Converses amb el Quim (44)

La marca DeƧigual

‒Quina gràcia, han posat la essa al revés! Però, ¿oi que ho han fet volent, mama?

El gos

‒M'agradaria que tinguéssim un gos...

‒Ja saps que no en tindrem cap. I a més, ja en tinc prou amb tres animals a casa.
‒...
‒...

‒Ho dius per nosaltres, ¿oi? Per mi, pel papa i per la Laura, ¿oi?

La hac

‒I què heu fet, aquest matí, a classe?

‒Una fitxa. Havíem d'escriure tres paraules que comencessin amb la lletra hac ‒el Quim fa un somriure trapella‒. Li he preguntat a la mestra si podia posar aquella paraulota que... ‒glups.
‒Quina paraulota...?

‒Aquella que fa: hac, o, essa, te..
‒Mira que ets...! No podem posar paraulotes, home!

‒Ha, ha! Però comença per hac!

‒Sí, però...! I què t'ha dit, la mestra?

‒Que no.
‒Ja m'ho pensava.

A l'hora d'acotxar-lo

‒Avui no puc estar-me gaire estona aquí, Quim. Haig d'acabar una feina. Si la lliuro tard, encara em renyarà el J.
‒¿I no li pots dir que estàs enfeinada perquè has de cuidar-nos?

El rei de la casa

‒Què vols de fruita, rei?
‒No em diguis rei, mama, que em fas avergonyir...
[...]
‒¿Ni vida, ni amor, ni príncep, ni...?
‒No. Digue'm Quim, ¿eh?

Llegint El petit príncep

‒Mama, ¿què són cent mil francs?
‒Els francs eren la moneda que hi havia abans a França. En comptes d'euros, tenien francs.
‒És que aquí hi diu "una casa de cent mil francs". ¿Vol dir que costa cent mil francs, o que a dins hi ha cent mil francs?
‒Aquí vol dir que costa cent mil francs.
‒Ah. Mira, aquí hi diu: "Si dieu a les persones grans: «He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...», no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir:  «He vist una casa de cent mil francs.» Aleshores exclamen: «Que bonic!»"
‒Ahà.
‒No ho entenc.
‒¿A tu què et sembla més important, que una casa sigui bonica, o que costi molts diners?
‒Que sigui bonica.
‒Doncs vol dir això. Vol dir que hi ha gent a qui només li importen les coses pels diners que costin. Que és molt trist, ¿no? Perquè el que és important és que la casa sigui bonica, ¿oi?
‒Però tu ets adulta, i no penses això.
‒Quan dius aquestes coses, Quim, no saps com m'agrada que siguis fill meu.

Fotoprix es disculpa

Després de publicar l'última entrada, Fotoprix s'ha posat en contacte amb mi per demanar-me disculpes. Tenint en compte que l'empresa no quedava gaire ben parada, em sembla just reproduir l'intercanvi de missatges que hem tingut.

1. Missatge meu 

Hola,

Arran d'un escrit al meu blog, titulat Indignació al Fotoprix i que vaig enllaçar a través de Twitter, m'heu demanat disculpes en un tuit i també que em posi en contacte amb vosaltres en aquesta adreça. Aquí em teniu, doncs.

Vagi per endavant que agraeixo les vostres disculpes.

Salutacions,

G.

2. Resposta de Fotoprix

Bon dia, G.,

Primer de tot, volem donar-te les gràcies per haver-te posat en contacte amb nosaltres.

Voldríem parlar amb la franquícia o encarregat i saber com ofereix i a qui ofereix aquest servei per tal de millorar la relació amb els nostres clients. És un servei demandat i que es sol·licita, però entenem que aquesta manera d'oferir el servei, i més per a un nen o nena, no és evidentment la més adient, ni es tracta del públic al qual es pretén arribar.

Et demanem les més sinceres disculpes.

