10 de desembre del 2007

Tot a la boca

La seqüència és sempre la mateixa: el Quim veu una cosa que li crida l’atenció, estira la mà per atrapar-la i se l’endú a la boca.

Aiiiiiii! La cosa que li havia cridat l’atenció era el meu dit i, en efecte, el senyal que m’hi ha deixat evidencia que… ja li surten les dents de baix!

3 de desembre del 2007

Benvolgut Albert

Benvolgut Albert,

Ets un gamarús. T'aprecio molt, ja ho saps, però si no tens cap excusa és impresentable que encara no m'hagis trucat, tenint en compte que ja fa temps que rondes per Barcelona.

Cordialment,

Gemma

30 de novembre del 2007

Avortaments

Sempre he pensat en l’avortament amb angoixa. M’imagino a mi mateixa havent de prendre la decisió, i m’esborrono, tremolo. Pateixo. S’haurien de donar unes circumstàncies tan dures, que només suposar-les m’estremeix.

Per això la notícia sobre els avortaments il·legals que es feien en quatre clíniques privades de Barcelona m’ha posat la pell de gallina. Els detalls morbosos fan esgarrifar. He sentit parlar als mitjans de comunicació de fetus de set mesos llançats en trituradores. Si és cert, no ho puc entendre. Avui dia sobreviuen nens que neixen amb menys mesos de gestació.

Crec que han d’existir supòsits que permetin l’avortament. N’estic convençuda, perquè si ja m’imagino el cop que suposaria per a mi haver de decidir la interrupció d’un embaràs, penso que només em faltaria haver de lluitar contra la llei. Però els extrems a què sembla que arribaven aquestes clíniques sobrepassen qualsevol límit.

L’ètica, de vegades, pot tenir uns marges difusos. Però em fa l’efecte que, tal com es presenten ara per ara els fets en els mitjans, no som davant d’un dilema moral sobre el qual es pugui debatre.

23 de novembre del 2007

La bona notícia

Aquest matí el metro no funcionava. I quan finalment l’he pogut agafar, després d'uns vint minuts d’espera a l’andana de la meva estació i d’haver d’anar després en bus fins a la parada següent, resulta que es planta a prop meu un noi d’uns trenta anys, gens deixat i amb ulleres de disseny, que anava begut, amb una curiosa borratxera que no el feia tentinejar però sí xerrar pels descosits en veu alta amb tothom. Assegurava que no l’emprendria a mastegots amb ningú, però com que no me’n refiava gota he decidit baixar i pujar al metro següent. L’aventura m’ha fet arribar mitja hora tard a la feina. El dia no començava, doncs, gaire bé.

Però a mig matí, en un petit parèntesi, consulto el correu electrònic i em trobo un prometedor missatge nou. L’obro. El començo a llegir. Obro molt els ulls. Somric. I una alegria dolça em va



omplint
omplint
omplint
omplint
omplint
omplint!



A primera hora de la tarda t’he pogut telefonar. La teva veu era la viva imatge de la bona notícia que m’havies donat! Estava tan contenta, que després, quan he penjat i m’he posat a caminar, m’he sorprès i tot. Pensava que de carregar tanta felicitat em costaria mantenir l’equilibri.

20 de novembre del 2007

Arbres

Els meus orígens urbanites han posat algunes traves als meus coneixements de medi natural. Malgrat això, el meu pare hi va posar algun pedaç. Aficionat als arbres, me n’ensenyava els noms. Gràcies a ell, sento una íntima satisfacció cada cop que veig un arbre i puc anomenar-lo. Un pollancre. Un roure. Un pisardi. Una acàcia. Però també m’entristeix no reconèixer-ne tants altres. Me’ls miro i no, no hi ha manera que el nom em vingui a la llengua. I em dol, em fa ràbia.

Com el meu pare, intento transmetre els pocs que en sé al meu marit, delerosa de compartir el meu minso repertori lèxic i escampar-lo fins allà on pugui al meu voltant. Malauradament, no hi demostra gaire interès. Més aviat, i per desencís meu, hi mostra una indiferència que m’irrita una mica.

Divendres passat dinava amb companys de feina. La Mont, que d’aquestes coses n’entén, ens parlava dels roures americans que hi ha per Sant Cugat del Vallès. “N’hi ha un −explicava− que ara mateix impressiona de debò: té fulles de tres colors, a tres nivells diferents!” Això em fer recordar la tardor de fa dos anys al Jaizkibel, un paisatge embadalidor d’arbres multicolors vermells i marrons, i els cirerers d’Arenys de Munt vestits de núvies que deixen el terra encatifat de flors blanques. També em va fer pensar en la Cuqui, una amiga colombiana, que fa uns anys em deia enlluernada que mai abans no havia viscut els canvis d’estació en les plantes perquè a la seva ciutat, Bogotà, tot l’any es viu en una mateixa estació mig tardor mig hivern, de cel perpètuament enteranyinat, amb plantes sense metamorfosis estacionals. Aquí havia vist per primer cop l’esclat de la primavera, i em parlava extasiada dels brots i les flors que despertaven després de la letargia hivernal. La va impactar moltíssim, després, l’espectacle multicolor de la tardor a la Cerdanya: no tenia prou ulls per a engolir tot el ventall de tonalitats marrons, grogues, vermelles, que els arbres li oferien. La Mont vol anar a la cacera d’escenes de tardor armada amb la càmera fotogràfica. Li vaig fer prometre que em portaria la foto del roure americà tricolor.

Avui tenia temps, així que després de tot un matí amb els ulls amorrats a l’ordinador i al diari, he decidit descansar la vista i compensar-la amb un agradable passeig pels jardins de la Maternitat de Barcelona. Un espai bonic i tranquil com aquest enmig de la ciutat, amb una fascinant varietat d’arbres, és una delícia. He dedicat uns instants als arbres de l’amor, que han deixat el verd per vestir-se de groc. I m’he aturat davant de la gegantina i majestuosa magnòlia. Branques sinuoses, gruixudes, fermes, i fulles amples d’un verd fosc brillant. Una magnòlia imponent de més de dotze metres d’alt i més de quinze d’ample que convida a la reverència. I que commou quan a la primavera es guarneix pertot de contundents flors blanques d’aroma intens que impregna l’aire.

Aleshores ha començat a ploure. I com la tortuga que s’amaga a la closca, he anat a buscar refugi.

Cedir el seient

Em sorprèn, i molt, cada cop que ho llegeixo. A cada vagó del metro de Barcelona, hi ha quatre seients de color diferent a la resta, i a la finestra que tenen just darrere hi ha enganxat un rètol que diu: “És obligatori cedir aquests seients a persones que mereixen una atenció especial.” El cartellet va acompanyat dels dibuixos d’una embarassada, un home amb crosses, una persona gran amb bastó, i una dona amb una criatura en braços.

No em direu que no és d’una absurditat suprema que se suposi que només aquells quatre seients del comboi estan reservats! ¿Haig d’entendre que si sec en un altre dels seients no és necessari que m’aixequi per deixar el meu lloc a algú que ho necessita? Quan vaig formar part del col·lectiu que mereix una atenció especial, és a dir, quan tenia una panxota considerable d’embarassada, sort en vaig tenir dels passatgers que em van cedir el lloc sense preocupar-se de si ocupaven els presumptes seients reservats o no.

He pensat a escriure a Transports Metropolitans de Barcelona per demanar-los que canviïn el rètol. Només caldria canviar les paraules aquests seients per el seient, i llestos. Seria bonic, però, viure en un lloc on no calgués posar aquests rètols perquè tothom ho té tan assumit, que no és necessari fer recordatoris que obeeixen al més estricte sentit comú.


