Converses amb la Laura (8)

Ferida al coll

‒Mama, tens una ferida al coll!

‒No m'estranya, sempre me'l masegues. Segur que me l'has feta tu.

‒Potser han estat monstres!!!

Regal d'aniversari

Quim: ‒Laura, quan sigui el teu aniversari, ¿quin regal voldràs? ¿Un DVD de la Maisy?

Laura: ‒No. Un regal rosa.

Quim: ‒¿Un regal rosa? ¿Un regal embolicat de paper rosa?

Laura: ‒Sí.

Quim: ‒¿I què hi haurà, dins?

Laura: ‒Un DVD de la Maisy.

Quim i mama: ‒Ha, ha, ha, ha!!!

Sorolls sospitosos (i diplomàcia)

‒Amb el sol que fa, i em sembla que he sentit un tro, ¿eh?

‒No és un tro, mama! M'HE TIRAT DOS PETS A TOPEEE!!!

Nit de Reis

Laura: ‒Mama, ¿el Quim què ha escrit?

Mama: ‒¿El que ha escrit per a tu a la carta, vols dir?

Laura: ‒Sí.

Mama: ‒Mmm... L'escola de la Pepa, ¿no?

Laura: ‒Sí, l'escola de la Pepa! :-D
Mama: ‒I un conte de la Maisy.

Laura: ‒Són dos regals! :-)

Mama: ‒Sí.

Laura: ‒I portaran els Reis! :-)

Quim: ‒Sí. Si has fet bondat, te'ls portaran els Reis. Segur que sí!

Mama: ‒Dos regals són molts regals! No cal més.
[Aquesta és la meva filla!!!]

Ordeno y mando

‒Tu ets una ordeno y mando, ¿eh?

‒Ordeno y mambo!

Converses amb el Quim (43)

Puntualitat

Mama: ‒Mira que puntuals que som avui! Som els segons!

Quim: ‒Som els pemprimers!

Mama: ‒Ha, ha! Com els penúltims, no?
Quim: ‒Clar: penúltims, pemprimers!

Disparitat de criteris

Mama: ‒Mare meva!

Quim: ‒Per què dius "mare meva"?

Mama: ‒Perquè mirava si feien cap pel·lícula interessant aquesta tarda, i veig que en fan una que em sembla que és molt dolenta.
Quim: ‒Quina?

Mama: ‒Una que es diu Karate dog.

Quim: ‒Karate dog?

Mama: ‒Va d'un gos que parla i fa karate.
Quim: ‒UAL·LA! LA VULL VEURE!!!!

Números famosos

Quim: ‒Mama, per què a tot arreu surt el número 365?

Mama: ‒Bona pregunta. A veure, on l'has vist?

Quim: ‒A casa hi ha un llibre de 365 endevinalles, a l'escola hi ha un llibre de  365 dites, i aquesta botiga es diu 365, també.
Mama: ‒I tu per què creus que surt a tants llocs?
Quim: ‒Perquè és un número famós?
Mama: ‒Famós per què?
Quim: ‒No ho sé. És un número de Picasso?
Mama: ‒Què vols dir? Que Picasso va pintar un quadre del número?
Quim: ‒Sí...
Mama: ‒Ben pensat, però no. Vols que et digui per què?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Perquè són els dies que té l'any! Si sumes els 31 dies de gener, els 28 de febrer, els 31 de març i així tots els mesos, et surt 365 dies.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒I així, en aquests llibres, saps que pots llegir una endevinalla o una dita cada dia, i et duraran un any. I aquesta botiga es diu així perquè obre cada dia. No funciona amb els anys bixestos, però.
Quim: ‒I què és un any bixest?
[...]

Pares que s'estimen

Quim: ‒No us feu petons a la boca, marranos!

Papa: ‒Com que marranos? Què prefereixes, tenir uns pares que s'estimen o uns pares que no s'estimen?
Quim: ‒Uns pares que s'estimen, però que no es facin petons a la boca!!!!

La mare guapíssima

‒Mama, ets guapíssima.

‒¿Saps què? Em sembla que no sóc guapíssima, però m'encanta que m'ho diguis. :-)
‒Doncs jo sempre penso que ets guapíssima. T'ho dic de debò, mama. Fins i tot quan estic callat, sempre penso que ets guapíssima.

Amnèsia

‒Mama, ¿oi que si et claves un cop molt fort al cap pots tenir anestèsia i no recordar les coses?

Converses amb la Laura (7)

Ulleres noves

Mama: ‒Hola!

Laura: ‒Mama, tens ulleles!

Quim: ‒Mama, duus ulleres noves!

Mama: ‒Sí! ¿Què us semblen?

Quim: ‒Són guais! Són més guais que les altres!

Mama: ‒Que bé!

[...]

Laura: ‒Jo quan faci molt gran, molt gran, molt gran, també duré ulleles.

