26 de juny del 2012

Professora

Fer de professora té el seu encant. Comprovar que gràcies a la teva ajuda un alumne redacta textos amb sentit, que s'ha avesat a utilitzar un diccionari decent, o que ha descobert una lectura que li ha aportat plaer i reflexions, és una injecció d'autoestima i et subministra una dosi de confiança en l'ésser humà. Un orgasme docent.


També és molt cansat, però. Si t'hi poses de debò, treballes moltes més hores de les que cobres, i no sempre aconsegueixes els resultats que voldries. Has d'esforçar-te a no abaixar la guàrdia per culpa de la fatiga mental d'hores de planificació de classes. Has d'intentar fer veure que no t'adones que aquell altre professor que comparteix grup amb tu contribueix a estancar o empitjorar el nivell lingüístic (i cultural) dels teus alumnes. Has de saber descartar les estratègies que has fet servir que no han tingut èxit, sense que el sentiment de culpa sigui un llast que t'impedeixi mirar més enllà. Passar pàgina dels teus fracassos didàctics per encaminar-te a possibles èxits pedagògics. I exercint a la universitat, has de ser conscient que alguns alumnes dels que tens davant són ignorants, sí, però innocents: són allà perquè han passat tots els filtres del sistema. Si seuen en aquella cadira és perquè les coses no funcionen com haurien de funcionar, però això ho han decidit molts altres per ells. Ells són també, encara que pugui no semblar-t'ho, les víctimes de tot el mecanisme, que els enganya fent-los creure que s'han guanyat ser on són. I no. I creues els dits perquè alguns dels ineptes que es graduaran també per culpa del teu aprovat (regalat més que no pas justet) no arribin a exercir mai en res que tingui la més mínima vinculació amb la llengua (o amb la cultura en general). Quanta falta que fan més suspesos a la universitat (almenys, en determinades facultats). I en canvi, penses amb una barreja de pena i indignació en l'alumne creatiu, brillant a la seva manera, que s'avorreix perquè no encaixa en la línia establerta i prefereix anar pel seu compte, i que esperes i desitges que tingui prou paciència per aguantar el suplici i titular-se, perquè saps que serà un luxe l'aire nou que aportarà quan s'incorpori a la feina, si tenim la sort que no abandona els estudis esclafat pel tedi.

I hi ha l'alumne que fa faltes, però que llegeix Dostoievski i et regala (gràcies, Senyor) grapats d'ironia reconfortant. I aquella alumna de l'última fila amb pinta de passava-per-aquí que resulta d'una intel·ligència que et sorprèn. I l'opinió interessant i fonamentada que et revela una noia que acostuma a treure notes d'anar tirant. I la mirada profunda però amb picardia d'aquell alumne guapot de la segona fila. I els regals que et compensen tota la suor vermella del bolígraf: l'alumna que et dóna les gràcies per haver-li posat a les mans Primo Levi, els ulls il·luminats del noi que acaba de descobrir que ja pronuncia l'essa sonora, l'examen aprovat de sobres de la que et va venir a demanar esporuguida una tutoria, aquell parell de noies que un cop recollides les notes finals t'asseguren que la teva assignatura ha valgut la pena, saber que alguns dels teus pupils s'han tret el certificat superior de català de la Generalitat perquè tu els vas donar l'empenteta.


A fe de Déu que és una feina de trinxera. Amb els ulls secs de corregir piles ingents de treballs, redaccions, exàmens; amb l'esquena trinxada de carregar papers i andròmines amunt i avall (redaccions, llibres, apunts, fotocòpies i tants etcèteres); amb la gola seca de la xerrameca que els has deixat anar per explicar ja no saps quina història.


Planyo els alumnes que han hagut de suportar la meva inexperiència o els meus errors. M'alegro molt que altres, en canvi, hagin rebut classes que sé més que dignes. Tant de bo els últims siguin majoria (us ho demanem, Senyor).