[Nota: Ara mateix (22/10/07 a les 9:40) he fet arribar a TMB el suggeriment de canvi. Ja us mantindré informats de la resposta.]

13 de novembre del 2007

Els dolors del part

- Però com pot ser, que no te’n recordis?!

No em cabia al cap. No em sabia avenir que la meva mare, havent parit tres fills (o si es vol només en comptem dos, perquè quan va donar a llum al meu germà estava anestesiada del tot) no sabés relatar-me amb detall els dolors del part. Li havia preguntat si parir feia gaire mal, i ella s’havia arronsat d’espatlles i m’havia contestat que, francament, no se’n recordava gaire, perquè un cop li havien posat la criatura als braços no hi havia tornat a pensar. I jo, doncs no ho entenia.

Ara sí que ho entenc. Fa sis mesos i mig vaig ser jo qui vaig parir un nen preciós de tres quilos, i quan en parlo amb amigues que no han passat per l’experiència em demanen, amb certa aprensió, si el dolor és suportable. Aleshores són elles les qui se sorprenen quan sóc jo qui m’arronso d’espatlles i els dic que bé, que sí, però que vaja, que val la pena i no cal fer-ne una muntanya. En el meu cas, almenys, tot va anar molt bé. I això que va ser sense epidural, perquè no hi va haver temps de cridar l’anestesista. Però hi ha dones que temen tant el moment de donar a llum (tocofòbia en argot mèdic), que s’estimen més una anestèsia total i parir per cesària. I són molts els homes que asseguren que si haguessin de ser ells els qui parissin, no es deixarien fer un fill ni bojos.

El més curiós del cas és que vaig pensar més en el part i en el dolor que em podia causar abans d’estar embarassada, que ja estant prenys. És com si el meu cos, un cop ja assabentat que havia de fer créixer una criatura dins seu, assumís l’existència del futur part i el visqués d’una manera natural, sense angoixes sobrevingudes. I ara, havent passat ja l’experiència, puc dir que he deixat de considerar que un part és una tragèdia.

No sé si això tranquil·litzarà les noies que conec que comencen a fer plans per tenir descendència. Espero que sí!

3 de novembre del 2007

Qui m'ha llançat la caca?


Ja està, l’he comprat. Fa uns dies el vaig veure a la llibreria i no me’l vaig quedar, però avui hi he anat directa i, buf!, m’he quedat l’últim que tenien. És el conte Qui m’ha llançat la caca?, amb text i il·lustracions de Ben Redlich. En Furley, un mico, està fent una becaineta tan feliç sota d’un arbre, però es lleva amb una tifa al cap. Evidentment, no li fa cap gràcia i vol descobrir qui ha estat el bromista, de manera que emprèn una recerca per a trobar el culpable. La història i els dibuixos em van fer riure molt. Suposo que en determinats cercles deu considerar-se terriblement perniciós proposar una lectura com aquesta als nens, que promou un acte tan antihigiènic i també --em sap greu revelar-vos en part el final-- la venjança.

D’acord, potser m’hauré de repensar això de llegir-l’hi al Quim si no vull córrer el risc de llevar-me un dia jo també amb una merda al cap, mentre el meu fill es delata rient per sota el nas. Però bé, reconec que el llibre l’he comprat més per a mi que per a ell. Suposo que deu tenir a veure amb aquesta curiosa fal·lera dels catalans pel món escatològic, que ens ha portat a crear la figura del caganer per al pessebre o a elaborar cançons amb lletres nostrades d’alt nivell líric com La caca de la muntanya no fa pudor / encara que la remenis amb un bastó. Justament per aquesta dèria, m’imagino que el conte de Ben Redlich triomfarà a casa nostra.

De tota manera, crec que assumiré el risc que comporta i llegiré el conte al meu fill perquè riguem plegats. Si de cas, ja farem després una sessió didàctica intensa sobre les diferències entre ficció i realitat.

