Les excursionistes calentes

Feia anys que no tafanejava les estadístiques sobre aquest blog que Blogger posa al meu servei. I no ho feia per mandra, i perquè tenint en compte que em llegien quatre gats coneguts i mal comptats, tampoc era esperable trobar-hi cap perla. Però deu fer un parell o tres de mesos vaig començar a recalar-hi per satisfer la curiositat de saber si la meva flamant entrada a Facebook, on anuncio la publicació de nous escrits, havia fet picar algun lector nou que fes augmentar el nombre de visites. El cas és que, suposant que les dades siguin certes, m'he endut alguna sorpresa.


El primer que convé destacar és l'èxit de les converses amb el Quim. Quan anuncio a Facebook la publicació d'un nou lliurament, les consultes al blog pugen. Em pensava que aquestes anotacions probablement només ens farien gràcia a mi i al meu marit, que som els pares de la criatura, però resulta que tenen un grapadet de seguidors fidels. La Carla s'ha convertit en la presidenta del club de fans, l'Ester en la vicepresidenta primera, i la Sandra en la vicepresidenta segona (càrrecs agraïts, perquè són honorífics i no comporten cap obligació al marge de continuar seguint les converses). Hi ha qui m'ha fet saber que fins i tot en fa propaganda. Queda clar que tard o d'hora haig de buscar il·lustrador i publicar el llibre, que encara farem el primer duro i tot.


L'altra gran revelació ha estat l'origen de les visites. Una té coneguts que viuen o van de tant en tant a l'estranger, de manera que alguna visita des dels Estats Units (gràcies, Albert!), alguna visita des de Suïssa (gràcies, Xavi i Montse!) o alguna visita des d'Irlanda (gràcies, Cristina!), quadren en els meus esquemes. Ara bé, ¿d'on surten les dues visites de fa uns dos mesos des de Corea del Sud? ¿Per què regularment rebo algunes visites des de Rússia i Alemanya? ¿I per quins set sous han entrat al meu piset virtual aquest mes des del Perú?


Bé, potser alguna explicació la poden oferir les cerques dels internautes. Ja se sap que buscant informació per Google un pot anar a parar a webs inversemblants, i això inclou aquest modest blog. Internet té rareses com propiciar que vagin a petar a una entrada meva persones que buscaven "com fer una bufanda", "grip de panxa préssec en almívar", "tanga hello kitty", "remeis varicel·la" o "caragol treu banya en italià". I això sense que una servidora sàpiga cosir, ni sigui metgessa, ni dugui tangues, ni parli italià.


I si això us sembla peculiar, espereu-vos. Un dia algú va entrar al Tercer segona a partir de la cerca "estic enfadat vull les excursionistes calentes"! Qui m'havia de dir que un seguidor de Conrad Son de mal humor podria acabar aterrant al meu blog, i trobar-s'hi uns textos que poquet tenen a veure, diria jo, amb la pornografia en català. Això ho vaig descobrir dies després que s'hagués fet la cerca en qüestió, i vaig voler corroborar que Google adreçava al meu blog en fer aquesta cerca. I no ho vaig saber trobar. Potser és que en aquest lapse de dies (ja se sap que internet és una olla que bull sense parar) les pàgines van rebre modificacions que van fer canviar els resultats del cercador.


Ara, el que de ben segur que aconseguiré amb el títol d'aquest article, l'esment a Conrad Son i la inclusió de la paraula "pornografia" és tornar a fer pujar el nombre de visites. M'hi jugo un pèsol.

Converses amb el Quim (26)

Matamosques
Mama: -Mare meva! Quantes mosques!
Quim: -Haurem de portar un gas eliminant de mosques!!!


La regla explicada al meu fill
Deixo preparat un tampó al costat de la pica del lavabo. El Quim entra i se'l mira, i fa memòria d'una explicació meva de fa un temps:
Quim: -Mama, ¿oi que això és un timpà que es posa pel cul?
Mama: -Es diu tampó, Quim. I es posa a la vagina, home.
Quim: -¿I oi que el pampó és perquè no s'embrutin les calces de sang?
Mama: -El tampó. I sí.
Quim: -I perquè no s'embruti tota la casa!!!


