28 de setembre del 2012

Converses amb el Quim (30)

Immòbil
Sóc al llit amb el Quim i la Laura, jugant. El seu pare ens sent i entra a l'habitació. El Quim es queda estirat immòbil.
Papa: -¿Quim, què fas tan quiet...?
Quim: -És que faig com si estigués dissecat.

Llar de foc artificial
El Quim es mira fixament la llenya artificial d'una llar de foc, i pregunta:
-Mama, ¿oi que aquests troncs són mentiders?

Just abans d'anar a escola
-Mama, ¿te'n recordes del dia que ens vam quedar tancats?
-Sí.
-No vaig poder anar a escola! Va ser molt guai!

Negociant?
-Quim, si vols et llegeixo dues pàgines del Mortadelo. Després, t'ajudo a dutxar-te i a dormir.
-Dues... Dues o tres pàgines. O quatre o cinc. Va, sis pàgines, ¿vale?



Canibalisme
-Mama, ¿les persones es poden menjar?
-De fet, sí, però...
-Doncs jo ho vull tastar!
-Quim, home! Es pot fer però no es fa, bèstia! ¿Què vols? ¿¡¿¡¿Matar persones com les vaques per menjar-te-les?!?!?!
-Matar-les no, mama! Que ja estiguin mortes!
-Que gore que ets, fill!

Rei
-Mama, a partir d'ara m'heu de dir "Quim rei".
- ;) Si ja ets el rei de la casa, tu!
-Vull ser el vostre monarca!
-¿Ja ho saps, que hi ha reis que no manen gaire?
-Doncs jo vull ser un rei que mana i que vosaltres feu tot el que jo digui.

Hamburguesa
-¿Saps què farem per dinar, Quim? Una cosa que t'agrada molt!
-¿Macarrons?
-No.
-¿Arròs a la cubana?
-No.
-¿Paella?
-No. Hamburguesa!
-Hamburguesa! Que bé!
-Mira, serà com les que et va comprar el papa, però més bona. A casa tenim el panet, l'hamburguesa, l'enciam, quètxup, cogombrets... Ja veuràs que bé que ens quedarà!
-¿Que te l'han venut desmuntada?

Todorrano
-Mama, avui fa molt de vent! Potser hi haurà un huracà o un todorrano!!

Càstigs
El Quim està enfadat perquè son pare l'ha fet empipar.
-A veure, Quim. Si el papa et burxa, tu m'ho dius, i també el podem castigar, ¿eh? Mira, pensa algun càstig que li puguem posar.
-Tres mesos sense veure el telenotícies!!!

21 de setembre del 2012

Beryl Markham

No tenia ni idea de qui era Beryl Markham, tampoc no em sonava de res el títol del seu llibre, i si m'hi hagués topat per atzar en una prestatgeria qualsevol estic convençuda que no m'hauria despertat gaire interès (¿què se m'hi ha perdut, a mi, en la vida d'una paia de l'Àfrica colonial britànica?). ¿Per quins set sous hi vaig anar a petar, doncs? Doncs perquè vaig demanar consell al Vigilant, que amb la seva eficàcia característica es va estudiar els meus requisits i no va errar el tret. Potser podries llegir Beryl Markham, em va dir. És pura vida, va afegir. Així que Beryl Markham m'ha acompanyat aquest estiu, en els escassets forats entre la feina i les obligacions familiars (amb canalla, ja se sap). Quina delícia de llibre!



Markham hi narra capítols de la seva vida, una vida que no s'assembla gota a la meva. De petita, no he anat a caçar porcs senglars amb els guerrers massais, ni he estat a punt de morir devorada per un lleó. Tampoc no he entrenat amb només divuit anys cavalls de pura sang que guanyin curses. No he viscut en llocs on la selva devora les carreteres i les girafes passen pel mig de les vies del tren destrossant-ne el cablejat. No sé parlar suahili ni conec els costums de les diferents ètnies de Kènia. Per descomptat, no tinc ni la més remota idea de com es pilota un avió. I si en sabés, dubto que m'atrevís a sobrevolar paratges dels quals no s'hagin elaborat cartes de navegació, i segur que no acceptaria el repte de travessar volant l'Atlàntic en solitari. No he contret mai malària, ni he vist les formigues siafu devorar de viu en viu una presa, ni he treballat amb rics que es diverteixen estúpidament caçant elefants (tot i que el nom d'algun em ve al cap).

Però els llibres es nodreixen de paraules, i cal tenir traça a trobar un to, un estil. Al meu entendre, Markham és intel·ligent sense ser pedant. Explicar aquests pedaços de vida sense que ho interpretis com un mer pretext per penjar-se medalles és ben agraït, perquè guanyen les paraules. I se m'escapen amplis somriures davant la seva falta de diplomàcia, vestida d'arguments cuinats amb sarcasme. Però el dibuix del seu caràcter fort no va renyit amb la poesia, perquè Markham és d'un lirisme enlluernador que llisca per les frases prescindint de carrincloneries. No pot parlar del que estima sense posar-hi l'ànima. Els paratges indòmits, el seu pare, els seus amics, el seu ofici. Markham els estima amb devoció, sense vergonya, gairebé diria que sense pudor. Fet i fet, confegeix aquest recull de vivències per professar el seu amor a l'indret (humà i geogràfic) on ha viscut, i es posa la màscara de testimoni més que no pas la de protagonista.

Sigui com sigui, ja em direu quines bambolines poden amagar la imponent personalitat de Markham. Al capdavall, són els seus ulls els que guaiten i escodrinyen l'Àfrica, els seus peus els que la trepitgen. I per alegria nostra, el traductor Miquel Izquierdo ens regala un castellà que no grinyola, que encaixa, que flueix. Gràcies, doncs, a ell i als editors de Libros del Asteroide per haver repescat el llibre, aparegut per primera vegada el 1942 als Estats Units, i publicat aquí amb el títol Al oeste con la noche.





15 de setembre del 2012

In! In-de!



–Bona nit. Un durum de vedella sense salsa picant, si us plau –dic al meu pakistanès normalitzat. Ell ho anota i tradueix la comanda a un company. En urdú, suposo.
–¿Tú quieres ser Catalunya o quieres ser España?  –em pregunta. M'agafa d'improvís.
–És la pregunta, ¿eh? –somric–. Jo, Catalunya.
–Yo también –diu, arrufant el nas–. Pagamos mucho dinero. Muchos taxes.
–També sóc autònoma, jo.
–¡Y Catalunya tiene más dinero de España! –torno a somriure. Trec els diners. Ell m'allarga la bossa.
–¿Com es diu gràcies, en la teva llengua?
Dhannyabad –respon. O una cosa així.
–Dhannyabad, doncs.
–Gràcies.
–Bona nit.
–Bona nit.

Potser sí que la veurem, la independència...!