Encara no...

Divendres passat vaig sortir de comptes. Som a diumenge. I res. La Laura no es decideix a sortir. Dec tenir un úter acollidor. El Quim opina el mateix:
-Mama, la Laura potser diu: "Estic molt bé a la meva caseta!"
Deu ser això. I nosaltres que comptàvem que aquesta setmana ja la tindríem aquí...! No escarmentem. En qüestió de canalla, sovint val més no fer gaires plans. Són especialistes a desballestar-los.

Ahir vam anar a l'hospital. La nena no havia parat de moure's en tot el matí i jo havia anat tenint dolors. Però pel que sembla, la nena només es va encaixant a la pelvis. Ni contraccions de part, ni dilatació, ni trencament d'aigües. Au, cap a casa de nou, a esperar i esperar. Ja me'n canso, d'esperar.

Converses amb el Quim (IX)

T'acompanyo a l'hospital
-Quim, quan la Laura hagi de néixer, jo hauré d'anar a l'hospital, ¿saps?
-Jo vindré amb tu, no vull quedar-me sol.


Globus (I)
-¿Te'n recordes, de com es deia això que posen dins dels globus perquè s'enlairin sols...?
-Sí. Inflamació.


Globus (II)
El Quim té un globus que s'ha anat desinflant una mica. Li pregunto:
-¿Què li ha passat, a aquest globus?
-Té una desinflació.


Menjar saludable
-Quim, ¿vols un Huesitos? Ai, si no saps què és!
-Sí que sé què és! És un petó!
-Ha, ha! Un "besito" no! Un Huesitos!


Sentit de família (I)
-¿Saps què li ha passat al papa aquest matí? Doncs que ha apagat el despertador i s'ha tornat a adormir! Si no l'arribo a despertar jo, hauria arribat molt tard a la feina.
-Doncs jo volia que apagués el despertador i es quedés aquí amb nosaltres.


Sentit de família (II)
-Quim, ¿què et sembla si vas tu sol a comprar un gelat per les postres?
-No! Jo sol no! No tinc diners.
-Doncs jo te'n dono i ja està. Hi vas sol, ¿d'acord?
-Però no puc, sol! Em trepitjaran com al Patufet!
-Home, Quim, tampoc no ets tan petit!
-No, sol no hi vull anar...
-¿Per què no?
-Hi anem els tres perquè som una família.


Conduir
-Mama, ¿tu no condueixes?
-Mira, jo abans conduïa una mica, però fa molt de temps que no ho faig i ara n'hauria de tornar a aprendre.
-Però mama, n'hauries de saber.
-Sí, suposo que algun dia me n'hauran de tornar a ensenyar.
-Mira, jo t'ensenyo com es fa. Es fa així [i estira els braços i tanca les mans com si agafés un volant!].

Gravidesa

"¿De quant estàs? ¿De sis mesos?". Doncs no, en teoria em falten nou o deu dies per sortir de comptes. "Doncs no tens la panxa gaire grossa", em diuen. Home, si guanyar uns setze quilos no és suficient, no sé què dir-te.

Tinc la síndrome Moby Dick. Vaig passejant la meva panxa voluminosa, mentre la Laura es decideix a canviar de postura. Vet aquí un peu, vet aquí una empenteta, vet aquí que m'encaixo per baix. I bonys viatgers em deformen la rodonesa de la gravidesa, desplaçant-se d'un costat a l'altre. Dolors al sotaventre. Mal d'esquena. I com costa, tornar-te a posar dreta quan t'ajups. De tant en tant, una contracció. ¿Comptem? No, cap regularitat, encara. De moment, no cal córrer a l'hospital. La Laura té demandes: a una àvia li faria il·lusió que nasqués el mateix dia que el pare de la criatura, l'avi opina que no li fa gràcia la mateixa coincidència, el meu marit li demana que no hàgim de córrer de nit i que es decideixi a sortir quan ell sigui al meu costat i en hores de poc trànsit. Ara per ara ella no fa cabal de res, diria. Com una senyoreta en un hotel de cinc estrelles.

