Sempre he pensat en l’avortament amb angoixa. M’imagino a mi mateixa havent de prendre la decisió, i m’esborrono, tremolo. Pateixo. S’haurien de donar unes circumstàncies tan dures, que només suposar-les m’estremeix.
Per això la notícia sobre els avortaments il·legals que es feien en quatre clíniques privades de Barcelona m’ha posat la pell de gallina. Els detalls morbosos fan esgarrifar. He sentit parlar als mitjans de comunicació de fetus de set mesos llançats en trituradores. Si és cert, no ho puc entendre. Avui dia sobreviuen nens que neixen amb menys mesos de gestació.
Crec que han d’existir supòsits que permetin l’avortament. N’estic convençuda, perquè si ja m’imagino el cop que suposaria per a mi haver de decidir la interrupció d’un embaràs, penso que només em faltaria haver de lluitar contra la llei. Però els extrems a què sembla que arribaven aquestes clíniques sobrepassen qualsevol límit.
L’ètica, de vegades, pot tenir uns marges difusos. Però em fa l’efecte que, tal com es presenten ara per ara els fets en els mitjans, no som davant d’un dilema moral sobre el qual es pugui debatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada