25 de gener del 2011

Preparant el niu


Passo per aquella fase de les embarassades que popularment es coneix com preparar el niu. Ja em vaig acostant als vuit mesos de gestació i val la pena tenir les quatre coses més indispensables a mà, per si de cas la Laura decideix treure el cap abans d'hora. Vaig agafar les capses on desem la roba del Quim a mesura que li va quedant petita, i vaig endreçar-ho tot. Vaig triar, rentar i deixar a mà la de nadó. Ja tinc a punt la maleta de l'hospital. La llista de deures pendents, però, encara no s'ha acabat. Hem de portar el cabàs que vam deixar al traster de l'apartament dels sogres, i haig de rentar la roba de llit del bressol (no és que la desés bruta, però no em fa gràcia que hagi estat guardada dos anys i escaig). També caldrà tenir a punt la cadireta del cotxe.

Ahir vaig anar al CAP: mostres d'orina i sang per a les anàlisis de seguiment de l'embaràs, nova trobada amb aquella infermera que punxa molt bé però és antipàtica com ella sola i borda en comptes de parlar. Dijous al vespre, la que en principi ha de ser l'última ecografia.

Aquests dies se'm barregen de manera confusa l'alegria i la por. M'imagino amb la Laura als braços i se m'obre el cel. Penso en la possibilitat d'un nou entrebanc en les proves, i m'esborrono tota. "Ei", em diu ell, "som un equip!". I tant. No sé si en sabria, de jugar sola. Tinc tanta sort de tenir-lo al costat. Encara que trigui a reparar a la dutxa i estigui amb una grip de cavall. Ningú no és perfecte.

La carxofa de la dutxa


El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)

19 de gener del 2011

Magdalena


Aquest matí era asseguda al bus, llegint una estona mentre no arribava a la meva parada. De cop, m'ha embolcallat una flaireta dolça, càlida, flonja, vaporosa. L'oloreta dels deliciosos berenars tranquils d'hivern, amb una tassa de xocolata o cafè amb llet calentons entre les mans i una pasta esperant pacientment que comencis a clavar-hi queixalada amb delectació. He aixecat els ulls del llibre, he tombat el cap, i sí, la dona que seia al meu costat devorava amb fruïció unes magdalenes grosses acabades de comprar al forn. D'una en una, els treia el paper ondulat, les esquinçava en bocins generosos, i se'ls ficava a la boca ben cofoia. Davant mateix dels meus nassos, a tocar. Llaminera com sóc, quina manera més cruel de fer-me dententes a primera hora del matí, senyor! ¿O potser Senyor? ¿Esteu posant a prova la meva temprança...?

12 de gener del 2011

¿Vols discutir?

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.