I que estrany que hi hagi tants i tants professors, i que tan sovint se sentin sols en la seva parcel·la de trinxera. Per això, ara que ja no treballo de professora, aquest escrit com a homenatge a tots ells, ara que és final de curs. Perquè la seva solitud ho sigui, avui, una miqueta menys.




*La imatge inicial és el quadre La jove professora, de Jean-Baptiste-Siméon Chardin. L'última és una vinyeta que un amic va dibuixar fa uns anys a un gran professor de secundària.

20 de juny del 2012

Converses amb la Laura (1)

Papa, pipi, caca
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.
Mama: -Laura, em sembla que al papa no li deu fer gaire gràcia, aquesta seqüència...
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.


Peix
La Laura i jo mirem un conte. Li assenyalo un dibuix.
-Mira, això és un peix. ¿Què fa, el peix?
-Nyam, nyam!!
-Ah, és clar, el peix que coneixes més és el que et menges...


El ruc
Mama: -I aquí hi ha el ruc. ¿Recordes què fa el ruc?
Laura: -E-uh! E-uh!
Mama: -Bé, jo dic ihò-ihò, però la teva alternativa també em convenç.


Soneta
Mentre li poso els bolquers i el pijama, la Laura badalla.
-Ui, tens soneta, ¿eh?
-No, no.
-¿No tens soneta?
-No, no.
-¿No vols anar a dormir?
-No, no.
-Doncs em sembla que no tens elecció, nineta.

18 de juny del 2012

Les excursionistes calentes


Feia anys que no tafanejava les estadístiques sobre aquest blog que Blogger posa al meu servei. I no ho feia per mandra, i perquè tenint en compte que em llegien quatre gats coneguts i mal comptats, tampoc era esperable trobar-hi cap perla. Però deu fer un parell o tres de mesos vaig començar a recalar-hi per satisfer la curiositat de saber si la meva flamant entrada a Facebook, on anuncio la publicació de nous escrits, havia fet picar algun lector nou que fes augmentar el nombre de visites. El cas és que, suposant que les dades siguin certes, m'he endut alguna sorpresa.


El primer que convé destacar és l'èxit de les converses amb el Quim. Quan anuncio a Facebook la publicació d'un nou lliurament, les consultes al blog pugen. Em pensava que aquestes anotacions probablement només ens farien gràcia a mi i al meu marit, que som els pares de la criatura, però resulta que tenen un grapadet de seguidors fidels. La Carla s'ha convertit en la presidenta del club de fans, l'Ester en la vicepresidenta primera, i la Sandra en la vicepresidenta segona (càrrecs agraïts, perquè són honorífics i no comporten cap obligació al marge de continuar seguint les converses). Hi ha qui m'ha fet saber que fins i tot en fa propaganda. Queda clar que tard o d'hora haig de buscar il·lustrador i publicar el llibre, que encara farem el primer duro i tot.


L'altra gran revelació ha estat l'origen de les visites. Una té coneguts que viuen o van de tant en tant a l'estranger, de manera que alguna visita des dels Estats Units (gràcies, Albert!), alguna visita des de Suïssa (gràcies, Xavi i Montse!) o alguna visita des d'Irlanda (gràcies, Cristina!), quadren en els meus esquemes. Ara bé, ¿d'on surten les dues visites de fa uns dos mesos des de Corea del Sud? ¿Per què regularment rebo algunes visites des de Rússia i Alemanya? ¿I per quins set sous han entrat al meu piset virtual aquest mes des del Perú?


Bé, potser alguna explicació la poden oferir les cerques dels internautes. Ja se sap que buscant informació per Google un pot anar a parar a webs inversemblants, i això inclou aquest modest blog. Internet té rareses com propiciar que vagin a petar a una entrada meva persones que buscaven "com fer una bufanda", "grip de panxa préssec en almívar", "tanga hello kitty", "remeis varicel·la" o "caragol treu banya en italià". I això sense que una servidora sàpiga cosir, ni sigui metgessa, ni dugui tangues, ni parli italià.


