9 d’agost del 2010

Fem un sonall



Si esteu desvagats de vacances, i us ve de gust aprendre a fer un sonall, el Quim us n'ensenya...!


El petit príncep (II)

Ara, a més de la versió oficial i la versió de l'avi, el Quim m'exigeix que m'inventi històries del petit príncep que ell proposa. Potser n'hauria de publicar un recull. Em va demanar el petit príncep i el porró, el petit príncep i l'olla, el petit príncep i el carbassó, el petit príncep i la pastanaga. Força gastronòmic, ara que m'hi fixo. Em va demanar el petit príncep i els ulls, però a mi se m'havia acabat la inventiva per aquell dia.


-Mira, Quim, ara aquest no em surt.
-Explica'm el petit príncep que troba uns ulls dins d'una olla!
-Per l'amor de Déu, Quim, quin fàstic! Això no t'ho penso explicar...!
-Ha, ha! Sí! Explica'm el petit príncep que troba uns ulls en una olla...!


M'hi he negat, però com que li fa gràcia la meva reacció, me'l demana per veure'm fer ois. Encara que potser m'equivoco i li hauria d'explicar una versió de sang i fetge, aviam si escarmenta.

El biquini


Sóc a la platja estirada damunt de la tovallola, a la sorra, de bocaterrosa, en un estat de semiletargia d'allò més agradable. Ja fa una estona que faig el llangardaix, i decideixo incorporar-me per espiar els avenços en enginyeria sorrera del meu home i el marrec. M'assec i el meu marit em mira amb somriure sorneguer:
-Ensenyes una teta.
Efectivament, el meu mugró dret mira l'horitzó amb interès transcendent. Però el pobre no té més remei que resignar-se de nou a la ceguesa a què l'obliga la roba ben col·locada de nou.

Havia de passar. Rebobinem.

Fa uns quants dies que anem a la platja. El biquini dels darrers estius ja acaba el seu trajecte vital. No hi ha manera de dissimular-ho: la roba està donada, la goma presenta evidents signes de decrepitud. Quan nedo em fa l'efecte que en comptes d'un vestit de bany duc al cul una bossa de plàstic del Mercadona. Qualsevol dia vindrà una onada inesperada que m'arrabassarà les dues peces i em farà sortir conilla de l'aigua. I encara queda més de mig agost, sovintejarem la platja. Però la solució sembla fàcil. Anant cap a la platja, he vist que en una botiga liquiden biquinis per poc menys de deu euros. No tinc cap intenció de gastar-me un dineral i la botiga és a tocar. Som-hi, doncs. Tornant cap a casa, m'hi aturo i sospeso les opcions amb el meu marit. De la meva talla de pit, tres estampats possibles: un de tribal, un de ratlles tipus carta d'ajust fluorescent, un de rosa amb unes lletres. Fem-ho per eliminació. Elimino la carta d'ajust, no m'agrada anar tan llampant. El meu marit arrufa el nas davant del tribal. Doncs au, ja està, el rosa. Me'l miro una mica més. Em sembla que ensenyaré el cul, amb aquest. No tinc gaire vista per les talles, jo. El meu marit s'arronsa d'espatlles. Tampoc no me'l puc emprovar, perquè venim de la platja i no vull mullar-lo ni deixar-hi sorra. Bah, em dic. M'acosto al taulell i pago a la dependenta. Mentrestant, una noia fa tot el contrari del que he fet jo: té escampats mil models davant seu, i ara se'n mira un de ratlles amb tanta intensitat, que em penso que vol establir-hi contacte telepàtic. La dependenta em torna el canvi i continua buscant-li models.