26 d’octubre del 2007

Perepunyetes

Ahir vaig dinar en un restaurant de menú força acceptable. Fa poc ha canviat la concessió del servei, i de seguida vaig notar-hi alguns canvis que em feien el pes. Les taules estan distribuïdes d’una manera diferent i es veuen més polides. A més, han pintat de nou el menjador. I mentre esperes el primer plat, et porten alguna cosa per picar, un detall agradable.

Dinava sola en un racó, i no podia evitar sentir alguns comentaris que m’arribaven de la taula veïna, on menjaven quatre comensals. Una de les entaulades ho ponderava tot, i regalava les seves consideracions al sofert cambrer. “Aquest segon era força acceptable”, li engaltava amb aires de marquesa, com si fos la crítica gastronòmica que havia de decidir quantes estrelles Michelin adjudicava a l’establiment. “No és que fos bo bo, però vaja, no estava malament.” I vinga a insistir. Buf, pensava jo. Per començar, no es tracta de cap lloc selecte, i per tant certs comentaris queden del tot fora de lloc. No vull dir que si tens un cuc a l’amanida no t’hagis de queixar, però d’aquí a pretendre que el vi de la casa sigui un
Cristom Pinot Noir Eileen Vineyard del 2002 (amb 93 punts al rànquing del Wine Advocate de Robert Parker), doncs hi ha un bon tros.

Quan va arribar el moment de demanar les postres, la dona es va cobrir de glòria. “El meló és bo?”, va demanar al cambrer arrufant el nas, com donant per descomptat que dels melons, allà, no se’n podia esperar gran cosa. Sí, és clar, si et sembla ara et dirà que és fastigós, pensava jo. El noi, després d’uns segons de desconcert, li va respondre amablement que no li ho podia assegurar, perquè encara no l’havien obert. “Però si me’l porteu i no és bo, no el voldré, eh?”, rondinava la clienta. “Si no surt bo l’hi canviarem, no es preocupi”, li deia ell. “Jo ja he avisat: si és dolent el torno, eh?”, anava repetint en to amenaçador. Els seus companys de taula devien estar-ne fins al capdamunt.

Hauria volgut dir-li a aquella senyora que potser hauria estat més adequat demanar el meló sense cap comentari afegit, i que si en tastar-lo hagués tingut la mala sort de comprovar que era massa verd o insípid, ja en parlaríem. Que era sobrer suposar d’entrada que seria inacceptable. Que eren ganes de veure-hi pegues. Que si no tenia cap altra feina que donar la llauna. Que per què no ens deixava menjar en pau a tots plegats. Quines ganes d’amargar la vida al personal, carai.

22 d’octubre del 2007

El primer dia de classe

Diuen els actors amb molta experiència a l’esquena que abans de sortir a l’escenari encara senten nervis a l’estómac. És una sensació, expliquen, que una carretada d’anys dedicats a la professió no fa desaparèixer. Fins i tot n’hi ha que asseguren que si mai deixen de sentir aquest cuquet, malament rai, perquè voldrà dir que han perdut la il·lusió per la feina.

Fa només cinc anys, si no m’erro, que faig de professora. No és un gran currículum docent, però la veritat és que he notat força canvis en la manera d’encarar-me a l’ofici. El primer any, per exemple, el vaig passar molt neguitosa. Em van oferir la feina quan tot just acabava la carrera, amb cap bagatge com a ensenyant, amb quinze dies d’antelació a l’inici del curs i poquíssim material preparat a les mans. Jo mateixa veia que potser em venia una mica gros, però m’hi vaig llançar de cap perquè era una bona oportunitat. Alguns companys em deien que estava sonada, però jo els responia que pensava que era un tren que havia d’agafar. Ara, vist en la distància, no me’n penedeixo, tot i que no oblido el fart de pencar i de patir que em vaig fer. Quan una classe no anava bé, o no acabava de saber com tractar un conflicte amb algun alumne, sempre me’n donava les culpes. Em sentia una patata. Hi havia nits que no dormia bé, i algun dia havia plorat i tot. Em faltava temps per totes bandes: per preparar les classes, per corregir, per pair què era el que no funcionava i el que sí. Em sentia al bell mig del naufragi.