Moltes gràcies,

Departament Web

3. Resposta meva

Bon dia,

Us agraeixo l'interès. La botiga on em va passar és la del carrer Tal número tal de Barcelona.

Salutacions,

G.


*He corregit les faltes del seu missatge. Ehem.

Indignació al Fotoprix

Entro a un Fotoprix a fer fotos de carnet per a la meva filla de tres anys. La dependenta li tira un parell de fotos, i em deixa triar la imatge que m'agradi més. Trio. Mentre la noia passa les fotos a l'ordinador, jo vigilo la nena, que trasteja per la botiga. De reüll, veig una foto de la meva filla a la pantalla de l'ordinador plena de puntets i ratlles de color blau al contorn dels ulls, al nas, a la boca. No entenc res. La dependenta em diu que ja està i m'ensenya dues imatges de costat a la pantalla. "Mira, hi ha la versió original, que és aquesta, que et surt per sis euros i noranta-cinc cèntims. I si vols, pots tenir aquesta versió millorada de la foto per dotze euros i escaig." La versió millorada és la foto de la meva filla retocada. No retoquen ombres, contrastos o zones borroses: retoquen la cara de la meva filla. M'horroritza el simple fet que m'hagin fet aquesta proposta, però sempre que em quedo en estat de xoc no reacciono fins al cap de cinc minuts. Evidentment, trio la foto normal, amb la meva filla preciosa i maquíssima i gens retocada. I que continuaria sent preciosa i maquíssima si fos guenya, si tingués les orelles grosses, si fos prima com un secall, si li faltés un braç. I tot el dia que em corren insults pel cap i ganes d'escriure a la Jade Beall. I el que més em dol és haver-los pagat el tiquet, quan hauria d'haver fotut el camp engegant-los amb una rèplica irònica i cruel. Com a mínim.

Converses amb la Laura (9)

El conductor

‒Mama, hi ha un conduista dins del cotxe.

La síndria

‒La síndria sembla enamorada!

‒¿Ah, sí? I per què, a veure.

‒Perquè és mamella.
‒¿I si és vermella és com si estigués enamorada? A veure, explica-m'ho més bé, això.

‒Perquè si som enamorats, tenim les galtes mamelles!
:-)

Trastos

Tieta: ‒Va, trastos.
Laura: ‒Tieta, no ens agrada que ens diguis trastos, millor que em diguis reina. O millor princesa.
Quim: ‒I a mi, Quim.

En anglès

‒Mama, llegeix el conte en anglès.

‒No en sé, aquest és en català i no te'l sé anar traduint a l'anglès...
‒Jo sí.

‒¿Ah, sí?

‒Sí. Mira: "Geladafdfdafdamljoeinpolmpeolaocavafafdalk faoidañlk..."

Anar a saltar

‒Mama, ¿anirem a saltar?

‒¿A saltar?
‒Tu ho has dit abans.

‒¿Jo?

‒Sí.

‒...

‒Així, boing, boing.
‒Sí, ja sé què vol dir saltar, però... Ah! Ha, ha! He dit votar! Però no és votar de saltar, bonica.

‒¿No?

‒No. Votarem per escollir els nostres representants electes a les institucions europees.

‒...

‒¿Què, m'has entès? Ha, ha!
‒...

‒...

‒Mama, ¿què vol dir "ni idea"?

‒Vol dir: "No en sé res, de tot això!"

‒Ni idea.

La reflexió (1)

Em sembla que hauria de començar a posar-me les cremes hidratants que em compro. (O deixar de comprar-ne.)