Benzina
Prenc un cafè amb llet per esmorzar, mentre el Quim esmorza al meu costat. De cop, em pregunta:
-Mama, ¿el cafè amb llet és benzina?
-No...
-Doncs fa la mateixa pudor!!


Peixateria
-Mama, aquí diu que aquest supermercat té peixateria!!!
-Sí, per comprar peix per menjar -veig que fa cara de desil·lusió -¿Què passa, Quim?
-És que em pensava que hi havia peixos en allò de vidre, nedant...


Que quedi clar
-Quim, potser aquesta tarda anem a comprar una cafetera.
-Això no és interessant.


Somnis
-Mama, ¿saps què? M'agradaria somiar que sóc invisible!
-¿Ah, sí?
-Sí! I així si m'atropella un cotxe, doncs, em passaria pel mig i no passaria res!
-Doncs mira, així no caldria dur claus, perquè podríem travessar les portes, ¿eh?
-O ser molt, molt, molt fort! Hi podria haver una paret, i jo faria així -fa com que clava un cop de puny- i la destrossaria!! Pam!! Com el pare d'Els increïbles!!
-I també podries trencar síndries!
-Sí! Molt fort!!
-A mi m'agradaria ser elàstica. Si fos elàstica, ¿saps què faria? Si fos al sofà i tingués fred als peus, estiraria el braç fins a l'armari de l'habitació per agafar uns mitjons. Així no m'hauria d'aixecar.
-També hauries d'estirar el cap, per poder veure quins mitjons et vols posar!


Culgrossa
-Mama, tens el cul molt gros.
-No sé si m'agrada gaire, que em diguis això...
-Però si és veritat!!


Ai, ai, ai... [dedicat a la J.!]
El Quim mira la pantalla de l'ordinador mentre reviso el correu electrònic.
-Mama, ¿això què és?
-Un missatge que m'han enviat.
-Però això...
-Sí, aquest és el nom de la noia que me l'envia.
-Ai, ai, ai...!
-Què.
-Que aquí diu Puñet! Amb una "a" diu "punyeta"! Ha, ha!

Converses amb el Quim (25)

Psicomotricitat i retallades
El Quim m'explica la cançó que ha après a la classe de psicomotricitat, i en comença a fer la coreografia:
-#Head, and shoulders, knees and toes!#
Llavors jo, que me la sé, m'hi afegeixo, cantant i seguint la coreografia amb ell. El Quim somriu. En acabat, em pregunta:
-¿A la teva escola també fas psicomotricitat?
-No, és que me la sabia de quan jo era petita. I a més, ja no faig classes a la universitat.
-¿No?
-No, ja fa temps que no. ¿No te'n recordes, que t'ho vaig explicar?
-No. ¿I per què ja no hi treballes?
-Perquè em van dir que no podien donar-me diners per la feina, perquè no en tenien. I és clar, si no em poden pagar, no puc treballar-hi. 
-Doncs molt malament, no tenir diners! T'han de donar diners! 
-Quan hi treballava sí que me'n donaven, ¿eh? Però després van veure que no podrien continuar pagant-me més, i em van dir que els sabia molt de greu, que feia bé la feina, però que no m'hi podia quedar perquè no em podien donar diners.
-Doncs haurien de tenir diners.
-Doncs sí, Quim. Tens raó...


Cilindres...
-¿Oi que el Frankenstein té la cara cilindrosa?


A l'ast
-Mama, ¿els pollastres a l'astos tenen el mateix gust que els pollastres al forn?


Comparació
El Quim es mira el cos ple de les crostetes dels grans de la varicel·la i em diu...
-¿Oi que semblo un pa de panses?


Ungles brutes
-Quim, deixa'm mirar-te les ungles. Em sembla que les tens ben endolades!
-¿Ondulades? ¿Com les patates?


Futbol
-Fa dies que no m'expliques coses del pati, Quim. ¿A què heu jugat?
-Avui hem jugat a futbol.
-Ah, molt bé.
-Jo era el Messi, l'Unai era el Xavi i el Bruno era el Puyol.
-Ah, bé. ¿I qui era el porter?
-El Hamza.
-Ah. ¿El porter sempre és el Hamza?
-Eh... No, de vegades no. Un dia el Bruno i jo érem els porters.
-Cada un en una porteria, bé.
-No, els dos a la mateixa.
-¿A la mateixa...? ¿Perquè no us marquin tants gols?
-Sí.
-Bona idea.