Ara la mar està més calmada. Sóc conscient que encara haig de millorar molt, però també m’adono que d’aquests cinc anys n’he tret profit. Per començar, sé relativitzar millor les coses. Si una classe no surt bé, doncs en prenc nota per l’any vinent i avall. He deixat de culpabilitzar-me fins a l’extenuació per la meva inoperància quan les coses no funcionen com han de funcionar, perquè flagel·lar-se fa poc profit i perquè sé repartir responsabilitats. També sé gaudir dels èxits. Alhora, continuo atenta al que pugui aprendre dels companys de feina, entre els quals encara m’acostumo a sentir petitona, tot i que provo de dissimular-ho una mica.

Però en qui més penso, és clar, és en els alumnes. Mentiria si us digués que ara sóc una professora excel·lent, però sí que us puc assegurar que, si més no, tinc la consciència tranquil·la: planifico les classes, escolto els estudiants, sóc cada curs més exigent amb ells i amb mi mateixa.

Després de la baixa per maternitat i un permís de lactància, avui és el primer dia del curs que he fet classe. Majoritàriament cares noves a les cadires, però algunes de conegudes. Cares que em trobaré a l’aula fins al mes de juny. I abans de travessar la porta, ja l’he sentit, era allà, m’esperava. Aquell petit neguit passejant-se per l’estómac.

18 d’octubre del 2007

Dies de pluja



Ahir al matí, mentre donava el pit al Quim, contemplava com plovisquejava mentre uns nuvolots de panxa de burra travessaven els finestrals del menjador. Pensava que m’esperava un bon xàfec de camí cap a la feina, però el gregal va aconseguir escombrar el cel i quan vaig sortir de casa ja feia un sol espatarrant, i l’aire era net. Que bé. La pluja m’agrada, però només quan sóc a cobert.

Els dies de pluja m’empipa mullar-me els baixos dels pantalons, m’empipa haver d’anar arrossegant el paraigua, m’empipa haver de posar la bombolla de plàstic al cotxet, m’empipa saber que els trens aniran encara amb més retard que habitualment i que hi haurà embussos de trànsit. Quan era petita i anava a escola, també era horrorós que plogués. Per començar, havia de tornar a intentar convèncer la meva mare que em deixés portar paraigua. Ella, que no sé si tenia por que amb una barnilla tragués l’ull a algú altre o que me’l tragués a mi mateixa, em vetava el paraigua i m’imposava el cangur. I al migdia, després de dinar a escola, com que no podíem jugar al pati sabia que m’encolomarien, com sempre que plovia, una pel·lícula avorridíssima d’un gos que no sé què hi feia en uns paratges nevats (com és que a ningú del centre no se li va acudir comprar-ne alguna altra?).

No sé com m’adaptaria a viure en un lloc on la pluja fos el pa de cada dia. Suposo que
t’hi deus acabar avesant. A la força els pengen, que diuen.

16 d’octubre del 2007

En somnis

Avui he somiat que l’emissora on treballo i la revista ¡Hola! pertanyien al mateix grup empresarial, i que m’oferien deixar la meva feina per passar a fer-me càrrec de la correcció lingüística de la revista. Jo quedava parada per la proposta, i mentre esperava que em concretessin els detalls de l’oferta, tot i que no m’interessava gaire, el cap d’informatius de la ràdio venia a parlar amb mi i em deia que estava molt satisfet de la meva feina, i que esperava que decidís no marxar. Quan m’he llevat he recordat el somni i m’ha fet molta gràcia, tot i que no és res de l’altre dijous.

