Converses amb la Laura (6)

L'entrepà de pernil

‒Mama, vui pamil. [=Vull pernil.]
‒Té. ¿T'agrada, oi?
‒M'arada molt a pamil. És molt boníssim.


Entreteniments

Quim: ‒Mama, ¿això com es fa?
Mama: ‒Mira, has de posar a cada casella la primera lletra del que assenyalen les fletxes del dibuix. És en castellà, ¿eh? Mira, ¿aquesta fletxa número 2 què assenyala? 
Quim: ‒L'orella. En castellà és oreja.
Mama: ‒Doncs llavors a la casella 2...
Quim: ‒Hi va una o. Ah, ja ho sé fer. [...] Mama, això no surt bé. No pot ser, perquè surt Cordopf, i això no vol dir res.

Mama: ‒Deixa-m'ho veure. Ah! Mira, aquí has posat una p per pelota, ¿oi?

Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Però en castellà també es pot dir balón.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒¿I la f?
Quim: ‒Pel fantasma.
Mama: ‒No assenyala ben bé el fantasma, sinó l'arbre de darrere, ¿no?
Quim: ‒Llavors és Córdoba.

Mama: ‒Exacte. És el nom d'una ciutat. Córdoba. Lejana y sola. [...] La muerte me está mirando / desde las torres de Córdoba.

Laura: ‒Noooo!!!!
Mama: ‒¿I a tu què et passa? ¿Que no tens inclinació per la poesia o què?
Laura: ‒NO!
Mama: ‒¿Ah, no? Doncs anem bé.
Laura: ‒No!

Després de no sé quanta estona remugant perquè vol anar a fer la migdiada...

‒A veure, Laura! Hem vingut al llit perquè deies que volies anar a dormir amb mi, i ara resulta que no pares! ¿Vols fer el favor de dormir?

‒No tic cansada. No tinc badalls.

La papallona

‒Mia, mama! Una papo...! Una popa...! Una pipo...! Una papi...! Una popi...!

‒Ha, ha! Una papallona.

‒Sí! Allà!

Donar les gràcies

Laura: ‒Vui aigua.
Mama: ‒¿Com es demana?
Laura: ‒Pliplau.
Mama: ‒Bé ‒l'avi li omple el got‒. I ara, ¿què es diu?
Laura: ‒Quina set!