc de color que qualsevol casament en primavera reclama a crits, i les arracades, que fan dringar unes dolces brillantors tornassolades, resulten un cant a l’alegria de tan especial ocasió.

Un conjunt, doncs, que fa emmudir en plantada i guanya enters exponencials en moviment, molt portador però alhora només portable per molt poques escollides. Mereix el qualificatiu de sublim.


18 de març del 2014

Converses amb la Laura (8)

Ferida al coll

‒Mama, tens una ferida al coll!
‒No m'estranya, sempre me'l masegues. Segur que me l'has feta tu.
‒Potser han estat monstres!!!


Regal d'aniversari

Quim: ‒Laura, quan sigui el teu aniversari, ¿quin regal voldràs? ¿Un DVD de la Maisy?
Laura: ‒No. Un regal rosa.
Quim: ‒¿Un regal rosa? ¿Un regal embolicat de paper rosa?
Laura: ‒Sí.
Quim: ‒¿I què hi haurà, dins?
Laura: ‒Un DVD de la Maisy.
Quim i mama: ‒Ha, ha, ha, ha!!!

Sorolls sospitosos (i diplomàcia)


‒Amb el sol que fa, i em sembla que he sentit un tro, ¿eh?
‒No és un tro, mama! M'HE TIRAT DOS PETS A TOPEEE!!!


Nit de Reis

Laura: ‒Mama, ¿el Quim què ha escrit?
Mama: ‒¿El que ha escrit per a tu a la carta, vols dir?
Laura: ‒Sí.
Mama: ‒Mmm... L'escola de la Pepa, ¿no?
Laura: ‒Sí, l'escola de la Pepa! :-D
Mama: ‒I un conte de la Maisy.
Laura: ‒Són dos regals! :-)
Mama: ‒Sí.
Laura: ‒I portaran els Reis! :-)
Quim: ‒Sí. Si has fet bondat, te'ls portaran els Reis. Segur que sí!
Mama: ‒Dos regals són molts regals! No cal més.
[Aquesta és la meva filla!!!]

Ordeno y mando

‒Tu ets una ordeno y mando, ¿eh?
‒Ordeno y mambo!


26 de febrer del 2014

Converses amb el Quim (43)

Puntualitat

Mama: ‒Mira que puntuals que som avui! Som els segons!
Quim: ‒Som els pemprimers!
Mama: ‒Ha, ha! Com els penúltims, no?
Quim: ‒Clar: penúltims, pemprimers!

Disparitat de criteris


Mama: ‒Mare meva!
Quim: ‒Per què dius "mare meva"?
Mama: ‒Perquè mirava si feien cap pel·lícula interessant aquesta tarda, i veig que en fan una que em sembla que és molt dolenta.
Quim: ‒Quina?
Mama: ‒Una que es diu Karate dog.
Quim: ‒Karate dog?
Mama: ‒Va d'un gos que parla i fa karate.
Quim: ‒UAL·LA! LA VULL VEURE!!!!

Números famosos


Quim: ‒Mama, per què a tot arreu surt el número 365?
Mama: ‒Bona pregunta. A veure, on l'has vist?
Quim: ‒A casa hi ha un llibre de 365 endevinalles, a l'escola hi ha un llibre de  365 dites, i aquesta botiga es diu 365, també.
Mama: ‒I tu per què creus que surt a tants llocs?
Quim: ‒Perquè és un número famós?
Mama: ‒Famós per què?
Quim: ‒No ho sé. És un número de Picasso?
Mama: ‒Què vols dir? Que Picasso va pintar un quadre del número?
Quim: ‒Sí...
Mama: ‒Ben pensat, però no. Vols que et digui per què?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Perquè són els dies que té l'any! Si sumes els 31 dies de gener, els 28 de febrer, els 31 de març i així tots els mesos, et surt 365 dies.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒I així, en aquests llibres, saps que pots llegir una endevinalla o una dita cada dia, i et duraran un any. I aquesta botiga es diu així perquè obre cada dia. No funciona amb els anys bixestos, però.
Quim: ‒I què és un any bixest?
[...]

