El metro s’atura a la parada, s’obren les portes i entren
uns quants passatgers, no gaires. Hi ha un noi alt i esprimatxat, de cabells llargs
i foscos recollits, que duu un nen rosset menut arrapat al pit en una
motxilleta negra clapejada de simpàtiques rodonetes verd herba. A l’espatlla,
carrega un cistellot de vímet amb una barrija-barreja de coses dins. No hi ha seients
lliures. M’alço i li cedeixo el meu. Ell em somriu i rebutja amablement
l’oferta.
‒No, no, gràcies. És que si sec es posa nerviós. Li agrada que estigui
dempeus.
‒¿Segur?
‒Segur, segur. Gràcies.
Oh, com l’entenc. Els meus dos fills feien igual. No només
reclamaven anar a coll, sinó que exigien anar en talaia. Res de seure, que no
és pas tan divertit, on vas a parar. Pobra esquena. Mi-te’l, el patufet,
guaitant l’escena amb aquests ullets blaus i oberts, tan feliç.
Llavors, just quan començo a fer baixar el cul per
recuperar el seient, el noi s’enretira i deixa a la vista, darrere seu, un
senyor gran d’esquena ampla un pèl encorbat, pell endurida pels anys. Torno a
recuperar la posició vertical i li ofereixo el seient.
‒No, no! ‒diu amb un convenciment de pedra picada, una mica ofès.
‒¿Segur?
‒No, no, no!
L’home se m’acosta abruptament i gairebé m’empeny perquè
torni a seure. Mig perdo l’equilibri, caic al seient de manera desgarbada. Les
dues amigues adolescents que tenia assegudes al costat riuen. El noi esprimatxat,
amb la mirada tota divertida, també. El meu sentit del civisme ha acabat
resultant còmic, d’humor chaplinès ‒només caldria passar el tall a càmera
ràpida i en blanc i negre. L’home, a tres mil·límetres del meu nas, jo encara
desballestada, em diu, amb ulls intimidadors i alçant un dit índex contundent mentre
em parla:
‒Cada dia camino a la sorra! Vuit quilòmetres! Cada dia!
Ara sorra, ara aigua. Vuit quilòmetres cada dia!
Queda entès. No vol deixar passar que jo pugui pensar que
ja no està en forma. Somric, abaixo els ulls, m’encongeixo d’espatlles.
‒D’acord, d’acord. Si no vol seure, doncs, no vol seure...
Sembla que es dóna per satisfet i se’n va vagons enllà. El
públic encara riu.
‒Avui t’has guanyat el cel ‒em diu el noi esprimatxat, tot
amable‒. La veritat és que sembla mentida que tan sovint ningú no s’aixequi.
Somric. De cop i volta, té una pensada. S’ajup amb el seu
petit coala. A la gatzoneta, comença a remenar el batibull de coses del
cistell.
‒Espera, que et donaré una cosa.
‒No, no! No m’has pas de donar res!
‒Ja ho sé, però és que t’ho vull donar ‒diu, decidit.
‒No, home, no cal.
‒Ara no ho trobo.
‒No cal, no cal.
‒Mira, aquí. No em diràs que no a dues nous, ¿no?
Me les allarga. Somric. Agafo les dues nous.
‒Vinga, va. Gràcies.
‒A tu.
Ens somriem. El tren arriba a la meva estació. M’alço, dic
adéu, em diu adéu, baixo. No miro enrere i no veig si algú, finalment, s’asseu al meu lloc.
M’ha fet il·lusió, que em regalés nous. A l’andana, les encabeixo
com puc a la bossa.
Clec, clec, repiquen les closques mentre avanço.