Varicel·la

Tots aquests granets vermells que li empigallen el cos anuncien varicel·la. L'hem diagnosticada abans d'anar a veure la pediatra, perquè els símptomes i la passa recent a l'escola semblen deixar poc lloc per al dubte. Tot i que demà ho acabarem de confirmar al CAP.

El Quim, malgrat tot, està prou bé. Malgrat el mal de coll que no el deixa empassar bé, malgrat el mal de cap que li va i li ve, malgrat aquesta punyetera i insistent picor que li formigueja tot el cos. A estones, tot i que a ralentí, va tirant. En alguns moments, però, somica pel malestar. "Mama, jo no vull tenir la varicel·la", em diu amb aquests ullets tristos, la veu trencada, el tremolor als llavis que alerta del plor imminent.

I provo de calmar-lo. Investida amb l'aplom d'una infermera experta, li ofereixo remeis dels quals exagero els beneficis. L'arrebosso de Talquistina i el faig riure dient-li que semblarà un nen de guix rosa. Li explico que és veritat que és una murga, que haurà de tenir una mica de paciència i intentar no gratar-se gaire, però que d'aquí a uns dies de descans ja estarà bé. Que no s'ha d'acostar a la Laura (creuem els dits). Dosis de petonets i carícies, portar-li el got d'aigua, acompanyar-lo al llit.

I em vénen al cap els dies que era jo la nena malalta (varicel·la, acetona, grip, mal de panxa) i la meva mare sabia tot el que calia per cuidar-me. Pols de talc, préssec en almívar, arròs bullit, un suc de taronja, acotxar-me bé entre llençols nets. "Et dutxaré i així enganyarem els virus, ja ho veuràs." Sobretot, que fos a prop. I la iaia Carme, que em feia un petó al front per determinar si m'havia pujat la febre, i aquell dia que va venir a cuidar-me m'acariciava i em deixava una galleda a tocar del llit per si em tornaven les ganes de vomitar.


La saviesa atàvica de les mares, transmesa de generació en generació, davant les malalties lleus.

Converses amb el Quim (24)

Crispetes petites
Mama: -¿Què et sembla si a la Laura, en comptes de nineta, li dic crispeta?
Quim: - :) Mama, ¿oi que nineta rima amb crispeta?
Mama: -Doncs sí.
Quim: -I una crispeta petita, ¿és una crispeteta o una crispetita?


L'universal masculí
-Mama, ¿què era una trompa de Fal·lopi?
-És per on passa l'òvul abans d'arribar a l'úter.
-Ah, sí... ¿I què era l'úter...?
-El lloc de la panxa d'una dona on, si l'òvul s'ajunta amb un espermatozou, creix un nen o una nena com tu o la Laura. I si no s'ajunta amb cap espermatozou, doncs llavors les dones tenim la regla. Allò que et vaig explicar que traiem sang, ¿te'n recordes?
-Sí. ¿I fa mal, la sang?
-La sang, no. Però de vegades sí que fa una mica de mal de panxa, quan les dones tenim la regla. Això sí.
-Doncs m'agrada ser un nen, perquè així no tindré la sang i no em farà mal la panxa. Ni tindré un nen, que em sembla que també fa mal, això.


Versionant Michel Teló
-#¡Melissa! ¡Melissa! / ¡¡¡Así no se levantaaaa!!!#
-?!?!


Cucs que caminen
-Mama, ¿els cucs poden caminar cap enrere?
-Doncs no ho sé. Em sembla que no, però no ho sé. ¿Per què m'ho preguntes?
-Perquè volia saber-ho.
-Sí, però vull dir que com és que m'ho preguntes. Si heu parlat de cucs a l'escola, o has mirat un llibre que parlava de cucs...
-No. Ho he preguntat perquè m'ha vingut de gust i ja està.
-Ah.


Crits
La Laura rondina i crida, i el Quim li diu:
-Laura, no cridis!!! Que això no és un cridatori!!


Una xicra
-Quim, ¿te'n recordes, de com es diu un trosset d'aquests de xocolata?
El Quim mira la xocolata que s'està cruspint, i diu:
-¿Nestlé?