Una vegada, estant de vacances, la meva germana i jo compartíem un llit de matrimoni. Ja s’havia fet de dia i jo estava desperta, però encara m’estava entre els llençols. De sobte, la meva germana es va girar, va mirar-me fixament i em va cridar, expeditiva: “Agafa la cantimplora!”. Perplexa, perquè no érem de campaments ni havíem d’anar d’excursió, i sobretot impactada per aquells ulls oberts i inexplicablement plens de ràbia, li vaig respondre tímidament: “Quina cantimplora?”. Ella, mentre assenyalava el buit que hi havia al matalàs entre les dues, em va etzibar en un to irritat: “Aquesta!!”. No sabia què dir, i no vaig dir res. Aleshores ella es va tombar, va esperar un segon, es va llevar, i va sortir de l’habitació. I jo em vaig quedar pensant què coi havia passat, allà. Em feia l’efecte que ella havia marxat emprenyada i tot, i jo no entenia res. Quan em vaig llevar, li vaig demanar què li havia passat. La meva germana no sabia de què li estava parlant. Quan li vaig explicar la pel·lícula, es va posar a riure i no s’ho acabava de creure. Per més ulls oberts que tingués, devia estar adormida com un soc, i no recordava res de res.

Un altre dia, el meu marit era al llit i jo encara rondava pel pis. Vaig entrar a l’habitació i ell va dir alguna cosa inintel·ligible. Em va fer l’efecte que em parlava mig adormit, així que m’hi vaig acostar. “Què?”, li vaig demanar. Ell va tornar a deixar anar una lletania incomprensible. Així que, somrient perquè m’ensumava que estava clapat, li vaig respondre: “Ho sento, però no t’entenc.” Aleshores va tombar-se en el llit, i va continuar dormint com si tal cosa. L’endemà, tampoc no recordava res.

Els somnis propis poden ser curiosos, però les incursions en somnis aliens també tenen el seu què.

14 d’octubre del 2007

Embarassades


Fa gairebé sis mesos vam tenir un fill, el Quim. Un nen preciós, rodonet i espavilat, que fa la mar de goig. Recordo que al principi de l’embaràs, quan anava sola pel carrer, no podia evitar pensar amb un somriure als llavis que estava esperant un fill, i que encara ningú no se n’adonava. Sentia que amagava un secret dolç, com l’adolescent que oculta als seus pares l’èxit d’una primera cita. Més endavant, la meva voluminosa panxota ho proclamava als quatre vents.

Fins que no vam decidir tenir una criatura no m’havia adonat del gran nombre d’embarassades que hi ha a tot arreu. En una mena de diari de l’embaràs que vaig anar redactant, vaig escriure que s’assemblava a la sensació que tens quan et posen ulleres: fins que no n’has de dur, no et fixes en tota la gent que ja en porta. T’adones que, encara que et creies una excepció, en realitat formes part de la norma. Doncs això: no parava de veure panxes grosses i arrodonides, transportadores de nadons arraulidets a l’escalforeta del ventre matern.

Després del part, però, no m’he desempallegat d’aquesta facilitat per a localitzar embarassades. De vegades, tot i que és massa suposar, fins i tot em fa l’efecte que les embarassades trien els seus recorreguts expressament per coincidir amb mi. Confesso que quan les veig encara em miro la panxa, i hi trobo a faltar una criatura.

11 d’octubre del 2007

Quan tens raó, tens raó


- Si tingués poders, aixecaria el dit així i faria que tots els cotxes d’aquest carrer tiressin un pam endavant. Així tindríem lloc per aparcar aquí mateix.

- Si tinguessis poders, potser millor que els fessis servir per tenir un cotxe i una plaça d'aparcament propis, no?

9 d’octubre del 2007

Oh, benvinguts...


A casa hem fet canvis. Ja tocava que en fes al blog, també... Benvinguts de nou a casa meva.

Abans vivia aquí.