Pares que s'estimen

Quim: ‒No us feu petons a la boca, marranos!
Papa: ‒Com que marranos? Què prefereixes, tenir uns pares que s'estimen o uns pares que no s'estimen?
Quim: ‒Uns pares que s'estimen, però que no es facin petons a la boca!!!!

La mare guapíssima


‒Mama, ets guapíssima.
‒¿Saps què? Em sembla que no sóc guapíssima, però m'encanta que m'ho diguis. :-)
‒Doncs jo sempre penso que ets guapíssima. T'ho dic de debò, mama. Fins i tot quan estic callat, sempre penso que ets guapíssima.

Amnèsia

‒Mama, ¿oi que si et claves un cop molt fort al cap pots tenir anestèsia i no recordar les coses?



11 de gener del 2014

Converses amb la Laura (7)

Ulleres noves

Mama: ‒Hola!
Laura: ‒Mama, tens ulleles!
Quim: ‒Mama, duus ulleres noves!
Mama: ‒Sí! ¿Què us semblen?
Quim: ‒Són guais! Són més guais que les altres!
Mama: ‒Que bé!
[...]
Laura: ‒Jo quan faci molt gran, molt gran, molt gran, també duré ulleles.
Mama: ‒Segurament n'hauràs de dur, sí.
Laura (posant-se "ulleres" fent una circumferència a cada mà amb els dits índex i polze): ‒Mira, ja tinc ulleles!

Jugant

‒Xo sóc una gallina, ¿d'acot?
‒Ah, bé. Hola, gallina! Que pons un ou?
‒No.
‒¿No? Doncs les gallines ponen ous...
‒Millor xelats.
‒¿Una gallina que pon gelats?
‒Sí.
‒Està bé, això.

Travessar

Papa: ‒Dóna'm la mà per travessar.
Laura: ‒No!
Papa: ‒Travessar és perillós, Laura. M'has de donar la mà.
Laura: ‒No!
Papa: ‒Dóna'm la mà.
Laura: ‒No hi ha dret!
Papa: ‒"No hi ha dret"?!?!?! Però si no saps ni què vol dir!!!
Laura: ‒El Quim ho diu!

El conill i la marieta

‒Mama, jo sóc un conill i tu una malieta.
‒D'acord. Hola, conill!
‒Les malietes no palan [=parlen]. No tenen boca.

De fer-se pesat

Sóc al llit amb la Laura i li vaig repetint que és una nena molt maca. Fa cara de rumiar i em diu:
‒Mama, el papa diu que quan dic "vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta", sóc pesada... [bicoqueta = biblioteca]
‒El papa diu que si dius moltes vegades el mateix, ets una pesada, ¿oi?
‒Sí.
‒M'ho dius perquè et dic moltes vegades que ets maca, ¿no?
‒Sí...
‒Ja. Mira, és veritat que moltes vegades, quan repeteixes moltes vegades el mateix, et fas pesat. Però a veure, ¿a tu t'agrada que et digui maca?
‒Sí ‒fa un somriure que fondria qualsevol cor de pedra.
‒Bé. Doncs, si a mi m'agrada dir-te maca, i a tu t'agrada que t'ho digui, les dues estem contentes, ¿no?
‒Sí!
‒Doncs ja està! Continuaré dient-te maca moltes vegades, ¿d'acord?
‒Acot! [=D'acord.]

20 de novembre del 2013

Converses amb el Quim (42)

Profiteroles

‒Mama! El papa ha comprat panellets de nata!

Ot el bruixot

‒Ho veus, mama? Aquesta és la seva marida. [=esposa]

Nens i adults

‒Mama, ¿què és millor, ser nen o ser gran?
‒Home, em sembla que per a unes coses és millor ser nen, i per a unes altres, gran.
‒A mi em sembla que és millor ser nen.
‒Però tu algun cop m'has dit que volies ser gran per poder fer el que volguessis, ¿no?
‒Però em sembla que és millor ser nen, perquè si ets gran et mors abans, i això és una cosa molt trista.

Agenda

‒M'agradaria que cada dia fos dilluns i divendres, dilluns i divendres, dilluns i divendres...
‒¿Ah, sí? ¿I per què?
‒Perquè els dilluns faig música i m'agrada molt, i els divendres em deixeu mirar una pel·li a la nit.