Mama: ‒Segurament n'hauràs de dur, sí.

Laura (posant-se "ulleres" fent una circumferència a cada mà amb els dits índex i polze): ‒Mira, ja tinc ulleles!

Jugant

‒Xo sóc una gallina, ¿d'acot?
‒Ah, bé. Hola, gallina! Que pons un ou?

‒No.

‒¿No? Doncs les gallines ponen ous...

‒Millor xelats.

‒¿Una gallina que pon gelats?

‒Sí.

‒Està bé, això.

Travessar

Papa: ‒Dóna'm la mà per travessar.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Travessar és perillós, Laura. M'has de donar la mà.

Laura: ‒No!

Papa: ‒Dóna'm la mà.

Laura: ‒No hi ha dret!

Papa: ‒"No hi ha dret"?!?!?! Però si no saps ni què vol dir!!!

Laura: ‒El Quim ho diu!

El conill i la marieta

‒Mama, jo sóc un conill i tu una malieta.

‒D'acord. Hola, conill!

‒Les malietes no palan [=parlen]. No tenen boca.

De fer-se pesat

Sóc al llit amb la Laura i li vaig repetint que és una nena molt maca. Fa cara de rumiar i em diu:
‒Mama, el papa diu que quan dic "vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta, vull nar a la bicoqueta", sóc pesada... [bicoqueta = biblioteca]

‒El papa diu que si dius moltes vegades el mateix, ets una pesada, ¿oi?

‒Sí.

‒M'ho dius perquè et dic moltes vegades que ets maca, ¿no?

‒Sí...

‒Ja. Mira, és veritat que moltes vegades, quan repeteixes moltes vegades el mateix, et fas pesat. Però a veure, ¿a tu t'agrada que et digui maca?

‒Sí ‒fa un somriure que fondria qualsevol cor de pedra.

‒Bé. Doncs, si a mi m'agrada dir-te maca, i a tu t'agrada que t'ho digui, les dues estem contentes, ¿no?
‒Sí!
‒Doncs ja està! Continuaré dient-te maca moltes vegades, ¿d'acord?
‒Acot! [=D'acord.]

Converses amb el Quim (42)

Profiteroles

‒Mama! El papa ha comprat panellets de nata!

Ot el bruixot

‒Ho veus, mama? Aquesta és la seva marida. [=esposa]

Nens i adults

‒Mama, ¿què és millor, ser nen o ser gran?
‒Home, em sembla que per a unes coses és millor ser nen, i per a unes altres, gran.
‒A mi em sembla que és millor ser nen.
‒Però tu algun cop m'has dit que volies ser gran per poder fer el que volguessis, ¿no?
‒Però em sembla que és millor ser nen, perquè si ets gran et mors abans, i això és una cosa molt trista.

Agenda

‒M'agradaria que cada dia fos dilluns i divendres, dilluns i divendres, dilluns i divendres...
‒¿Ah, sí? ¿I per què?
‒Perquè els dilluns faig música i m'agrada molt, i els divendres em deixeu mirar una pel·li a la nit.

Plegar mitjons

‒Quim, si us plau, ajuda'm a plegar mitjons, que n'hi ha moltíssims.
El Quim sospira amb molta mandra, però col·labora.
‒Buf, com m'agradaria poder passar això a càmera ràpida!

Les cançons del Súper3

‒Mama! Ha dit collons! Ha dit collons!!!
‒No pot ser, home!
‒Mira, t'ho poso.
‒Bé. [...] Quim, home! Diu coiots!!!!

Converses amb el Quim (41)

Bromes

‒Pareu ja! N'estic tipa, de pipis, caques, culs, pets, penis i vulves! Pareu de fer bromes amb això!
‒¿I de baves, podem?


Abidal resant abans del partit

Quim: ‒¿Què fa?
Papa: ‒Resa. Hi ha jugadors que creuen en Déu, i que abans del partit resen i demanen no lesionar-se.

Mama: ‒O guanyar el partit...

Papa: ‒Però normalment demanen no lesionar-se.

Quim: ‒I si es lesionen, ¿ja no creuen en Déu?

El pes de l'herència

‒De debò, Quim, no entenc com pots ser tan despistat!

‒No és culpa meva! Vaig néixer així! És culpa del teu cos, em vas fer així!

Renecs

‒No diguis renecs.
‒Però els renecs no són culpa meva, ¿eh? Són culpa dels homes que se'ls van inventar!

Petons

‒Eeeeecs! Us heu fet un petó a la boca! Marranos! Us passareu baves i microbis!

Salsitxes

‒Mama, ¿les saltxitxes tenen sal?
‒Em sembla que sí que en deuen posar, quan les fan.
‒Doncs ja sé per què es diuen saltxitxes: perquè tenen sal, i tenen txitxa. Ha, ha, ha, ha!!