Escrigui, escrigui [o de fer deures]

Escrigui, escrigui, em diu. Allò, com qui diu, tu obre l’aixeta, que ja veuràs com raja aigua a borbollons, eh? Miri que naltros no obrim blogs per passar rasquetes pel verdet, no sé si m’explícut. Que put a resclosit, que cal obrir porticons i batents i que corri l’oratge, senyora meva! I no em surti amb la canalla, que això de viure a les costelles dels fills, no em faci parlar, és cosa lletja, marededéusinyor, on s’és vist. Que qui matina fa farina i no hi ha mandra que no esbravi una bona pandiculació. Vós feu saltironar els dits per les lletres aquelles que després surten per la tele de l’ordinador, i a triomfar, que se veu que la internet va que vola i per poc que t’hi esforcis te llegeixen a l’altra punta de món, ves qui ho entén, però diu que és així, eh? I no s’hi val a fer l’agafa-sopes, que feina feta no fa destorb, i vós ja trigueu massa a aparcar el cul a la cadira i ajuntar lletres. No que sí?

Retrat d'una damisel·la

M'honora que L.O., experta en història de la moda i autora d'obres de referència obligada com Estil rima amb vinil, s'hagi dignat a comentar al portal Fashion life el look que vaig dur al casament de la meva germana. Us copio aquí la seva crítica, perquè l'allau de consultes ha fet petar avui el servidor del portal i probablement no hi tindreu accés.

EL CASORI DE L'ANY EN EXCLUSIVA, CONVIDAT A CONVIDAT

RETRAT D'UNA DAMISEL·LA: TOTS ELS PORTS ES DIUEN SEGONA

Un vestit d'una discreció provocadora amb l'elegància com els vents a favor. De coll rodó mitjà, reticent a la generositat en posició formal, tal com requereix l'ocasió [subratllem-ho], però amb prou perspicàcia per insinuar (i només insinuar) que la model està tocada per la gràcia de l'harmonia femenina. L'estructura en dues parts amb costura sotabust, a més, ressalta aquesta franca esveltesa. La caiguda pendular i l'acabat en baixauli enalteixen la figura, i el toc sorprenent és justament el tall inferior, que mostra com un desafiament uns genolls esculpits per les mans de Michelangelo i gairebé deu centímetres (sospirats un a un pel públic) de recte anterior tornejat. Bossa, mitges i sabates planes negres i sense estridències esdeven els traços de senzillesa que acaben d’alçar el conjunt al punt més alt del pòdium de la distinció.

L'aposta per l'estampat no es mereix altra nota que la del deu. Si bé en certes ocasions informals havíem pogut entrellucar uns indicis d’atreviment (no oblidem aquell celebrat jersei cenyit entretempo de coll quadrangular i motius florals compassé de dies enrere), es tractava d’un estil que se’ns havia vetat fins ara en aparicions vip. Aquest trencament total de la línia a què ens tenia acostumats és la mà guanyadora d'un joc en què volíem perdre però que no sabíem que havia vingut a guanyar amb tanta rotunditat, i és que el contrapunt del mocador, negre rigorós en filicàndria, és equiparable al ram absent, i tots sabem que això és el màxim a què aspira una dama. L'elecció de portar-lo en necklace i deixant en rectilini és un altre dels asos de la combinació, i no cal dir-ne els perquès, però no ens estarem d'insistir-hi per prendre'n exemple: primer, perquè li emmarca el rostre (i a veure quantes atrevides es poden permetre el gust d'anar gairebé en nude, però per al bé de les lectores, aquí no hi farem sang), coronat amb un gràcil i natural pentinat de llis frisbulat, serrell modulat i puntes amb vol, i segon, perquè el caient en vertical gairebé arrelat condueix la mirada a tot el conjunt i evoca les corbes que només se suggereixen en caminar. El contrast entre el negre i l'anell d'enllaç amb el negre és un dels detalls que serà imitat en massa. Les ulleres de pasta lila forneixen l’imprescindible toc de color que qualsevol casament en primavera reclama a crits, i les arracades, que fan dringar unes dolces brillantors tornassolades, resulten un cant a l’alegria de tan especial ocasió.

Un conjunt, doncs, que fa emmudir en plantada i guanya enters exponencials en moviment, molt portador però alhora només portable per molt poques escollides. Mereix el qualificatiu de sublim.