18 de juny del 2008

La gota malaia


Finalment, amor, t'he dit que sí. Potser pels teus arguments, potser perquè no vull acabar ben xopa. Potser perquè, en el fons, venia convençuda de casa.



11 de juny del 2008

Mecagon...


Nino-nino-no, nino-nino-no. Puf: estic treballant, estic abraçant, estic canviant bolquers, estic cuinant, estic descansant, estic llegint, estic meditant. I de cop, m’estan molestant. Digui?

-Que tenen línia d’ADSL?
-Que tenen calefacció de gas a casa?
-Que tenen aire condicionat?
-Que tenen un mòbil de contracte?

Número u: primer, hauries d’haver saludat i dir per qui treballes. Número dos: no m’agrada parlar per telèfon. Número tres: encara m’agrada menys si és per amollar-me publicitat, perquè m’estàs robant el meu temps. Número quatre: no penso contractar res per telèfon. Número cinc: i a vostè què li importa.

Els últims que han trucat han estat de Gas Natural. “Tenim una oferta que...”. Vaig tallar la noia.

−Home! Gas Natural! Fa mesos que vaig darrere vostre perquè em feu la revisió de la caldera. El telèfon d’atenció al client té permanentment i sospitosament totes les línies ocupades. Anant per una altra via tampoc no heu resolt el problema, i això que he trucat quatre vegades. Francament, teniu una atenció al client nefasta.

−Eeeeh... Bé, és que és clar, són empreses subcontractades i...

−Però jo amb qui tinc el contracte és amb vosaltres, i per tant, és Gas Natural qui m’ha de garantir el servei, no? No he signat pas cap contracte amb una altra empresa, jo.

−Eeeh... Sí, però...

−I si com a clienta no estic satisfeta, comprendràs que si volgués contractar algun altre servei, m’ho pensaré dues vegades abans de fer-ho amb vosaltres. Així que pren nota que estem molt descontents amb la companyia i que no estem interessats per cap oferta. Bona tarda.

A l’hora de cobrar, molt diligents. A l’hora de demanar, molt insistents. A l’hora de complir, desídia total. Mecagon...

7 de juny del 2008

Concert a l'institut



El professor de música s’havia ficat al cap muntar un espectacle digne, tot aprofitant el menor o major talent musical del personal de l’institut que s’avingués a participar-hi (alumnes, professors, personal d’administració). Es va decantar per organitzar un concert basat en cançons de Robbie Williams, un cantant del seu gust i també (important) del gust de l’alumne fitxat per fer de vocalista, alhora que interessant per a la resta d’alumnes. Va arreplegar després els dos professors i aquell alumne que toquen el baix, un professor i dos alumnes que toquen la guitarra elèctrica, l’alumna que té traça cantant i que s’encarregaria de les veus, l’alumne que toca la bateria i el que toca el piano. Ell va aprofitar l’avinentesa per comprar-se la guitarra acústica que feia temps que li rondava pel cap tenir i que tocaria en el concert, va muntar partitures i arranjaments adequats al nivell de cadascú, va buscar forats a les hores de pati o després de les classes per als assajos. I el resultat no podia ser més positiu. Participar en un projecte conjunt com aquest i que rutlla genera bon clima, motiva els estudiants perquè els dóna l’oportunitat de millorar i treure del calaix les seves habilitats, dóna caliu al centre, trenca inèrcies que sovint desemboquen en rutines feixugues que s’arrosseguen com un llast. I per què no dir-ho, mostra als pares la millor cara del centre: professors amb iniciativa, capaços de mirar pels alumnes més enllà dels horaris de classe i del temari estipulat per l’Administració.

El concert, d’una hora i vint minuts de durada, va ser ahir, i no es va limitar al típic concert de final de curs més o menys agafat amb pinces, sinó que com el professor pretenia, va ser un espectacle amb cara i ulls, que recollia el bo i millor de cadascú. Vaig poder comprovar que la feinada que havia dut organitzar-lo havia pagat la pena.

Potser se’m pot dir que no sóc prou objectiva, perquè el professor de música en qüestió és el meu home. Però noi, em fa l’efecte que les veritats cal dir-les. El reconeixement és el mínim que es pot oferir a qui fa la feina ben feta.

4 de juny del 2008

De guàrdia


Han estat dues nits de guàrdia. La nit de diumenge a dilluns el Quim va tenir una bona febrada i li costava baixar de trenta-nou i mig. Des que el vam posar al llit, els viatges al bressol van ser constants, i des de les tres de la matinada vaig haver d’estar per ell tota l’estona i no vaig poder dormir més. I apa, paracetamol per aquí i iboprufè per allà, i que no volia menjar. Dilluns al matí, després d’una hora i mitja d’espera al CAP per la incompetència de l’administratiu, que va introduir malament les dades (vam anar a reclamar quan vam veure que tothom qui venia darrere nostre anava passant, i el Quim continuava a la sala d’espera amb febre com li havíem explicat), la pediatra li va mirar la boca i va trobar el què: un herpes a la boca que la hi havia deixat plena de llagues, i la gola inflamada. La febre, per la infecció vírica de l’herpes. I si no menjava era perquè el menjar en contacte amb les llagues li feia mal i empassar també per la inflamació, no perquè no tingués gana. Doncs res, ens va dir, continueu tal com ara, paracetamol, iboprufè, paciència i moixaines. I el menjar, preferentment fresquet i gens àcid. Li durarà de tres a sis dies.

El pobre estava afamat, però quan menjava li feia tant de mal que ho deixava estar i plorava. De vegades, pel mateix plor, vomitava el poc que havia menjat. I plorava tota l’estona, de fet, cosa que segurament no col·laborava a fer-li baixar la inflamació. Gemegava i gemegava, i no el consolava res. I tenia ganes de dormir, però no es trobava bé i no podia agafar el son. Nosaltres l’acariciàvem, li fèiem petons, el passejàvem, provàvem de distreure’l una mica. Però feia una carona de pena… Ell, tan viu, rialler i terratrèmol, havia perdut la lluminositat als ulls, ara vermells i apagats, i durant dos dies ni va somriure. No anava de ventre, i tenia els testicles arrugats i caiguts. Nosaltres patíem una mica, termòmetre i medicaments en mà, oïda alerta, cansats de no dormir. Abans-d’ahir, just quan va aconseguir adormir-se, vaig prendre consciència que el meu cap rebia seqüeles en forma de mal de cap pel còctel que combinava aquests ingredients: un, el neguit de no veure’l bé; dos, no haver dormit gairebé gens; tres, el cansament general que comporta estar tota l’estona pendent d’ell encara més que de costum; i quatre, la remor constant del plor (la freqüència vocal del plor dels nadons és justament la que més molesta) fins aquell moment que es va fer el silenci.

Ahir però ja pràcticament no va tenir febre, i va anar dormint més. La cosa semblava que remetia. Efectivament, avui es podia constatar la millora. Ha dormit millor, ha esmorzat un biberó sencer sense plorar, els testicles ja feien patxoca, i els meus informants m’expliquen que ha dinat bé, ha dormit una migdiada molt llarga, i ha anat de ventre generosament, expulsant el que havia quedat retingut durant dos dies. Només ha tingut alguna dècima.

Bé, doncs. Prova de pares superada! Però quina soneta…