Jo ja en tinc ganes, de parir. Ara que falta poc, el compte enrere em sembla més lent que mai. M'imagino sovint que la tinc als braços, que dorm tranquil·la, que em mira encara que sigui per a ella un conjunt d'ombres difuminades. L'hem patida tant, aquesta nena... Amb el Quim vam tenir l'explosió de la novetat, tot engrandit, tot magnificat, un nadó de cop i volta al centre del teu món. Em fa l'efecte que amb la Laura serà diferent, serà també el plor pel dolor passat, l'alegria d'abraçar-la i saber que allò ha quedat enrere. I, en certa manera, em sembla que serà també la relativa tranquil·litat de transitar un camí fressat. En tots dos casos amb tendresa, amb amor, amb l'evidència de la fragilitat i la responsabilitat davant dels ulls...

Converses amb el Quim (VIII)

Dos vols

-Quim, ¿què és, això?

-Un bol.

-¿I què vol?

-Ha, ha! Són dos bols!

-Sí, t'he fet una broma!

Més tard...

-Mama, ¿què és, això?

-Una cadira.

-¿I què cadira? Ha, ha!

-Ha, ha! Em sembla que amb les cadires no funciona, Quim!


Tos
-Cof! Cof! Coooof!
-Òndia, Quim! ¿D'on ha sortit, aquesta tos?
-De la boca.


Construint paraules
L'ajudo a fer alguna cosa i em diu: "Mama, ets una bona ajudadora."


-Lluma'm! Lluma'm! (=Il·lumina'm!)


-¿De què eres l'encarregat, avui, a classe?
-Sóc el passador. (=el que passa llista)


-Mama, ¿t'agraden els dies solats? (=assolellats)


A la dutxa:
-Papa! L'aigua està cremosa! (=crema)


Captar la ironia
Un aparell no funciona bé. El pare del Quim diu:
-Doncs que bé.
-¿Que bé...?
-És ironia, Quim. Si dius "que bé", però en realitat vols dir "que malament!", fas ironia.


Uns dies més tard...
-Mama, m'he fet pipi a sobre.
-Doncs que bé.
-¿És ironia...?


Homonímia
-Mama, mama! Hi ha dos sols! El sol de "fa sol", i el sol d'"estic sol"!
-Molt bé, Quim. I pensa-hi bé, que encara n'hi ha un altre.
-¿Un altre? ¿Quin?
-#Do, re, mi, fa...#
-El sol del piano!!! Tres sols!

Taxis

Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.


Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.

Preparant el niu

Passo per aquella fase de les embarassades que popularment es coneix com preparar el niu. Ja em vaig acostant als vuit mesos de gestació i val la pena tenir les quatre coses més indispensables a mà, per si de cas la Laura decideix treure el cap abans d'hora. Vaig agafar les capses on desem la roba del Quim a mesura que li va quedant petita, i vaig endreçar-ho tot. Vaig triar, rentar i deixar a mà la de nadó. Ja tinc a punt la maleta de l'hospital. La llista de deures pendents, però, encara no s'ha acabat. Hem de portar el cabàs que vam deixar al traster de l'apartament dels sogres, i haig de rentar la roba de llit del bressol (no és que la desés bruta, però no em fa gràcia que hagi estat guardada dos anys i escaig). També caldrà tenir a punt la cadireta del cotxe.

Ahir vaig anar al CAP: mostres d'orina i sang per a les anàlisis de seguiment de l'embaràs, nova trobada amb aquella infermera que punxa molt bé però és antipàtica com ella sola i borda en comptes de parlar. Dijous al vespre, la que en principi ha de ser l'última ecografia.

Aquests dies se'm barregen de manera confusa l'alegria i la por. M'imagino amb la Laura als braços i se m'obre el cel. Penso en la possibilitat d'un nou entrebanc en les proves, i m'esborrono tota. "Ei", em diu ell, "som un equip!". I tant. No sé si en sabria, de jugar sola. Tinc tanta sort de tenir-lo al costat. Encara que trigui a reparar a la dutxa i estigui amb una grip de cavall. Ningú no és perfecte.

La carxofa de la dutxa

El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)