Converses amb la Laura (6)

L'entrepà de pernil

‒Mama, vui pamil. [=Vull pernil.]
‒Té. ¿T'agrada, oi?
‒M'arada molt a pamil. És molt boníssim.


Entreteniments

Quim: ‒Mama, ¿això com es fa?
Mama: ‒Mira, has de posar a cada casella la primera lletra del que assenyalen les fletxes del dibuix. És en castellà, ¿eh? Mira, ¿aquesta fletxa número 2 què assenyala? 
Quim: ‒L'orella. En castellà és oreja.
Mama: ‒Doncs llavors a la casella 2...
Quim: ‒Hi va una o. Ah, ja ho sé fer. [...] Mama, això no surt bé. No pot ser, perquè surt Cordopf, i això no vol dir res.

Mama: ‒Deixa-m'ho veure. Ah! Mira, aquí has posat una p per pelota, ¿oi?

Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Però en castellà també es pot dir balón.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒¿I la f?
Quim: ‒Pel fantasma.
Mama: ‒No assenyala ben bé el fantasma, sinó l'arbre de darrere, ¿no?
Quim: ‒Llavors és Córdoba.

Mama: ‒Exacte. És el nom d'una ciutat. Córdoba. Lejana y sola. [...] La muerte me está mirando / desde las torres de Córdoba.

Laura: ‒Noooo!!!!
Mama: ‒¿I a tu què et passa? ¿Que no tens inclinació per la poesia o què?
Laura: ‒NO!
Mama: ‒¿Ah, no? Doncs anem bé.
Laura: ‒No!

Després de no sé quanta estona remugant perquè vol anar a fer la migdiada...

‒A veure, Laura! Hem vingut al llit perquè deies que volies anar a dormir amb mi, i ara resulta que no pares! ¿Vols fer el favor de dormir?

‒No tic cansada. No tinc badalls.

La papallona

‒Mia, mama! Una papo...! Una popa...! Una pipo...! Una papi...! Una popi...!

‒Ha, ha! Una papallona.

‒Sí! Allà!

Donar les gràcies

Laura: ‒Vui aigua.
Mama: ‒¿Com es demana?
Laura: ‒Pliplau.
Mama: ‒Bé ‒l'avi li omple el got‒. I ara, ¿què es diu?
Laura: ‒Quina set!

Converses amb el Quim (40)

El Quixot
‒Mama, un dia vull llegir el Quixot.
‒¿Per què ho dius? ¿Pel Mortadelo de la Mancha?
‒Sí.
‒Doncs el tenim a casa, però pensa que són dos llibres així, ¿eh? ‒dic, separant el polze i l'índex de la mà dreta.
‒¿Només així? ¿Que petits, no?
‒Així de gruixuts, home!! Jo me l'he llegit més o menys fins a la meitat. Em sembla que vaig començar-lo l'estiu que tu vas néixer. Sigui com sigui, anava tan atabalada que al final no el vaig acabar. És un llibre per a grans, però si te'l vols mirar, ja el buscarem. Ara no sé on para.
‒¿I en català es diu El Quixot de la Taca?
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒¿Per què rius, ara? ¿M'ho has dit de broma? Ha, ha!
‒Ha, ha!! No t'ho dic de broma! Mancha és taca en català! Ha, ha!
‒¿I per què rius? ¿Perquè jo ric?
‒Sí!!! Ha, ha!! Don Quixot de la Taca!!! De la Taca!!!
‒Ha, ha, ha!! La Mancha és un lloc, gamarús! En català es diu la Manxa!
‒¿I de veritat es pensa que uns molins són gegants?
‒Sí, sí. Al llibre de debò passa això, sí. Els ataca perquè es pensa que són gegants.
‒Doncs el Mortadelo de la Mancha veu una caca i es pensa que és de cérvol, i llavors el Filemó li diu: "Maese don Quijote, me parece que es una cagarruta de chucho." Ha, ha, ha!!!
‒De vegades aprens unes marranades, amb els mortadelos!!!

Ratolins

‒Mama, ¿a tu et fan por els ratolins?

‒Home, por, no ho sé. Sí que si entressin a casa no m'agradaria gens, això sí. ¿Per què m'ho preguntes?

‒Perquè als còmics, quan hi ha un ratolí, les dones pugen a una cadira i comencen a cridar: "Aaah!!! Aaaah!!!"

‒Ah! Ho dius per això! La veritat és que no em faria cap gràcia. ¿Saps què? Quan el tiet vivia a Amsterdam, un dia va entrar a la cuina i va veure un ratolinet blanc que s'escapava! Després va explicar als amics què li havia passat, i li van dir que a Amsterdam era bastant normal que passés de vegades, perquè hi havia força ratolins.

‒Home, és normal. Clar, si el nom de la ciutat comença dient "hàmster", és normal que hi hagi ratolins. Ha, ha, ha!!!

‒Ha, ha!! Acabes de fer una broma molt bona, Quim!