Botons
M'assec al sofà i em descordo els botons dels pantalons per anar més còmoda. El Quim s'hi fixa i em diu rient:
-Mama, ¿què fas amb els botons dels pantalons descordats? ¿Que et penses que són unes castanyoles o què? :))
-És que així estic més còmoda!
-Doncs corda-te'ls, que fas el ridícul!

Plàtan i pistatxos
-Quim, ¿primer t'has menjat el plàtan i després els pistatxos...?
-No. Primer m'he menjat plàtan i pistatxos, després pistatxos i plàtan, i quan s'ha acabat el plàtan, llavors només pistatxos.
-Tot aclarit, doncs.


Pantis
Juguem al sofà amb uns pantis nous de la Laura. Me'n poso uns al cap i li dic que sóc un conill. El Quim es pixa de riure, n'agafa uns, se'ls posa igual, se'ls estira cap avall i em diu:
-Doncs jo sóc l'Spiderman-Conill!!! 

En un espectacle de màgia
Mag: -Y hay 26 cartas rojas. Unas, 13, se llaman corazones. Son muy románticas y tienen forma pues de corazón. Las otras rojas son rombos y tienen forma de...
Públic: -Rombo.
Mag: -Eso. Las otras 26 son negras. De estas, 13 son tréboles. Tienen una forma así con tres hojas, una forma bucólica, que quiere decir campestre, de...
Públic: -Trébol.
Mag: Claro. Y luego hay las picas, que son como un corazón al revés y tienen forma de... ¿qué es una pica? No sé.
I el Quim salta enmig del públic:
-Un lloc per rentar-se les mans i les dents!!!
[I tot el públic pixant-se de riure, i el mag sevillà sense entendre què coi ha passat.]

Sant Jordi 2012

M'agrada el dia de Sant Jordi. ¿A algú no?

La sirena

“No m’agrada la Rambla”, em diu la Maria després d’un silenci, fixant la mirada dels seus ulls prominents gentada enllà. Li responc que a mi tampoc. Sempre em fa l’efecte que aquest bullici humà m’expulsa.

Gràcies a ella i a la Carla, tinc una entrada a platea per al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Liceu. Sepultada de feina i obligacions familiars, em fa molta il·lusió tenir per un vespre un parèntesi per escoltar-la en directe des de la fila 8. Amb la sala a les fosques, surt a l’escenari amb un vestit blau marí i els cabells deixats anar, ben llargs i ondulats.

Em pensava que era un concert de la Sílvia Pérez Cruz, però em fa l’efecte que anava equivocada. Davant hi ha una sirena que furga sense compassió la nostra intimitat més profunda i recòndita, i fa supurar els sentiments que tota la vida ens han anat quedant travessats al coll en un nus. Aquesta veu teixeix melodies amb notes mai no imaginades prenyades d’una feixuguesa volàtil, d’una densitat que flueix lleugera. El dolor encarnat en música encén llàgrimes que regalimen buscant en la tebior de les galtes una mica d’escalfor abans de morir esclafades per un mocador oportú o precipitar-se amb resignació contra el genoll o a terra. I aquesta criatura d’un altre món balla enmig de les onades del caient del seu vestit. Uns braços despullats dansen dolços amb suavitat de vellut o colpegen enemics eteris amb ràbia.

No, Sílvia, no. Et penses que les teves paraules planeres entre cançó i cançó ens faran creure que ets mortal. Que aquest somriure tímid ens farà veure’t com una nena en una cerimònia que li ve gran. Que aquestes sabates de taló de vermell ens faran oblidar la teva cua de peix. Que la teva humilitat quan ens dónes les gràcies ens farà pensar que, realment, t’estem fent un favor venint a escoltar-te.

Però els que érem divendres al Liceu no hem caigut al teu parany. Els nostres cors, Ulisses sense fermalls, es van estavellar irremeiablement contra les roques dels teus esculls.

Tornant cap a casa, unes prostitutes nigerianes s’arraïmen en una cantonada de la Rambla. Em fan pensar que la vida pot ser molt cruel, molt salvatge, molt injusta. Com la mort prematura d’un pare. I ens pot regalar coses belles. Com la música de Sílvia Pérez Cruz.