I si això us sembla peculiar, espereu-vos. Un dia algú va entrar al Tercer segona a partir de la cerca "estic enfadat vull les excursionistes calentes"! Qui m'havia de dir que un seguidor de Conrad Son de mal humor podria acabar aterrant al meu blog, i trobar-s'hi uns textos que poquet tenen a veure, diria jo, amb la pornografia en català. Això ho vaig descobrir dies després que s'hagués fet la cerca en qüestió, i vaig voler corroborar que Google adreçava al meu blog en fer aquesta cerca. I no ho vaig saber trobar. Potser és que en aquest lapse de dies (ja se sap que internet és una olla que bull sense parar) les pàgines van rebre modificacions que van fer canviar els resultats del cercador.


Ara, el que de ben segur que aconseguiré amb el títol d'aquest article, l'esment a Conrad Son i la inclusió de la paraula "pornografia" és tornar a fer pujar el nombre de visites. M'hi jugo un pèsol.

15 de juny del 2012

Converses amb el Quim (26)


Matamosques
Mama: -Mare meva! Quantes mosques!
Quim: -Haurem de portar un gas eliminant de mosques!!!


La regla explicada al meu fill
Deixo preparat un tampó al costat de la pica del lavabo. El Quim entra i se'l mira, i fa memòria d'una explicació meva de fa un temps:
Quim: -Mama, ¿oi que això és un timpà que es posa pel cul?
Mama: -Es diu tampó, Quim. I es posa a la vagina, home.
Quim: -¿I oi que el pampó és perquè no s'embrutin les calces de sang?
Mama: -El tampó. I sí.
Quim: -I perquè no s'embruti tota la casa!!!


Benzina
Prenc un cafè amb llet per esmorzar, mentre el Quim esmorza al meu costat. De cop, em pregunta:
-Mama, ¿el cafè amb llet és benzina?
-No...
-Doncs fa la mateixa pudor!!


Peixateria
-Mama, aquí diu que aquest supermercat té peixateria!!!
-Sí, per comprar peix per menjar -veig que fa cara de desil·lusió -¿Què passa, Quim?
-És que em pensava que hi havia peixos en allò de vidre, nedant...


Que quedi clar
-Quim, potser aquesta tarda anem a comprar una cafetera.
-Això no és interessant.


Somnis
-Mama, ¿saps què? M'agradaria somiar que sóc invisible!
-¿Ah, sí?
-Sí! I així si m'atropella un cotxe, doncs, em passaria pel mig i no passaria res!
-Doncs mira, així no caldria dur claus, perquè podríem travessar les portes, ¿eh?
-O ser molt, molt, molt fort! Hi podria haver una paret, i jo faria així -fa com que clava un cop de puny- i la destrossaria!! Pam!! Com el pare d'Els increïbles!!
-I també podries trencar síndries!
-Sí! Molt fort!!
-A mi m'agradaria ser elàstica. Si fos elàstica, ¿saps què faria? Si fos al sofà i tingués fred als peus, estiraria el braç fins a l'armari de l'habitació per agafar uns mitjons. Així no m'hauria d'aixecar.
-També hauries d'estirar el cap, per poder veure quins mitjons et vols posar!


Culgrossa
-Mama, tens el cul molt gros.
-No sé si m'agrada gaire, que em diguis això...
-Però si és veritat!!


Ai, ai, ai... [dedicat a la J.!]
El Quim mira la pantalla de l'ordinador mentre reviso el correu electrònic.
-Mama, ¿això què és?
-Un missatge que m'han enviat.
-Però això...
-Sí, aquest és el nom de la noia que me l'envia.
-Ai, ai, ai...!
-Què.
-Que aquí diu Puñet! Amb una "a" diu "punyeta"! Ha, ha!