21 d’octubre del 2012

Converses amb el Quim (31)

Ajuda a la dutxa
-¿Qui vols que t'ajudi a dutxar-te, el papa o jo?
-Millor tu, que ets més guapa.

Gall dindi
-¿Gall dindi en castellà es diu gallo dindio?

Eleven
-Mama, ¿què volia dir eleven?
-Onze.
-Ah, sí. ¿Dotze i tretze es diu twoleven i threeleven?

Fent de teacher a la Laura
-Laura, digues: one!
-An!
-Digues: two!
-Tu!
-Digues: three!
-I!
-Digues: four!
-Fo!
-Digues: five!
-Fai!
-Digues: six!
-I!
-Digues: seven!
-Eve!
-Digues: nine!
-Nai!
-Digues: ten!
-Tè!
-Molt bé, Laura! Mama, mira, li he ensenyat a la Laura els números en anglès!!

Dia de pluja
-Quina llàstima que us hagi plogut una mica avui que anàveu al zoo, ¿no?
-També m'agrada que plogui, mama, perquè així es reguen els arbres i m'he refrescat el cap!

Al vestidor del gimnàs
-Mama, li he vist el cul a aquella senyora...
-És normal, Quim: això és un vestidor. A més, no sé de què t'estranyes tant, perquè tots tenim cul. Tu, el papa, la Laura i jo ja has vist que tenim cul, ¿no?
-Sí. I el teu té chicha que es mou quan camines.
-Aix...

Més culs
Em repenjo a la paret del lavabo mentre el Quim es renta les dents, i accidentalment apago l'interruptor amb el cul.
-Mama, has de controlar més el teu cul.

La meva germana és bellugueta
-¿La camamilla va bé per al mal de coll?
-Home, les coses una mica calentones poden anar bé, sí.
-¿I per a què més va bé?
-Doncs mira, la camamilla ajuda a estar una mica més tranquil.
-Llavors n'hi hauríem de donar a la Laura!

La influència de Mortadel·lo
-Mama, només em queda això de l'ou Kinder. ¿Ho vols tastar?
-No, gràcies.
-Però és molt bo! L'has de tastar!
-És que em fa una mica d'angúnia, Quim. Gràcies, però acaba-te'l tu.
-Doncs me l'acabo jo. ¡Al buche!


6 d’octubre del 2012

Horaris de cultes

-Ja sé que és una assignatura sobre poesia catalana del segle XX -va dir el professor Jaume Aulet des de la tarima, amb aquella múrria mirada miop darrere les ulleres de pasta-, però en el fons només aspiro a activar-vos un interruptor que us obri bé les orelles. El que m'agradaria de debò, per exemple, és que féssiu un bot quan veiéssiu una marca de productes dietètics anomenada Santiveri.

Vaig riure. Coneixia la marca, però mai no havia caigut en aquella observació. I de fet, em va sorprendre que mai no m'hagués sorprès. La qüestió és que a partir de llavors, indefectiblement, cada cop que em trobava un cas similar pensava en aquell comentari. Em demanava a qui se li podia haver acudit el nom comercial de Fincas Corral, i celebrava que un representant dels productors de fruita dolça es digués Josep Presseguer.

M'encantaven, les classes del professor Aulet. Vam llegir Maragall, Carner, Rosselló-Pòrcel, Riba o Dalí, entre altres. Ens parlava de moviments literaris, d'idees sobre la poesia, del sentit dels versos. Ens posava un poema als morros i ens preguntava què hi vèiem. Ens portava llibres que s'acabaven de publicar i ens els presentava per temptar-nos. Ens deia que no era tan difícil aprendre francès, i que això ens permetria accedir a meravelles literàries. S'estimava allò de què parlava, cosa que no li impedia amanir les explicacions amb una ironia agraïda. Tampoc no era pedant. Un cop, davant de la pregunta compromesa d'un alumne, va respondre-li amb un somriure trapella.

-Els alumnes, de vegades, us penseu que els professors ho sabem tot! Doncs heu de saber que potser no sabem gaire més que el que acabem d'explicar. O fins i tot, res més.

Per a aquella assignatura, vaig presentar un treball sobre l'obra de Clementina Arderiu, i encara sóc capaç de recordar, més de deu anys després, les correccions que m'hi va anotar. Es tractava d'un d'aquells treballs que et fa sentir plaer intel·lectual. Redactar-lo no és un tràmit, sinó un repte. Llegeixes, estudies, medites, barrines, i quan en treus l'entrellat, crides un eureka arquimèdic enmig d'un bany d'endorfines.

I malgrat tot això, haig de reconèixer que tinc la poesia prou oblidada, pobra. M'autojustifico argumentant, com repetia la iaia Carme, que qui fa el que pot no està obligat a més, i que tenir cura de dues criatures i treballar, i anar amunt i avall amb la motxilla de l'ordinador a l'esquena com si fos la closca d'un caragol, no proporciona un estat d'ànim gaire procliu a la lírica. I quan arriba el miracle de tenir una estona, m'he imposat lectures prou païbles, per no acabar de mal humor girant pàgines enrere d'un totxo que he hagut de deixar abandonat i del qual (dies després) he perdut el fil, o per no forçar més del compte el cervell al final d'una jornada esgotadora farcida de nens que desafien la gravetat pels tobogans i traduccions de l'operativa d'un caixer automàtic. I sí, vaig llegir el llibre de la Maria pels volts d'abril, i sí, algun cop he rellegit Szymborska, i sí, vaig fullejar aquell recull d'Estellés. Però per a què enganyar-nos, són unes engrunes de no res... ¿Em retrobaré amb la poesia algun dia? Vull pensar que sí, és clar.

I fa uns quants mesos, van obrir una (altra) església evangèlica en un local del barri. Les lletres adhesives enganxades a la porta de vidre de l'entrada, per a informació dels feligresos, indiquen: "Horarios de cultos". Certament, una església obertament selectiva amb la parròquia que admet. De vegades estic temptada d'entrar a preguntar quin és el barem que fan servir per mesurar la cultura dels fidels. O on adrecen els pobres incultes que també volen assistir a la litúrgia. De la mateixa manera que entraria a protestar pel poc respecte a les minories que manifesta l'establiment de prop de casa en què arrangen roba, on promocionen sense pudor que tenen "Baixos d'oferta". Gent menuda esclava en ple segle XXI. I dic això per no entrar en supòsits més pornogràfics, és clar.

Veure els horaris de cultes i els baixos d'oferta, doncs, continua fent-me pensar en el meu professor de poesia. Com a mínim, l'interruptor funciona. Almenys, en això no li he fallat.