Plegar mitjons

‒Quim, si us plau, ajuda'm a plegar mitjons, que n'hi ha moltíssims.
El Quim sospira amb molta mandra, però col·labora.
‒Buf, com m'agradaria poder passar això a càmera ràpida!

Les cançons del Súper3

‒Mama! Ha dit collons! Ha dit collons!!!
‒No pot ser, home!
‒Mira, t'ho poso.
‒Bé. [...] Quim, home! Diu coiots!!!!


2 d’octubre del 2013

Converses amb el Quim (41)

Bromes

‒Pareu ja! N'estic tipa, de pipis, caques, culs, pets, penis i vulves! Pareu de fer bromes amb això!
‒¿I de baves, podem?


Abidal resant abans del partit

Quim: ‒¿Què fa?
Papa: ‒Resa. Hi ha jugadors que creuen en Déu, i que abans del partit resen i demanen no lesionar-se.
Mama: ‒O guanyar el partit...
Papa: ‒Però normalment demanen no lesionar-se.
Quim: ‒I si es lesionen, ¿ja no creuen en Déu?

El pes de l'herència

‒De debò, Quim, no entenc com pots ser tan despistat!
‒No és culpa meva! Vaig néixer així! És culpa del teu cos, em vas fer així!

Renecs

‒No diguis renecs.
‒Però els renecs no són culpa meva, ¿eh? Són culpa dels homes que se'ls van inventar!

Petons

‒Eeeeecs! Us heu fet un petó a la boca! Marranos! Us passareu baves i microbis!

Salsitxes

‒Mama, ¿les saltxitxes tenen sal?
‒Em sembla que sí que en deuen posar, quan les fan.
‒Doncs ja sé per què es diuen saltxitxes: perquè tenen sal, i tenen txitxa. Ha, ha, ha, ha!!


29 d’agost del 2013

Converses amb la Laura (6)


L'entrepà de pernil

‒Mama, vui pamil. [=Vull pernil.]
‒Té. ¿T'agrada, oi?
‒M'arada molt a pamil. És molt boníssim.


Entreteniments

Quim: ‒Mama, ¿això com es fa?
Mama: ‒Mira, has de posar a cada casella la primera lletra del que assenyalen les fletxes del dibuix. És en castellà, ¿eh? Mira, ¿aquesta fletxa número 2 què assenyala? 
Quim: ‒L'orella. En castellà és oreja.
Mama: ‒Doncs llavors a la casella 2...
Quim: ‒Hi va una o. Ah, ja ho sé fer. [...] Mama, això no surt bé. No pot ser, perquè surt Cordopf, i això no vol dir res.
Mama: ‒Deixa-m'ho veure. Ah! Mira, aquí has posat una p per pelota, ¿oi?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Però en castellà també es pot dir balón.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒¿I la f?
Quim: ‒Pel fantasma.
Mama: ‒No assenyala ben bé el fantasma, sinó l'arbre de darrere, ¿no?
Quim: ‒Llavors és Córdoba.
Mama: ‒Exacte. És el nom d'una ciutat. Córdoba. Lejana y sola. [...] La muerte me está mirando / desde las torres de Córdoba.
Laura: ‒Noooo!!!!
Mama: ‒¿I a tu què et passa? ¿Que no tens inclinació per la poesia o què?
Laura: ‒NO!
Mama: ‒¿Ah, no? Doncs anem bé.
Laura: ‒No!

Després de no sé quanta estona remugant perquè vol anar a fer la migdiada...

‒A veure, Laura! Hem vingut al llit perquè deies que volies anar a dormir amb mi, i ara resulta que no pares! ¿Vols fer el favor de dormir?
‒No tic cansada. No tinc badalls.

La papallona

‒Mia, mama! Una papo...! Una popa...! Una pipo...! Una papi...! Una popi...!
‒Ha, ha! Una papallona.
‒Sí! Allà!

Donar les gràcies

Laura: ‒Vui aigua.
Mama: ‒¿Com es demana?
Laura: ‒Pliplau.
Mama: ‒Bé ‒l'avi li omple el got‒. I ara, ¿què es diu?
Laura: ‒Quina set!