Quan l'endemà me'l poso, confirmo que em va massa petit. Aniré ensenyant mig paner, tu!, li dic al meu marit rient. I els pits, justet justet. Ras i curt, hauria necessitat almenys una talla més. Però ja està fet. ¿Tu creus que cola? El meu marit s'ho pensa. Sí, cola. Es pensaran que vols ensenyar el cul, això sí! Bah. Almenys aquest no em va balder com una bossa del súper. Resulta irònic que algunes de les lletres de l'estampat diguin fashion. Perquè fashion, diria que amb aquest modelet no hi quedo gaire. I n'hi haurà que a la platja em mirin i pensin: aquesta paia s'ha engreixat i no ho vol assumir; ¿on va aquesta amb un biquini d'adolescent quan ja passa dels trenta?; la pobra es pensa que té un cul apte per ensenyar-lo, si us plau, que algú li digui la veritat!

Així doncs, estimats lectors, si a la platja veieu una noia que entra a la trentena amb un biquini rosa amb lletres que sembla de la seva germana petita prima, sigueu compassius. No és fruit de l'exhibicionisme, sinó del meu menfotisme estètic.

Tampoc us penseu que m'hi amoïno gaire. Em durarà tot l'estiu, i si no m'engreixo gaire i envelleix bé, uns quants estius i tot. Segurament té raó la meva sogra. El va veure quan l'anava a estendre, va adonar-se que era nou i em va dir que el trobava bonic. Li vaig explicar que m'anava petit i va dir, com a conclusió: "Lo que se han de comer los gusanos, que lo vean los cristianos." Que a tall de moralina, doncs també va bé, en aquest cas.

3 d’agost del 2010

El petit príncep



Últimament, el Quim està encisat amb les històries del petit príncep que li explico. I això que les primeres vegades que va agafar el llibre només en passava fulls força barroerament, amb un alt risc d'estripar-los, mirant els dibuixos de reüll, i no tenia paciència perquè li anés explicant les seves aventures. Però ara, que justament no tinc el llibre, a cada segon em demana: "Mama, ¿m'expliques el petit príncep i la guineu?", "Mama, ¿m'expliques el petit príncep que volia un xai?", "Mama, ¿m'expliques els baobabs?". I jo, doncs a parlar-li de l'asteroide B-612, de l'Antoine que dibuixava una boa que s'havia empassat un elefant, dels cabells del petit príncep que semblaven camps de blat. I de memòria, és clar. Aquestes vacances són un petit príncep non stop.


Però fa uns dies van venir els avis. I el Quim va demanar-li a l'avi: "Avi, ¿m'expliques el petit príncep?" I l'avi, resolut, va acompanyar-lo al llit, abans d'anar a dormir, i li'n va començar a narrar la seva versió:


-El petit príncep era tan i tan petit, que gairebé no es veia.
-Ha,ha, ha! -el Quim es pixava de riure-. No és així!
-I va anar-se'n per un camí, fins que va trobar un monstre gros i pelut.
-Ha, ha, ha!! Un monstre!! Ha, ha!!!
-Sí. I llavors van pujar a un coet que fiuuuuu!!!!, va pujar amunt, amunt, fins a la Lluna.
-Avi, no és així!! Ha, ha, ha...!!
-I allà es van comprar un gelat.
-Avi, a la Lluna no hi ha gelats!!! Ha, ha, ha...!!!


L'endemà al matí, li vaig preguntar al Quim què li havia semblat el petit príncep de l'avi. Somrient, em va dir:
-Mama, l'avi explica el petit príncep molt malament!
-¿Ah, sí?
-Sí! Diu que era tan petit tan petit que gairebé no es veia!!
-Ah.
-¿Oi que a la Lluna no hi ha gelats, mama?
-Mira, Quim, a la Lluna no hi venen gelats. Però a la Lluna del conte de l'avi en venen, i no passa res. ¿Tu vas riure molt, oi?
-Sí!
-¿I t'ho vas passar bé?
-Sí!
-Doncs ja està! Si el petit príncep de l'avi és divertit, tant hi fa, la resta.


Ahir a la nit, com de costum, sant tornem-hi.
-Mama, ¿m'expliques el petit príncep?
-¿El petit príncep meu o el petit príncep de l'avi?
I el Quim somriu, només de pensar que amplia el seu ventall de possibilitats.