2 d’octubre del 2008

De bàscules i gallifantes



Amb les teves peces de fruita com sempre, eh? Fas ben fet — em va dir la Maite. Vaig somriure. No era la primera vegada que algú em feia un comentari sobre l’esmorzar que em prenia a la feina, però en aquell moment totes dues teníem temps i ens hi vam esplaiar una mica. Li vaig resumir d’on venia aquell costum, i la història li va semblar interessant

Tant el meu home com jo som de vida, que es diu. Ens encanta menjar. En gaudim. No som precisament dels que comencen a destriar ingredients del plat perquè aquest uix, i aquell aix. I quan ens en vam anar a viure a junts, allò era un festival. Menjàvem més quantitat de la que necessitàvem, i no ens preocupàvem excessivament de dur una dieta saludable. Vist a distància, em fa l’efecte que era la conseqüència de la suma de diversos factors. Un, com deia, el fet que tots dos siguem bons menjadors. Dos, que en viure junts vam deixar de cenyir-nos als menús familiars per abocar-nos als plats que més ens venien de gust, al marge de les calories que tinguessin. Tres, que tenir parella estable ens feia arraconar una mica l’instint animal d’estar més o menys presentable perquè mai se sap si et pot interessar que algú es fixi en tu. I quatre, que no dèiem mai que no als sogres pastissers que ens encolomaven un braç de gitano, uns quants croissants i un gelat cada cop que els anàvem a veure.

Això ens va fer guanyar pes a tots dos. Ell es palpava la panxa, jo em mirava el cul, i a cap dels dos no ens cordaven els pantalons. No és que fos un drama nacional, però el dia que vaig haver de córrer per agafar un autobús i vaig adonar-me que un recorregut de deu metres m’estava fent esbufegar com una mala cosa, vaig decidir que allò no podia continuar igual. En aquella ocasió vaig apuntar-me al gimnàs i hi anava dos o tres dies per setmana. Alguna vegada, també, el meu home i jo havíem anat junts a córrer. Al cap de poc temps vaig notar que em trobava millor, i vam començar a moderar-nos una mica. Podia tornar a fer servir els pantalons antics.

Al cap d’un any i mig vaig deixar d’anar al gimnàs perquè em vaig cansar de fer de mecenes. Feia un mes que havia perdut la constància, i pagar per no anar-hi era una ximpleria. Van venir èpoques de més i de menys, però el moment clau va ser l’embaràs. Quan vam decidir tenir un fill vam fer creu i ratlla i vam adoptar una dieta equilibrada. Res no m’ha motivat tant per tenir cura del que menjo com saber que el que em cruspia jo afectava directament el menut que creixia dins meu. Volia ser una mare responsable. I el meu home, també conscienciat i solidari, feia equip amb mi, fins al punt de renunciar durant tot el temps de l’embaràs i la lactància a menjar tiramisú perquè duu cafè i alcohol. Una voluntat de ferro que bé mereix, com a mínim, un petonet i un gallifante.

El canvi va ser substancial. Vam rebaixar les quantitats de menjar i vam provar de fer una dieta més equilibrada, augmentant el consum de peix, de verdura i de fruita. Si de segon plat abans podíem menjar una orada per persona, ara ens en partim una entre els dos. I si abans podíem menjar pasta de primer tres cops per setmana, ara en mengem un dia. Les patates fregides eren un acompanyament relativament habitual del segon plat, i ara ho són només molt de tant en tant. Abans, sopàvem dos plats, i ara prenem habitualment sopars lleugers, amb fruita, iogurt o verdures bullides. Els esmorzars van deixar de consistir en brioxeria industrial i es van convertir en pa amb tomàquet amb formatge o pernil de gall dindi. Per no parlar de com hem restringit l’entrada de porqueries a casa, perquè la millor manera de no menjar-ne és no comprant-ne (és força depriment anar a la nevera o al rebost a arreplegar alguna cosa per picar i no trobar res, però dietèticament és altament recomanable). Quan anàvem a visitar els sogres, vam començar a dir que gràcies, però que no ens volíem emportar res perquè no ens convenia. I anant al que deia al principi, vaig acostumar-me a dur peces de fruita per esmorzar i berenar a la feina, perquè la distància entre àpats és força llarga i és preferible prendre fruita que caure en la temptació d’acostar-te a la màquina expenedora del costat a comprar alguna cosa per picar nutritivament poc recomanable. Els companys de feina em veien amb les peces de fruita, i a alguns els sobtava.

És clar que de tant en tant no ens privem d’endrapar el que ens ve de gust, siguin uns espaguetis amb quatre formatges, una ració triple de gelat o una bossa de ganxets d’un taronja fosforescent altament sospitós. Però la clau és no fer-ho cada dia, sinó com una excepció. I ens n’hem sortit. Això no treu que fa unes setmanes arribés el meu home de la feina i en trobar-se unes verdures bullides al plat li sortissin els ulls de les òrbites (sort que les ulleres van fer de fre) dient-me: “Verdures bullides? Si et sembla, et porto una pistola i em dónes el tret de gràcia!”. De tant en tant té algun brot d’aquests: l’animal que duu dins li reclama més atenció gastronòmica. No cal amoïnar-s’hi, ja m’hi he acostumat. I se li han de valorar gestos com el que li va fer guanyar un gallifante. A més, com que fa força bondat no paga la pena que m’hi encaparri gaire. Senzillament li poses una pizza mariachi al forn, i el converteixes en l’home més feliç del món. Per un dia, tampoc no passa res.