Divendres passat vaig sortir de comptes. Som a diumenge. I res. La Laura no es decideix a sortir. Dec tenir un úter acollidor. El Quim opina el mateix:
-Mama, la Laura potser diu: "Estic molt bé a la meva caseta!"
Deu ser això. I nosaltres que comptàvem que aquesta setmana ja la tindríem aquí...! No escarmentem. En qüestió de canalla, sovint val més no fer gaires plans. Són especialistes a desballestar-los.
Ahir vam anar a l'hospital. La nena no havia parat de moure's en tot el matí i jo havia anat tenint dolors. Però pel que sembla, la nena només es va encaixant a la pelvis. Ni contraccions de part, ni dilatació, ni trencament d'aigües. Au, cap a casa de nou, a esperar i esperar. Ja me'n canso, d'esperar.
2 comentaris:
Imagino que l'espera és fa llarga i més ara que és qüestió de dies o d'hores, però segur que d'aquí a res la Laura serà amb volaltres!
Diuen que sempre van una mica tard no? Pensa que cada vegada queda menys :)
Publica un comentari a l'entrada